11 de set. 2009

Brenta, via della Bochette Alta i della Bochette Centrale

Si per alguna cosa és conegut el massís de Brenta, és per les vies ferrades que l'atravessen. Amb esforç, ganes i paciència, s'han anat creant una sèrie de senders equipats que lliguen les zones més altes del massís. Segurament costaria de trobar algú que no n'hagi sentit a parlar, de les ferrates de Brenta.

Així que el segon dia d'estada em vaig plantejar una sortida que, sobre el paper, feia una mica de respecte. Quan sumava tots els horaris de les guies, els números no em quadraven, però acostumat a que aquestes xifres estan més pensades per l'usuari accidental que pel muntanyenc entrenat, no en vaig fer massa cas.

La qüestió és que sortia a les 7 del matí del refugi de Vallesinella (1.513 m, a 4 km de Madonna de Campiglio per pista asfaltada) cap als refugis de Casinei i de Tuckett, fins a la Bocca del Tuckett, 2.648 m.

Tot i les darreres rampes amb neu glaçada (i jo sense grampons), a 1/4 de 10 començava la primera ferrada, la vie delle Bocchetta Alta, que travessa la carena i el vessant nord de la cima Brenta.

En realitat, aquestes vies ferrates són camins molt equipats, no tenen massa a veure amb les nostres ferrades modernes. El cable serveix més per progressar que per assegurar-se, i costa de trobar esglaons metàl·lics clavats a la roca. A part dels trams d'escales, que en alguns casos són espectaculars, la resta és el cable per a les mans i relleus naturals de roca pels peus.

Això si, si no et lligues, més val no caure! L'ambient és esfereïdor i la roca està molt ensabonada.

Molts trams aprofiten cornises naturals (cenghia), on tampoc s'hi val a badar. De tant en tant trobem plaques de gent que si que va badar....

Arribats a la Bocca degli Armi, podríem tornar cap avall pel refugi Alimonta, però com que anava bé de temps, vaig preferir enllaçar amb la via delle Bocchetta Centrale, que continua cap al sud.

Aquesta ferrada és semblant a l'anterior, tot i que trobo que és més atractiva. Sobretot pels seus passos de cornisa...



De tant en tant s'hi pot trobar algun embùs, tot i ser un dia laborable de setembre... No m'imagino com deuen anar el mes d'agost! Sobretot perquè la via es fa en els dos sentits, i llavors passa el què passa.

Però també perquè envolta al Campanile Basso (a sobre), primer passant pel peu de la seva via normal, pel vessant nord, i després per la seva cara sud. Tota aquesta zona, amb el Campanile Basso, l'Alto, la cima Brenta Alta, la cima Margherita, i tantes altres, fa somniar a qualsevol escalador que s'hi acosti!
A la Bocca di Brenta aquesta ferrata d'acaba, però el camí que segueix per tornar cap a Vallesinella és una meravella. Tant perquè travessa la vall de Brenta Alta, amb la cima Tosa i el Crozzon di Brenta a l'altre costat, com perquè és un camí collonut, d'aquells que no cansen de caminar. Pel paisatge, pel traçat, una mica per tot. Una meravella!

D'emoció en emoció, a les 4 de la tarda ja tornava a ser al cotxe, així que no n'hi havia per tant. Una volta que us recomano especialment, i que podreu endevinar al mapa de sota.

9 comentaris:

Selene ha dit...

Impressionants! Tot i que no sé si m'atreviria a fer-les, jo...

joan asin ha dit...

Hola Joan,enhorabona per l’ascensió, m’has fet recordar la meva primera visita a les Dolomites l’any 77, de baixa vam fer aquesta impressionant ferrada desprès d’estar uns dies a Brenta per fer el díedre Ferman del Campanile Basso . Allà vaig veure per primera vegada un francès escalant amb peus de gat. Quan vaig arribar a Barcelona el primer que vaig fer es comprar-me uns peus de gat. Brenta es preciós.

Jaumegrimp ha dit...

És impressionant aquesta zona Joan, nosaltres hi vàrem estar un estiu i ens va agradar molt, curiós que a una banda tens els Alps dolomítics amb l'Adamello i la seva famosa glacera que vàrem assolir i a la dreta la zona de Brenta, carstica i ben seca...vàrem fer la Cima Brenta aprofitant una de les ferrates que hi passa per sota.
Que acabis de disfrutar les vacances i el bon temps!

Becki ha dit...

M'estàn agafant unes ganes... bbbbbbbrrrrrrrrrrrrrr! ;)

MartaG ha dit...

Felicitats Joan!! ja hi volia tornar però ara, després de llegir el teu post, amb mes ganes!! :-)

Llorenç ha dit...

Bona volta!!!! nosaltres també hi vam fer una ferrata per les mateixes roques fa dos anys...el lloc es molt espectacular!

hi ha fotos molt guapes, tot i que algunes no es poden ampliar!

entre les primeres fotos son les agulles de Vaijolet?? mira que son guapes!

Joan Baraldes ha dit...

felicitats per les activitats !!
l'estiu que ve voldria anar-hi, ja et demanaré més informació

salut i a tibar

Mingo ha dit...

Que guapes les Dolomites, jo hi vaig estar bufff a l'any 84, tinc ganes de tornar-hi, però a escalar.
Enhorabona Joan, ets el meu idol, no et fa mai mandra res, Una abraçada

Gatsaule ha dit...

Selene, però si tu n'ets una especialista, t'agradarien segur!

Joan, amb el diedere Ferhman si que em fas enveja, hi havia una cordada fent-lo i els vaig estar seguint una bona estona!

Jaume, l'Adamello em va agradar molt però em va costar trobar informació. Ja te'n demanaré... A la cima Brenta vaig estar a punt d'anar-hi, però hi havia un tram de gel que obligava a fer servir grampons....

Vinga, Becki, amb el que t'agrada pencar!

Marta, segur que Brenta t'agradaria tant com la zona de Cortina....

Llorenç això de les fotos ho he d'arreglar a la tornada, amb connexions de mala manera costa de fer entrades de qualitat. Les torres de Vaiolet són lluny d'aquí, així que segur que no.

Joan, tanta informació com vulgis, tot i que d'escalada se'n troba poca.

Mingo, des de l'any 84 que no hi vas? Això si que no pot ser, tampoc està tan lluny!