La Valleta, corredor de la Virgule

Tot i la caloreta, aquest dissabte vam pujar al pic de la Valleta amb el Pep a fer la despedida de la neu. Feia temps que tenia al cap aquest corredor i, tot i que deu haver-hi dies amb més gel, les oportunitats no es poden desaprofitar.

Curiosament, la tardor passada, també vaig venir al mateix pic a fer la despedida de l'estiu....

De bon matí, l'aproximació des del coll de Pimorent va ser molt còmode, poca neu a l'inici, i després ben dura.

I a la canal, la sorpresa de no trobar cap traça. Això els bessons ho van notar.... 

Quan començar a inclinar-se de veritat, ens encordem.

Aquest corredor, a mesura que es guanya alçada, es va estrenyent i verticalitzant. Tot i el filet de gel del fons, anem trobant blocs empotrats i ressalts que obliguen a fer passos de mixte.

I com més amunt, menys gel.

Pensava trobar més equipament, però la veritat és que hi ha algun clau aïllat en algunes reunions, i un en el pas clau (a sota), on vaig pujar fent una mica de dry tooling i, al final, amb l'ajuda d'un estrep. La roca és molt llisa i amb els grampons no es poden fer gaires virgueries...

Sortint del pas, el gel pràcticament ha desaparegut i, tot i que d'entrada intentem continuar amb grampons, el darrer llarg el fem sense.

El problema d'anar sense grampons és que al fons del diedre hi continua havent gel, i a les parets una mica de verglaç. Però anant amb compte d'on posem els peus, aviat sortim a la cornisa cimera i a la calor de veritat!!

Una foto al cim, i cap avall. Ara la calor apreta i la neu està més que estovada....., la baixada comença sent una petita tortura, però més avall ja no ens enfonsem tant i, al final, el camí es fa còmode i amb un parell d'hores arribem al cotxe.

Un corredor molt interessant, però cal tenir en compte que l'equipament és gairebé inexistent i que hi ha molts trams de roca trencada o molt compacta, on poca cosa es pot posar. 

The wall, a l'Elefant, i Cerdà-Pokorski a la Prenyada

Aquest diumenge, amb el José Manuel, hem tornat a buscar l'ombra a Sant Benet. Teníem un parell de vies fàcil d'encadenar, i comencem per una clàssica de la cara nord de l'Elefant: The wall. Mirant la bona ressenya dels Escalatroncs (a sobre) es veu prou assequible.

Arribem a peu de via, i costa d'endevinar per on puja perquè no es veu cap expansió... Finalment i amb una mica de paciència endevinem on és la primera, i no en veiem cap més. Son inoxidables i es confonen totalment amb aquest rocam de color gris. I tampoc estan gaire a prop.

Quan el company arriba a la reunió i em toca pujar, la sensació que tinc escalant aquí és molt bona. Una placa inmensa on, anant de segon i sense estar pendent de les xapes, només cal gaudir de l'escalada i de la roca compacta i plena de preses. 

El segon llarg ja és una altra cosa, i la poca visibilitat de les assegurances em penalitza una mica, però un cop t'hi acostumes una mica, amb aquestes preses tan generoses, torno a xalar escalant com un ximple!! Únicament em paro una estona al primer desplom, que no he trobat que fos Vº precisament!

El darrer llarg és diferent, però també sorprèn anant cap a l'esquerra per com és bo. Un llarg molt llarg que ens deixa dalt de l'Elefant, el cim més alt de Sant Benet.

De l'Elefant, desgrimpem com podem la canal estreta que porta al camí, i saltem a la cara nord de la Prenyada. Aquí vam ser-hi fa poc fent l'Esperó màgic, i avui tocarà la del costat, la Cerdà-Pokorski. Ens hi acostem també amb la ressenya dels Escalatroncs als dits.

Ara em toca començar a mi, per un llarg força vegetal, però amb millor roca del què sembla al començament. És un llarg net, però els arbres i la fissura permeten assegurar-se molt bé. En canvi la reunió, sorprèn de com és de cutre..., esperem no haver-la de forçar massa!

El segon llarg apreta de valent, però la fissura permet de protegir-lo bé. Al capdamunt, després de l'espit cal sortir a la placa, però fins i tot allà el Manyo troba un bon forat per un alien.

