Paret del Migdia, via Interlaken

Fa un parell de setmanes, baixant de l'Anglada-Eli, ja ens vam anar a mirar aquesta via clàssica que travessa la paret del Migdia pel bell mig. Sembla que al Mohawk el fet de tornar a pujar per la canal dels Micos (a sota) l'hi feia certa gràcia (deu estar entrenant aneu a saber per què!).

Com que el Jortx no hi havia pujat mai, també s'hi ha apuntat. I a mi m'ha anat la mar de bé, perquè la via m'ha superat clarament i així, entre un i l'altre, m'he escaquejat de tirar de primer!

Jo la tenia per una via dura, però havia llegit algunes coses que semblava que potser no ho era tant.... Ara ja la torno a tenir per una via dura!

A sobre he deixat una ressenya aproximada del que m'he trobat. La via està molt ben assegurada amb burils vells i algun espit, i les panxes es poden fer bé en A0. El problema són els passos obligats, que pensava que no depassaven el V o el V+, i ens ha semblat que el 6a és obligat en uns quants llocs.

A peu de paret s'hi arriba després de pujar la canal dels Micos i, després del tram equipat amb cintes poc abans d'arribar a les canals finals, cal baixar a buscar el peu de via seguint unes marques vermelles.

El peu de via és còmode, però la roca freda i poc agradable. I els primers passos (a sobre), sorprenen clarament. Ells dos han intentat de fer-la en lliure, i gairebé se n'han sortit, però patint de valent.

El segon llarg l'ha fet el Jortx (a sota). Aquí la roca ja és més asolellada i de millor qualitat, però el grau continua picant....

El tercer llarg és el més dur (a sobre), passos llargs d'A0, desploms constants i una roca bastant crostosa. Ens ha sorprés la quantitat de preses que hem fet baixar, i això anant molt en compte! A sota se'm veu patint a la sortida en lliure després del primer tram desplomat.

El material tampoc no és cap meravella, a sota veiem una plaqueta de buril que el Jortx ha trencat senzillament movent-la una mica...

El quart llarg m'ha agradat molt més, tot i que també té alguns passos molt obligats, almenys els desploms estan molt ben equipats. Ara, com podem veure a les fotos, puja dret de mala manera!

Arribats a la quarta reunió, un darrer llarg curt i explosiu ens ha deixat dalt del cim, on ens hem pogut relaxar i preparar la llarga baixada cap al cotxe. Tot i que fins i tot el darrer pas s'ha de suar (a sota).

En comptes de baixar directament cap a la Salamandra, hem anat a fer una volteta per anar a ensenyar al Jortx les interioritats dels Ecos, ja que no hi havia estat mai.....

Garraf: volta des de Sant Miquel d'Olèrdola

Aquest dijous a la tarda hem sortit amb la Clara a fer una volta per les serres que separen el Penedès del Garraf, aprofitant el bon temps i abans no arribi la calor.

Hem sortit de Sant Miquel d'Olèrdola, (a sobre) a la vora de la carretera que porta de Vilafranca fins a Vilanova, una església prerromànica consagrada l'any 992 i on s'hi troben importants restes de l'època romana.

Just sortir, hem passat pel Pla dels Albats (albat = criatura morta abans de tenir ús de raó), una necròpolis de tombes antropomorfes orientades E-W, majoritàriament de criatures (a sobre). Ahir, moltes estaven plenes d'aigua i l'efecte que fan és realment curiós.

Mentre caminem, davant nostre veiem la cinglera i escola d'escalada de la font de l'Ametlló (a sota) per on passarem més tard, amb Vilafranca al fons.

Els camins del Garraf ja sabeu com són, garrics i margallons travessats per línies de pedres blanques i, entremig, conreus de vinya que en aquesta època ja comencem a trobar ben florits.

Després de deixar enrera can Castellví i els forns de calç que encara es conserven, aprofitem una bona instal·lació de cadenes i graons per baixar a fer una ullada a la Balma de can Ximet, plena de restes d'ocupació humana i amb les parets farcides de vies d'escalada que es veuen força antigues. Vies que veig que no surten a la guia d'en K. sobre la zona.

Tornem a pujar i recuperem el fil de la carena, travessant la part superior de la zona d'escalada fins un punt on un camí marxa cap a la dreta de baixada, i et porta fins a la Font de l'Ametlló (a sota).

Llavors ja sols ens queda baixar al fons de la vall i resseguir la pista que recorre el Fondo de la Seguera. Un camí ben senyalitzat que després agafem a la dreta, ens portarà a la font de Fontanilles i de tornada cap a Sant Miquel.

