La vall d'Antrona és una de les múltiples valls laterals de la vall d'Ossola. Aquesta en concret puja cap a l'est des de més avall de Domodossola i arriba fins als cims de Cingino, el més alt el Jazzihorn o Pizzo Cingino nord, amb un desnivell d'uns 2.000 metres, que era el meu objectiu inicial.
Per arribar-hi cal seguir la carretera fins Antronapiana i acabar de pujar a l'Alpe Russi, a la vora del llac d'Antrona (a sobre).
Un llac ben curiós, format al segle XVII per un gran despreniment de roques que va bloquejar la vall, va formar el llac i es va endur una quarantena de cases.
Des d'aquí, un bon camí puja ràpidament fins a l'embassament de Campliccioli, enorme i que cal flanquejar fins a la cua.
El camí és llarg i cada cop menys evident, però hi ha senyalització cap a la gran cascada i després cap a l'embassament de Cingino seguint una sèrie d'alpeigs mig abandonats.
Aquest embassament em feia gràcia de veure'l perquè s'ha fet molt conegut per les cabres salvatges que es dediquen a passejar-se per la paret de la presa en cerca d'herbes i, sobretot, de sal que traspua per les fissures de la pròpia presa.
Quan hi arribo, veig que el temps es va espatllant, comença a bufar un vent intens i vaig pensant en la possibilitat de no anar a la carena.
Això si, a la vora de la presa em puc entretenir mirant un íbex solitari com grimpa per la paret sense cap mena de por ni recança. El segueixo una bona estona amb un punt d'enveja.
Veient que el temps s'ha espatllat definitivament i que no té massa sentit pujar a la carena per veure de prop del Wiessmies o el Dom i el Taschorn, que queden just al davant ja que la carena és fronterera amb la vall suïssa de Saass, penso un pla B.
Una altra curiositat de la zona és el camí subterrani que uneix aquest embassament amb el de Camposecco. El túnel per on passa el tub d'aigua de l'embassament és transitable, per anar bé amb casc i frontal, i em durà de forma pràcticament horitzontal fins a la conca del costat.
Així que baixo a buscar la porta i entro en aquest camí angoixant i humit, de més de 2,5 quilòmetres de llarg.
I sense massa més problemes que intentar no ficar els peus als bassals que vaig trobant, surto content per la porta de l'altre costat.
Aquí el camí continua planer però exterior, fins trobar unes rampes equipades amb cadenes que em porten a la presa de l'embassament de Camposecco.
Des d'aquí podria tornar a intentar pujar a algun dels cims de la carena, però el temps ha anat empitjorant i la previsió no avança res de bo. Així que tiro avall cap a l'embassament de Campliccioli.
El camí baixa decidit, però és molt bonic i agradable, i arriba a la vora de la presa, així que només caldrà travessar-la per retrobar el camí de pujada i baixar al llac d'Antrona.
Una volta molt interessant per conèixer aquesta vall, tot i el mal temps, que podeu veure al mapa de sota o al Wikiloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada