Cim del Mercantour, pel vessant italià

Aquesta setmana passada he pogut fer una escapada cap als Alps Marítims, la part més meridional i més mediterrània dels Alps, que sempre queda fora de les rutes més habituals. I no és estrany, ja que amb la mateixa estona que arribes a Tende, també arribes a Chamonix!

Però precisament per aquest desconeixement de la zona, de la qual costa trobar informació en català, encara m'atreia més d'anar-hi a treure el cap. I al final vaig instal·lar-me a Limone, una petita estació d'esquí situada al vessant italià del coll de Tende, on hi vaig trobar una bona base.

El primer dia vaig anar a conèixer la vall de Gesso, així que vaig buscar un cim teòricament senzill i panoràmic, com ara el Mercantour. El problema va ser que el temps era particularment dolent, i havia nevat durant la nit.

Tot i el fort vent, i el fred que feia, vaig anar pujant primer pel camí del refugi de Remondino, i després pel que va cap al coll del Mercantour, amb una visibilitat molt dolenta i fortes ratxes de vent. Uns cops d'aire que, quan vaig arribar al coll em pensava que em tirarien per terra!

Al coll un rètol conjunt dels dos països fronterers, com els que m'agradaria trobar-me alguna dia entre Catalunya i França, per exemple. Fins i tot es van posar d'acord amb l'alçada del coll! Però es tracta de dos parcs nacionals que col·laboren entre ells més que no pas competeixen, amb un resultat de millor gestió amb menor despesa.

És una de les coses que m'agraden dels Alps en general, aquest esperit pràctic i de col·laboració en molts àmbits i que intenta superar tota mena de xovinismes. Potser el fet que entre els dos costats de la frontera hagin passat unes quantes guerres força recents té molta importància!

Al coll, amb el vent que bufa i l'aspecte de la creta que porta al cim ben nevada, em fa repensar si pujar-hi o tirar enrere. Però al final les ganes poden més que la prudència i tiro cap amunt. 

Mica a mica, i agafant-me fort a cada cop de vent, perdent el camí contínuament per la capa blanca que ho recobreix tot, aconsegueixo arribar a dalt de tot, on sort n'hi ha d'una gran fita que permet d'arrecerar-se!

Una foto de cim i cap avall. Però a la baixada m'adono clarament que potser hauria estat més intel·ligent renunciar al cim, i és que ben aviat perdo la traça bona i tota la resta és un gran vessant de roca inestable i molt trencada. Per evitar-ho, i per evitar el vent, tiro directament avall buscant el millor camí i aconsegueixo de baixar, amb alguna desgrimpada arriscada, fins retrobar el camí de pujada.

Després ja només és qüestió d'anar seguint altra cop l'agradable camí de pujada, mentre em vaig refent del fred intens que he agafat a les mans!

Una ruta que en condicions normals deu ser molt agradable,i que trobareu al Wikiloc.