De tot l'univers calcari del sud el País Valencià, la cara sud del Ponoig n'és la reina. La via més clàssica de la part és la Valencians, que travessa els més de 400 metres de paret amb uns 14 llargs de corda.
L'altra vegada que hi vaig venir, per fer la volta caminant entre el Ponoig i el Puig Campana, aquesta muralla ja em va enamorar!
Aprofitant unes petites vacances de maig que ens hem agafat amb el Pep, i després d'haver escalat dijous i divendres per la Marina Alta aprofitant el bon temps que hi feia, aquest dissabte ens hi vam posar.
Nosaltres portàvem la guia de les 50 millors del País Valencià i la ressenya dels
Kutrescaladors, que ens va anar prou bé, tot i que té alguna errada, tan en el còmput dels llargs com en la graduació, que tira més aviat a la baixa....
L'aproximació en cotxe no és senzilla, cal agafar una pista asfaltada que puja paralela a un barranc des de la sortida del nucli de Polop, fins a un aparcament gran que està al costat d'un gran dipòsit d'aigua de color verd, sempre en direcció evident a la paret.
Després ja només cal pujar pel barranc fins a peu de via, seguint un camí evident.
La via comença en una placa de IV, amb una fletxa picada a la paret i una V a sota. Després s'ha d'anar a la dreta per unes cornises fins a l'evident esperó.
Nosaltres vam fer un llarg de 55 m, fent reunió en un arbre, i un segon caminant de 60 m, fins al peu de l'esperó. Hi ha una reunió rapelable però la corda no hi arriba per uns 5 metres.... El tercer llarg és senzill i ple de vegetació, i el quart ja pica de valent. Els passos de IV+ i V- poc assegurats que s'hi troben, soprenen després de tanta grimpada....
El cinquè és el llarg estrella de la via, una placa compacta, llisa i assegurada només amb alguns claus vells, que flanqueja en diagonal ascendent cap a l'esquerra, buscant petites preses, gotes d'aigua, alguna fissura... Haver-hi vist passar una cordada al davant, amb els crits que feia la noia, va fer que no sortís precisament relaxat cap amunt!
Diuen que és V+ i 6a, la veritat és que vaig trobar que era una travessa difícil i una mica exposada, sobretot perquè hi ha algun pas una mica aleatori. Però ells van passar (a sobre), i nosaltres també (a sota), tot i que amb una diferència notable d'estil!
El llarg és realment bo, excepte un petit pas que fa més por que gràcia... El Pep també el va gaudir força!
Ara hi ha una reunió intermitja, que permet de recuperar les forces abans de fer la resta de la placa (a sota, el Pep acabant la placa).
Després venen dos llargs, el sisè i el setè, que porten a la feixa intermèdia. El sisè té un pas força cabró amb un sostre ple de vegetació. El setè puja cap a la dreta per un esperó que volta un sostre i el supera cap a l'esquerra en una sèrie de passos desplomats que només són de IV!
Aquests dos llargs són curts i es podrien empalmar, però llavors el fregament de les cordes potser seria molt gran.
Llavors, a la feixa, cal anar pujant amb tendència a la dreta, a buscar un diedre herbós característic i que puja a la feixa superior. Són dos llargs de 50 i 60 m, o a l'inrevés en funció d'on fas la reunió.
Aquest diedre, tot i ser massa herbós, és molt divertit, amb una sortida més dura i atlètica que es passa bé quan veus les bústies de l'esquerra! (gràcies, Kutres!)
El nostre dotzè llarg va ser resseguir la feixa cap a l'esquerra fins al final. Una feixa que es va estrenyent fins que gairebé desapareix al peu del diedre xungo (60 metres justos).
Perquè dic que el diedre és xungo? Bé, cal anar-hi, però és dur, molt aeri i desplomat, t'escup enfora, i el seu tram difícil està assegurat per 3 claus ronyosos... Sort d'un parabolt que hi ha més avall i que dóna confiança!
Ja només quedava un llarg per sortir de la paret, el catorzè, i el Pep tira al davant (a sota). No es veia malament, amb replans i matolls per tot arreu, però és el lloc pitjor per patir una caiguda.
Quan ha pujat uns 25 metres se li arrenca una presa i cau..., el tascó també li salta i segueix baixant.... Finalment l'aguanta un pont de roca, però ha picat a la paret i està adolorit. Se'l veu bé, però no ho està.
El baixo i es queixa de l'espatlla dreta, primer sembla que no serà res més que cops i rascades, però després li comença a fer mal de debò i truquem als bombers.
Venen prou de pressa, en baixa un de l'helicòpter amb el cable, se'l mira, l'enganxa i cap amunt!
Després em venen a buscar a mi i m'estalvio la baixada de camins i rappels per la via ràpida. La sortida és impressionant, sobretot en el moment en que t'arrenquen del terra i saltes cap al buit....
A l'aparcament hi ha un heliport i, quan baixo de l'helicòpter el Pep ja està sent atès a l'ambulància. Sembla que només té unes quantes costelles trencades, encara sort!
Ara comença per ell una petita temporada de recuperació. Ànims, Pep!
