13 d’ag. 2009

Volta corrent als Rasos de Peguera

A l'estiu costa de trobar bones voltes on no et rosteixis, però els Rasos de Peguera sempre tenen alguna solució. Aquesta que vaig fer ahir a la tarda, en vaig passar poca de calor, just la que jo generava...

Un dels motius és començar ben amunt, en aquest cas vaig sortir d'Espinalbet (1.220 m) i vaig encarar ràpidament la pujada cap a Corbera (a sobre), per una pista asfaltada on a la tarda hi toca l'ombra. Però el més probable és que, si es comença la volta als Porxos, encara resulti més rodona.

De Corbera cap a l'Estany, d'on vaig agafar la pista que travessa tot el Clot de la Molina fins a Peguera (a sota). Hi ha dreceres més curtes, fins i tot més interessants, però no et permeten de córrer durant tot el recorregut.

De Peguera se segueix la pista que puja al coll de la Creu del Cabrer, amb la tranquil·litat de fer la darrera pujada! Allà, un camí dret i cabró et porta al vell xalet dels Rasos, on hi ha una font.

El tram fins als Porxos (a sobre) és força millor, i encara millora més a la baixada a Castellar del Riu, on hi ha una altra font amb un prinyoner deliciós! I és que aquí ja portava quasi 2 hores i 45 minuts....

El final fins tornar a Espinalbet és una cómode pista, força planera, amb un darrer kilòmetre en baixada.

Tot i que vaig tenir problemes amb el gps a la baixada cap el Xalet dels Rasos, al Wikiloc he deixat el track d'aquesta ruta que fa 30 o 31 kms i, a sota, el recorregut.

9 d’ag. 2009

Santa Cecília-coll del Migdia-Sant Jeroni-Sant Benet i retorn

Aquest cap de setmana ha estat una mica massa còmode, però aquest matí encara he pogut córrer una mica per Montserrat. Anava tard, però la temperatura ha baixat una mica i m'ha permès de fer la volta suant molt, però sense ser agobiant.

Més d'una vegada havia anat a córrer pel vessant nord de Montserrat, però encara no havia pujat mai a Sant Jeroni pel coll del Migdia amb les sabatilles de córrer.

Unes magnífiques i cares Salomon de color vermell, que tenen el cibernètic nom de "xa pro 3D ultra", i que estic provant a veure què tal. No van malament del tot, però la sola continua sent la mateixa porqueria de sempre. Avui no m'ha quedat clar si patina més quan hi ha sorreta o sobre la roca mullada...

La ruta m'ha agradat molt, així que la repetiré algun altre dia. La pujada al coll del Migdia té trams molt bonics, i la volta al Camell també val la pena, per no parlar de tota la baixada a partir de Sant Jeroni!

De fet, m'ha agradat tant que, tot i que la pluja ja m'empaitava, he anat a donar la volta per Gorros abans de baixar cap a Sant Benet i agafar el camí de l'Arrel per tornar a Santa Cecília.

I és que si córrer per muntanya ja és especial, fer-ho per Montserrat encara ho és més.

Amb el gps he pogut pintar el mapa de la ruta (a sota), però les dades han quedat una mica falsejades per la pèrdua constant de senyal dins de les canals.

Per aquell que hi pugui estar interessat, són uns 16 kms, amb uns 800 metres de desnivell positiu en total. He trigat 1h 55', dels quals 53' a pujar a Sant Jeroni i mitja hora més per ser a Sant Benet.

5 d’ag. 2009

Balcó de la Lluna, via Lucky-Jom

Aquest dilluns, amb el Toni, hem fet el retorn a la roca. Hem tornat a Montserrat, que ja començàvem a enyorar-la...

Afortunadament, teníem alguna via pendent d'abans de marxar cap als Alps, perquè l'estada ha estat tan intensa que encara no he pogut superar-la!

