Rasos de Peguera, una volta singular

Aquest diumenge hem sortit amb la Clara, la Carme i la Queralt per fer-ne alguna amb esquís, la intenció inicial era d'anar cap al Ripollès, però el temps ens ha fet parar a reflexionar. El vent bufava molt fort i les previsions no eren massa bones.

Una segona opció passava pels Rasos de Peguera, els desnivells no són molt grans, ni hi ha grans baixades, però si que permet fer recorreguts interessants per dins del bosc. I dins del bosc mai bufa tan fort el vent.

A l'aparcament el vent també apretava, un vent fort i fred que convidava a quedar-se dins del cotxe.... Així que hem baixat una tros avall per agafar la pista que flanqueja pel vessant sud cap a la Torre dels Enginyers (a sobre).

Ara feia dies que no hi pujava als Rasos,i he quedat força impressionat de la gran quantitat de neu que hi ha!

Quan hem sortit a la carena, encara feia vent, però ja era molt suportable. De fet, durant tot el dia ha anat afluixant i, al final, ha fet una tarda magnífica sense ni un alè d'aire.

Dalt del cim gaudim una estona de la magnífica vista, treiem pells, fem una ullada al Cim d'Estela (a sobre), i tirem avall cap al clot de la Molina.

Al clot de la Molina la primera intenció era baixar pel mig del bosc, però ens ha sembla una mica massa espès, així que hem seguit avall per una pista forestal fins que els arbres ens han deixat una mica de pas (a sobre) i hem pogut fer una baixada ben divertida.

Retornats a la pista, hem acabat de baixar fins un punt on semblava que la pujada seria més o menys còmode, per arribar fins a les Collades.

El bosc estava fantàstic, amb un gran gruix de neu que ens ha permès d'anar trobant el millor itinerari enmig dels arbres, en un ambient molt silenciós. Silenci només trencat per algun estol de pinsans, les mallerengues escampades pels pins i alguna parella de trencapinyes.

Una pujada cansada però molt especial, amb una sensació de trobar-nos en un indret on no hi sol passar massa gent...

Finalment hem arribat a les Collades (a sobre), una ampla zona de pastura situada entre els Rasos de Baix i els de Dalt. Aquí ja hem trobat alguna traça vella i, després, cada vegada més senyals de pas, tant d'esquís com de raquetes. Dalt del Pedró dels Rasos (a sota, amb el Puigmal al fons), ja es notava que durant el dia hi havia hagut molt moviment.

Aquest any cal aprofitar l'abundància de neu per fer recorreguts com aquest, difícils en condicions normals. Si en teniu ganes, a sota teniu el mapa del recorregut, i al wikiloc, el track per gps.

Regulacions a Montserrat, més informació

Avui m'ha arribat a les mans un tríptic (a sobre) editat pel Patronat de Montserrat sobre la regulació de l'escalada al massís. Suposo que ben aviat ja el tindreu als dits i es deu poder trobar als punts d'informació, però m'ha semblat que penjar-ne algunes imatges no estava de més.

És un llençol molt gran amb dues cares, una informativa on s'explica tota l'argumentació de la regulació de manera detallada, i una altra amb mapes i fotos.

El que hi he trobat a faltar és alguna regulació de la caça o de les altres activitats que ja se sap que també molesten força, però potser està en algun altre tríptic.... Parlant amb un dels especialistes, m'ha comentat que és molt pitjor estar escalant a prop d'un niu que fotre-li tret al pàjaru, que a ocell mort ocell nou que arriba, en canvi si els molestem nosaltres, es veu que marxen i s'ho expliquen i ja no tornen!

I m'ho ha dit completament en serio!!!! És allò que no saps si riure o plorar...

Aquí podeu veure l'apartat dels ocells i el mapa general, d'una mida i amb uns detalls que no ens caldrà comprar l'Alpina!

I aquestes són les fotografies dels diferents sectors delimitats. En vermell, els que no es poden escalar en tot l'any, en verd, els prohibits de l'1 de gener al 31 de juny, i en blau i en verd els regulats menys dies.

