Una travessa pel Vercors

A finals de juny vaig marxar tot sol 5 dies cap al Vercors amb la intenció de fer una travessa pel massís. Reconec que hi vaig donar moltes voltes... Primer vaig descartar l'opció d'anar en tenda i fogonet, pel pes. Gaudeixo molt més quan puc caminar amb menys pes, què voleu que us digui!

Però llavors el problema era l'allotjament, que vaig resoldre llogant habitacions als llocs de pas. Al final van ser 4 intenses jornades per aquest racó tan idíl·lic.

Així que vaig sortir de casa en cotxe fins a Clelles, al sud de Grenoble, des d'on surten trens que hi porten força sovint. D'allà, en bus, vaig arribar a Meaudre, al bell mig de la plana nord, on vaig dormir.

El segon dia vaig caminar cap a Autrans i vaig pujar a la carena per un terreny molt forestal.

A la carena aviat era al primer cim, la Signal de Nave.

Un dels trets més espectaculars del massís calcari del Vercors són les cingleres que l'envolten per l'exterior, aquelles cingleres que tantes vegades hem vist des de l'autopista abans d'arribar a Grenoble. Ara hi pensava, després de pujar a la carena, perquè el camí el què fa és anar-les seguint per la vora fent una mena de semi-cercle.

El recorregut és molt agradable i bonic, ara puja, ara baixa, ara dins del bosc, ara a la vora dels cingles... Així vaig pujant els cims de la vora de la cinglera, com el Bec d'Orient o la Buffe.

Així que, de tant en tant, s'obre i et situes una mica mirant cap a la plana francesa, i descobrint l'autopista esmentada.

Aquestes cingleres que defensaven el massís, van fer que s'hi concentressin els resistents francesos. I les planes interiors, eren llocs on els aliats els hi podien fer arribar armes i queviures. Però aquest mateix aïllament els va deixar atrapats allà quan els alemanys se'n van cansar i van decidir eliminar-los, perquè no en van quedar gaires per explicar-ho...

A la imatge de sota es veu molt bé la forma de sinclinals penjats que tenen les valls, com aquesta de la Sure.

De baixada cap a Engins, es nota encara més la naturalesa calcària del massís, quan travessem una interessant plana de lapiaz.

I al fons ja endevino el nucli de Saint Nizier, on dormiré avui després d'una contundent darrera pujada des d'Engins!

El tercer dia surto de Saint Nizier i pujo  la Moucherotte, el cim que domina el poble pel vessant oest, i Grenoble pel vesant est. Impressiona la gran ciutat tan a prop sota la cinglera!

Avui el temps ha millorat molt, fa un dia bonic, net i no gaire càlid, i el camí promet ser molt agradable.

I és que a mitja baixada, el camí es transforma en un recorregut planer i en balconada des d'on es va gaudint sempre d'una molt bona perspectiva de tota la plana de Lans-en-Vercors i Villard de Lans.

Un camí que finalment acaba a l'entrada de Corrençon-en-Vercors, el darrer poble de la plana, seguint una zona de bosc que fa que la calor del migdia no sigui tan emprenyadora.

Per travessar l'altiplà, els Hauts Plateaux, el quart dia vaig sortir del darrer nucli habitat i vaig arribar al primer de l'altre costat que tingués allotjament. L'Altiplà és una immensa reserva natural sense gaire res, fins i tot amb pocs punts d'aigua, que la majoria fan en un parell de dies dormint en tenda.

Jo la vaig fer d'una tirada que al final va sortir de 51 kms, però tot és qüestió de mentalitzar-se i aixecar-se ben aviat!!

Així que, ben d'hora, ben d'hora, em vaig endinsar a l'Altiplà.

Un Altiplà salvatge, travessant boscos que fa segles que no s'exploten, i espais oberts on hi pasturen alguns ramats. Ramats protegits, que això és ple de llops i quan poden, alguna ovella fan baixar!

Tot i que reconec que a mi, el que em fa por, són els mastins protectors dels ramats, més que els llops...

Travessant l'Altiplà trobes també alguna cabana més o menys rònega, que permet passar-hi la nit, com la cabana de Carrette, on encara hi havia un parell de noies que s'acabaven d'aixecar.

Després, el camí enfila en direcció al Grand Veymont, el cim més alt del Vercors, que acabaré voltant per sota.

Aquest cim serveix de referència mentre vas travessant l'Altiplà, a mesura que te'n vas allunyant, saps que t'estàs acostant al seu final. 

I bans de passar pel coll de Pison, on s'acaba l'Altiplà, passem per una altra cabana, la de Pré Peyret, també en prou bon estat.

