Diedre Fehrmann al Campanile Basso (Dolomites de Brenta)

La setmana passada vaig fer una escapada a les Dolomites, on em vaig trobar amb la Lu, amb qui vam compartir alguns reptes pendents. 

Després d'un parell de dies de pluja, el temps va canviar i vam poder pujar al refugi Brentei, la base ideal per un bon grapat d'escalades a les Dolomites de Brenta. I entre aquestes, el diedre Fehrmann al Campanile Basso, que ja em vaig mirar fa un parell d'anys tot travessant les ferrades de les Bochette.

Per cert, el refugi Brentei, genial! Tot i estar ple, el tracte va ser molt bo i el sopar extraordinari!

De la via, no volia parlar massa del grau, perquè penso que en vies com aquesta sempre és relatiu. A dalt de tot he deixat una ressenya que he trobat (i que tot i estar en alemany s'enten bastant...), que dóna una idea de la dificultat de la via. Però només això, una idea.

Vam fer passos marcats de IV o, fins i tot de III, on tots dos estàvem d'acord en haver fet cinquès més fàcils... 

Des del refugi el peu de via és força assequible, i en poc més de 45 minuts ja hi som. Davant nostre dues cordades, una que ja fa estona que escala, i una altra amb un guia que porta a una parella i ens fan esperar per començar. Després tots desapareixeran, i serà com si estiguessim sols a la paret.

El primer llarg (a sobre) representa que és una rampa de IIIº, però comença molt vertical i cal anar en compte en alguns passos i en no perdre la via. Al cap d'una quarantena de metres trobo el primer clau de la via, on munto reunió.

El segon llarg comença amb una xemeneia curta però contundent, a l'esquerra de la reunió, per continuar per un diedre fins una terrassa. En aquest llarg comencem a entendre què volen dir les ressenyes quan parlen de IV+ fatticosso...

I amb el tercer, a través d'una placa s'arriba a la terrassa que tanca les "rampes" inicials. Aquí em va costar una mica de trobar la reunió, que tenim en un petit replà aixecat a l'esquerra.

Recte cap amunt puja la via Maestri, travessant uns sostres que encara accentuen l'aspecte hostil de la paret, però nosaltres caminem cap a la dreta fins al peu del gran diedre de la via. Però abans d'arribar a la reunió cal pujar una curta xemeneia que sembla més dura del que acaba sent (la de l'esquerra de les tres que hi ha, a sobre).

A partir d'aquí comença el festival de diedres, verticals i magnífics. Poc abans de la reunió, un tram més desplomat ens atura sense saber com enfocar-lo, i acabem arribant a sobre una mica com podem. 

Com a tota la via, les assegurances són d'algun clau molt antic, situats abans de passos clau. Cada vegada que trobem un clau ja sabem que toca patir....

El sisè és molt llarg, gairebé 60 m, i cal remuntar el diedre fins al final, passant un tram per la placa de la dreta. Aquí la roca continua sent molt sòlida, i l'únic problema és com assegurar-se a la placa. Així que toca tancar els ulls i seguir pujant!

Després ve un llarg de IIIº de veritat, com els nostres. Tot un descans trobar-lo a mitja escalada....

En aquest punt el gran diedre està tallat per una barrera de sostres, que cal anar vorejant per sota en direcció a la dreta (a sobre). Com que per sota també tenim terreny desplomat, el llarg és molt psicològic i cal fer-lo amb les idees clares. Les preses hi són escasses, i les possibilitats d'assegurar-se bé, també.

Després de tornar cap a l'esquerra, fins trobar la línia del diedre principal altra cop, cal pujar per l'anomenada "strozzatura difficile", a sota.

Aquest desè llarg és el que més ens va sorprendre, perquè la ressenya marcava un tram senzill de IIIº després de la fissura, i ens vam trobar amb una barrera de sostres que calia escalar directament (sort de les macro preses...) i una xemeneia dura i estreta (a sobre), on ens vam haver de treure la motxilla.

El que nosaltres imaginàvem un diedre senzill de seguir, es va convertir en un jeroglífic constant. Aquí portar una bona ressenya és clau, i costen de trobar.

A partir d'aquest punt el diedre es torna molt desplomat i la via tira per les plaques de la dreta, seguint més o menys els llocs més febles de la paret, però sempre molt vertical. Són uns 80 m. amb dues reunions intermitges, així que es pot escollir com fer-ho. Nosaltres vam fer la primera tirada llarga i la segona curta.