En tot cas, és una bona informació que ens mostra clarament la magnitud de la tragèdia i ens aclareix perfectament el quid de la regulació.

Espero aconseguir-ne alguns, així que si no els trobeu enlloc més, podeu intentar de demanar-me'ls!

Patinant al Roc de l'Alou

Arriba el cap de setmana i arriba al mal temps, quina creu ara que ja no tinc vacances..., i sembla que aquesta ratxa continuarà...

Havíem quedat amb el Toni per fer alguna cosa d'escalada, el meu braç dret necessita exercici i mica a mica l'he d'anar forçant. Així que sortim igualment encara que hagi estat plovisquejant tota la nit.

La primera intenció és anar a Malanyeu, però ja veiem que el sol no sortirà i que la roca estarà ben molla, així que, mal per mal, preferim arribar-nos al Roc de l'Alou. Més proper i més còmode.

Tal i com suposàvem, la roca està xopa. Posar el peu de gat al damunt de la roca molla equival a patinada segura, només les preses més vives permeten de pujar amb garanties. Si ja patina quan està sec, ara és terrorífic.

Comencem a pujar la Normal i comença a ploure, un xim-xim constant i emprenyador. Però aquesta almenys la podem fer tots dos de primer, tot i el risc evident al no poder utilitzar més que una quarta part de les preses.

Deixem la corda posada tot i que el més assenyat era marxar corrent. Ben assegurats per dalt, ens posem a l'orella, cada vegada plou més fort però volem riure i patir una mica intentant trobar algun lloc on posar els peus.

Almenys he pogut comprovar que el braç està sòlid i que aguanta les bavareses (a sota), tot i la manera d'escalar poc ortodoxa que hem utilitzat avui.

Port del Compte, pel torrent de Carbassers

Avui no havia de fer massa bon temps, però com que darrerament la caguen bastant, els del temps i, a més havia de passar per coll de Port a primera hora de la tarda, he agafat els esquís per si de cas els planetes s'alineaven...

I la cosa ha anat bé, el dia ha estat magnífic, i he passat pel coll a una hora que em donava temps de fer una pujada ràpida al pedró dels Quatre Batlles.

Algun dia havia llegit que s'hi podia pujar pel torrent de Carbassers (a sobre), no recordo on, i em va picar la curiositat perquè sempre havia vist que tothom hi pujava des de les pistes d'esquí nòrdic o des de les d'esquí alpí. I ha resultat ser una molt bona alternativa, amb un desnivell de 800 m i estalviant-te els 2 € que et fan pagar els de les pistes de Tuixent, pel morro.

El torrent estava realment en unes condicions molt bones, neu tova gairebé sempre, damunt d'una capa més sòlida que fa que no toquis les pedres.

La pujada ha estat deliciosa, un pendent no massa fort, cap traça humana i un entorn ben bonic. Te passos estrets que a la baixada són una mica forçats, però en general està molt bé. I la baixada ha estat molt divertida!

A la sortida del torrent et trobes de cara amb les pistes, llavors només cal girar a la dreta a buscar la carena que puja a la Tossa Pelada.

Dalt, tenim una vista molt interessant del Pedraforca (a sobre), el Cadí, i els cims de l'Alt Urgell que surten al darrera. Llavors ja només queda un darrer tram molt planer que arriba fins al mateix cim (a sota).

Dalt, la neu estava molt gelada. Les pells no servien per gairebé res sense ganivetes, i a la baixada costava de dominar els esquís. Imagino que les darreres pluges hi deuen tenir alguna cosa a veure.

Dalt el cim, m'ha agradat de veure el Turbón al fons (a sobre), ara ja me'l miro com un vell amic amb qui vam compartir un gran dia!

Ja sabem que al Port del Compte no hi podem anar a buscar grans descensos, així que en aquesta ruta tampoc hi són, excepte el primer tram fins el torrent. Tot i que avui el gel de la carena m'ha fet patir una mica...

A sota teniu els recorregut, per si voleu jugar a pujar i baixar torrents,i al wikiloc el track.