Després del coll de Pison, travessem la plana del Rei i s'acaba de cop l'Altiplà i el camí fantàstic, és a la vora del circ d'Archiane. Ara el camí s'enfonsa dins d'aquest circ espectacular. Primer per una mena de tartera, i després per un aeri flanqueig que acaba en una llarga baixada fins el nucli d'Archiane.

Però per acabar la jornada encara he de pujar fins al poblet de Bénevise on hi ha gite rural fantàstic. Com a final d'etapa vaig poder tastar la millor cervesa del recorregut i un sopar a l'alçada de la cervesa!!

El darrer dia va ser curt i agradable, que va començar amb una llarga pujada voltant la roca de Combau.

El camí acaba arribant al pas de l'Essaure, on apareix al davant el Mont Aiguille. Una imatge que ja no deixarem en tota la baixada cap a Chichilianne.

I de Chichilianne, només cal seguir algun tram de camí i de carretera per arribar a l'estació de Clelles, on trobo el meu pobre cotxe sa i estalvi, que m'acabarà portant avui mateix a casa!!

Al Wikiloc hi he deixat els 4 tracks dels 4 dies de caminada, per si poden ser útils:

1 - De Meaudre a Saint Nizier per la cresta. 33,6 km. 9h. 1.940 m+

2 - De Saint Nizier a Corrençon passant per la Moucherotte. 32,3 km. 8h. 1.250 m+

3 - De Corrençon-en-Vercors fins Archiane i Benevise. 50,7 km. 12h. 2.600 m+

4 - De Benevise a Clelles. 18,5 km. 3h30'. 650 m+

Via l'Espluga, al Bac de les Gorgues, L'Esquirol

Quedar amb el Mohawk sempre té riscos, sobretot quan la via l'ha triat ell... Però feia tan temps que no escalàvem junts, que valia la pena de córrer els riscos que calguessin.

La via ja tenia un aspecte sospitós, només cal veure la foto o la ressenya del recorregut. A més, coneixent la qualitat de la roca osonenca... Vaja, que imaginava on anava.

D'entrada feia calor, tot i estar a l'ombra, però l'aproximació no ha estat complicada. Des de Sentfores el camí que baixa a la riera és evident, i seguir-la cap a l'est ha estat senzill.

El primer problema ha estat quan hem vist que els parabolts del primer llarg estaven a l'altra banda d'una muralla d'ortigues. Amb un bastó i una mica d'intuició hem aconseguit arribar força sans a peu de via, que semblava el més difícil.

La via comença amb una fila de parabolts no massa propers, i les dificultat de la ressenya són ben obligades si no fas alguna trampa important. El Mohawk ha pujat molt bé, a mi m'ha costat força més, sobretot perquè quan et comences a penjar després el lliure costa. I el meu nivell és el que és.

I tot i que la roca és prou bona per ser Osona, l'arribada a la reunió és una rampa de terra on no estaria de més que hi hagués un tros de corda!!

El segon llarg comença contundent, jo no he passat, així que ha seguit ell tirant al davant. És un desplom que no hem pogut fotografiar perquè altra feina teníem!

Després ens hem posat el frontal, dins de la cova, on la via passa per una racó fosc i molt estret. Sortir-ne és el què més m'ha agradat de la via!!

Bé, almenys les reunions no són incòmodes, i allà la calor no hi arriba.

Continuo el tercer llarg, que consisteix en un replà polsegós en direcció cap a fora, Allà, veig que el quart llarg és molt curt i els empalmo.

El teòric quart llarg és una rampa llisa però molt protegida.

Ja només ens queda el llarg de sortida, força curt, però amb un inici contundent de preses romes i arrodonides.

Aquí la roca és una mica millor. A mi em costa algun pas i faig algun A0, però no té res a veure amb el primer, és molt és agraït!

Després seguim el rastre que ens deixa al camí, que seguint-lo cap a l'esquerra ens torna a Sant Salvador de les Gorgues, on havíem deixat el cotxe.

Roc de Rumbau, Pilié Fusté

Amb el descofinament comarcal hem pogut tornar a quedar amb el Pep al nostre enyorat Alt Urgell. I hem anar a veure de què anava aquesta curiosa via oberta a finals de l'any passat en un pany de paret on fins ara no n'hi havia cap.

A sobre deixo la ressenya original, treta dels aperturistes a la web Eskkalades, on hi trobareu tota la informació detallada.

Bé, dir d'entrada que la via no és gaire fotogènica, ja que els  millors trams queden amagats des de les reunions, i si anem amb una única càmera, encara més! així que disculpeu les fotografies...

Amb la descripció de l'aproximació no hem tingut cap problema per trobar el peu de via, deixant el cotxe a 25 metres de l'inici del camí. I del primer llarg, poca cosa, només cal veure com és a sota.

