Comabona, vessant est

El vessant oriental del Comabona és aquell que veiem sempre quan pugem cap al túnel del Cadí i que ens dóna pistes a l'hivern de com estarà la neu a l'altra banda. Però és un vessant feréstec i amb un fort desnivell, així que hi tenim la soledat garantida!

Fa anys ja vaig anar-hi pujant pels Empedrats i baixant pel dret, però aquest dissabte hi vaig voler tornar fent una ruta diferent. El cotxe el vaig deixar al pont de Monnell i vaig pujar directament cap el cap de la Boixassa (a sota), seguint el còmode camí que hi porta.

La pujada és força agradable, primer per una pista ampla i que puja lentament i, després, per un corriol més emprenyat. Al fons, darrera la serra de Gisclareny, van apareixent tot de muntanyes berguedanes a mesura que pujo, encara que em costa apartar la vista de la paret nord del Pedraforca!

El camí és realment bonic, amb trams magnífics, sobretot als prats de dalt de tot, quan voltem el cap de la Boixassa pel vessant est.

Ben aviat arribem a la carena principal i enllacem amb el camí principal. Resseguim la serra de la Moixa, ara pujant, ara planejant, i ben aviat ens trobem a la vista del Tancalaporta i el Comabona al fons.

La senyalització del camí no ens permet perdre'ns, tot i les boires que dissabte s'hi arrossegaven, i puc arribar fàcilment al cim.

Allà m'hi trobo al Jordi, un terrassenc que està fent una volta a peu per Catalunya, i que ja porta un mes llarg  caminant des de que va sortir de Terrassa. Després de fer-la petar una bona estona i comentar-li l'enveja que em fa per poder-ho fer, agafo el camí que baixa cap el coll de Bauma mentre ell segueix cap a l'est.

El camí baixa fort i ben aviat arribo al coll de Bauma, on agafo el GR cap el coll de la Bena, i la pista que em porta a Murcurols.

A Murcurols hauria d'haver agafat un senderó que m'hauria anat millor per retornar al cotxe, però no el vaig veure i al final vaig haver d'arribar-hi seguint un tram força brut pel mig del bosc, que em va deixar a les adous del Bastareny, al costat mateix del punt de sortida.

Al mapa de sota i al wikiloc, hi trobareu la volta, força llarga però molt intensa!

Penyes Altes de Moixeró, per la canal Llarga

Quan puges cap a Gréixer des de cal Tinent, la paret del puig Cubell (a sobre) no deixa de cridar l'atenció per la seva rotunditat. Fins fa poc, ignorava que per la seva base hi transita mig perdut el camí de la canal Llarga, però tan aviat com ho vaig veure a can Engarrista la vaig posar a la llista de deures.

Per arribar-hi cal seguir el camí del coll de Cabrera fins arribar a la vertical de la gran bauma vermellosa, des d'on només cal pujar-hi, sense camí però sense pèrdua.

Aquest dissabte fa un dia força calorós, i pujant noto fort l'estiu que arriba amb una bona suada! Però el dia és bonic i a mesura que pujo vaig guanyant perspectiva cap el sud.

Arribat al peu de la paret, hi ha tot de traces de camins i carreranys que pugen en diagonal tot flanquejant-la. A vegades cal caminar just per la base, a vegades cal allunyar-se'n uns metres, seguint sempre el millor criteri.

Pujant no puc evitar d'anar fent ullades a la muralla amb ulls d'escalador, tot i que actualment l'escalada està prohibida en aquesta zona, sense conèixer amb quins criteris....

Al final de la paret, el camí millora i gira de cop entrant al clot dels Amorriadors. Aquí cal anar a buscar la carena de l'esquerra que ens permetrà d'arribar ràpidament a la carena principal. 

Aquí recuperem el camí clàssic del Penyes Altes, i ens oblidem de la tranquil·litat i la solitud: Durant tota la pujada al cim em vaig creuant amb tot de gent que fan la Cavalls del Vent, suposo que en un parell de dies, perquè van força lleugers!