El tercer està més equipat, però amb unes flors de pitons que fa temps que estan demanant la jubilació... Costen de xapar i intento no sol·licitar-los massa... Al final, per arribar a la reunió també cal travessar una placa compacta on no s'hi pot posar gran cosa. Almenys la roca és boníssima!!

El quart llarg té dues parts, una primera en A0 sobre claus molt tronats i algun espit rovellat, i després una sortida fàcil després d'un petit desplom, que no és V+ ni de conya!!

De fet, trobo que el desplom d'inici del darrer llarg, que es fa completament desprotegit, és força més difícil!! 

Però després tomba i a les 2 ja som dalt de la Prenyada. Ara ja només ens falta el rappel i la distreta baixada entre Aritjols fins al camí del pla dels Ocells. Ha estat un molt bon dia d'escalada, on encara teníem dubtes de si fer-ne o no alguna altra per aprofitar-lo!!

De l'Escala a Palamós per la costa, una travessa del Baix Empordà

Arriba el bon temps i arriba un cap de setmana amb ganes de sortir a caminar. I tot plegat una idea, perquè no anar a conèixer millor la Costa Brava? M'ho miro,i veig que hi ha la possibilitat d'anar prou ran de mar, seguint el GR 92 quan hi passa, i deixant-lo quan s'en va terra endins.

Llavors arriba la pràctica, que sempre és diferent de la teoria. El cotxe de línea de la Sarfa em deixa a mig matí a l'Escala, on agafo direcció sud.

El primer tram és senzill, el camí s'enfila damunt del mar i al nord treu el cap el Canigó, nevat i ventat. El vent serà un company insistent, a estones, pesat, durant tota la travessa.

Després travesso la cala Montgó, i m'allunyo de la vora per pujar a la plana del Montgrí.

Una plana que deixo tan aviat com puc. Un corriol baixa fins a la cala Ferriol, que fa venir ganes de quedar-s'hi. Després travesso el cap del Castell i volto la cala Morisca, molt més agreste.

De tota manera, el lloc més sorprenent de tots és la cala Pedrosa, estreta i encaixada...

A partir d'aquí pujo a l'alt de la Pedrosa, baixo al golfet del Falaguer, i torno a pujar a l'altipla per baixar després cap a l'Estartit. No es pot dir que no es faci desnivell caminant per la costa!!

Avui arribaré fins a la platja de Pals, el massís de Begur, al fons, el deixaré per demà.

Baixo a l'Estartit i, quan s'acaba el passeig, segueixo per la platja. Caminar per la sorra es pot fer pesat, però ara em ve de gust, em relaxa els peus després dels camins pedregosos del Montgrí.

Arribo a la gola del Ter i, sorpresa! El pas està tallat per l'aigua, un fet que em feia patir però confiava en que al final podria passar.... Em descalço i ho intento, però el tall és profund i noto que m'enfonso a la sorra de mala manera... Abans no sigui massa tard, surto i repenso l'estratègia.

En línia recta no falta molt per arribar a la platja de Pals, on hi tinc fonda reservada, però no em queda cap més opció que remuntar el riu fins a Torroella de Montgrí, seguir per la carretera i tornar a baixar després. Tampoc em voldria tornar a trobar encallat, a l'hora que és, a les Basses d'en Coll!

Amb aquesta volta he fet 40 km, però l'endemà em llevo reposat i engrescat, i la sortida de sol a la platja de Pals és magnífica!

Avui el vent ha afluixat unamica, i el Canigó ja es veu més net de núvols. 

Per voltar el massís de Begur, el camí va pujant i baixant caps i cales fins a Aiguafreda, llavors engega una forta pujada que et deixa dalt del puig sa Guàrdia, prop del cap de Begur. Geològicament tot aquest tram és molt interessant, amb sediments del Cambrià, de l'inici de l'era primària, ben diferents de les calcàries del Montgrí, de mitjans del secundari.

Després el camí torna prop de mar, fins a la bonica raconada de Fornells, on comença el paisatge granític que ja no em deixarà fins al final.

Volto la cala d'Aiguablava, que avui fa honor al nom, i travesso Aigua-xellida, un tram molt pesat d'urbanització, abans de baixar a Tamariu. 

Una altra pujada em deixa al far de Sant Sebastià, torno a baixar fins a Llafranc i Calella de Palafrugell, ple de gent, seguint el camí de ronda.

