Vacances al sud peninsular: Andalusia

La segona part de la sortida va ser Andalusia, concretament les muntanyes orientals de Granada i Jaén. Així que vam començar per les Alpujarras, una zona de pobles petits de cases encalades que està al sud de Sierra Nevada.

Però allà el mal temps es va manifestar amb força amb una gran nevada, i les cases blanques van quedar més blanques encara (a dalt), i ens vam haver de dedicar als temes gastronòmics, que tampoc estan malament !

Escapant del mal temps cap al nord, vam continuar cap a la serra de Cazorla, on almenys vanm poder fer alguna ruta interessant, com la del riu Borosa, un dels principals afluents del Guadalquivir prop del seu naixement.

Una ruta llarga i interessant, on vam poder veure senglars, guineus, esquirols (a sobre), amb passatges ben equipats (a sota) vora el riu.

L'àrea és rica de curiositats geològiques, des de plegaments fins a superfícies de capa on els arbres aprofiten les diàclassi per néixer (a sobre).

A part de la pluja que finalment ens va venir a buscar en el darrer tram de la sortida, es notava que aquest any allà baix hi ha plogut moltíssim. Totes les cascades regalimàven aigua i les darreres abans de la llacunes de Aguas Negras eren especialment maques (a sota).

Vacances al sud peninsular: La Mancha

Fent una mica a l'inrevés que la majoria de la gent, aquests primers dies de setmana santa hem sortit a fer una petita volta pel centre i sud peninsular. Primer hem baixat cap a la Mancha, lloc del que se'n poden dir ben poques coses que ningú conegui i que està dominat pels espais oberts.

Un dels motius d'anar-hi també era l'observació d'ocells a les llacunes de l'anomenada "Mancha húmeda", com la laguna del Hito (a sobre) o a la de Manjavacas (a sota), on vam gaudir del vol dels flamencs, de la presència de grues i de moltes espècies d'ànecs i d'algunes ben curioses de limícoles (més avall).

Una altra llacuna interessant és la de Pedro Muñoz (a sobre) que, tot i que es troba enganxada al poble del mateix nom, disfruta d'una gran quantitat d'ocells.

Ben a prop també hi trobem les Lagunas de Ruidera i el parc nacional de les Tablas de Daimiel, on vaig poder retratar aquest ànec cuallarg (a sota, anas acuta), un ànec que no havia vist mai, i la malvasia (més avall, oxyura leucocephala), un que no es troba a Catalunya.

No podíem marxar d'aquest país sense visitar els molins de vent que de tant en tant apareixen a les carenes, com aquests de Mota del Cuervo, però sense barallar-nos-hi. Encara no estem tan malament !

Urús

A la Cerdanya, a l'est de la boca nord del túnel del Cadí trobem el petit poble d'Urús. Si ens endinsem en la vall situada just al sud, veurem unes calcàries grises enfilades damunt d'unes altres de vermelles i bastant argiloses: són les roques del Devonià mitjà, dipositades en una plataforma marina fa uns 380 o 390 milions d'anys (foto de dalt).

Però si ens interessem per aquests materials que formen la roca d'Urús és perquè alguna mà innocent hi ha clavat unes quantes dotzenes de parabolts.

No he pogut trobar les ressenyes, però avui he vist que al peu de cada via hi han pintat el grau aproximat. La zona consta de 3 o 4 parets diferents, una al costat de l'altra, d'un calcari molt adherent on hi han traçat vies molt atlètiques.

Avui a la tarda, amb el Pep, hem anat a treure el cap a la zona més senzilla (a sobre), on les vies comencen amb un V, continuen amb un V+, un 6a i un 6a+, i la resta ja puja fins arribar al 7b. Les altres zones no les hem anat a mirar, anàvem justos de temps i tenien l'aspecte de no tenir cap via per sota del 6b o el 6c. A la foto de sota, podem veure una cordada barallant-se amb una d'aquestes vies de dificultat "mitjana".

