Esperó de Mordor a la paret de l'Estany

Tan bon temps fa els caps de setmana, en general, que amb el José Manuel decidim d'agafar-nos un dia de festa quan les previsions fossin exemplars. D'aquesta manera, dilluns passat vam enfilar a dormir a Cavallers. I el dimarts, tal i com es preveia, feia el dia somniat per sortir a muntanya: sol, aire fresc i net, i cap possibilitat de tempesta de tarda!!

Deixem la presa encara de fosc en direcció a la pleta del riu Malo i el refugi de l'estany Negre ben carregats de material. a mitja pujada comença a tocar el sol a les puntes més altes, ben aviat tenim els Bessiverris ben iluminats (a sobre).

Poc abans del refugi, ens enfilem a un collet seguint un corriol poc marcat, i allà trobem el camí d'aproximació cap als estanys de Tumeneja, una traça difuminada marcada amb fites que dóna una volta enorme per evitar tots els estanys, aiguamolls, patamolls, i zones humides diverses que omplen els racons. el nom de parc d'Aigüestortes prèn tot el el sentit, aquí dalt!

Ben aviat veiem el nostre objectiu, l'esperó de Mordor al mig de la paret de l'Estany, sota el Pa de Sucre.

Per anar-hi portem la bona ressenya del Guerrer romàntic i una bona pila de friends, tots doblats fins el 4, i un del 5 per si de cas...., i perquè sempre en quedarà algun a les reunions. I cap queda sense posar. 

Quan arribem al peu de via, després d'intentar no patinar en una congesta ben glaçada que cal travessar amb cura si no volem remullar-nos al llac, el panorama és evident: fissures netes i roca excelent!

Decidim enllaçar els dos primers llargs, si és possible, i l'hi toca començar al company. El primer comença estrany, però es deixa fer força bé, en canvi el segon, té un tram malparit de veritat amb una paret de vidre on costa fer-hi adherència...., però amb algun A0 tirem amunt sense problemes. Al punt més complicat, un bon samarità hi va deixar abandonat un friend que va prou bé!

Després em toca encara el tercer, que comença pujant pel costat d'una mena de pirulí desenganxat de la paret i que fa una certa basarda, suposo que tothom puja pensat que no se li trenqui a ell... A la sortida del punxó, el camalot del 5 em va de conya per evitar perdre la virginitat en cas de mala caiguda damunt seu....

Després la dificultat afluixa i surt un llarg molt bonic, amanit amb alguns moments de tensió.

El quart comença amb un curt flanqueig que et porta cap a fora, a buscar la paret del costat, assegurat per un clau que hi ha sota la reunió. Un tram molt difícil on no ens estem de fer-hi algun A0, porta a una zona més agraïda. La roca continua sent excepcional, i les possibilitats d'assegurar-se, també!

El cinquè teòricament és més senzill, però a la segona part del llarg les fissures es van tancant i les preses desapareixen al mateix temps que la roca s'ajau. Aquí cal anar bé de nervis i recordar allò de l'adherència....

El sisé continua per bones fissures i travessa un desplom que ens va sorprendre, i és que aquesta via no et deixa reposar fins al final de tot!!

Un darrer llarg de transició ens porta al cim de la paret, contents i satisfets d'una escalada realment bona!!

Ara el problema el tindrem a la baixada, les canals estan encara plenes de neu i no portem material per baixar-hi. En un punt levat ens ho mirem amb calma, fins que descobrim un itinerari possible que, amb algun flanqueig delicat, ens permet de retrobar el camí de pujada.

Tantes voltes fa que triguem gairebé 3 hores i mitja a tornar al cotxe, quan a la pujada, amb menys de 3 hores estàvem a peu de via!