Per escapar-nos de la calor i anar preparant les vacances, que ja s'acosten, el dissabte al vespre vam tornar cap a l'Arieja. Aquest cop l'objectiu era un recorregut per carenes d'un doble cim d'aquells que anomenen panoràmics: els pics de Soularac (a sobre) i Saint Barthelemy (en occità ignoro com es diuen).El Soularac és el més alt dels dos per uns 20 m escassos, però també lleugerament més complicat, així que la major part de la gent puja al Saint Barthelemy i ignora el seu veí més elevat. I és que tots dos compateixen la mateixa perspectiva sobre l'Arieja i el vessant nord de la frontera andorrana.
Nosaltres vam triar l'itinerari del vessant sud, que ressegueix les carenes a partir de la pedrera de talc de Trimouns, a Luzenac. Una pedrera immensa que produeix la cinquena part de talc del món, i que ens acompanyarà bona part de la pujada.A sobre, a l'estany de Beseil, podem veure clarament el contrast entre l'obra de la natura i l'obra dels homes. Clar que si ens hi fixem bé, podem apreciar detalls a l'explotació que ja voldríem veure a les pedreres de casa nostra!
Tota la caminada es fa fora del bosc, per una landa de brucs i boixerola que no evita el sol que cau a pic. La calor apreta, però encara queden restes de neu i alguna congesta fantasmagòrica en les raconades de sota el cim, que sembla saber que té els dies comptats.Darrera nostre va apareixent tota la carena principal del Pirineu, entre el Capcir i la Maladeta, i ens anem entretenint endevinant els noms de les muntanyes i buscant nous racons per descobrir.
Després del Soularac baixem a tocar de l'estany de les Truites i remuntem la carena fins al Saint Barthelemy, ple de francesos.La baixada també es fa resseguint la carena oposada fins a la coma de Fontronne, que cal travessa horitzontalment. Aquí les mulleres hi són abundants, i les plantes carnívores com la Drosera (a sota), també.
Aviat sortim a una pista que ens retorna ràpidament al punt de sortida, en una volta que ens ha fet caminar unes 4 hores i mitja.
