Solitàries a Montserrat

Avui he tornat a Montserrat. Concretament al camí de les Bateries.

Buscava les cabres que vaig veure fa quinze dies però avui portava la càmera de fotos. I, clar, les cabres no han aparegut. Les he buscat per tot l'entorn d'on les vaig veure, però el canvi de temps i d'horari ha fet que hi circuli molta més gent, per aquests camins. Imagino que s'han recollit en algun indret més tranquil.

No he perdut el temps, però. Sobre el camí de les Bateries, abans de fer les darreres llaçades de baixada cap a Collbató, hi trobem una zona ben equipada anomenada el Llençol (foto superior). Un bon lloc per fer la primera jornada d'escalada solitària a Montserrat. La majoria de les vies es troben al voltant del 6è, però anat tot sol cal minimitzar els riscos i m'he dedicat a les 4 vies de més a l'esquerra. Totes d'uns 30 m, dues de IV i dues de V.

El lloc és agradable, tot i el soroll de fons de l'autovia, amb una vista magnífica sobre el Baix Llobregat i l'Anoia. La roca és sòlida i adherent i, de l'equipament, tan sols comentar que és fins i tot excessiu. Així que és un bon lloc per fer la primera montserratina solitària. De les quatre vies, la de més a la dreta és molt sostinguda, una veritable disfrutada !

El vent que bufava, a part de mantenir la temperatura tot i l'orientació sud de la roca, em va oferir una magnífica posta de sol tot tornant cap a casa.

Roca Narieda

Desde finals de la tardor passada que teníem aquesta via en projecte, després de veure que no tot el que s'havia obert a la Roca Narieda era artificial o lliure més aviat extrem i poc equipat. Finalment, aquest dissabte vam poder recòrrer la via postres de músic de la seva cara sud.

La Roca Narieda és ben visible des de la carretera d'Oliana a la Seu d'Urgell, un tall de roca molt evident que veiem a la dreta quan pugem, just després de la cua del pantà d'Oliana, entre Coll de Nargó i Organyà. Aquesta via, en canvi, puja per l'amagada cara sud, davant per davant del poblet de Canelles.

12 llargs de corda, més de 600 m de recorregut, cinquè superior obligat, assegurances que allunyen, roca de primera i adherència, moltíssima adherència. Aquesta seria una mica la descripció d'una via d'escalada dura i agradable, amb una mica de tot i un bon tip de disfrutar de la bona roca i de la solitud, i de posar a prova la tècnica i l'equilibri.

La ressenya la trobeu a:

http://www.onaclimb.com/luichy/nariedapost.htm

Tot i que molta gent dóna com a 6a les plaques de les dues primeres tirades, aquí surten cotades com a V+. Jo no hi vull dir res perquè no acabo de veure massa clara la diferència....

A la foto de dalt podem veure la primer tirada, i a la de sota, la sortida de la segona. A tota la via les assegurances són justes, però excepte alguna placa, tot és molt protegible amb tascons i friends.

En resum, un tip d'escalar com feia temps que no feiem. I el més curiós de tot, la quantitat de roca verge que hi ha a la zona, sobretot plaques molt sòlides i molt atractives.

Escalar a la Cerdanya

A la Cerdanya, prop d'Olopte, s'ha equipat una petita escola amagada en un fons de vall, de la que no us puc donar massa detalls. Si que comentaré que la roca és calcària, una calcària d'aquelles d'abans, aspre, adherent, plena de fissures, que hi ha una dotzena de vies i que l'alçada mitjana és d'una vintena de metres.

L'equipament és molt bò i l'indret, tot i ser una mica surrealista, és molt agradable. De la dificultat de les vies no en tinc ni la més remota idea, però les que hem fet avui es troben a la frontera entre el cinquè i el sisè, amb més abundància de cincs que de sisos. Tot i que n'hem vist alguna que tira cap amunt i que si no es troba dins el set poc se'n deu faltar.

Però això ja són històries de la galàxia i nosaltres no hi arribem.

Trobar una zona d'aquestes i que, a més la majoria de les vies es puguin realitzar sense ser un mutant, és una sorpresa molt agradable. I més a la Cerdanya, on l'escassetat d'escoles és flagrant. Prometo investigar i ben aviat ampliar la informació.

A la foto de sota es pot apreciar que, tot i tractar-se de roca calcària (sembla que del Devonià mitjà, dipositades fa uns 380 milions d'anys), és vertical i fissurada com si fos granit.