Aquesta primera també va ser molt intensa, sempre sense tenir clar si anàvem bé i amb una certa por a equivocar-nos..., però al final ho vam encertar i vam acabar a la segona reunió de la placa.

Llavors ja només quedava acabar d'arribar fins una bauma situada a la barrera de sostres superior, amb un llarg curt. Però just abans hi trobem el pas clau de la via: un sostre compacte i aeri on cal tibar de valent sense mirar gaire al clau rovellat que assegura el pas un tros avall....

Després, un flanqueig horitzontal per sota els grans sostres (a sota) ens porta fins a l'Spallone, on hi ha la cornisa que volta la muntanya.

La via ja l'hem enllestida, però ens queden 4 llargs senzills per la via normal per arribar al cim, però veient l'hora que és i l'estona que tenim de baixada, no ens volem arriscar a que se'ns faci fosc o, pitjor encara, quedar-nos sense sopar al refugi, així que busquem el camí de baixada. 

Busquem els rapels de baixada a l'extrem de la cornisa (stradone provinciale), són dos rapels de 40 m fins una cornisa, un altre de 40 i un darrer de 20 m fins a la neu. Aquí seguim la ferrada de le Bochettre Alte fins al seu final, i baixem cap al refugi.

Arribem justos perquè ens donin sopar, i podem celebrar l'escalada amb una bona ampolla de vi!

Piz Badile, Spigolo Nord

L'objectiu principal d'aquesta setmana passada entre les vall di Melo i Bregaglia, era el piz Badile. Inicialment volíem anar a la paret nord-est i provar la llegendària Cassin, però abans d'anar-hi ja vam veure que, tal i com pintava el temps, més valia que busquéssim altres objectius més assequibles.

Ràpidament vam començar a pensar en el seu vessant sud, on hi ha vies molt interessants tant al Badile com als cims veïns. També era una vall que no coneixíem, motiu més que sobrat per anar-la a veure.

Vam pujar al refugi Gianetti (a sobre, amb el Badile al fons) des de Bagni del Masino. En 3h 30' puges sense problemes els 1.400 m de desnivell que hi ha. Tot i que pujant ens van tornar a entrar els dubtes, veient la neu que hi havia a la muntanya ens sentíem optimistes. A més, al refugi ens van tractar de meravella i vam sopar molt bé, el que va contribuir pujar la moral.

El problema va venir l'endemà al matí, que ens vam despertar entremig d'un torb espantós, i amb les muntanyes ben nevades. Amb la previsió de que la cosa no afluixaria en 3 o 4 dies, vam esperar que el vent afluixés una mica per tornar cap avall, on ens vam dedicar a fer escalades d'una altra classe.

En teoria, el temps millorava el cap de setmana següent, així que van entrar a la vall Bregaglia, al vessant nord. Allà, després de conèixer l'Albigna, vam pujar al refugi Sasc Furà, situat el peu del vessant nord del piz Badile.

Ja sabíem que la paret estava molt difícil i perillosa per la neu i l'aigua, així que el nostre objectiu va ser l'spigolo nord. L'aspecte de la muntanya poc abans de l'aparcament encara feia basarda (a sobre), però vam pujar-hi confiats en la millora del temps. En aquest cas només cal una hora i mitja per assolir el refugi des del cotxe.

Abans d'arribar al refugi ja va començar a ploure, i ho va fer de forma ininterrompuda fins les 3 del matí. A 2/4 de 5 sortíem cap a la paret amb molts dubtes, l'aire era fred i, quan es va fer clar, es va confirmar el què pensàvem: havia estat nevant i a partir dels 3.000 m tot era blanc. 

Només pujàvem nosaltres i una altra cordada formada per un guia suís i el seu client, que veient el panorama, van decidir girar cua.

Nosaltres vam continuar, sols a la muntanya però decidits a pujar-hi si el temps no empitjorava. En realitat les condicions eren força dolentes, amb la roca completament molla els líquens estaven empapats d'aigua i els hi costava d'eixugar-se.

Aquí vam enterrar la nostra intenció de pujar en ensamble per anar enllaçant tirades de corda. Tot i la perillositat d'alguns passos, mica a mica anàvem guanyant alçada.