Retorn al Cingle

Després del repós del dissabte per les ventades, aquest diumenge ha començat amb una espectacular sortida de sol, que anunciava bon temps. Així que he aprofitat per pujar fins al Cingle de la To.

Desde l'accident que no hi havia anat i em quedava el rau-rau d'una feina pendent. I és que de totes les vies del Cingle, n'hi ha una que la vaig equipar per dalt, la Llop solitari, i m'havia sortit un segon llarg que feia més de 60 m sense adonar-me'n.

Ja vaig explicar els motius en el seu moment, i espero que alguna vegada se'm pugui disculpar aquest error d'aprenentatge. La veritat és que va tenir la seva utilitat, perquè em va servir per creure realment que podia obrir per baix a qualsevol lloc del Cingle, encara que anés tot sol!

Avui el Cingle estava especial bonic, amb neu a les parts més planes de la solana, i a tota la carena i l'obaga. Neu que a la pujada estava glaçada, però que m'ha fet patir a la baixada.

He agafat el material, he pujat a dalt i m'he despenjat fins a mig llarg, per veure el lloc més idoni per muntar-hi una segona reunió de paret. Al final, m'he decidit per una terrassa prou còmode, al bell mig de la placa final, una vintena de metres per sota de la carena.

Ha quedat una bona reunió, amb dos parabolts molt ben posats, i amb opcions fàcils al costat per afegir-hi alguna peça que la reforci o per evitar el factor 2 del primer.

Llavors he tornat a sentir les mateixes sensacions que ja creia oblidades, d'anar pujant poc a poc,, treballant els moviments, ben sol, en aquesta roca tan especial on m'hi sento com a casa.

El braç encara el tinc adolorit, em manca força i hi ha alguns moviments que encara em costen, però ara ja puc dir que m'he tornat a sentir escalador!

Aiguilles Crochues

Les Aiguilles Crochues (2.820 m, a sobre), és un dels pocs cims del massís de les Aiguilles Rouges on s'hi pot arribar amb esquís. Això, i el fet de trobar-se al capdamunt de la vall on hi ha el bonic llac Blanc, va ser determinant per encaminar-m'hi durant la segona sortida d'esquí que hi vaig fer.

El punt de sortida és el mateix que en la sortida anterior, el cim del telecadira de l'Index. Des d'allà, un llarg flanqueig descendent (a sobre), on cal anar amb compte de no caure, et permet d'arribar fins un punt de pas cap a l'altra coma, on ja poses les pells.

Aquest dia, la previsió no era tan bona com la resta de la setmana. I em va agradar veure com damunt de la Verte s'hi formava el famós barret (a sota), que tan bé es descriu en les noveles del guia Roger Frison-Roche com a senyal evident d'empitjorament del temps.

Per sort, el dia es va aguantar i fins al vespre, que tan sols van caure alguns flocs de neu, no es va notar el canvi.

La pujada cap al cim no té massa problema, una bona traça permet de pujar còmodament els escassos 600 m de desnivell que hi ha. Tot i que la part final es va fent cada vegada més estreta i més pendent (a sobre, amb el llac Blanc al fons).

Dalt del cim em trobo a quatre alpinistes que s'equipen i continuen per l'aresta per baixar a la coma del vessant nord (a sota). Una cordada comença a baixar, però en la segona hi ha un moment de crisi: un dels components es nega a continuar pel risc que hi veu. I és que l'aresta és aèria, la neu bastant tova i la roca molt trencada.

Per un moment em passa pel cap intenta ocupar el seu lloc, realment em fan molta enveja, però no vaig equipat ni mentalitzat i me n'estic. També em sembla que potser és massa aviat, per fer aquest tipus de sortides....

La baixada és una meravella, la neu pols i l'entorn ajuden a trobar-s'hi i gaudir intensament de la sortida. Arribo al llac Blanc i el travesso pel bell mig (a sobre). Al fons, el vell refugi i la imatge inconfusible de la Verte i els Drus.