Cap de setmana frustrat

Darrerament sembla que el mal temps tendeix a concentrar-se durant els caps de setmana. Llavors la tendència sempre és la mateixa: el dilluns i el dimarts poso totes les il·lusions en alguna sortida compromesa i interessant, i mentre començo a preparar-la, ja tinc que anar rebaixant expectatives a mesura que la setmana avança i les previsions del temps empitjoren.

Al final, una llarga caminada que tenia prevista el dissabte, una caminada per terres baixes en la que no importava massa que el temps fos gris i apagat, es va haver d'anular perquè a les 7 del matí ja plovia ! Sempre queda l'opció B: sortir a córrer una bona estona per tornar cansat a casa i escapar-se de la sensació de fracàs que dies així va amarant tota la pell.

Després, l'endemà diumenge, quan has vist com plovia tota la tarda i la nit del dissabte, ja surts del llit d'una altra manera. Vestit amb la resignació més absoluta i amb altres idees al cap: endreçar aquelles revistes, preparar la sortida de setmana santa, buscar una ressenya pel proper dia.

Llavors, quan veus que continua plovent, el que el dia anterior havia estat una gran frustació avui s'ha convertit en la constatació d'una certesa. I et sents satisfet d'haver-la encertat !

Córrer per Montserrat

En aquesta època, quan la calor s'insinua però encara no apreta, córrer per Montserrat és realment agradable, sobretot combinant bé l'itinerari, buscant l'ombra a les pujades i el sol a les baixades. Montserrat, tot i el cremallera, el monestir i la gentada que trobes puntualment, és bonic i atractiu. Per caminar, per escalar, i també per córrer.

Un itinerari que m'agrada especialment és el que he fet avui des de l'aparcament de l'Aeri. I des d'aquí el recomano especialment per la varietat dels trams. Al començament, fins el monestir, el faig caminant. Caminant a molt bon ritme, però caminant. En molt poc tros es puja un desnivell d'uns 600 m (35-40').

A l'estació del cremallera ja es pot començat a córrer travessant la plaça i enfilant el camí de Sant Joan. Aquest tros es deixa córrer tota l'estona, encara que no para de pujar i fa alguna rampa interessant. Uns 300 m de desnivell més tard, arribem a l'estació superior del funicular (20').

El tercer tros diria que és el millor. El camí planeja cap a l'ermita de Sant Joan i baixa clarament fins trobar el camí de les Bateries que seguim fins a Collbató. Després de tota la pujada feta a l'ombra, retrobar el sol i la baixada produeixen una alegria doble sumada al traçat interessant d'aquest camí pedregós de pendent suau (30').La sorpresa més interessant va aparèixer en un revolt del camí: un ramat d'una quinzena de cabres salvatges que prenien el sol tranquilament. Realment, entre setmana, ni als camins teòricament més concorreguts hi ha mai ningú.

Finalment, per retornar a l'Aeri la possibilitat més curta és fer-ho per la carretera. 5 km de baixada per acabar de destrossar els bessons ens retornaràn al cotxe (20'). Almenys la carretera és tranquila i es deixa disfrutar sense problemes.

Un Taga difícil

Aquest cap de setmana passat, els meteoròlegs de TV3, com sol passar normalment els caps de setmana, van predir molt millor temps del que realment va fer. És un fet tan habitual, que ja començo a sospitar seriosament si hi ha alguna cosa al darrera que aconselli d'equivocar-se sempre cap al mateix costat. Sembla que davant el dubte, els caps de setmana s'ha d'anunciar bon temps. Afortunadament, el mal temps ja va arribar el divendres al vespre i vam poder anular a temps els objectius de sortida al Pirineu central que teníem previstos.

El temporal de vent i neu que va fer tot el dissabte semblava que havia de millorar clarament el diumenge, i això ens va animar a intentar-ho. Però com que ja anem coneixent com funcionen aquests del temps i anàvem amb inexperts, l'objectiu triat fou modest: el Taga amb esquís de muntanya des de Pardines.

El cim del Taga, 2.040 m, passa per ser una muntanya senzilla i d'iniciació a la muntanya. Tant a l'estiu com a l'hivern. Però a vegades les condicions del temps a muntanya converteixen la sortida més senzilla en una veritable trampa.

Ja a Ribes ens vam adonar que de moment el temporal continuava, sobretot més al nord amb el Puigmal que ni es veia. El Taga si que es veia, i els enormes remolins de neu que el vent aixecava, també. Però confiats en una ràpida millora, pugem en cotxe fins a l'ermita de Santa Magdalena, més enllà de Pardines. Les condicions són bones, la neu arriba fins el cotxe, però el vent no afluixa.