Sense presses i gaudint d'aquestes raconades carregades d'història, hem fet la volta en dues hores i mitja.

A sota us deixo el mapa del recorregut i, al wikiloc, el track per qui el vulgui.

La Codolosa, vies Alimera i Sense nom

Si ahir era dimecres, a la tarda tocava Montserrat. I esperant el canvi d'hora vam tornar a la Codolosa, tot i que reconec que la via em va decebre una miqueta. Potser la tarda gris no hi ajudava massa, potser va ser el fet que el lloc desmereix una mica l'escalada montserratina: és lleig, no arribes enlloc, sembla més aviat que facis esportiva.... Sort de la visita de les cabres, que mai fallen!

Atrets per la bona ressenya dels Escalatroncs, vam anar a la via Alimera (a sobre, el Toni al primer llarg, a sota, arribant a dalt). La roca és realment molt bona i atractiva, però potser esperàvem una mica més de dificultat, no vam saber trobar els passos de V i, si n'hi ha, són aïllats.

La salsa del dia la va posar la Raquel (a sobre, arribant a dalt de tot), companya de feina i bona amiga, que tenia ganes de provar que és això de l'escalada que tanta gent en parla.... I aquest era un bon lloc on provar-ho, amb aproximació curta i grau còmode.

Després de rappelar la via, vam provar una via que hi ha a l'esquerra, i que la ressenya general bateja com a via sense nom, un nom molt escaient per una filera d'espits vells que no van enlloc. El Toni va començar i ben aviat se'n va anar a buscar la primera reunió de l'Alimera, quan al cap de 15 m es va trobar en terra de ningú.

Els altres vam fer el mateix (a sota, la Raquel al començament d'aquesta via), un darrer rappel, i cap a casa, fins dimecres vinent!

Sort que ben aviat canviaran l'hora......

Picancel: les carenes del Salga Aguda

Després de l'empatx de neu del dissabte, el diumenge vaig preferir anar a caminar i aprofitar l'aire primaveral que ja ens està arribant per tot arreu. Per Berga ja s'han vist les primeres orenetes i els boscos s'estan omplint de les flors més primerenques.

Així que amb la Clara vam recuperar un dels itineraris del llibre "L'Alt Berguedà en 27 itineraris" de Cossetània, que ja feia dies que no en feiem cap. Una caminada circular molt interessant que recorre les carenes del Salga Aguda, el cim més alt de la serra de Picancel.

Vam sortir del pont del Climent, passat Vilada, per un camí que va resseguint la vora del riu fins que el travessa. Passem al costat de la masia de Canemars (a sobre) i, per un paisatge agrícola, arribem fins a Borredà (a sota).

Després, travessem el pont de sant Joan i seguim el camí que s'enfila a buscar la carena de la serra del Picancel, un camí força còmode que et porta al capdamunt de la carena gairebé sense adonar-te'n.

Allà ens trobem la casa de Salga (a sobre) totalment abandonada, tot i trobar-se en un planell deliciós, i des d'on ja apreciem la carena que ens queda fins al cim del Salga Aguda (a sota).

La carena se segueix molt bé, amb algunes fites que ens ajuden a convèncer-nos de que anem pel bon camí, en alguns passos curts de grimpada que hi trobem.

El dia és net i clar, i la vista des del cim és molt interessant. Mentre ens mengem una bona coca de Vilada, el Cadí ens mostra el costat amable que el dissabte no vaig veure (a sota).

La baixada és ràpida i agraïda, pel coll del Tei i el portell de l'Ovellar, directe cap al pont del Climent, on tenim el cotxe.

A mig camí de baixada passem pel costat d'un torrent d'aigües transparents, on es veuen fàcilment les larves dels tritons, que van evolucionant. Arriba la primavera i recomença el cicle...

Cadí, canal de l'Àliga

Aquest dissabte, que sembla que potser serà el darrer dia de l'hivern, hem anat amb el Toni a la canal de l'Àliga (a sobre, canal i descens per la canal d'Estana), pensant que estaria en molt bones condicions i que l'aproximació seria còmoda.

Ja tocava d'anar a fer-ne alguna, deixar per un dia els esquís i els peus de gat i agafar grampons i piolets.

De bon matí no feia gaire bo, el temporal encara apretava a la carena nord de la Cerdanya i al Cadí anaven passant nuvolades, bufava el vent i fotia força fred. Hem pujat força còmodes fins a Prat de Cadí (a sobre), on de tant en tant s'obrien els núvols. Hi he arribat a pujar vegades aquí dalt, però la muralla nord mai deixa de sorprendre'm!

El problema ha vingut passat el Prat de Cadí, una traça s'enfilava en direcció a l'Ordiguer, nosaltres n'hem seguit una estona una altra que hem vist que es dirigia a la canal de la Roca Verda, però l'hem hagut d'abandonar ben aviat. Arribar fins al peu de la canal ha estat un veritable calvari, molta neu pols, o fonda i mig encrostada, que s'enfonsava cada cop que t'hi arrepenjaves (a sota).

Molts cops no podíem pujar, i havíem d'anar flanquejant buscant el millor tram. Afortunadament, la tortura ha acabat poc abans d'arribar al peu de la canal, on la neu ja estava endurida.

S'ha arreglat la neu, i s'ha arreglat el dia. Ens hem encordat per atacar la primera cascada, que estava en magnífiques condicions (a sobre, el Toni a la sortida), i ja hem preferit d'anar fent llargs fins dalt.

Un segon llarg de neu ens ha deixat al peu de la segona cascada. Aquesta, força més llarga i vertical, també estava en molt bones condicions, gel blanc i una fina capa de verglaç damunt la roca (a sota, jo mateix superant-la). Uns claus de via que treien el cap ens han ajudat a assegurar-nos en aquest tram.

Després la canal continua pujant amb un pendent força constant que deu rondar els 55º (a sobre) fins a una tercera cascada, més curta i tombada (a sota, a la sortida).

Llavors ja tan sols calia arribar a la carena per un darrer pendent (a sobre), que des de baix no semblava tan dret!

Aquí ja ens havíem ajuntat 3 cordades, i la duresa i llargada de l'aproximació ens havia endarrerit força, així que per avui decidim que ja en tenim prou i que baixarem per la canal d'Estana.

Primer fem un llarg flanqueig per damunt de les roques, buscant sempre els trams amb la neu en millors condicions (a sota). Aquest flanqueig ens feia força respecte, hi ha unes acumulacions de neu ventada que fan feredat, i que no poden trigar massa a despenjar-se.

Després ja enfilem la canal recte cap avall fins un pas estret, on hi ha una corda fixe que estava mig enterrada per la neu i on hem preferit baixar en ràppel.

Un curt flanqueig ens ha recordat la duresa d'obrir traça en aquesta neu tan fonda, i ràpidament hem retrobat les traces del matí.

Quina diferència amb la pujada! Ara venia de baixada i amb traça feta ens hem relaxat i gaudit realment del lloc i la situació, de la gran quantitat de neu que hi havia al bosc, i de tot plegat. Ha estat una bona retrobada amb les verticalitats gelades....

Malanyeu: L'Altar, via Vinga, vinga!

Ahir a la tarda, la pluja no ens va deixar anar a Montserrat, però avui el vent si que ens ha permès anar a Malanyeu amb el Pep. La via Vinga, vinga (a sobre) es troba a la paret de l'Altar, a la vora esquerra, i aquesta tarda l'hem anat a tastar.

Els dos primers llargs ens han agradat molt (a sobre, el primer i, a sota, l'arribada a la R2). Dos llargs típicament malanyeuencs, roca sòlida i foradada, dificultat constant però mai extrema i una feina constant de buscar la manera de sentir-s'hi còmode.

Si a més ens trobem amb una via ben assegurada però on cal escalar, llavors ja ho tenim tot!

Després vé un llarg de transició, una caminada entre boixos que permet arribar a la reunió següent amb els gats ben enfangats.

El darrer, puja per una placa compacta dividida en dos trams, el primer que es pot fer en lliure, però que és bastant més difícil que el V+ que diu la ressenya, i un segon on no hem tocat la roca, Ae de dalt a baix, amb passos bastant llargs.

Tot i que es pot sortir caminant per dalt, nosaltres hem baixat en dos rappels de 60 m, de R4 a R2, i d'allà fins al peu de via. Dos rappels on ens ha sobrat 1 o 2 metres com a màxim!

Una via interessant, sobretot els dos primers llargs. Segur que, si hi tornem, ens oblidarem de la resta...

Totem Cams, una eina nova!

Gràcies a l'Adrià, he vist que ha aparegut una nova mena de friends anomenats Totem cams que, tot i entenent-hi poc, tenen molt bona pinta.

Pel que veig tenen dos avantatges clars, sembla que treballen millor en fissures obertes cap avall (a sota), i permeten d'assegurar-se amb només dues de les quatre politges.

En el video que han penjat en fan tota una demostració. Aquí també el podeu veure:

Si voleu més informació, aquesta és la pàgina d'on ho he tret.