Corno Stella, vies Pilastro di Oscar i Barone rampante

El Corno Stella, la banya que apunta cap a les estrelles, és també un dels pocs cims importants dels Alps Marítims que no té via normal. La seva cara sud és una sòlida muralla de gneiss amb un desnivell de 500 metres entre el cim i el punt més baix de la paret, plena de vies d'escalada de tota mena.

Feia temps que no agafava el meu company silenciós i el treia a escalar, però davant d'aquesta gran paret, la motivació i les ganes van ser molt superiors a les dificultats. Així que amb el silent partner, la corda de 70 m i tot el material, vaig pujar a veure la paret.

El temps ara ja era bo, i la previsió acompanyava, així que, a primera hora del matí, deixo el cotxe a l'aparcament d'on surt el camí del refugi Bozano, més amunt de Terme di Valdieri. 

La pujada fins al refugi Bozano, situat molt a prop de la base de la paret, és molt còmode i agradable, d'aquells que pugen força, però que gairebé no es nota. Un camí que supera 800 m de desnivell en poca estona i que s'agraeix, especialment quan et toca de fer-lo tan carregat.

Abans d'arribar al refugi, la paret ja se'ns mostra sencera. Encara està a l'ombra i fa una certa impressió, per uns instants dubto de si no he triat un objectiu que em pugui venir massa gran, però ben de pressa desterro els pensaments negatius i arribo al refugi.

Allà, una porta grabada amb un missatge, que també és ben positiu (a sota) i que tradueixo més o menys així: Gaudeix bé el dia d'avui, perquè la vida és això. En el seu breu curs de 24 hores hi trobaràs totes les realitats i veritats de l'existència. Perquè l'ahir no és més que un record i el demà només una idea. Però un avui ben viscut fa que cada ahir sigui un record feliç, i cada demà una visió d'esperança. Així que gaudeix bé del dia d'avui.

Arribo al punt més baix de la paret, on comença la via Pilastro di Oscar, una via poc o molt equipada, de dificultat sobre el V/V+, amb les reunions rapelables. Les xapes, això si, a distàncies italianes! Però és fàcilment protegible, ja que hi ha fissures per tot arreu. Podeu veure'n una ressenya aquí.

A la base ja m'he tret tots els fantasmes i començo amb ganes. El primer llarg és una placa travessada per un sostre que em posa les piles, i em concentro en la dura tasca de l'escalador solitari. Plaques, fissures, algun sostre, més plaques,..... Ara pujo, després munto reunió, baixo a desmuntar, torno a pujar...., i així llarg a llarg vaig guanyant metres sense ni tan sols mirar el rellotge, envoltat d'aquest entorn tan mineral i feréstec!

Una mica més tard arriba una cordada de Grenoble, però es posen a la via del costat. Mentre pujo, de tant els veig que també van guanyant metres i, al darrer llarg, arribem junts a la darrera reunió de la via, situada a la feixa intermèdia de la paret.

Després de 8 llargs pujant i baixant, feia estona que m'anava mirant la part superior de la paret, on pensava pujar-hi per la via Campia, una gran clàssica, però amb una ombra de dubte pel cansament acumulat i els núvols que havien anat guanyant terreny. Però parlo una estona amb els francesos i em diuen que van a la mateixa via que volia anar jo i, quan els hi dic que passin davant que aniran més de pressa, em sorprenen convidant-me a escalar amb ells!

Així que fem una cordada de tres, on tirarà davant sempre la noia, no em pregunteu perquè. M'hi volen, així que no em queixo!

Els problemes venen després. A la noia, com a moltes escaladores que conec, li agrada el metall més que a la garses, així que de seguida deixa la via clàssica i es desvia cap a l'esquerra, on la roca és més compacta, la paret més vertical, i hi ha més parabolts.....

Quan els hi comento que no devem estar a la via bona, que no hi hauria d'haver parabolts, ja no tenim gaires opcions, així que seguim pujant per una via que resultarà ser la Barone rampante (6b, 6a+ obligat, podeu veure la ressenya aquí), molt més difícil que la Campia, poc assegurada però que no passava de V!

La via és molt dura i sostinguda, amb alguns passos on he d'apretar fort per passar amb un mínim de dignitat, sobretot perquè la Pierrine no sempre se'n recorda de recuperar-me la corda tal i com m'agradaria..... això si, la roca és excepcional i el lloc encara més!!

Però el temps ha anat empitjorant a mesura que escalàvem, i fins i tot ens han arribat a caure quatre gotes un parell de cops. Ara les tempestes ja ens estan envoltant i en algun punt fins i tot dubtem sobre si continuar o tirar avall, però ells són valents i jo també, i arribem fins a la darrera reunió de la via.

Allà pleguem i no pugem al cim, tot i que només ens quedaria una caminada de 15 o 20 minuts, però l'espectacle de llamps i trons fa que no tinguem gaires dubtes en tirar avall, que ja hem estat prou de sort d'haver pogut arribar fins dalt de la via!

Fem quatre ràppels fins a la feixa, on recupero el meu material, i llavors amb un altre de curt, una desgrimpada i un darrer de 50 metre, arribem a les tarteres de peu de paret.

Al refugi em despedeixo d'ells, i continuo cap avall a buscar el cotxe. 

De baixada, a la vora del camí, em trobo aquest làrix esparracat pels llamps, que segurament podria explicar-me alguna bona història sobre supervivència!