Ben aviat la roca ens ha sorprès una mica, l'esperàvem més consistent en els trams senzills... així, el segon llarg comença amb un pas explosiu que hem fet des del cim del bloc caigut i roca compacta, i després arriba un flanqueig que fa una mica d'angúnia. 

Però és la tònica de la via, apta per a escaladors valents. No diuen que no hi ha mala roca si no escaladors dolents? Doncs amunt!

El tercer llarg també té dues parts, una inicial molt compacta, i una segona amb massa terra, però aquest és un llarg que m'ha agradat!

El quart comença molt bé, també, i acaba fatal, enmig dels garrics. Pensava que potser amb alguns trams de corda en aquests llocs tan terrosos on potser caldria anar amb piolet, la via guanyaria moltíssim!!

Ara arriba el què per mi és el tram més interessant de la via, els darrers 3 llargs.

El cinquè és molt agradable, fissura i placa fins la reunió. Es fa curt.

El sisè és més llarg i intens, engega amb un slab magnífic i arriba a un esperó que finalment dóna una mica d'aire a la via. Un esperó on caldria netejar-lo una mica més per poder provar-lo més en lliure, però ben estètic. Només és una llàstima el tram final fins la reunió, a sobre, on un tros de corda....

Després fem els dos darrers d'una única tacada, la penúltima reunió  no la vam veure però tampoc la vam buscar, la corda no frega tant com per parar-hi. És un llarg bonic, amb una roca de cine, potser caldria una assegurança almenys al mig de la primera placa? Només és una suggerència. 

Finalment som dalt, on fem la foto i reflexionem sobre la via. Encara necessita madurar una mica, hi ha uns corredors de terra molt desagradables i, fins i tot perillosos, com el canvi de reunió de dalt. A l'esperó no et pots agafar enlloc fora de la línia de parabolts, tot cau. Una mica de neteja extra i algun tram de corda la convertirien en una via molt més interessant!!

I pel què fa a la baixada, vam optar pel camí de les Carreres, molt ràpid i intens, que et deixa ràpidament al cotxe i acaba de rematar la jornada! 

Martí Aran, nova via a la solana de Queralt

Aquest final d'any de confinament municipal ens ha deixat tancats als voltants de Berga, i hem aprofitat per escalar a Queralt i redescobrir la gran quantitat de zones interessants per fer-hi esportiva. 

Però la vista no ens deixava tranquils quan miràvem la solana de la muntanya, hi havia una línia que havíem d'explorar. Així que el dia 15 de novembre vam agafar les eines habituals més el martell i els claus i vam pujar pel camí de l'aproximació de la via Mossèn Tronxo fins a peu de paret. Allà vam haver de travessar la garriga fins on vam trobar un pany de paret interessant.

Una roca millor del què pensàvem i unes possibilitats d'autoprotecció elevades, afegits a un bon nas per trobar l'itinerari, van fer que aquell dia sortíssim per dalt sense netejar gaire ni haver de foradar la roca!! Després hi hem tornat, hem arrencat argelagues i algun garric, hem protegit millor alguns passos de placa i hem instal·lat bones reunions.

Finalment ha quedat una via prou interessant, si més no pels escaladors locals.

L'aproximació és pràcticament la mateixa que per la via Mossèn Tronxo (a sota). Des de Fumanya, seguim el camí del serrat de Fullaracs durants uns 10 minuts, fins trobar una cruïlla. Marxem a la dreta per un petit corriol durant uns 100 metres, fins unes alzines, llavors seguim a l'esquerra pel camí evident i marcat amb fites, que  puja per unes tarteres i es fica al bosc, a la dreta.

Ara el camí l'hem netejat i se segueix bé. Arribats al peu de la paret, cap a l'esquerra anem a la Mossèn Tronxo i a la dreta a la Martí Aran. El peu de via és evident, hem fet una mica de plaça al mig dels garrics.

El primer llarg puja per un bonic esperó força compacte, seguint un conjunt de plaques amb forats i petites escletxes. Hi vam poder posar 3 bons ponts de roca, que amb un espit al mig de la placa més compacta i algun friend, ens permetrà arribar a la reunió sense cap perill.

Si la placa no us atreu prou, sempre podeu pujar per la bona bavaresa de l'esquerra, on hi entra bé el camalot#2.

A la reunió hi ha dos parabolts en l'únic tram de roca compacta, just sota el cable telefònic.

El segon llarg és d'enllaç, flanqueja a la dreta entremig dels garrics on cal mirar de no relliscar (III), i després segueix un esperó fàcil de roca fins un punt on cal anar clarament a la dreta i arribar caminant fins a la segona reunió. Allà també hi trobarem 2 parabolts. I al llarg, 3 bagues vermelles.

