Esperó màgic de la Prenyada

Dies enrere, quan encara no havia començat aquesta fresca que està fent, vam pujar a Sant Benet amb el José Manuel. Al sol hi feia tanta calor que vam preferir una via de la cara nord. I l'Esperó màgic va ser la triada.

Una via amb una certa aura i que, en aquest sentit, no ens va decebre. Si mirem la bona ressenya dels Escalatroncs (a sobre), sembla una cosa. Però posar-s'hi és una altra totalment diferent. Tot i que feia més de mig any que no escalava a Montserrat i ja sabem com són aquestes coses, t'acostumes al calcari i després tot són plors...

A mi em va tocar començar i ben aviat em vaig trobar allà dalt, penjat d'uns tristos còdols sense saber què fer..., però mica a mica vaig anar recordant les sensacions oblidades per poder anar fent via. 

Quan deixes la fissura i enfiles la placa fins a la primera reunió cal respirar a fons i escalar amb molta calma. Costa de veure el parabolt de mitja placa fins que no te'l trobes a sobre mateix, així que cal anar fent sense pensar-hi gaire.

A la vora, unes cabres van ser testimoni dels nostres esforços, sense entendre-ho massa.

Des de la reunió només veia una xapa molt amunt, però pensava que la via no podia anar per allà. Massa vertical, massa distància entre els parabolts... I si, anava per allà! Sort dels còdols, bons i grossos, tot i que no tant com hauríem volgut!

El Manyo s'ho va currar molt bé, i després em vaig sorprendre de com hi havia pujat. Quin nivell!!

Del tercer llarg poca cosa us puc dir. El vaig intentar, però vaig ser totalment incapaç d'arribar a la primera peça, i el risc de trencar-se les cames en cas de relliscada el trobar massa alt, així que vaig deixar que el company tirés al davant, veien quin nivell gastava!

Com que són dos llargs curts va tirar fins dalt. He de dir que el tercer, després del primer bolt ja és anar fent, i que el quart té una sortida molt cabrona de la reunió per anar-se aplanant després. I que es poden enllaçar sense massa problemes.

Una via molt sòlida i vertical, molt poc sobada tot i que és d'aquelles que et fan suar de valent, i que em va fer veure que no puc abandonar tant temps Montserrat, que després passa el què passa! Pel què fa a la graduació, això ja és una altra història, però en tot cas té poc a veure amb la de la Codolosa, per exemple...