La via escollida va ser una que no es fa massa, i que puja per un esperó passada la Santa Cova. És una via curiosa i fa temps que hi volia anar. Curiosa perquè comença just al camí que baixa cap a Collbató i acaba al costa mateix del camí de les Bateries.

Curiosa perquè deu ser de les poques escalades que tenen una aproximació en baixada (des del Monestir) i el retorn també és en baixada.... Des del peu de via (a sota) té un aspecte prou bo. Després arriben els matisos.

De fet, el primer llarg només serveix per arribar al segon, una placa magnífica i compacte, amb molt bona roca, i que el Toni va treure amb pocs nervis, tot i la distància que hi ha entre els parabolts (a sota, el Toni buscant-ne el segon).

Només per aquest llarg, de gairebé 60 m, ja val la pena de venir a fer la via!

Després venen alguns llargs irregulars, amb trams bruts i amb vegetació i altres de més nets. Recorda una mica les vies del Serrat dels Monjos, i és que pensat-hi bé, no deixa de ser el mateix pany de paret.

L'altra perla de la via és el penúltim llarg, 55 metres de placa, a estones vertical i altres desplomada, que vam fer en A0 excepte el darrer tram. Un pilar llarg, aeri i esforçat (a sota), on ens van caldre 31 cintes... I això que allunyen bastant!

Al final, la via acaba molt a prop del camí de les Bateries, prop de l'ermita de Sant Miquel, i permet un retorn molt agradable fins el Monestir.

On, per cert, van tenir la delicadesa de no cobrar-nos l'aparcament perquè ja passaven de les 9 del vespre...

2 d’ag. 2009

Castor i Lyskamm, al massís del Mont Rosa

Ara fa una setmana, vam trobar-nos prop de Torí amb el Toni i la Queralt, per anar a conèixer els quatre mils de la capçalera de la vall de Gressoney, la més oriental de la Vall d'Aosta. Castor, Pollux, Breithorn, Lyskamm (a sobre),..., són una colla de cims que han quedat a ponent del Mont Rosa, formant una magnífica carena.

No acabàvem de tenir clar del tot què hi podriem acabar fent, però des d'Staffal vam agafar els funiculars que et deixen al coll Bettaforca, estalviant-nos un miler de metres de pujada. Només ens en quedaven mil més per arribar al refugi.

El camí que puja al refugi és força agradable i té un darrer tram equipat. Ressegueix una petita cresta rocosa sense cap dificultat ressenyable. Després ja vam veure el perquè del seu equipament, i és que en aquesta cresta millor no relliscar...

El refugi Quintino Sella està situat a 3.600 metres d'alçada, just al peu de les geleres. I l'alçada es nota, l'aire és sec i fi.

Passem la tarda com podem i anem a dormir d'hora, havent sopat. El despertador sona a les 4 i sortim cap amunt amb les primeres clarors del dia.

Fa fred i la neu està dura i en molt bones condicions. El dia és magnífic i ben aviat ens trobem a la collada Felik, on notem els quatre mil metres en el vent fred que hi bufa.

Enfilem la cresta del Castor que ens sorprèn agradablement, aèria i esmolada, molt atractiva. A més, hi arribem els primers i ens cal obrir traça després de la nevada que ha caigut a la nit. El vent continua bufant i de tant en tant, alguna ratxa més forta ens embolica en la neu pols...

Ben aviat arribem al cim (a sobre), la vista és extraordinària sobre tot l'arc alpí des del Mont Viso fins els alps Càrnics.

Dalt, descartem el Pollux i decidim d'anar cap al Lyskamm. Retornem al coll Felik i travessem la gelera fins al peu de la seva cara oest.

Abans d'arribar a la pala, ens cal travessar una bonica aresta ben aèria, que no ens esperàvem i que ens dóna uns instants de suspens.

Continua fent molt fred i ens trobem la pala gelada. Afortunadament, una traça molt ben feta ens en facilita l'ascens i, tot i el pendent, pugem com qui remunta una escala.

