Pica d'Estats per la cresta oriental i els pics de Canalbona

L'any passat ja vam pujar a la Pica des de l'estany de Solcèn i la vall de Riufred i, a la tornada, mirant el mapa, em van venir moltes ganes de provar de fer aquesta llarga volta. Sobretot després de veure que la cresta, tot i que la roca no és gaire bona, era prou interessant.

Així que fa deu dies vaig escapar-me ben d'hora de casa per pujar fins a l'estany, deixant el cotxe als orris de Carla (2 h des de Berga). El dia era collonut, i el contrast de temperatura feia que l'estany quedés cobert d'una petita boirina, mentre em mirava la canal de baixada.

Des dels Orris, un camí senyalitzat et porta ben de pressa fins els bonics estanys de la Gardella, situats sota la punta de Romaset. La senyalització s'acaba a l'estany de Canalbona, però el camí segueix prou clar i marcat amb fites fins a sota del port de la Gardella.

Llavors la ruta és ben senzilla, es tracta de pujar a la carena i anar-la seguint. Primer s'arriba fàcilment a una punta innominada de 2.851 m, a partir de la qual la cosa s'embolica. 

Cal desgrimpar fins a la primera bretxa, per pujar al llom següent per un mur força dret i exposat. Però la roca, tot i que cal provar-la, és millor del què m'imaginava. Una darrera pujada em deixa al pic Oriental de Canalbona.

Sempre seguint la cresta, aèria però poc difícil, baixo al port de Canalbona, on acaben les dificultats principals. Pujar al pic de Canalbona ja només és qüestió de trobar l'itinerari i de tenir cames! Des d'aquest cim, mirant enrere, es pot apreciar molt bé la cresta que acabo de passar, amb un ambient mineral que em recorda els Alps Marítims!

El camí cada cop és més agradable i, a partir del port de Riufred, es converteix en un camí normal. Aquí ja veig el tram final, i començo a sentir veus i a veure gent. s'ha acabat la tranquil·litat del solitari!

Al pic Rodó de Canalbona travesso la barrera dels tres mil metres, mentre veig com el cel comença a ennuvolar-se.

Ben aviat arribo a la punta Gavarró, des d'on ja s'aprecia la gernació que ocupa la Pica d'Estats. 

Aquí la cresta es torna a complicar, però només són dos trams molt curts on cal tenir cura de no relliscar, abans d'arribar al cim més alt de Catalunya. On cada cop que hi pujo m'hi trobo algun amic o conegut!!

Un mossec i cap avall, que ara el camí ja el conec. Segueixo el camí en direcció al Montcalm fins al coll de Riufred, i giro cap avall sota la mirada astorada de la corrua de gent que puja a la Pica i que no entén cap a on vaig.

El camí comença amb una petita tartera, per passar per un tram més pelat i perillós (millor per l'esquerra) fins arribar a la neu, que està tova i es baixa molt bé. El camí és força còmode fins arribar a l'estany de Riufred, situat en un racó especialment feréstec (no s'ha de fer cas a les fites que marxen a l'esquerra, el millor camí passa a ran d'aigua).

Llavors comença una petita tortura, i és que el camí que baixa a Solcén és dels més malparits del Pirineu. Molt dret, enfangat, cobert d'un herbassar...., tot plegat fa que la possibilitat de no relliscar sigui ínfima!

Però amb molta paciència i algun cop de cul finalment arribo a l'aparcament, content d'haver fet una volta llarga, original i entretinguda, per arribar a la Pica d'Estats! Podeu veure-la a sota i al wikiloc.