Tossa d'Alp. Volta pel sud des de l'Hospitalet

Diumenge, amb La Clara, vam anar a fer una de les caminades més interessants del Berguedà. Tan pels paisatges, pels camins, pel recorregut en general, però sobretot, perquè fas molt desnivell sense gairebé adonar-te'n, trobes un bar al cim, i la baixada és igualment molt còmode.

Vam deixar el cotxe a l'Hospitalet, uns 2 quiometres més amunt de Greixa, per seguir el camí ben fressat que es fica dins de la canal, en dire3cció al coll de Jou.

El camí, abans d'arribar al coll, volta l'espectacular Roca Sança (a sota).

Després de coll de Jou, resseguim la carena que puja fins la Tossa d'Alp. El dia és magnífic i gens calurós, al fons destaca la paret nord del Pedraforca.

Tot el tram del cim, el vent va augmentant, i al final es torna bastant insuportable. Sort del refugi de dalt de tot, una mica car, però ens permet reposar una mica del vent. 

Després, a mesura que seguim la carena i anem perdent alçada, el vent afluixa i la temperatura puja.....

Ens trobem amb un ramat d'isards, que no tenen massa por i deixen que ens hi acostem força. Arribem al refugi de Rebost,i després, per una còmode pista, altra cop a l'Hospitalet.

Com que ja és la segona vegada que en parlo, de la ruta, aquí hi trobareu l'altra història, amb el mapa del recorregut i el track.

Via dels Catalans, a l'Altar. Malanyeu.

Aquest dissabte es notava que el temps havia canviat una mica, molt vent i força fred a muntanya. Així que vam haver de deixar objectius més ambiciosos per quedar-nos a baix, arrecerats. I Malanyeu sempre està disponible quan fa mal temps!

El Mohawk no hi havia escalat mai a la paret de l'Altar, i la via dels Catalans feia temps que li rondava pel cap. Així que ben aviat vam tenir l'objectiu decidit.

Després d'una aproximació ben curta i de trobar-nos en un peu de via força incòmode, començo el primer llarg. d'entrada penso que serà l'únic que podré fer de primer, ja que els altres dos se m'escapen. Portem la ressenya del Vèrtex on diu que la via està tota en parabolts, però no els veiem.

Ataco més a la dreta on hi ha alguns espits, força allunyats, que després comprovem que són de la via Odisea pernambuco. A l'esquerra veig els burins de la dels Catalans, força camuflats. Tot i que la distància entre espits fa basarda, continuo amunt, ja la corregirem després, la via.

La veritat és que aquest primer llarg el trobo molt brut, però la roca és realment bona, tot i el seu aspecte desagradable.

El segon llarg (a sobre) és un desplom continuat, on cal molta força i concentració. Però aquí els burins estan molt propers i, tot i que el rovell ja s'ha anat estenent, estan realment propers.

Ell puja realment bé, es nota que està en plena forma! Jo faig el què puc, però entre A0's i sortides en lliure arribo a la reunió.

El tercer llarg també l'hi deixo a ell, encara que sigui força més humà. El llarg és més tècnic que de pila, fins que arribem al sostre on cal tibar de valent (6a+). Després acabem per un tram curt de la via del Dia de la mona, que sembla que sigui 6b.

Tot i que la via és curta, és intensa. Intensa i vertical.

El darrer llag pujo molt bé fins el sostre i el ram de 6b, on em cal tornar a tibar de cintes per passar. Però estic content per haver pujat per una via on cal tenir-ho ben clar....

Gaudim dels colors de tardor que ja tenim a sobre, i en dos rappels tornem a trobar-nos al peu de la via.

Timbaler del Bruc, via Francesc Sardans

Dimecres passat, amb el Toni i el Petrus, vam acostar-nos a la nova via de la factoria Masó al Timbaler del Bruc. Una via que molta gent fa darrerament, suposo que perquè és a prop del cotxe.

La via no és gran cosa, però ens ho vam passar bé. Les vies d'aquest parell de germans solen estar molt assegurades on la dificultat puja, així que sempre s'hi va força relaxat a fer-les!