El tercer llarg comença per una magnífica placa de còdols, que només té un petit problema: és massa curta! Vertical i amb les preses justes, és una petita meravella. 

Aquest tram té dues possibilitats, per la dreta (dos ponts de roca) és per on vam pujar el primer dia, però el trencament d'algunes preses l'ha convertit en un pas complex. En canvi, si pugem pel dret (1 parabolt i 1 pont de roca), desploma més però és més fàcil i bonic.

Després només caldrà seguir l'aresta, que es va tornant cada cop més esmolada i, abans de la reunió caldrà fer algun pas d'equilibri... S'arriba a la reunió per un caminet obert enmig de garrics i alzines, i la reunió la farem als arbres.

El darrer llarg l'iniciarem flanquejant cap a l'esquerra, per sota d'un petit sostre i després ens hi posarem al damunt anant a la dreta.

Després només caldrà tirar recte amunt, enllaçant les millors plaques. És el llarg més continu dels quatre, i hi trobareu una baga, 3 ponts de roca, un clau i un espit.

Aquest llarg segueix l'esperó evident que hi ha damunt la capella de Sant Jaume, però va per les plaques de l'esquerra i el seu recorregut evita possibles caigudes de pedres damunt del camí de la solana de Queralt.

Dalt, hi trobarem un parell de parabolts, i un caminet obert entre les alzines que ens deixarà al camí de la solana, prop de la tercera capella, en molt poca estona. Seguint aquest camí en sentit descendent arribarem ben aviat a Fumanya.

Al final ha quedat una bona via semblant a altres que pugen per aquest vessant de la serra de Queralt, a través del seu peculiar conglomerat calcari i la seva vegetació. Molt aconsellable per escaladors que fugen de les línies de parabolts i no necessiten massa dificultat per gaudir de l'escalada, i que es pot combinar fàcilment amb altres existents a la muntanya com la Mossèn David o la Queraltina.

Combinació de vies al Pas Nou: Cayo Largo. Pirates i Llaç lila

Remenant pels blogs, un dia vam veure aquesta combinació de vies que van fer el Manel i la Ita, i ens hi vam encaminar engrescats. El cap de setmana no va poder ser, així que hi vam anar dilluns!!

A sota he deixat la seva ressenya, però si voleu més informació no dubteu de visitar el seu blog!

Deixem el cotxe a l'aparcament del Pas Nou, just després del de la Roca dels Arcs, i no ens cal caminar gaire fins trobar una petita feixa amb una fita a l'inici, que ens porta fins a la placa anomenada "Escola", plena de vies curtes de IV-IV+.

No tenim clar si vam pujar per la Cayo Largo o per la veïna Casablanca, pel cas és el mateix. Totes les vies pugen a la feixa superior des d'on cal caminar cap a la dreta fins al peu de la Piratas.

La Piratas i la Corsarios comencen una al costat de l'altre i pugen paral·leles fins a una reunió comuna. En aquest cas, una placa al peu de via aclareix que anem bé.

El primer llarg de la Piratas és una tirada típica vilanovina, on a mesura que vas pujant se't van inflant els braços fins que arriba un punt en que costa de mantenir la ma tancada damunt de les preses...

Comença bé, amb un petit desplom amb molt bona presa, però després la verticalitat fa que no et puguis encantar massa... Això si, roca de primera i equipament allunyadet...

El segon llarg és clarament més senzill, a més, amb els braços calents ja no ens agafa de sorpresa i ben aviat som al capdamunt.

Aquí cal tenir en compte que les dues vies es creuen i cal anar cap a l'esquerra si no es vol canviar de via!

Davant nostre tenim la part més oriental de la Roca dels Arcs, on algunes cordades també pateixen d'inflor als braços, no sé si a la Necronomicón o a la Cabra blanca.

Nosaltres fem la caminada a buscar la part superior de la Llaç lila. La clau és trobar una taca groga de pintura.... Anem massa a l'esquerra, però rectifiquem i aviat trobem el peu de via.

Un primer sostre, més senzill del què aparenta, ens porta al veritable pas de V+, un tram sense gaires peus que et porta a la placa de sortida. Un bon inici de la tercera via!

Una altra caminada, aquesta més curta i comencem el darrer llarg de la via. De fet són dues tirades, però la darrera, de 15 metres i força cutre, demana cridant que l'enllacem amb l'anterior!

Inici contundent, que vam resoldre en A0, i després la dificultat es va acabant i la bona roca també. Però les arribades a les carenes a vegades tenen aquests peatges!!

No vam saber trobar la reunió del cim, però hi havia una bona sabina.

Si que vam trobar fàcilment el camí de baixada, que en poca estona ens va deixar a la carretera després de fer la foto de rigor!