La pujada comença molt còmode, però a la sortida del bosc sembla que el vent en comptes d'afluixar cada cop apreti més. Ens anem creuant amb gent que torna sense haver gosat intentar el cim per la força del vent. Al torrent mengem alguna cosa perquè ens fa l'efecte que després serà complicat, i fem ben fet. Com més amunt, el temporal és més fort. I al peu de la darrera rampa, els més joves giren cua i els més caparruts continuem amunt, tot i que a dalt de tot les condicions són molt dures. Algun cop anem per terra i la única cosa que ens permet fer cim és l'experiència i el fet que la temperatura no és molt baixa.
La baixada és ràpida, amb una alternança de neu dura i acumulacions de neu pasta. Atrapem a la colla i ben aviat tornem al cotxe. En aquesta estona, la neu nova ja s'ha anat fonent, sobretot als camps de baix.

Els protagonistes: Carme, Pep, Maria, Joana, Guillem , Marc i jo mateix.

Clicant les fotos les engrandiu dos cops. Per veure la resta de fotos, cliqueu aquí:

http://www.flickr.com/photos/81302302@N00/sets/72057594080543813/

Pla de Bages

Aquest final d'hivern, tot buscant nous itineraris que quedin a prop del trajecte que em cal fer diàriament en cotxe per anar de casa a la feina i viceversa, he trobat un racó molt interessant pels entrenaments en època freda a la vora de Manresa.

Encara que sembli estrany, la zona és interessant i té un seguit de possibilitats molt atractives. Per una banda, el lloc on començar és el nucli de Sant Fruitós de Bages, ràpidament accessible en cotxe tant des de l'autopista com des de la carretera de l'eix del Llobregat. Per una altra banda, hi ha un munt de possibilitats d'itineraris circulars més planers o més costeruts, en funció del que ens vingui més de gust. Finalment, al costat del cotxe hi ha un circuit de jogging que és perfecte pels exercicis i estiraments després de córrer.

El paisatge és agrícola i forestal, majoritàriament pistes amb trams de camí de muntanya, i llargs recorreguts força planers i solitaris per la vora del riu Llobregat entre el Pont de Vilomara i Navarcles.

Si a tot plegat hi sumem que a Sant Fruitós hi conflueixen el GR 3, que va est-oest, i el GR 4, que va de sud a nord, a més d'un PR que envolta Manresa, ja us podeu imaginar que les possibilitats es multipliquen.De moment, el recorregut estrella dels que he anat fent, i que vaig poder afinar aquest mateix dimecres tot i la calor que feia, baixa fins al monestir de Sant Benet de Bages i continua riu avall pel GR 4, que travessa una carena fins la riera de Mura, i una segona carena fins el Pont de Vilomara. Aquí la ruta segueix riu amunt fins que un caminet et permet de pujar en direcció Manresa, travessar l'autopista per sota i, seguint el PR fins que ja endevinem Sant Fruitós al fons, retornar al cotxe entremig de camps de vinya i cereals.

En total el circuit representa uns 20 km, temps suficient per reflexionar a fons pels maldecaps diaris i, fins i tot, per anar una mica més enllà. Ja ho deia el poeta:

"És quan corro que hi veig clar..."

Vall d'Estós

La vall d’Estós és una vall que porta molts records. Fa més de 25 anys que vaig venir-hi per primera vegada a recòrrer una bona colla dels seus cims, quan tot just començava aquesta gran aventura vital de l’alpinisme. Més a prop, fa un parell d’anys que vaig venir a fer-hi el primer intent amb esquís, aquell cop a la vall no hi vam esquiar gaire: els esquís van anar a la motxilla fins al refugi perquè no hi havia ni una volva de neu.

Aquest cop, en canvi, ha estat just el contrari. Hem pujat amb els esquís als peus pràcticament des del cotxe. Ben carregada de neu, la vall ens ha semblat tan bonica com la imaginàvem.

Amb les previsions tan dolentes que hi havia, vam prendre la decisió de pujar al cim el mateix dissabte i, si el temps finalment s’aguantava, el diumenge en podiem fer alguna altra de bona. El cim escollit: un tres mil que cap dels tres no hi havia pujat, el pic del Portilló, que puja pocs metres més a l’oest del mateix portilló d’Oô.

Deixem el cotxe poc abans de les 10 del matí i després del segon revolt ja ens calcem els esquís. Fa un dia collonut, cel seré i ni un núvol a la vista, però quan arribem a la cabana de Turmo (la de la cançó, a dalt de tot a la foto), el temps comença a canviar lentament.