Les vies no tenen nom i el peu de via és relativament estret, entre 40 i 80 cms d'amplada, en algun punt arriba a 120 cms. Això permet poder sortir d'excursió si has d'anar a buscar alguna cosa que t'ha caigut daltabaix (a sobre, peu de via del 6a).

Nosaltres hem començat per la de V (a sobre), per escalfar, i encara em fan mal els braços !! Després hem continuat per la de V+, i tenia un pas que no semblava V+ (a sota).

Finalment, i abans que el fred i la fosca ens fessin fora, hem acabat per la de 6a (a sota), sòlida i atlètica.

En resum, una zona interessant, ben equipada, ben ventilada i amb orientació oest, que només té el defecte de tenir poques vies assequibles, tot i que caldrà tornar-hi per acabar l'exploració. La roca és molt vertical, bona i adherent, però té un aspecte curiós que fa que les preses estiguin com amagades i a vegades siguin poc evidents.

Torrent de la Coma Baixa

Aquest dilluns a la tarda ha canviat el temps, tots ho estem vivint, però a vegades la tossuderia en un projecte té premi. I a mi em va tocar ahir a la tarda.

Em mirava Montserrat des del Bruc amb ganes d'anar al torrent de la Coma Baixa i degustar-lo sencer, mentre plovia i pedregava, sense saber si deixar-ho per un altre dia. Tot plegat, em va semblar intuir que la cosa afluixava i es asserenar de cop (a dalt). Tot i que ja es veia que la pluja podia tornar (a sota) i que les roques i les mates regalimaven aigua, vaig decidir-me per anar-hi a treure el cap.

En aquestes fotos podem veure l'aspecte d'aquest torrent/canal, potser més fàcil que el Joc de l'Oca però molt més llarg i bonic. En la guia "Vies ferrades i camins equipats" el descriuen així: "Val la pena ja que descobrireu un itinerari majestuós, un ambient relaxant i un paisatge admirable. Un prodigi!".

No cal que digui que ho comparteixo plenament. A sobre podem veure una de les olles de la ruta, i a sota, un de tants ressalts que cal anar superant.

En molts llocs la calamarsa havia entapissat el terra i hi afegia una mica de color, sobretot en els passadissos encaixats com de la foto inferior. Tot i això, no vaig trobar cap pas massa perillós.

El premi després dels esforços i de caminar tan encaixonat arriba a dalt de tot, amb la roca Plana dels Llamps (a sobre) o el cilindre (a sota), que ens recorda a Rapa Nui i les escultures de l'illa de Pasqua.

Després, una baixada còmode pel torrent de les Grutes i un immens espectacle de llum i color sobre la muntanya serrada, especialment en la zona d'Agulles, que m'ajuda a oblidar el fred que m'ha agafat anant amb els pantalons molls.

Dent d'Orlu, assurance tout spit

De la Dent d'Orlu ja n'havíem parlat abans, i sembla mentida que hagi trigat tants dies a tornar-hi. Finalment, aquest diumenge, vaig poder enredar a les "Woman in red", conegudes també per ser les dues flors del Jardí de les Hespèrides, per anar-hi a treure el cap.

Entre la pila de vies que hi ha per triar i remenar, al final ens hem decidit per Assurance tout spit (itinerari aproximat a dalt) que tenia molt bon aspecte: 7 llargs, molt cinquè superior i una mica de 6a i ben equipada amb parabolts.

Tot i que podria semblar que l'època no és la millor, la veritat és que he estat escalant en màniga curta i que la presència de neu és redueix al que veiem a la foto de sota mentre la Vicky i la Lu pugen el primer llarg, una trista congesta al peu de la canal !

La via és molt maca i variada, comença amb les típiques plaques de regletes i adherència i poc a poc es va redreçant. Finalment els passos més atlètics predominen sobre la resta. A dalt, veiem la Vicky al tercer llarg, i a sota a totes dues a la cinquena tirada.

Segurament la tirada més espectacular i aèria és la darrera, en la que es travessen directament un parell de sostres i amb un darrer flanqueig que podem qualificar de sorprenent. 40 m de V i V+ força sostinguts. A la foto de dalt veiem a la Lu i la Vicky a la placa fineta després de la sortida del darrer sostre, i a les fotos de sota, primer la Lu i després la Vicky al final del flanqueig que arriba a la reunió.