Érem tres per 80 metres, així que ens ho vam haver de combinar bé. El primer llarg el va fer el Toni. De dificultat mantinguda en el Vº, és llàstima que la roca s'escrostoni i que les preses estiguin bastant brutes.

Al Pere li van tocar el segon i el darrer, que són curtets. El segon comença amb un petit flanqueig estrany, i després puja per un esperonet de roca més que mediocre, però ben aviat tomba per arribar caminant a la reunió.

El Tercer si que va valer la pena (a sota), i no ho dic perquè fos el que em va tocar.... La roca millora clarament i el diedre que surt a la ressenya com a primer Ae em va sortir bé en lliure. El segon tram d'Ae és genial, però al final vaig haver-hi de fer algun A0. 

Després, el Petrus si que ho va fer tot en lliure, i em deia que segurament deu ser 6a+ o 6b, el tram.

A la tercera reunió hi ha un dels peculiars llibres de piades dels Masó, que esperem que aguanti la primera pedregada!

El darrer llarg la roca continua sent molt bona, però ben aviat tomba i arribes al cim.

Després de baixar del Timbaler gràcies a la intuició masculina del Petrus, com que teníem temps, ens vam entretenir en una via d'esportiva molt xula del Tambor Gran. Tot i ser esportiva, la veritat és que em va agradar molt!

Segurament la magnífica llum del sol ponent hi devia col·laborar....

El Faraó, Desig de sol

Després de dues setmanes llargues pels Alps, que no hi ha manera de poder explicar amb calma, aquest dissabte hem sortit amb el Petrus a Montserrat. Ell sortia d'una lesió xungota, d'aquelles que no saps d'on venen ni perquè no marxen, i volia fer alguna via de tibar poc. 

I el Faraó és d'aquells cims montserratins que sempre et mires, perquè es veu de tot arreu, però que costa prendre la decisió d'anar-hi. L'aproximació no és senzilla i la relació escalar/caminar és baixa, però com que només disposàvem del matí ens hi vam acostar.

Per arribar-hi, el Petrus descriu molt bé com ho vam fer nosaltres, així que no ho repetiré. Em va tocar a mi de començar, veig un parabolt molt alt i, després d'uns metres delicats a l'inici, ben aviat la paret es tomba i arribo amb facilitat a la reunió intermèdia.

Uns passos més drets, assegurats amb un parell més de parabolts, em deixen al peu del sostre. El primer tram era de roca una mica delicada, però els darrers metres ja és immillorable, i seguirà així fins el cim.

El segon llarg és un gran bombo montserratí, ben assegurat amb parabolts. Traiem els estreps, i cap amunt. La sortida són 3 o 4 metres de flanqueig cap a la reunió que no passen de Vº.

El tercer llarg és el més difícil, sobretot la sortida de la reunió que m'agafa en fred (a sobre). Després, afluixa una mica fins un tram curt de 6a, on hi ha dos parabolts molt juntets. A partir d'aquí, cada cop és més fàcil fins arribar a la reunió.

Puja en Petrus la mar de bé, ningú diria que gairebé no ha pogut escalar en tot l'any!!

Llavors ja només queda un darrer llarg molt senzill, però sense cap assegurança fins el cim. Una baga en un arbret i un tricam a la fissura final és tot el que podem posar.

Després un rappel curt, i una desgrimpada aèria ens deixen a la canal, per on baixem de pressa i corrents entremig dels arítjols, que a les 2 vull ser a casa.....

Aresta Brucs de l'Ou de Colom

Dijous 8 de setembre. Per aprofitar que és el dia de les verges trobades, ens trobem a can Massana una colla de ganàpies escaladors, que entre tots devem acostar-nos als 300 anys...

Després de moltes anècdotes estiuenques, al final ens dividim en dos grups, amb el Jaumegrimp anem a l'Ou de Colom, que el Jaume té curiositat per veure si balla o no, i el Mingo, el Toni i el Josep Anton se'n van cap a altres agulles de nom impronunciable.

A dalt he deixat la ressenya de l'Escalatroncs, prou bona excepte que es va oblidar d'explicar que la sortida de l'artificial del segon llarg no és precisament tercer grau....

