Brévent, via Roger Frison Roche

El diumenge passat, vam encaminar-nos al Brévent, una talaia magnífica situada davant mateix del cim del Mont Blanc (a sobre, podem veure la cresta entre el Mont Blanc, el Dôme de Neige i l'aiguille du Bionnasay, a la vora dreta).

Tot i que el gneiss d'aquesta zona no és d'una qualitat massa gran, el temps, el pas de les cordades i la feina dels guies, han deixat algunes meravelles perquè els escaladors les gaudeixin. I un dels millors exemples n'és la via Roger Frison Roche, en homenatge a un dels grans guies de Chamonix, i el primer que no era fill de la vall.

El dia va començar molt seré, però ben aviat les típiques boires d'agost ens van anar envoltant fins al punt que de vegades ja no sabíem massa on érem.

El primer llarg (a sobre, una cordada fent-lo i, a sota, jo mateix abans del tram de 6a) ja avisa del caràcter de la via: res de generositat, aquí no és regala el grau ! La placa de fesomia espantosa, amb les preses inclinades cap enfora, no permetia gaires alegries.

El segon llarg que marca 5b (a sobre, la Lu treballant-lo de valent) continuava la tònica general de la zona. Però almenys la roca era molt bonica, amb fissures rectes i plaques tallades amb ganivet.

El tercer llarg, sempre envoltats per boires, tornava a pujar al 5c. Verticalitat, passos compromesos i un gran ambient, com es veu a les fotos. A sobre, jo estic a punt d'arribar a la reunió. A sota és la Lu la que gestiona els darrers metres del llarg.

Una de les coses que més ens va agradar d'aquesta via, és el fet que a mesura que anàvem pujant, cada cop es feia més interessant i més estètica. Així, el quart llarg, recorre un seguit de plaques de 5c on cal anar endevinant cada moviment (la Lu travessant-les, a dalt), per acabar en una bavaresa de 6a molt tècnica (foto de sota).

Després de tots aquests trams, ja tant sols falta el que a mi m'agrada definir com la cirera del pastís, i que aquí es troba al darrer llarg: el diedre perfecte ! Aquest diedre, que veiem a la foto de sota feta des del telefèric, és senzillament encisador. Dos plans creuats, una fissura al mig, algun desplom intercalat, i alguna presa aïllada que permet que la dificultat no superi el 5c.

Tal i com podem comprovar a les dues fotos, es tracta d'una petita meravella que gairebé val la pena d'anar-hi per ella mateixa.

La via acaba dalt de tot, molt a prop de l'estació del telefèric. Així que la tornada és molt senzilla i curta, i gairebé permet de demanar la cervesa directament des de la darrera reunió.

A sota, una enfadada gralla de bec groc que ens va veure marxar cap al bar sense deixar-li cap resta per endur-se al pap !