Enllaçant pales i algun flanqueig, s'arriba sense massa problema a les pistes d'esquí, on acabo d'aprofitar el dia.

Baixar esquiant per les pistes sempre és una activitat força avorrida, però de tant en tant es troba alguna baixada plena d'interès i que no et canses de fer. És el que em va passar amb una pista negra que surt del mateix cim del Brévent, molt divertida, i que passa per sota mateix de les roques d'escalada esportiva (a sobre) i de molts cims i agulles ben coneguts, com els estètics Clocher i els Clochetons de Planpraz (a sota), que va popularitzar en Gaston Rebuffat.

Després, ja només queda tornar a Chamonix a prendre algun vi calent per brindar pel bon dia que finalment he tingut!

Travessa de les Aiguilles Rouges

Anar a la vall de Chamonix sempre és un goig enorme, una mica com retrobar un vell i apreciat conegut que sempre t'omple de satisfaccions!

No hi havia anat mai una setmana sencera a esquiar-hi en aquesta època, però la setmana passada em vaig poder treure aquesta espina. Van ser 7 dies repartits entre les pistes i la muntanya, i tots de bon temps i molt fred, amb molt bona neu. La llàstima va ser no poder-nos endinsar cap el massís del Mont Blanc (a sobre), perquè el gruix de la neu no era suficient per tapar les esquerdes de les geleres.

Així que vaig fixar la mirada en les Aiguilles Rouges, un massís d'aquests anomenats secundaris, però que cada vegada m'agrada més, on gaudeixes sempre de l'espectacle que és tenir davant teu cims com el Mont Blanc, les Grandes Jorasses (a sobre), o l'aiguille Verte i els Drus (a sota).

Ja hi vaig estar escalant l'estiu del 2007 i ara, he tingut les mateixes sensacions amb els esquís als peus.

El primer dia d'esquí de muntanya vaig sortir tot sol, sense tenir una idea clara de cap on podria anar, però mentre esperava el telefèric vaig fer amistat amb un altre solitari que també anava a fer muntanya. Així, tot practicant francès, vam quedar amb en Didier d'anar a fer plegats la travessa del massís.

Un dels grans avantatges de la vall de Chamonix és l'abundància de telefèrics i la gratuïtat i freqüència dels transports públics, tan trens com autobusos. Així que sortint de Chamonix mateix, entre remuntadors i esquiades ens vam plantar al capdamunt del telecadira de l'Index.

El primer objectiu era el coll de les Aiguilles Crochues (a sobre) per travessar cap al costat nord del massís. Una rampa que es va adreçant i estrenyent fins que, poc abans del coll, cal pujar-hi a peu.

A l'altre costat l'ambient és totalment diferent, cares nord ben gelades, amb boniques cascades de glaç (a sobre), però també un bon gruix de neu pols que ens permet de fer una bona baixada, encara que no tingui el mateix estil impecable d'en Didier:

Després de la baixada i un llarg flanqueig, tornem a posar pells i ens enfilem al coll de Berard per un altre vessant assolellat. A dalt, ens mirem embadalits la llarga baixada que farem per l'ombra (a sota), pel peu del Mont Buet, i que ens portarà ben a prop de la frontera suïssa.

Amb en Didier (a sobre, amb aquest aspecte de ser un descendent directe de l'Astèrix), que fa de professor universitari i té molt de temps per venir a ver muntanya, ens trobem un altre solitari, en aquest cas escocès, que ens acompanya per l'obligada baixada final pel mig del bosc.

En una parada a mitja baixada, l'escocès treu una petaca de whisky mig buida, i llavors entenem perquè baixa amb tanta tranquilitat per aquest camí gelat i estret, situat entre el riu i les roques de la vora.

Finalment arribem a le Buet (a sota), on esperem el tren entremig de cerveses i avaluant les possibilitats de fer-ne alguna altra.

Des de les pistes de Vallorcine es veu molt bé el darrer tram de la baixada (a sobre). Però a sota teniu el mapa del recorregut i, al wikiloc, el track del gps.