L’itinerari travessa la palanca sobre el riu i deixa la ruta del Perdiguero a la dreta per pujar directe en direcció nord, travessa un bosc un pèl embrossat (cal anar amb compte de no embolicar-se cap a l’esquerra en una zona d’arbres tumbats per allaus), i s’enfila gir rera gir cap a la collada evident (a sota, pales superiors).

Davant nostre tot el massís del Posets s’ha anat tapant poc a poc, el cel s’ha emblanquinat i ja veiem que la cosa s’embolica. Però potser no ens imaginàvem que ho fes tan ràpid, perquè just quan deixem els esquís per pujar a peu al portilló d’Oô i al cim, el temporal se’ns tira a sobre. De moment no en fem massa cas, però al coll ja portem tota la roba d’abric a sobre, neva fort i el vent ens matxaca. (A la foto, arribant al coll).

Veiem el cim a prop i continuem, ens fiquem a la xemeneia que hi porta, primer per una zona mixta neu/roca força perillosa, i després per un tram més rocós. Ens encallem en el pas de IIIº, les botes no ens donen confiança i potser hauríem de treure la corda. Però el temporal no afluixa i el fred intens i l’hora tardana ens decideixen a girar cua a molt pocs metres del cim (a sota).

La baixada enmig de la boira i la nevada és dura, gairebé no es veuen les traces i el relleu està desaparegut. Parem sovint per refer-nos del mareig quan no caiem directament sense saber si pugem o baixem. Anem baixant com podem mentre el rellotge marca les 6 de la tarda i comencem a pensar en la fosca que aviat s’acostarà.

Busquem un itinerari pel bosc una mica millor que a la pujada, però finalment ens tornem a embolicar i ens cal descalçar-nos per travessar un torrent. Gairebé no ens hi veiem, però retrobem la traça del refugi quan la fosca avança ràpidament. Podem dir que ha anat d’un pel !!

A la llum del frontal i sota una intensa nevada, fem la resta del camí fins al refugi, on hi arribem unes 10 hores després de deixar al cotxe i sense haver parat ni per menjar. Hi arribem xops i afamats.

L’endemà, tal i com estava previst, el mal temps continua. Així que tranquilament, havent esmorzat, disfrutem d’una bona baixada i tornem a temps d’anar a dinar a casa.

Reflexionant

Un diumenge de mal temps, com ara el dia d'ahir, és un bon dia per sortir a fer una tirada llarga d'entrenament. Tot i que tampoc és massa agradable córrer sota la pluja o contra el vent, després de la dutxa la sensació d'haver fet alguna cosa t'omple una mica més el dia i esborra qualsevol sensació de culpabilitat que es pugui tenir.

A mi, el fet de córrer, també em serveix per donar voltes als maldecaps, per resoldre problemes aparentment irresolubles, per aparcar preocupacions i, fins i tot, per reflexionar.

Ahir em vaig embrancar en el que és el meu circuit predilecte, tant per la llargada (21 o 22 kms), per la duresa de l'itinerari que no para de pujar i baixar, per la diversitat del recorregut, com per l'encant de l'ermita mig enrunada de Sant Quintí. La ruta, presidida sempre pels serrats de les 3 Maries (a la foto, en una tarda rogenca) surt de Berga cap a Graugés, Bernades, travessa la riera de Clarà, i a Sant Quintí torna enrera per Casancots i Avià.

Mentre corria, primer sota una pluja fina, després amb calma i alguna ullada de sol, i al final amb un vent de cara terrible que em feia pensar en que no arribaria a casa, rumiava. El procés sempre s'assembla, primer intento resoldre els maldecaps més immediats i després vaig reflexionant sobre qüestions més genèriques.

És curiós que segons les èpoques es donen voltes a uns temes o a uns altres, en funció del moment personal. Darrerament, per exemple, estic molt menys obsessionat pel futur que temps enrera. M'he anat adonant que oblidar-se del futur és una bona política, oblidar-se del futur, concentrar-se en el present sense oblidar el passat. És un axioma que funciona.

Així em sento menys preocupat pel que pugui venir i més preparat per les situacions inesperades. Ja que no puc decidir sobre el futur, almenys intento que les decisions que prenc sobre el que em vaig trobant estiguin d'acord amb la meva manera d'entendre la vida.

I l'altra qüestió bàsica que cal per aconseguir-ho és saber què és el que realment vols a la vida.

