L'Argentera és el cim més alt dels Alps Marítims, amb els seus 3.297 metres d'alçada. És un cim bífid, i la punta sud es la més alta de les dues.
Per pujar-hi per l'anomenada via "normal", cal pujar primer al curiós refugi Remondino (a sobre). El refugi està situat a 2.430 m, així que parteix més o menys per la meitat el desnivell de 1.700 m que hi ha entre el cotxe i el cim. També es pot pujar i baixar en el dia, que és que vaig fer jo, sortint de l'aparcament de bon matí, per un camí força còmode de fer i ple d'isards confiats.
A partir del refugi comença un món molt més mineral, primer cal travessar un caos de blocs senyalitzat amb fites (els "ometti", que diuen els italians), tot i que n'hi ha tantes que al final no saps massa quines seguir! I després fer la forta pujada fins al Passo dei Detriti (a sobre), una llarguíssima tartera que baixa des del coll i que, quan la vaig veure, intentava convèncer-me que per allà no era....
Però si que ho era, tot i que al final la forta pujada que salva 600 m de desnivell de cop, era de més bon fer del què aparenta.
Vaig veure que hi ha molta gent que no passa més enllà d'aquest pas, que dóna a la cara sud de la muntanya. Per continuar cal agafar una estreta cornisa (cengia) que ratlla tota la paret sud fins a les xemeneies finals. Tot i que hi ha alguns passos equipats amb cadenes, de tant en tant trobem algun pas de II o IIIº.
En qualsevol cas, encara que la major part de la cornisa sigui prou senzilla, és molt estreta i cal anar amb compte i sense gens de vertígen perquè qualsevol relliscada pot ser fatal.
Aquest dia vaig fer la pujada tot sol, i només em vaig trobar dos italians a mitja cornisa, on vam haver de fer equilibris per creuar-nos sense tirar-nos daltabaix.
A les xemeneies finals, que també tenen algun pas de grimpada, la imatge de la cornisa fins al coll és espectacular! (a sobre). Abans del cim, també es veu molt bé la solitària punta nord i l'esmolada cresta que la separa de la sud.
Al cim, aprofito per menjar alguna cosa i retratar-m'hi amb una petita corda que algú ha deixat penjada a la creu. Tot plegat sento uns crits llunyans: són els italians que intenten dir-me que els hi baixi la corda, que se l'han deixat allà!
Retorno al coll amb la corda, però ells ja han tirat avall. Els atrapo abans d'arribar al caos de blocs i acabem de fer junts el camí. Són un parell de genovesos que se sorprenen que els mig entengui quan parlen en genovès, el que permet una bona conversa sobre el trist destí de moltes llengües sense estat que encara es parlen a Europa, però que temo que no superaran el segle XXI.
Són moments en què t'adones que tampoc estem tan malament, segons amb qui ens comparem!
Una ruta que teniu dibuixada a sota, amb el track al Wikiloc.
3 comentaris:
Ostres, com pot ser tant bella la nuesa de la muntanya?!
Aquesta tercera foto, amb la planta del primer terme, és el contrapunt just.
Uff,doncs la baixada per la cornisa encara havia de ser pitjor, no?
Vas pujar sense motxilla?
Quin cim més impressionant. Aquest pas de cornisa que expliques, té d’esser una mica dur si no es tenen els nervis molt ben centrats, ja que la sensació de ofec en l’entorn tan immens te de posar a prova!
És curiós això que comentes de la foto, perquè és cert que sense la planta de primer terme la imatge seria completament mineral. Diuen que aquí els hiverns són durs i els estius secs, i per això el paisatge és tan mineral....
Realment la cornisa és força espectacular i molt aèria, però per sort, la dificultat no és gaire alta. Això si, cal estar-hi acostumat perquè l'entorn et xucla cap avall!
I la motxilla no la deixo mai, em sentiria massa despullat sense....
Publica un comentari a l'entrada