26 d’oct. 2009

Rupit, Salt de Sallent. Esperó Betelgeuse


Tot i que encara no tinc el dit massa bé, i la tendinitis és dolorosa en alguns moments, aquest dissabte em vaig deixar enredar pel Mohawk i el Jortx per anar a fer una pedalada a les parets del salt de Sallent, sota Rupit.

Aquesta zona la conec poc, des del Berguedà hi tenim poca tirada tot i que és prou interessant. Però sempre fa mandra haver de conduir amb el sol de cara tant al matí, a l'anada, com a la tarda, a la tornada. Quan anem cap al Solsonès o l'Alt Urgell no tenim aquest problema!

Com que costa de trobar vies per compartir amb aquest parell d'animals, em va sembla una bona idea d'anar a treballar els abdominals en aquestes sorres compactades.



L'aproximació té la seva gràcia, sobretot seguint la guia. Per si de cas, tingueu en compte que cal anar baixant fins un trencall molt evident, amb una fita gran, on cal anar a la dreta i ben aviat es passa pel peu de la via.

El primer llarg ja es veu de què anirà la via, roca més dolenta que discreta (a sobre, al començament en lliure perillós), i anar enllaçant d'un burí a un altre. En aquest llarg, que és en burils, calen 8 o 9 plaquetes recuperables, i això si que és emprenyador, arribar a posar-les i a xapar-les!

Sobre el seu estat (a sota, el Mohawk agafant-s'hi amb cura), tot són opinions..., però ha quedat clar que l'òxid aguanta bastant!





El segon llarg és força més llarg i desplomat (a sobre, el Jortx treballant-lo), però està equipat amb espits de xapa petita i no amb caps de burí. Al mig, hi ha un pas que diuen que en lliure és 6a, jo no ho sé perquè el vaig passar molt de pressa agafant-me ràpidament a una baga llarga....

De tota manera no deixa de ser emprenyador de veure com les xapes ballen per l'erosió de la roca de sota, i com les preses se't van trencant a mesura que les toques.

 
A la segona reunió cal seguir un cable cap a l'esquerra fins la R2bis, en un flanqueig aeri, fins arribar a la vista del propi salt de Sallent, amb menys aigua del que pensàvem (a sota).

 

 
Si el segon llarg és penjat, el tercer ja és un desplom considerable. Aquí les assegurances estan repartides, al principi espits amb bona xapa, després burils i espits amb xapeta.

El primer tram més desplomat, estan a una distància normal, després desploma menys, i les xapes estan considerablement lluny. No cal dir que el llarg és aeri... L'arribada a la reunió és bruta, trencada i plena d'herba, però almenys és en lliure, cosa que s'agraeix.

 

 
El darrer tram és estrany, comença amb un bombo (a sobre), i segueix per un bosquet vertical i trencat fins arribar a la barana. Aquí vam posar algun clau, així que portar martell va ser prou útil... Clar que, es veu que si vas fort, llavors ja no cal.

 
Després de doblar les 3 hores previstes per fer la via i de passar molta més calor del què pensàvem, almenys vam poder fer una bona excursió de tornada a Rupit per relaxar-nos i arribar encar més suats del què anàvem!

 

11 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Bonic nom el d'aquest esperó, el de l'estrella alfa d'Orió. És gaire a prop de l'Agullola?

jaumeplanellpiqueras ha dit...

Quina manera més extranya que tens de fer bondat Joan! felicitats per la via i per refiar-te d'aquestes xinxetes!! el burí de la foto del Mohawk és pràcticament fora...

Eduard ha dit...

Estic amb en Jaume, curiosa manera de fer bondat, hehe!!
Què vau clavar? Aquesta i sobretot la Ve-mu són als deures de fa temps, però costa molt poder enganyar a algú...
Sort amb la recuperació!

Anònim ha dit...

VAl la pena escala en aquests racons tant sols per valorar el que tenim a tocar de casa.
Quin pais!!!
Paciència amb el dit que això és delicat...
Chueks

Llorenç ha dit...

Veig que t'estàs dedicant a buscar llocs amagats! ara que per al dit, aixó de l'artificial...no es la millor terapia! ganapia!

Tenim alguna coseta pendent que podriem anar a fer quan estiguis recuperat i no hagi plogut durant uns dies!!!!!!!

anims!!!

Joan Baraldes ha dit...

Cullons Joan com et deixes enredar!!!
El buril del que es penja el Mohawk fa po de veritat.

Jo el diumenge vaig estirar-me al terra per si veia alguna cosa, i a dalt, a la zona plana mes amunt de la barana, hi vaig veure 2 quimics i, al darrer metre de la paret, una reunió de parabolts a la que hi havien tret les xapes ??!!??!!

Xavi ha dit...

No em crec que el burí aguantés l'A0! Si gairebé no està ni entrat. Curiós això d'escollir les zones en funció de la posició solar, a mí em passa igual quan vaig a la Cerdanya (sol de cara a l'anar pel matí i al tornar per la tarda).
Aviam si es posa el dit a tope i n'anem a fer alguna.
Records!

Gatsaule ha dit...

Xiruquero, veig que també mires més amunt de l'horitzó... L'esperó queda just davant de l'Agullola, a la dreta del salt.

Jaume, més que res que sabíem que el Paca hi havia passat una setmana abans, i això dóna confiança! Si no l'hi va saltar a ell...

Eduard, porta una V, i dos martells, clar! Veus, jo també en tinc ganes de la Ve-mu, així que ja ho saps!

Chueks, aquests racons són molt bonics, pel paisatge, llàstima de la roca i del sol que toca a la cara...

Llorenç, el dit va per llarg, així que penso que si no estic quiet, tan sols ho allargo... Si en vols fer alguna que no sigui molt dura en lliure, en podem parlar!

Joan, el buril aquell segur que aguanta més que molts tascons que posem a vegades... Devies veure el final d'una altra via que puja per allà, amb trams d'A3 que fan molta por!

Xavi, quan de temps! En realitat aquest burins donen confiança perquè en cas de caiguda, en tens un munt allà mateix, un tros més avall!

Eduard ha dit...

M'apunto la Ve-mu, el dia que en tinguis ganes ens hi posem, però s'ha de fer quan baixi poca aigua, que sinó es veu que quedes xop

Gatsaule ha dit...

Vinga, Eduard, a veure si així ens coneixem!

Mingo ha dit...

El lloc és xulo, però collons, per escalar no se si m'hi veuras massa