Al cim, em sorprèn la quantitat de neu que encara es veu cap a les muntanyes del nord (a sobre, el Puigpedrós), i penso que si segueixo la carena la volta potser encara tindrà més sentit, així que tiro avall cap a coll de Jou, en direcció a la Tossa.

Després baixo cap a l'Hospitalet, voltant la roca Sança, i retorno a Gréixer pel camí ramader.

Una volta prou interessant pel vessant sud del Penyes Altes, que podeu veure al mapa de sota i al wikiloc. 

Ca n'Hug, una nova escola berguedana

Darrerament he estat força enfeinat amb el Martí, un futur muntanyenc que acaba de fer els dos mesos, i que a part de distreure'ns i no deixar-nos gaire temps de res més, m'ha convertit en un fotut badoc!

Però la muntanya continua tibant, així que aquest cap de setmana he tornat a posar-me els peus de gat per estrenar una nova zona d'escalada esportiva, anomenada Ca n'Hug, i que també podem veure al blog de ressenyes del Berguedà. A sota us copio les ressenyes i l'itinerari d'accés:

El sector sorprèn per la seva proximitat a Berga, i per la seva bona roca en general, similar a la del Malpàs de Taravil. De fet, geològicament són zones idèntiques. També pel soroll del polígon industrial, potser massa proper.

A part de destacar-ne la bona roca i l'equipament generós, val la pena saber que tot el sector té ombra a la tarda, així que ara millor evitar d'anar-hi al matí.

Nosaltres vam anar a les vies més senzilles de la dreta, i potser perquè feia dies que no tocàvem roca, però la veritat és que el grau ens va impressionar una mica. Es tracta d'un conglomerat principalment de forats, així que també pot ser que quan ens trobem en millor forma ja no ens costi tant.

Les vies més dures estan damunt d'un sòcol d'argiles i gresos força trencat, però el conglomerat de sobre es veu molt ferm. 

Una raconada molt agradable i una bona descoberta! Molt recomanable!

Vies Per Tutatis i Regular, a la Roca Narieda

Darrerament em costa sortir perquè estic més enfeinat del compte, però aquest diumenge ens hem escapat amb el Pep a la roca Narieda. Feia temps que em mirava la combinació de dues vies del Millet i l'esquema que en va fer el Xavi Grané (a sota) aprofitant la seva mateixa ressenya de la Gran Manitú.

Quan arribem al peu de la paret està regalimant aigua per tot arreu, però fa bon dia i pensem que ja s'eixugarà. Potser és per això, però la temperatura és ideal i estarem sols a la paret.

Mentre pugem, mica a mica la paret va perdent aigua, però el primer llarg de la Gran Manitú, per on comença la via, encara no se n'ha assabentat i continua fent les feines de torrentera! Sort que és senzill i el Pep ho va trampejant prou bé.

El segon segueix uns passos la canal, i després marxa descaradament cap a l'esquerra, a buscar un magnífic esperó, molt compacte i molt equipat. De fet, tret del primer llarg, les poques assegurances que portem només serviran per posar pes al baudrier....

Aquest segon llarg ja té un pas una mica picant i ens ensenya qui serà el tarannà de la via...., entre parabolts i ponts de roca.

Un tercer llarg molt bonic, més senzill que el segon, porta a un quart que fa d'enllaç amb la gran placa del centre de la paret.

Aquí la via va per la vora de l'esquerra. És un llarg semblant al de les vies que també la creuen, adherència pura. Al principi costa, i mica a mica t'hi vas adaptant i es deixa fer més o menys bé, tot i que de tant en tant,  hi ha algun passet on cal anar bé de nervis.

El sisè llarg, encara dins de la placa, és el que vaig trobar més difícil, sobretot quan la via prescindeix de la verticalitat i comença a marxar de flanqueig. 

La roca es va tombant però també va perdent les micropreses que permetien pujar amb una certa confiança. 

El Pep va pujar força més còmode gràcies a uns gats supertècnics de última generació (uns Kamet), que em sembla que ja només fabriquen per a ell!!

El darrer llarg de la Per Tutatis (a sobre), enllaça amb una altre via que ve de l'esquerra i et deixa a una feixa des d'on pots escapar-te fàcilment cap al camí de baixada.

Amb un flanqueig caminant cap a la dreta, després de la reunió de la Gran Manitú, trobarem la primera reunió de la via Regular. Una via que suposo que porta aquest nom per la gran regularitat de les seves quatre tirades.

Les tres primers són força senzilles, mai pugen més del IV+ i costa saber quina és quina de tant igual com són (a sota, primer dels quatre llargs). Són llargs distrets però potser un pèl sobre equipats pel meu gust.

En canvi el darrer, el que porta fins sota mateix del cim, és molt més interessant i aquí el Vº ja senyoreja una mica, tant a la placa com al tram final més vertical.

I aprofitant que la via acaba allà mateix, que menys que fer-nos una bona foto de cim abans de baixar a hidratar-nos al Tahussà!!

Via Hiwatta a la Miranda de les Boïgues

Aquesta via ja la vam intentar fa temps amb el Toni, en una agradable tarda de primavera, però el tram final del segon llarg se'ns va travessar i vam haver de girar cua. Aquest diumenge al matí he tingut l'oportunitat de tornar-hi amb en Mohawk, una bona garantia gairebé sempre!

Ara ja sabia que no ens en podíem refiar massa de la ressenya clàssica (a sobre), amb una graduació clarament infravalorada.

Vaig començar fent el primer llarg, que ja coneixia i del que en conservava un record boirós. Però el primer pas per aixecar-me de terra em va tornar ràpidament a la realitat!! Després, un flanqueig còmode i un tram de 6b que vaig fer en A0 amb passos molt llargs (sort de l'estrep!). Després, una sortida poc difícil en lliure et deixa a la reunió, dins del forat.

El company, tot i estar lesionat, ho encara en lliure i se'n surt molt bé. Tot i que algun pas se'l va haver de mirar més del compte....

El segon comença amb un aeri flanqueig cap a l'esquerra, fins a la vora del llavi, per enfilar-se en tendència a la dreta, a buscar una canaleta. És tot un espectacle veure'l pujar en lliure, en un tram marxat com a 6c a la ressenya!!

Jo m'ho agafo fent A0's, tot i que cal combinar-los amb sortides curtes en lliure força fines! 

El segon tram del llarg, teòricament més senzill, és ben exigent, amb passos que costen de veure i enmig d'una verticalitat que no afluixa gaire....

Mentre els dos primers llargs estan ben protegits amb parabolts que allunyen, però on no et pots fer gaire mal, el tercer és ben diferent.

Comença amb una volta cap a la dreta enllaçant un merlet, per tornar a la vertical i fer una bona excursió fins al bombo de més amunt. Un tram curt i ben protegit marcat de 6a-, força més senzill que alguns V's de més avall, i després ja afluixa. 

Afluixa però també desapareixen els parabolts... Sort d'un antic burí que es troba camí de la reunió de l'aresta!! És un d'aquells trams montserratins on cal anar molt sobrat en el Vº desequipat, i que tots coneixem com són i quin pa s'hi dóna!

Després només queda acabar d'arribar al cim, on coincidim amb els que ha pujat per la Montpart i per l'aresta....

Per baixar triem el rapel, seguint la línia de la Grimpanautes, uns 10-15 metres després de la sortida de la Montpart. Un parell de rapels (20 i 55 m) ens deixen altre cop al peu de la paret.

En resum, una via dura i exigent que, tot i la seva poca llargada, et dóna una gran sensació d'haver escalat! Ara entenc perfectament perquè no s'escala gaire.....