Per arribar a peu de via, seguim la canal de l'Ou, fins que s'estreny i puja per la xemeneia terrosa de sota. Allà ens encordem, i el Jaume, com sempre als primers llargs, tira cap amunt.

La xemeneia l'enllaça amb el primer llarg sense problemes. Sense problemes per l'enllaç, però la tirada té la seva salsa... Ja se sap que encadenar lliure i A0 no surt mai de franc! 

El llarg comença vertical i dur, però ben aviat s'ajeu i millora.

Del segon llarg només destacaria dues coses, que la segona assegurança fa molta por, i si peta vas a terra, i que la sortida del darrer parabolt s'acosta més al V+ que al III.... Però ja sabem que la graduació sempre és relativa!!

Això si, l'arribada al cim és genial, amb una vista molt bona sobre les agulles i especialment la Bitlla i la Bola de la Partió (a sobre).

Un rappel ens deixa a un collet, i retornem per la canal d'accés.

Ja es comencen a notar les tardes de setembre, i al coll de Guirló la muralla oest d'Agulles es despedeix ben encesa de nosaltres, amb la lluna que treu el cap damunt les Portelles.

Herois del silenci al Mont-roig

Algun dia, voltar per les terres de Ponent és sinònim de trobar-me amb el José Manuel. I si em deixo enredar com aquest dia, sinònim d'anar a patir de valent.

Al Mont-roig, a l'altre costat del coll de Porta hi ha una curta muralla, molt vertical, que ens regala perles com aquesta via que fa dies va descriure molt bé l'Edunz. A dalt he copiat la seva bona ressenya.

Potser no tenia el dia, però el primer llarg em va sorprendre, per vertical i contundent. Sort que em va tocar de segon. Preses petites, postures forçades, poc reposos...., és la tònica del llarg.

El segon em va tocar a mi, i el 6b és un bombo de preses arrodonides que vaig passar en A0. El José Manuel, en canvi, no va tenir gaires problemes per sortir-se'n!

El tercer comença fàcil, per passar per una placa molt interessant, vertical i amb bona presa, però que t'has de mirar.

El millor és el darrer, de regleta en regleta fins dalt. Sort que el vaig fer de segon, perquè així em va sortir i el vaig gaudir. La veritat és que és millor del què aparentava, una bona troballa, però on cal donar la talla. 

Que fi que estàs, Manyo!

Però el moment més agradable quan surts a escalar a la tarda, és quan el sol comença a amagar-se, que va coincidir amb el final de la via, amb les roques tenyides de roig i la plana de la Noguera mig a les fosques a sota.....

Divorci imminent al Serrat d'en Muntaner

El títol no és cap avís, si no el nom d'una via molt divertida que vam anar a fer amb el Toni al Serrat d'en Muntaner. Una via que a la tarda està a l'ombra, un bé preuat ara que la calor tornar a apretar en el retorn a les escalades montserratines de tarda.

Portàvem la magnífica ressenya dels Escalatroncs. al mateix lloc havíem fet la Petit Guifré que la creua, així que anàvem sobre segur.

Després d'un primer llarg més de tràmit, encetem el segon, amb un tram de 6b al començament. Vam fer en lliure tot el que vam poder, però al final no vam escapar-nos de fer-hi algun A0.Després, un flanqueig més senzill et porta a la reunió.

Tota la via està molt cosida, així que no vam patir massa. La roca no és massa dolenta, però tampoc és excepcional, amb molts trams que s'han hagut de netejar força, i en algun on encara es trenca.

El tercer llarg puja molt vertical, per sota d'una fissura, amb un tram final molt bo de diedre que et deixa al replà de la reunió.

El llarg final, en canvi, no ens va agradar gaire, tot i que comença bé. Però després la feinada la tenim en evitar les pedres. El que puja de fer-ne caure, i el de la reunió de que no li caiguin al cap....

Una desgrimpada cap a l'esquerra et porta a una instal·lació de rappel, i 45 m després, ja estem a la lleixa de la primera reunió que ens permet marxar caminant a buscar el camí.