Pedraforca i Port del Comte

Pujar al Port del Comte des de l'estació d'esquí de fons de Tuixent-la Vansa (prat de l'Arp) no és una gran ascensió muntanyenca des del punt de vista del compromís o del desnivell (a dalt, arribant al Pedró dels Quatre Batlles), en canvi l'ascensió al Pedraforca és tota una altra història.

L'aproximació des de l'àrea de picnic amb els esquís a l'esquena es fa llarga, el pendent de la tartera és fort i, el primer tran, estret, la neu sol estar dura, i des de l'enforcadura fins al cim encara queda una pujada amb algun pas delicat segons les condicions de la neu.

Totes dues, però, són sortides molt boniques a dos cims panoràmics (dalt, el Pedraforca vist del del Port del Comte, a sota, la imatge inversa). En un cas es disfruta sense patir, en l'altre també es disfruta molt però ja cal guanyar-s'ho més a pols.

Els dos itineraris són senzills de trobar, per anar al Port del Comte ens hem d'acostar a l'estació d'esquí nòrdic de Tuixent-la Vansa, sobre coll de Port. Allà hem de pujar pel tallafocs que s'enfila recte amunt, en direcció sud-oest, fins la part superior de les pistes de fons. Una darrera pujada pel bosc ens situa als rasos somitals, on planejant tranquilament arribarem al cim.

Per pujar al Pedraforca amb esquís, deixarem el cotxe a l'àrea de picnic que trobem a la carretera del refugi Estasen. Allà un camí força clar que s'enfila recte amunt pel mig del bosc, ens porta fins la part baixa de la tartera, on ja ens podrem calçar els esquís. Aquí començarem a pujar per l'esquerra, cada vegada més dret i estret, per estalviar-nos el bloc de roca de la dreta, fins que podem sortir cap a la dreta i obrir-nos a tota l'amplada de la coma. Llavors arribarem a l'enforcadura pel lloc que ens agradi més fins que la canal d'ascens al Pollegó Superior ens obligui a deixar els esquís i, potser, calçar-nos els grampons per arribar dalt de tot.

A sota, baixant del cim per la canal de la via normal, anant a buscar els esquís per disfrutar d'una baixada de somni.

Via de l'Alicorn

Aquesta via ja feia dies que la teníem ullada, semblava atractiva i interessant. Tots coneixem la roca de Montgrony, excepcionalment sòlida, i estàvem convençuts que aquí no estaria gens suada.

La via es troba al sector de la Cubil, unes parets a les que s'accedeix des de la pista del refugi de Planelles al coll Roig. Normalment es pot deixar el cotxe al coll Roig, però la neu ens ha obligat a deixar-lo força abans. Tot plegat ens ha allargat l'aproximació uns 10 minuts més els 10 minuts habituals.

En total la via consta de 4 llargs, tot i que tan el primer com el darrer compten poc per la baixa dificultat que tenen (III). Els 2 llargs del mig, sobre una calcari excepcional ratllat per canaletes (a la foto, segon llarg), superabrasiu (les meves mans ho corroboren) i molt, molt mal assegurat.

Ha estat una llàstima, tenía per davant uns 8 o 9 m de V sostingut sense cap assegurança i sense cap possibilitat de posar-ne, assegurat per un spit rovellat i ronyós. Ho he intentat, però el coco ha treballat massa depressa i ha vist molt aviat que el risc era alt. També he valorat que en cas de trencar-se l'spit, picava directe a la reunió. I aixó ha estat massa pel coco.

Així que un rappel després que el Pep veiés el mateix que jo i cap a dinar a casa. Realment, també feia molt fred.....

Collserola

Collserola a la primavera és un indret genial per entrenar corrent, sobretot si no ens limitem a la monotonia de la carretera de les Aigües.

Ahir mateix feia una tarda magnífica, ventet agradable, temperatura fresca però no freda, bona visibilitat, atmosfera neta, poca gent a la serra. En dies així, el meu circuit preferit és el que surt de la plaça Mireia de Sant Just Desvern i s'enfila a la carena, travessa el turó d'en Cors i arriba a Vallvidrera.

De Vallvidrera m'agrada anar a buscar la carretera de Cerdanyola travessant els boscos de la Budellera, i baixar a la carretera de les Aigües pels camins de la solana. La tornada a la plaça Mireia la faig sempre per aquest camí planer intentant d'aprofitar el poc desnivell per portar un bon ritme constant.

Tot plegat, uns 17 o 18 km amb una mica de tot, pujades, baixades, asfalt, caminets i pistes. Sobretot pistes de sauló i terra. Suficient per tornar satisfet a casa després de la sessió d'estiraments obligatòria !!