Als jardins de cap Roig deixo de nou el GR per baixar a cala Vedell, i no abandonar més la linia de la costa. Un tram que es sorprèn, al voltant de la cala Estreta, perquè és molt agradable. Costa entendre que el GR es quedi a dalt...

Quan veig la platja de Castell penso que el camí ja s'acaba, i és que ja només queda travessar sa Fosca per veure Palamós, on m'espera la Sarfa. 

Avui han estat 36 km, el que en fa un total de 76 i una mica més de 2.000 metres de desnivell. He deixat el track al Wikiloc.

Una caminada excel·lent, ara em quedarà arribar a Blanes pel sud, i a Portbou pel nord.... Què faríem si no tinguèssim projectes de futur?

Mossen David, nova via a Queralt

Fa poc, el Xavi em va passar aquesta ressenya nova de la solana de Queralt, i divendres passat, amb el Toni, vam pujar-hi tot i el temps rúfol. Sembla que el nom va pel segon component de la cordada aperturista...

És una via còmode si s'hi accedeix des de l'aparcament de Queralt, nosaltres vam preferir pujar-hi des de Berga, per escalfar una mica, que divendres feia una tarda grisa i ventada.

La via comença poc abans de la segona capella del camí de la solana de Queralt (o poc després baixant de l'aparcament), amb un tram de grimpada que nosaltres vam fer a pèl sense problema.

El primer llarg és el més difícil i interessant, amb diferència. Menys equipat del què imaginàvem (els friends de totes les mides ens van ser molt útils), puja per una bona placa de gres, on cal anar amb compte perquè l'adherència no és tan bona com voldríem.

Abans de la reunió, una bona bavaresa desequipada ajuda a acabar d'arribar.

Després, el Toni va enllaçar els llargs 2 i 3. Un tram de bosc amb alguna petita grimpada et fa arribar a una bona placa. Aquí la roca ja és conglomerat calcari i, per tant, molt més sòlida.

Per acabar, jo també enllaço el 4rt i el 5è, que van per una sèrie de plaques connectades per trams de bosc. La darrera, amb una bonica bavaresa, et fa arribar a la carena amb molt bones sensacions. 

Han sortit 3 llargs de gairebé 60 metres cadascun, i hem utilitzat friends mitjans fins al 2. 

Després només cal seguir la carena/cresta fins a l'aparcament. Nosaltres, com que feia molt vent i teníem el cotxe a baix, vam preferir agafar una drecera per baixar abans.

Una via/excursió prou interessant que, combinada amb la Mossen Tronxo, permet una llarga escalada a la solana de Queralt.

Pic de Meners, a la vall de Ransol

Aquest dissabte la Marta es va voler estrenar en esquí de muntanya. Amb botes i esquís de lloguer, no sabia massa com l'hi aniria, així que vaig triar la vall de Ransol, amb muntanyes per triar i remenar en qualsevol moment. De fet, pensava marxar en direcció oest, cap al Serrera i, quan ens semblés, flanquejar i pujar algun dels cims laterals. 

El risc d'allaus era de 3, i abans d'arribar a l'aparcament se'ns va encongir una mica el cor: la carretera en travessa un d'allau, i força gran, ple de restes de pins trencats i arrossegats fins al fons de la vall. De fet, el propi aparcament està situat al peu d'una canal d'allaus, però almenys dissabte no es va moure.

Curiosament estàvem sols quan vam arrencar cap amunt, amb tot el què té de bo i de dolent. D'entrada em va estranyar en un lloc tan concorregut, però per altra banda, poder gaudir de l'excursió en solitud, no té preu!

Un dia perfecte, dissabte. Neu abundant i en bon estat, sol i caloreta, calma i tranquil·litat...

Quan ja portàvem una bona estona de remuntada, la Marta pensa que el Serrera està una mica lluny i que les botes ja li comencen a matxacar els peus, així que enfilem en direcció al Meners (a sota), que es veu molt bé i força més a prop.

Així que girem cap al nord, a buscar la carena que ens porta fins al cim.

Un cop a dalt, ens mirem el Serrera i la magnífica pala que ja vaig baixar la primavera passada.

Llavors, ja només queda treure pells i tirar cap avall, en una baixada per neu quasi sempre molt bona, fins tornar al cotxe.