Després, 6 rappels ens han retornat al peu de la via. Una agradable jornada en un cim magnífic i amb molt bona companyia !

Mercadal Superior

Per a la majoria dels escaladors, el Mercadal Superior no és més que una de tantes penyes amb bona roca on practicar-hi l'escalada esportiva. Situada al nord de la ciutat de Berga (a dalt, vista del peu de les vies) i amb un accés curt i còmode, costa d'estar-hi sol.

Per a mi, en canvi, és un lloc una mica especial. El febrer de l'any 1984 hi vaig patir un accident força greu obrint una via des de baix. Una caiguda des d'uns 12 o 13 metres em va fer picar al terra i em vaig trencar la pelvis, algunes costelles i,a l'anar sense casc, el cap. Així que sempre que hi vaig me'l miro d'una forma diferent a altres llocs.

Mica a mica l'hi he anat perdent el respecte, però. Sobretot ara amb l'equipament que tenen les vies i que és a prova de bomba. També pel fet que permet d'anar-hi caminant des de casa en poc més de mitja hora, cosa que em fa sentir un privilegiat.

El diumenge al matí hi vaig anar tot sol per fer treballar una estona els braços. Per començar una via que feia més de 20 anys que no repetia, el diedre negre (a sota), que vaig pujar de primer i de segon amb el company silenciós. Després, amb la corda posada, vaig anar a la via del costat dret: sabor d'abans.

Dues vies de 6a, dues vies de 35 metres amb desploms constants, just allò que buscava.

El diedre negre em va portar molts records, com ara el pas del flanqueig abans d'arribar a la primera reunió, que feiem més amunt del que s'ha equipat i on encara hi queda un clau de la meva època (a sobre). Però la roca segueix igual de bona, no deu ser una via que es faci massa.

De fet vaig estar sol tot el matí fins poc abans de marxar a dinar, que van arribar dues cordades a les vies de més amunt. A la foto de sota podem veure una noia negra al final de Mel i mató (6a), i una noia blanca a l'inici de Barrufeta (IV+).

Malanyeu, via epirimountains

Després d'haver vist la informació del Jaumegrimp sobre aquesta via, avui ha estat un bon dia per anar-la a provar. Me l'havia mirat altres vegades però no m'havia aturat a cal Anglada a copiar la ressenya. Sempre la punyetera mandra !!

Ha esta un dia ventós, però com sempre a Malanyeu, més càlid i tranquil que a fora. La via no és gens lletja, la roca és millorable en algun punt i hem trobat les preses força brutes de terra, però tret d'això cal remarcar que la segona tirada és molt maca, i que la placa final val realment la pena.

El començament és típic de Malanyeu (fotos de sobre), però el tram abans d'arribar a la reunió és una mica precari, tot i el bon assegurament (11 espits). En canvi el segon llarg (a sota) és molt bonic, va seguint una fissura on s'hi podria posar algun friend però no cal en absolut: nosaltres els duiem i no els hem utilitzat: hi ha un espit cada 2 m en el tram de Vº !

El tercer i darrer llarg comença amb un tram de grimpada fàcil cap a l'esquerra, després cal caminar uns 5 metres fins un petit diedre on pugem a una terrasseta amb un passet de bavaresa. Allà hi trobem un petit sostre, que segons la ressenya original és A0, però un tronc i un petit flanqueig a l'esquerra ens permeten estalviar aquest pas.

La placa final (a sobre), que originàriament hi van posar VI+ (??) ens ha cridat l'atenció per veure de què es tractava exactament. Són una sèrie de passos fins que es van encadenant amb dificultat, però que deuen estar al voltant del 6a o 6a+.

I la baixada l'hem fet seguint la carena, tot i que es pot rapelar. Penso que és molt més bonic i t'estalvies tot de rappels divertits, d'aquells que tens d'anar traient la corda embolicada en els arbres.

Mentre pujava m'he anat mirant la fissura de sota, sembla increïble, però encara no hi ha cap via oberta.