Planetes transparents, al Serrat dels Monjos

Aquest dissabte, amb la fresca que feia, anem cap al Serrat dels Monjos on fins i tot s'hi podia escalar en màniga curta...., bàsicament perquè m'havia oblidat la jaqueta!! Però amb el plumes a les reunions, no s'anava malament del tot.

La via escollida, la Planetes transparents, que va resultar ser més irregular del què imaginava. Típica via dels Masó, semi-equipada però protegible, dificultat moderada, molta herba, parts amb roca trencada i, per sort, algun tram bastant bo.  

El primer llarg comença finet, però ben aviat et fiques a les fissures i l'escalada ja és més atlètica. Hi ha una petita bavaresa que és una llàstima que sigui tan curta! Un dels llargs interessants de la via.

El segon, en canvi, és un diedre tumbat i brut que no passa de III, i una caminada fins la reunió.

El tercer ja és tota una altra cosa. Un flanqueig herbós i precari porta a una fissura ampla i molt vertical (V+) que t'escup enfora, i on cal agafar-s'ho amb calma per anar pujant. Després, un flanqueig més fàcil a la dreta porta a la reunió. 

Llàstima que el llarg només tingui 15 m!!

Per arribar a la feixa ens queda un llarg poc fotogènic. Comença amb una canal bruta i trencada, amb algun pas una mica aleatori amb els peus enfangats, que porta a un flanqueig cap a l'esquerra amb bona roca, i que et reconcilia amb el llarg. 

Arribem a una feixa que cal seguir cap a la dreta, en diagonal fins un gran bloc anomenat el satèl·lit i separat de l'esperó per una estreta xemeneia. 

Aquí es tracta de treure's la motxilla i superar la xemeneia com es pugui, tot i el més senzill és travessar-la cap a la dreta i pujar per fora. Després, només cal seguir un bonic esperó fins a la reunió, amb roca força bona i poques possibilitat de protecció excepte en el tram més dur, on hi ha un parell d'espits.

El darrer només serveix per arribar fins dalt. Un pas a la sortida, i després gairebé tot és caminar fins dalt, on fem reunió en una alzina.

Per baixar, flanquegem cap a la dreta i baixem per la carena seguint la traça fins arribar a un primer rappel. Nosaltres el fem de 60 m, i així estalviem un tram de camí.

I després, el darrer de 45 m que ens deixa al camí.

En resum, una via que no recomano massa, és clarament la més dolenta que he fet al Serrat dels Monjos. Em va saber greu enredar-hi al Pep i l'Albert, que no hi venen gaire sovint.....