La Codolosa, vies Alimera i Sense nom

Si ahir era dimecres, a la tarda tocava Montserrat. I esperant el canvi d'hora vam tornar a la Codolosa, tot i que reconec que la via em va decebre una miqueta. Potser la tarda gris no hi ajudava massa, potser va ser el fet que el lloc desmereix una mica l'escalada montserratina: és lleig, no arribes enlloc, sembla més aviat que facis esportiva.... Sort de la visita de les cabres, que mai fallen!

Atrets per la bona ressenya dels Escalatroncs, vam anar a la via Alimera (a sobre, el Toni al primer llarg, a sota, arribant a dalt). La roca és realment molt bona i atractiva, però potser esperàvem una mica més de dificultat, no vam saber trobar els passos de V i, si n'hi ha, són aïllats.

La salsa del dia la va posar la Raquel (a sobre, arribant a dalt de tot), companya de feina i bona amiga, que tenia ganes de provar que és això de l'escalada que tanta gent en parla.... I aquest era un bon lloc on provar-ho, amb aproximació curta i grau còmode.

Després de rappelar la via, vam provar una via que hi ha a l'esquerra, i que la ressenya general bateja com a via sense nom, un nom molt escaient per una filera d'espits vells que no van enlloc. El Toni va començar i ben aviat se'n va anar a buscar la primera reunió de l'Alimera, quan al cap de 15 m es va trobar en terra de ningú.

Els altres vam fer el mateix (a sota, la Raquel al començament d'aquesta via), un darrer rappel, i cap a casa, fins dimecres vinent!

Sort que ben aviat canviaran l'hora......

Picancel: les carenes del Salga Aguda

Després de l'empatx de neu del dissabte, el diumenge vaig preferir anar a caminar i aprofitar l'aire primaveral que ja ens està arribant per tot arreu. Per Berga ja s'han vist les primeres orenetes i els boscos s'estan omplint de les flors més primerenques.

Així que amb la Clara vam recuperar un dels itineraris del llibre "L'Alt Berguedà en 27 itineraris" de Cossetània, que ja feia dies que no en feiem cap. Una caminada circular molt interessant que recorre les carenes del Salga Aguda, el cim més alt de la serra de Picancel.

Vam sortir del pont del Climent, passat Vilada, per un camí que va resseguint la vora del riu fins que el travessa. Passem al costat de la masia de Canemars (a sobre) i, per un paisatge agrícola, arribem fins a Borredà (a sota).

Després, travessem el pont de sant Joan i seguim el camí que s'enfila a buscar la carena de la serra del Picancel, un camí força còmode que et porta al capdamunt de la carena gairebé sense adonar-te'n.

Allà ens trobem la casa de Salga (a sobre) totalment abandonada, tot i trobar-se en un planell deliciós, i des d'on ja apreciem la carena que ens queda fins al cim del Salga Aguda (a sota).

La carena se segueix molt bé, amb algunes fites que ens ajuden a convèncer-nos de que anem pel bon camí, en alguns passos curts de grimpada que hi trobem.

El dia és net i clar, i la vista des del cim és molt interessant. Mentre ens mengem una bona coca de Vilada, el Cadí ens mostra el costat amable que el dissabte no vaig veure (a sota).

La baixada és ràpida i agraïda, pel coll del Tei i el portell de l'Ovellar, directe cap al pont del Climent, on tenim el cotxe.

A mig camí de baixada passem pel costat d'un torrent d'aigües transparents, on es veuen fàcilment les larves dels tritons, que van evolucionant. Arriba la primavera i recomença el cicle...

Cadí, canal de l'Àliga

Aquest dissabte, que sembla que potser serà el darrer dia de l'hivern, hem anat amb el Toni a la canal de l'Àliga (a sobre, canal i descens per la canal d'Estana), pensant que estaria en molt bones condicions i que l'aproximació seria còmoda.

Ja tocava d'anar a fer-ne alguna, deixar per un dia els esquís i els peus de gat i agafar grampons i piolets.

De bon matí no feia gaire bo, el temporal encara apretava a la carena nord de la Cerdanya i al Cadí anaven passant nuvolades, bufava el vent i fotia força fred. Hem pujat força còmodes fins a Prat de Cadí (a sobre), on de tant en tant s'obrien els núvols. Hi he arribat a pujar vegades aquí dalt, però la muralla nord mai deixa de sorprendre'm!

El problema ha vingut passat el Prat de Cadí, una traça s'enfilava en direcció a l'Ordiguer, nosaltres n'hem seguit una estona una altra que hem vist que es dirigia a la canal de la Roca Verda, però l'hem hagut d'abandonar ben aviat. Arribar fins al peu de la canal ha estat un veritable calvari, molta neu pols, o fonda i mig encrostada, que s'enfonsava cada cop que t'hi arrepenjaves (a sota).

Molts cops no podíem pujar, i havíem d'anar flanquejant buscant el millor tram. Afortunadament, la tortura ha acabat poc abans d'arribar al peu de la canal, on la neu ja estava endurida.

S'ha arreglat la neu, i s'ha arreglat el dia. Ens hem encordat per atacar la primera cascada, que estava en magnífiques condicions (a sobre, el Toni a la sortida), i ja hem preferit d'anar fent llargs fins dalt.

Un segon llarg de neu ens ha deixat al peu de la segona cascada. Aquesta, força més llarga i vertical, també estava en molt bones condicions, gel blanc i una fina capa de verglaç damunt la roca (a sota, jo mateix superant-la). Uns claus de via que treien el cap ens han ajudat a assegurar-nos en aquest tram.

Després la canal continua pujant amb un pendent força constant que deu rondar els 55º (a sobre) fins a una tercera cascada, més curta i tombada (a sota, a la sortida).

Llavors ja tan sols calia arribar a la carena per un darrer pendent (a sobre), que des de baix no semblava tan dret!

Aquí ja ens havíem ajuntat 3 cordades, i la duresa i llargada de l'aproximació ens havia endarrerit força, així que per avui decidim que ja en tenim prou i que baixarem per la canal d'Estana.

Primer fem un llarg flanqueig per damunt de les roques, buscant sempre els trams amb la neu en millors condicions (a sota). Aquest flanqueig ens feia força respecte, hi ha unes acumulacions de neu ventada que fan feredat, i que no poden trigar massa a despenjar-se.

Després ja enfilem la canal recte cap avall fins un pas estret, on hi ha una corda fixe que estava mig enterrada per la neu i on hem preferit baixar en ràppel.

Un curt flanqueig ens ha recordat la duresa d'obrir traça en aquesta neu tan fonda, i ràpidament hem retrobat les traces del matí.

Quina diferència amb la pujada! Ara venia de baixada i amb traça feta ens hem relaxat i gaudit realment del lloc i la situació, de la gran quantitat de neu que hi havia al bosc, i de tot plegat. Ha estat una bona retrobada amb les verticalitats gelades....

Malanyeu: L'Altar, via Vinga, vinga!

Ahir a la tarda, la pluja no ens va deixar anar a Montserrat, però avui el vent si que ens ha permès anar a Malanyeu amb el Pep. La via Vinga, vinga (a sobre) es troba a la paret de l'Altar, a la vora esquerra, i aquesta tarda l'hem anat a tastar.

Els dos primers llargs ens han agradat molt (a sobre, el primer i, a sota, l'arribada a la R2). Dos llargs típicament malanyeuencs, roca sòlida i foradada, dificultat constant però mai extrema i una feina constant de buscar la manera de sentir-s'hi còmode.

Si a més ens trobem amb una via ben assegurada però on cal escalar, llavors ja ho tenim tot!

Després vé un llarg de transició, una caminada entre boixos que permet arribar a la reunió següent amb els gats ben enfangats.

El darrer, puja per una placa compacta dividida en dos trams, el primer que es pot fer en lliure, però que és bastant més difícil que el V+ que diu la ressenya, i un segon on no hem tocat la roca, Ae de dalt a baix, amb passos bastant llargs.

Tot i que es pot sortir caminant per dalt, nosaltres hem baixat en dos rappels de 60 m, de R4 a R2, i d'allà fins al peu de via. Dos rappels on ens ha sobrat 1 o 2 metres com a màxim!

Una via interessant, sobretot els dos primers llargs. Segur que, si hi tornem, ens oblidarem de la resta...

Totem Cams, una eina nova!

Gràcies a l'Adrià, he vist que ha aparegut una nova mena de friends anomenats Totem cams que, tot i entenent-hi poc, tenen molt bona pinta.

Pel que veig tenen dos avantatges clars, sembla que treballen millor en fissures obertes cap avall (a sota), i permeten d'assegurar-se amb només dues de les quatre politges.

En el video que han penjat en fan tota una demostració. Aquí també el podeu veure:

Si voleu més informació, aquesta és la pàgina d'on ho he tret.

Camell dels Ecos, via Anglada-Eli

Darrerament vaig de retrobada en retrobada, la sensació és la d'estar remuntant poc a poc el pendent que l'estiu passat vaig baixar de cop.

Avui li ha tocat al Mohawk, aprofitant que estava una mica tou per un gripasso l'he pogut enredar a fer alpinisme montserratí. Perquè avui hem caminat molt més del que hem escalat.

Inicialment pensàvem fer un parell de vies ja que pujàvem fins aquí dalt, però el vent fred ens ha tirat enrera i amb una hem quedat ben servits.

Els Ecos ja és una zona bastant tranquil·la per escalar, però em sembla que l'Anglada-Eli (a sobre) se'n deu emportar la palma.

El Camell dels Ecos ja és ben visible tot just sortir de Santa Cecília (a sobre), però l'aproximació és de que et fan arribar calent al peu de la via. Primer pujar al coll del Migdia, després la canal dels Micos fins a pocs metres del cim i, per acabar-ho de rematar, una canal de baixada fins al peu de via on, sobretot, cal anar alerta de no passar-se de frenada i tornar a Santa Cecília pel dret.

Això si, just començar a escalar (a sota, el primer llarg) i ja tens un bon ambient.

L'equipament de la via és curiós. El primer llarg es fa a pèl, i a la primera reunió hi ha 2 espits i un parabolt. El segon llarg (a sobre), només té un espit a la meitat, tot i els seus 40 metres, i de la segona reunió cap amunt, ja només hem trobat burils rovellats (a sota, arribada a la R3).

A sobre podem apreciar la R3 en tota la seva magnificència!

El darrer llarg comença anant cap a la dreta de la reunió i agafant el fil de l'esperó, on trobem 6 burils que permeten pujar en A0 còmodament tot i el marcat desplom (a sota).

Del gep del camell es pot baixar en rappel fins a la canal, però és més recomanable de fer un darrer llarg de II/IIIº fins al proper cim (a sota), on un rappel et retorna a la canal dels Micos.

Llàstima del fred que feia i que no ens ha deixat de gaudir d'aquesta clàssica tan com hauríem volgut, perquè tot i l'equipament, la bona roca i l'ambient que té, la converteixen en un recorregut especial.

L'avi trepador, a la paret de la Codolosa

Aquest dimecres a la tarda vam inaugurar amb el Toni la temporada 2009 de "Tardes d'escalada a Montserrat". La Codolosa ens va semblar un bon lloc on començar, no hi havíem anat mai i darrerament sembla de moda entre els amics dels blogs.

Per les fotos i els comentaris, ens va semblar que l'Avi trepador podria ser una bona opció, així que vam començar per aquesta, pensant erròniament que tindríem temps de fer-ne un parell...

Aquí hi trobareu una bona ressenya de la via.

D'entrada (a sobre), no tenia un aspecte massa bo, però la veritat és que millora a mesura que es va pujant (a sota, el Toni al primer llarg).

Mentre el primer llarg no és gaire complicat, el segon comença amb una placa dreta i fineta (a sobre), que després es va tombant.

El tercer segueix una tònica similar però ens va semblar que els passos eren més durs (a sota, el Toni arribant a dalt).

Després, un parell de rappels i cap a casa, que el dia era fred i ennuvolat i no convidava massa a quedar-s'hi.

La setmana vinent hi tornarem!

Cap del Ras, via Inversió tèrmica

Aquest diumenge em vaig deixar enredar com un passerell. El Llorenç em va dir que podia anar tranquil amb ells, que havien triat una via assequible, que si algun A0, que si patatim, que si patatam.

La qüestió és que ben animat, el dissabte al vespre agafo la furgo i me'n vaig a dormir prop d'Àger, a la carena de Montclús, per gaudir d'una magnífica nit d'estels i despertar-me davant de les parets (a sobre).

Sabia que en Joan B hi havia anat feia poc, però ni em vaig mirar la ressenya: confiança absoluta amb els Kutrescaladors...

Reunits tots quatre, amb el David de Madrid, arribem al peu de la paret i ja veig que la cosa no serà ben senzilla. La via comença amb un mur tieso i gens senzill, però ben equipat. Comença en Llorenç (a sobre) i veig que pateix. Penso que serà la ressaca....

El segueix l'Arantxa, que sento que es queixa, i després el David (a sota), que tampoc corre massa. Sento que el Llorenç no nota la satisfacció del llarg fins que ja ha arribat a la reunió, mala senyal!

Si, quan em toca, pateixo bastant, i el meu braç encara pateix més. Sort que encara no tinc ben oblidada la teoria i pràctic del A0, que si no....

Afortunadament el segon llarg ja és tota una altra cosa (a sobre). I el tercer (a sota), tot i que segons la ressenya també és molt dur, ja és una altra cosa i fins i tot em surt en lliure, de segon, clar!

Poc a poc em vaig retrobant amb l'esperit escalador, i és que aconsegueixo de pujar el quart llarg (a sobre) de primer, una molt bona placa de V amb algun pas de V+, patint en algun pas, però amb una bona sensació general que m'agrada molt. Aquí ja començo a disculpar al Llorenç...

El cinquè és un llarg tonto, uns passos d'artificial i una rampa que et deixa a la feixa. I llavors vé quan el maten, vull dir que arriba el sisè llarg, l'estrella de la via.

Puja el Llorenç (a sobre) i veig que no corre massa, però m'anima a provar-ho. Ja que em toca a mi, ho intento, pujo fins al tram de V+ per equipar, però aquí el cap em traeix. És cert que el braç el tinc força adolorit, però reconec la meva incapacitat sense excuses i tiro avall.

El David em substitueix de primer (a sota) i se n'acaba sortint, però aquí si que veig que em falta una mica per fer vies com aquesta! Fins i tot de segon ho pateixo una mica....

Després, algun tram curt de IV entre la vegetació ens deixa al cim, contents d'una escalada que no l'acaben de regalar del tot... Bona via, bona roca i, sobretot, molt bons companys que han resistit les meves queixes!

Em sembla que em tornaré a deixar engalipar.....