Alçada i espectacularitat! Quin ambient que té l'esperó, envoltat de les grans parets del Badile, el Cengalo i el Turbinasca, entre altres. Imagino que poder-hi estar dins deu ser una sensació encara més corprenedora!

La dificultat de la via no és molt elevada, quan podíem recórrer algun tram de roca seca gaudíem a fons d'una sensacional escalada poc complicada, però en un entorn que et fa sentir força petit.... El problema és que no va passar gaire sovint!

Perquè la roca, a més, és molt bona. I les reunions estan equipades per baixar rapelant, el que ens donava una certa tranquil·litat mentre escalàvem.

Tot i que en el fons teníem alguna petita esperança de fer cim, de que el sol escalfés la roca i fongués la neu, en realitat era molt petita. I arribats cap a la cota tres mil, la realitat ens va tornar a fer tocar de peus a terra: la roca estava recoberta de neu i gel. I just en un lloc on la via passa pel costat oest de l'esperó.

Vam continuar un altre llarg de corda, però amb poques esperances i, arribats a la reunió següent, les condicions ens van fer tirar avall. Una mica a contracor perquè ens faltaven un parell de llargs de corda per arribar al final de les dificultats, però sabent que tampoc ens la volíem jugar en excés.

Una foto ràpida de record, i cap avall, iniciant la sèrie de ràpels que ens van retornar al peu de l'esperó amb només dues enganxades de corda. I això que el risc és realment gran!!

Entremig, els núvols que es tancaven i s'obrien, sentint algun tro pel vessant italià, amb la boira que ens envoltava de tant en tant, ullades de sol.....

I vam tornar cap al refugi amb moltes imatges gravades de la majestuositat d'aquestes parets, però sobretot amb una que no ens podem treure del cap: la de l'esperó nord del Cengalo (a sota). Qui sap si mai ens hi atrevirem!

Massís de l'Albigna (Engadina), via Leni a l'Spazzacaldera

A la vall situada immediatament a l'est dels massissos del Badile i el Cengalo, hi trobem un massís més modest que desconeixia absolutament: l'Albigna.

El teníem a la llista en cas de temps dubtós i no vam voler marxar sense fer-li una visita. La veritat és que em va agradar molt. D'accés còmode gràcies a un telefèric que et deixa a la base de l'embassament (18 FS, A/T), tota la vall és un munt de possibilitats. En el seu extrem hi trobem el pizzo del Ferro, que dóna a Val di Mello pel vessant sud.

A 40 minuts del telefèric hi tenim el refugi de l'Albigna, i al seu damunt, la punta de l'Albigna és l'objectiu més interessant amb vies d'escalada de més 10 llargs que semblen molt bones.

Nosaltres només disposàvem d'un matí, així que vam anar per feina i ens vam dirigir a la paret més propera: el cim de l'Spazzacaldera, a només 10-15 minuts del telefèric. I d'allà vam triar una de les vies clàssiques: la Leni.

Es tracta d'una via curta però molt completa, que combina les plaques amb les fissures, tot esculpit en un granit sòlid, que recorda una mica el del massís del Mont Blanc. La Leni és una via que té les reunions equipades i algun parabolt a les plaques, a nosaltres ens van anar molt bé els link cams i els aliens per millorar la protecció.

Just començar et sorprèn la roca, més difícil del que aparenta a simple vista, tot i que mica a mica t'hi vas adaptant. El primer llarg és de placa compacte i difícil de llegir, el segon continua per la placa, fins que acaba resseguint una fissura i superant un sostre que no saps massa com enfocar, on cal anar molt a l'esquerra a trobar una bona fissura per pujar a la reunió.

El tercer llarg combina un flanqueig per la placa, amb un fissura de dits força fina. L'arribada a la reunió és un pas curt però explosiu (a sobre), que marca un canvi de tendència de la via a partir d'aquí.

Tota la via és molt estètica, però segurament el quart llarg és el que s'emporta el premi gros. De la reunió flanqueges a la dreta per anar a caçar una bona fissura vertical, que a mesura que vas pujant, es transforma en un gran arc que cal seguir fins a la reunió.

Al principi les preses són força franques, però més amunt ja no ho són tant i tens alguns passos ben divertits per aconseguir equilibrar-te entre la placa i el sostre!

El darrer llarg ja és ben vertical i comença amb uns passos durs i una xemeneia que més val agafar per l'exterior. Després la dificultat va decreixent fins el cim.

La baixada no és massa complexa, un rappel, un tram de camí i un altre rappel et deixen molt a prop del peu de via.

