Spigolo d'Ansabere, una Escalada amb majúscules

Amb el Jortx i el Mohawk, aquest cap de setmana passat ens vam arribar fins les agulles d'Ansabere per comprovar personalment quines eren les sensacions d'enfilar-se per aquest perfil tan esmolat. Un perfil que feia molt temps que tots ens miràvem, però sempre de lluny, com quan vaig fer-hi una bona travessa circular.

Dissabte a la tarda paràvem un alberg proper a Canfranc, i diumenge, ben aviat, vam enfilar cap al circ de Lescun. En menys de dues hores ja érem al peu de la paret, situat molt a prop del camí que puja al coll de Petrechema, tot i la punyetera tartera dels darrers cent metres.

De bon matí, l'esperó, ben retallat per la seva ombra, impressiona.

De la mateixa manera que impressiona la ressenya.....

El primer tram del sòcol, el vam fer en dos llargs ben llargs, de gairebé 60 m, que és on hi ha les reunions muntades. Cal dir que mentre el primer és senzill i amb la roca força compacta, el segon (a sota) és bastant més difícil i amb una roca molt trencada. A més, no és gens fàcil de protegir.

El tercer llarg és el conegut diedre de 6c, pràcticament desequipat. Un espit a l'inici i un clau a dalt de tot, per un diedre bastant desplomat i amb una paret esquerre llisa i patinosa.

El Mohawk tira decidit, però després d'una primera caiguda s'ho agafa amb més calma i va pujant tascó a tascó..., que la fissura del fons es deixa equipar força bé. Aquí, mica a mica, ja anem agafant aire amb el terra.

El quart, sense deixar de ser difícil i desplomat, ja és tota una altra cosa. Ells el passen bé en lliure i jo amb algun A0 vaig la mar de bé.

Després ataco el primer dels dos llargs d'artificial que hi ha. Un llarg sòlid, prou equipat i que es torna molt aeri en el moment d'anar a buscar el fil de l'esperó.

Tot i tractar-se d'un llarg senzill, que no passa de 7a+, veig que ells pugen amb el mateix estil que jo. Deuen reservar forces per més amunt....., suposo!

I fan bé perquè el segon llarg d'artificial ja no ho és tant de senzill. Aquí hi ha uns passos llargs i obligats de com a mínim 6a, on cal donar la talla!

Aquí ja comencem a veure que amb el reequipament amb parabolts van aprofitar per augmentar la dificultat de la via, i la dificultat obligada supera clarament el V+ de moltes ressenyes!

Finalment, el Jortx s'anima a tirar al davant, i li toquen dos dels llargs clau de la via. 

El primer és el del flanqueig, més o menys equipat però amb la dificultat ben obligada..., i amb uns quants metres de buit a sota que encara el fan més interessant.

Però el tram que vaig més dur i obligat és el penúltim llarg. Una placa compacte i relativament equipada amb alguns claus que costen de veure, algun parabolt, i algun cordinillo on fa angúnia fins i tot d'agafar-s'hi! Aquí s'ho va treballar de valent, per pujar aquest llarg de primer s'ha de tenir un cert nivell!! 

Mentre el Mohawk el gaudia de segon, jo de tercer, vaig fer el què vaig poder!

I després, reunió incomodíssima damunt d'estreps, per acabar-ho de rematar!

El darrer llarg comença amb un tram d'artificial amb una sortida en lliure divertida, però llavors ja tomba i permet fer uns darrers metres més senzills fins la reunió.

Després, una grimpada curta ens deixa dalt de tot, on no hi ha manera de fer-nos una foto de cim. És massa petit i estret!!

Al fons, cap a l'est, Balaitús, Midi d'Ossau, Vignemale,.... ens saluden i ens esperen per algun dia, proper o llunyà!!

Després, per baixar, un rappel de 30 m ens deixa a la cresta inferior, que cal anar desgrimpant amb molta cura fins trobar una cornisa que marxa cap al vessant nord. 

Una darrera xemeneia bruta i trencada ens torna a la carena solellada, i llavors podem dir que hem acabat la via!! Ja només ens quedarà gaudir de la baixada mentre ens mirem el fil de l'esperó, entre sol i ombra, per on  acabem de pujar encara que costi de creure!