Les arestes de la Bruyère són un conjunt d'agulles que formen una cresta d'alçada modesta (2.611 m), situades al massís de Cerces, enganxat a l'est dels Ecrins, prop de Briançon. La seva travessa Nord-Sud és una clàssica alpina de baixa dificultat, però molt interessant pel seu traçat aeri.
Per arribar-hi, cal deixar el cotxe al pont de l'Alpe, a mig camí entre Briançon i el coll de Lautaret. Allà ens vam trobar amb la Joana i el Ben que venien de Grenoble.
Amb un dia genial, sense ni un núvol, però fred de veritat, ens vam enfilar cap a l'Alpe de Lauzet i la vall del Rif, fins al Grand Lac.
Tot estava nevat i glaçat, però confiàvem que el sol ho aniria millorant a mesura que el dia avançava. Al darrera, la Meije ens vigilava. Quins records!
El peu de via és evident, i dóna pas al primer llarg que és l'únic que està equipat. Molt equipat diria, ja que patina tant que costa fer-lo sense agafar-se, tot i el IV+ de la ressenya... De fet és el llarg més difícil de la via, la resta no passa de IVº.
El peu de via és evident, i dóna pas al primer llarg que és l'únic que està equipat. Molt equipat diria, ja que patina tant que costa fer-lo sense agafar-se, tot i el IV+ de la ressenya... De fet és el llarg més difícil de la via, la resta no passa de IVº.
El primer tram va ser el més dur. El vent apretava i el fred mossegava fort. Hi havia algun moment en que pensava que aquí no hi fotia res....
Sort que l'espectacle valia la pena.
El recorregut no té gaire història, es tracta de passar sempre el més a prop possible del fil de l'aresta i anar avançant. Estones fent llargs de corda, i estones escalant alhora.
Entremig hi ha un parell de ràpels, on aprofitàvem per invertir l'ordre de les dues cordades.
El què si que és bonic és el seguit de passos aeris que hi ha, un darrera l'altre, en un entorn excepcional, envoltats per la Meije, la Barra dels Ecrins i el Galibier.
A mesura que el dia avançava ens vam poder treure les jaquetes mentre la temperatura es normalitzava. I mica a mica arribàvem a la darrera agulla.
Dos llargs boníssims, un diedre groc i un petit mur vertical, que ens deixen a un pas del cim.
Després ja només queda una baixada més senzilla del que ens pensàvem. Primer seguint les fites i algun tros de sender, sense pressa, per arribar a un darrer ràpel de 20 m.
I darrera, sota la Meije, l'estel brillant del refugi de l'Aigle sota el sol ponent.
Finalment, un bon camí ens retorna al pont de l'Alpe, amb un sol que ja escalfa més i ens permet finalment d'anar en màniga curta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada