Una volta pel Lluçanès

El Lluçanès és una d'aquestes anomenades comarques naturals de Catalunya, que tenen una clara identitat pròpia però que estan administrativament dividides entre altres. En aquest cas entre Bages, Berguedà i Osona.

No hi han grans cims al Lluçanès, però si que hi trobem un paisatge característic d'aquestes zones rurals de la Catalunya interior on, parlant clarament, s'ho han sabut muntar per viure de la terra.

I el paisatge, treballat i endreçat, n'és una bona mostra. De manera que sortir a caminar pel Lluçanès sempre és agradable.

Avui amb la Clara hem anat a recórrer les carenes que envolten la part alta de la riera de Lluçanès, entre Santa Eulàlia de Puig-oriol i Alpens. Carenes boscades que, quan s'obren, ofereixen una bonica vista sobre el Prepirineu oriental, des del Puigsacalm al Pedraforca (a sota, darrera del santuari de la Quar).

També hem gaudit d'innombrables sorpreses que sempre apareixen als ulls de qualsevol excursionista atent, com aquesta salamandra polsegosa (a sobre), o una cisterna excavada en una codina plena de recs per aprofitar millor l'aigua (a sota). No cal dir que estava plena de granotes.

També hem travessat indrets desolats, com el serrat de Cabres Mortes (a sobre), amb un paisatge dominat per l'erosió, o l'ermita de Sant Quirze de la Tor (a sota), mig enrunada.

Una caminada prou llarga i feixuga per un dia calent com el d'avui, unes 6 hores i 25 kms (a sota, el recorregut), però molt recomanable.