12 de set. 2009

Brenta, cim de Prato Fiorito i ferrada Etore Castiglione

Després d'haver voltat pel massís de Brenta per l'est i per la carena principal, ara tocava d'anar a veure que hi havia al sud del Crozzon de Brenta. La primera intenció era d'intentar pujar a la cima Tosa, però les previsions anunciaven mal temps per a la tarda, així que vaig optar per un itinerari més curt.

Des de Pinzolo, un telecabina t'acosta fins el Dos del Sabbion, una muntanya apartada de la resta del massís i des de la que hi tens una bona perspectiva. D'allà cal baixar, doncs, per entrar al circ de la Val di Nardis (a sobre).

El camí, molt ben senyalitzat, com sempre, puja amb ganes fins al refugi dels XII Apòstols situat al caire del cingle. Deu aquest nom a unes agulles del costat que, vistes des de la vall, semblen 12 persones reunides. No ho he vist molt clar, però deixem-ho així!

El camí continua fins a la Bocchetta di Due Denti seguint els senyals de la ferrada Etore Castiglioni. La veritat és que creia que la ferrada era abans d'arribar al coll, però va resultar que no, que era cap a l'altra banda. Com que és una ferrada curta (200 m) i vertical, em vaig entretenir a baixar-la i pujar-la. Realment és distreta, gairebé tot són escales verticals o lleugerament desplomades.

Des del peu de la ferrada s'arriba fàcilment al refugi Agostini (a sobre), des del qual podriem baixar a Molveno i enllaçar amb el camí del Croz dell'Altissimo.

Dalt del coll altra cop, aprofito per pujar fins al cim de Prato Fiorito (2.908 m), on no hi havia ni prats ni gaires flors, però si una bonica perspectiva de la cima Tosa (a sota).

A la tornada el dia s'anava ennuvolant cada cop més, però no va ploure fins al vespre. En tot cas, els núvols em van deixar una bonica imatge del cim de la Presanella (a sota), i moltes ganes d'anar-hi algun any i tastar els seus esperons granítics.

I és que, com més muntanyes coneixes, més muntanyes tens ganes de conèixer.

4 comentaris:

Mingo ha dit...

Estas per aki on encara escrius des de les Dolomites?. Chapeaux per l'activitat.

Pekas ha dit...

Totalment d'acord.. més "tenim" ..més "volem"... coneixer més mons.. més llocs.. més muntanyes...

Caminante no hay camino.. se hace camino al andar...

lluís ha dit...

Sí, es sent certa tristesa veure totes les muntanyes que no podrem conèixer en persona. Però ens conformem amb viatjar virtualment, gaudint de les fotografies i empatitzant amb les sensacions transmeses.

Gatsaule ha dit...

Mingo, ara si que ja estic per aquí... Tot s'acaba!

Pekas, i que segueixi així! ...Caminante no hay camino, sólo estelas en el mar!

Lluís, de moment la tristesa encara no m'ha atrapat, l'optimisme em fa creure que tindré temps....