Aquest només ha estat un tast de l'Albigna, el proper cop ja tenim clars altres objectius molt més ambiciosos. Si el temps acompanya, clar!!

Val di Mello: Schenun, Trapezio d'Argento i Piedi dell'Elefante

Amb la pluja i la neu instal·lades a les alçades, ens quedem algun dia per baix, a la Val di Mello, on fem diverses coses curtes.

L'Schenun és un clàssic que ja vam tastar l'any passat, i amb el Guti vam anar a les vies de més a la dreta, tot passant per la carretera de Bagni di Massino. El lloc és realment còmode i amb una aproximació nul·la des de la carretera, que permet de tastar l'adherència del granit mèl·lic i començar a veure de què va la cosa.

Perquè el Jordi pogués conèixer una mica com és l'interior de la vall i la filosofia de l'escalada de la zona, vam repetir una de les de l'any passat: la combinació Stomaco peloso i Alba del nirvana al Trapezio d'Argento. Alternant les tirades de manera que no em toquessin les mateixes, vaig poder gaudir escalant de segon el dur primer llarg, que continua sense cap assegurança en els primers 20 metres!

Després encara vam tenir temps d'anar a descobrir una petita joia: el Piedi dell'Elefante, (a sota, la resenya) situat a l'altra costat del riu del Sasso Remeno. Vam fer una via molt bona de quatre llargs que et porta fins al cim, i vam tastar alguna de les vies d'esportiva, on nosaltres no ens aixecàvem de terra.

Els dos llargs centrals són genials, tot i que et porten força al límit dels nervis, el grau apreta i les assegurances allunyen. I tot i que això és la tònica de la zona, no sé perquè, però no ens hi vam acabar d'acostumar....

Val di Mello: Liss del Pesgunfi, via Scoubidou

Tornant de Picos, vaig marxar amb el Guti cap als massissos alpins de l'est del llac de Como, entremig de molts dubtes per la mala previsió de temps que hi havia. Males previsions que, una vegada situats a la zona, vam veure que es complia....

La primera idea va ser anar a fer alguna via d'escalada al massís veí de la Grigna, prop de Lecco, on es va iniciar a l'escalada el gran Riccardo Cassin, però al final vam acabar a Val di Melo, que ja coneixia de l'any passat.

A l'entrada de la vall hi trobem una mena de roca Narieda granítica anomenada Liss del Pesgunfi, que ens va sorprendre molt favorablement. Teníem damunt nostres 650 metres d'adherència equipats amb parabolts que, a l'estil de la vall, allunyen tant com poden! Nosaltres portàvem alguna cosa de material, que no vam fer servir per a res, i és que en aquestes plaques poca cosa s'hi pot posar!

La ressenya de la guia, que és la que portàvem, ens va confondre a l'inici. Només hi marca dues vies de les 4 o 5 que hi ha. Així que vam entrar per una via que no era, vam flanquejar a l'esquerra a buscar-ne una altra, que tampoc era, fins que finalment vam arribar a la R3 després de fer 5 o 6 llargs que van resultar els més difícils!!

Per això a dalt de tot he deixat la del llibre de piades, molt més aclaridora. El que no diu la ressenya és la llargada de les tirades, gairebé tots d'uns 50 m.

Excepte algun pas en concret, tota la via és d'adherència. Al començament costa una mica, però a mesura que vas pujant vas agafant el ritme i acabes pujant força ràpid. 

A més, amb la distància que hi ha entre assegurances tampoc perds massa temps posant i traient cintes....

El cim del Pesgunfi no és massa alt, deu voltar sobre els 1.500 m d'alçada, el que fa que la vegetació de la paret sigui força exhuberant. Però passa una mica com a la roca Narieda, que mentre escales no en tens gens la sensació. Excepte en les dues franges herboses que tallen la paret, força llargues, situades després de les reunions 5 i 10.

Al final, s'arriba fins la carena. Però allà no hi ha cap camí per baixar i cal fer-ho rappelant, el què vol dir fer un total de 16 rappels, 14 de reunió a reunió per desfer els llargs, i 2 més per les dues franges de vegetació, que estan muntats en arbres.

La via ens va agradar molt, i és relativament còmode per poder-se fer un tip d'escalar sense haver d'anar gaire lluny de la vall. Tampoc es poden escalar cada dia 650 m de granit!