El dia es manté excepcional, i ens embadalim contemplant els gegants veïns que tenim davant mateix, com el Weisshorn (a sobre) o el Cerví (a sota).

Dalt del cim el fred es manté ben viu, així que ens fem la foto de rigor i tirem avall després de il·lusionar-nos amb nous objectius pel futur.

I és que en aquesta zona, a peu o amb esquís, les possibilitats són immenses!

1 d’ag. 2009

Volta a la serra d'Ensija des dels Rasos de Peguera

Acabat d'arribar dels Alps, aquest matí he pujat als Rasos a comprovar si les muntanyes berguedanes encara estaven al seu lloc. També m'ha anat bé per veure si encara em recordava de córrer...

Amb la calor costa trobar recorreguts atractius, prop de casa, on no passar-ho massa malament. Aquest n'és un, que cada estiu repeteixo unes quantes vegades. Pujo a la Creu dels Rasos amb cotxe, i d'allà baixo corrent cap a Peguera i el Ferrús.

A primera hora del matí l'aire hi sol ser fresc o, fins i tot, fred. Després la pujada cap al cap de la Gallina Pelada és dur, però es troba a l'ombra, fins la carena final que porta al cim (a sobre).

Després arriba el millor tram: la travessa del pla d'Ensija. Comença amb una agradable baixada fins al refugi i la font, i continua amb una pujada suau fins al cap de la carena.

El torrent que baixa altra cop cap a Peguera és força tècnic, a estones, però té algun tram ben divertit.

Llavors ja només queda anar a buscar la pista que ens torna a l'aparcament, amb algun sector que puja força.

Tot i que a sota deixo el recorregut i, al wikilok, el track per GPS, cal tenir en compte que la travessa d'Ensija està força ben senyalitzada i que l'únic punt problemàtic és el final de la baixada. Aquí, però, en cas d'embolic, tan sols cal tirar avall pel bosc fins trobar l'asfalt i seguir-lo cap a la dreta.

En el recorregut trobem dos punts d'aigua, un al Ferrús i un altre al costat del refugi d'Ensija, suficients per anar-hi descarregat. En total, vaig trigar 2 hores i 20 minuts, però no estic en la millor forma...

7 de jul. 2009

De vacances!

Ja hi tornem a ser, desconnecto del blog i marxo cap als Alps amb un bon projecte entre mans, una travessa de gairebé tres setmanes pels Alps Orientals, on volem travessar les Dolomites i el Tirol.

Durant unes setmanes deixaré les cordes i els tascons i em dedicaré a deixar reposar el braç fotut, i espero tornar amb més força.

Començarem a Sappada, on vam acabar fa quatre anys la primera part de la Via Alpina, i dijous al vespre ja estarem dormint al refugi Calvi.

En aquestes sortides a muntanya, on només cal anar pensant en posar un peu al davant de l'altra, no deixes de descobrir nous horitzons, noves valls, noves muntanyes on tornar, fent l'exercici més simple que hi ha com si fos un mantra.

Sense voler, et vas allunyant una mica cada dia del món i arribes a aprendre que la felicitat està en la simplicitat, en el paisatge. Reconnectar i gaudir, intentar retrobar la tranquil·litat perduda, aquella que es troba tan lluny dins d'un mateix..., vet aquí la clau de volta!

A la tornada ens retrobem, bones vacances a tots!

Monòlit groc a l'Esperó d'Olesa, càmping de Montserrat

Després d'un cap de setmana embolicats en la travessa Núria-Queralt, aquest dilluns a la tarda tocava tornar a sortir a tocar roca. Les previsions no eren massa bones, però tot i les nuvolades, hem pujat al Monestir per fer la despedida, la darrera escalada abans de marxar de vacances. Fins al mes d'agost no hi podrem tornar!

Així que hem provat una via diferent, i el Monòlit groc semblava una bona idea. Una via amb ombra a la tarda, aproximació curta i grau interessant (a sobre, la ressenya d'Onaclimb).

Al començament de la via, hi ha 3 llargs de II/IIIº que et deixen al peu de la via. Nosaltres els hem fet encordats per la ignorància de no saber com podien ser, però realment no cal. Són una mena de grimpada amb bona roca, que et permet d'arribar al peu de la via. Hem empalmat els dos primers, i el tercer i la corda fixe.

Pensàvem que així escalfaríem, però quan hem començat la via ja hem vist que no havíem escalfat massa.

Reconec que el primer llarg m'ha sorprés. La ressenya parla de placa tècnica i sostinguda, cosa absolutament certa, però la roca no mata ni dóna massa confiança. La qüestió és que a mig llarg (a sota) no he vist clar i he baixat, no estava fi.

Per sort el Toni si que ha donat la talla i se n'ha sortit la mar de bé. Patint, clar, però ha passat. I és que els espits allunyen bastant i el 6a és obligat...

El segon llarg (a sobre) és de la mateixa tònica, però la roca ja és tota una altra cosa, i el fet de passar net el llarg anant de segon m'ha donat la moral suficient per fer-lo. I això que els espits continuen allunyant!

Continuaven passant nuvolades però les ganes d'arribar a dalt han estat molt grans, tan grans que al final la pluja ens ha respectat.

Els darrers llargs es troben molt fàcils després d'aquestes plaques... En el tercer la roca continua sent molt bona i només té el pas d'un sostre que hem fet en A0, tot i que apunten que només és 6a (a sobre).

El darrer és molt senzill (a sota), la roca ja torna a ser normaleta, i et deixa amb la sensació de que t'agradaria sortir per dalt.

Una ullada als cims de Sant Benet, i comencem la baixada rapelant. Hem fet servir una estratègia que ens ha anat molt bé. Com que la baixada és una mica caòtica, amb ràpels inclinats (els dos primers) i ràpels bruts (els darrers), hem baixat fent ràpels curts, amb una sola corda, i ens ha anat molt millor del que podria haver anat amb dues cordes. Abans d'una hora havíem fet els 7 ràpels i érem al Monestir.

En resum, una via interessant i ràpida, però on cal anar-hi ben mentalitzat.

3 de jul. 2009

No sé que faig al pic del Martell

Ahir a la tarda, mentre la majoria de la gent sensata estaven a la platja per refrescar-se de la calorada que feia, amb el Toni vam anar al pic del Martell. Ell no hi havia estat mai i jo tenia tantes ganes de tornar-hi després de més d'un any de no anar-hi , com d'ensenyar-li aquesta petita meravella de l'escalada sabonosa.

Com que no sabíem massa quina via anar a fer, no sé si aquesta, no sé si aquella, doncs al final hem anat a la No sé. Almenys ens ho sembla, perquè al mig del segon llarg diria que vam fer alguna barreja de vies.

El començament de la via és evident, té el nom escrit al peu de la via, però just començar ja vam veure que la roca estava molt ensabonada, i que els peus no s'agafaven massa. Si hi afegim a la xafogor que ens feia suar a raig fet, tot plegat ens feia escalar amb una sensació de precarietat molt gran.

Imagino que ahir no era el millor dia per anar-hi. De fet, només hi havia un parell de cordades més a tota la paret. Tot i estar a l'ombra, tot i l'aire que corria, costava parar de suar.

El segon llarg continua pujant recte per les plaques, però el Toni va anar massa a la dreta i va acabant pujant per un tram de l'Eucaliptus, però tampoc n'estem molt segurs...

El llarg on més vam gaudir va ser en el tercer, millor roca, menys grau i una temperatura més agradable hi van ajudar descaradament. Almenys així el Toni se'n va tornar cap a casa amb un bon gust de boca.