Pic de Monturull, des d'Aransa

Aquest dilluns passat, just abans de les nevades, vaig sortir amb el Blai a fer-ne alguna que valgués la pena. Però amb el fred que havia passat el dia anterior, l'hi vaig deixar triar a ell on podíem anar. L'escollit va ser el Monturull (a sobre), damunt dels estanys de la Pera.

Des de l'estació d'esquí nòrdic d'Aransa, han habilitat una mena de cami, (a sota) per esquiadors de muntanya i usuaris de raquetes, que et deixa sota mateix dels estanys sense haver de trepitjar les pistes. A més, no et cobren cap mena de peatge com en altres, que més es pot demanar?

Doncs encara es pot demanar i ho vam trobar: una neu excel·lent i ningú enlloc. A més ni una gota d'aire, en contrast amb el dia anterior.

Un primer tram pel bosc amb un tou de neu pols impressionant, ens va portar a la gran pala, amb la neu més endurida.

El tram final va ser gaudir i gaudir. Gaudir de la Muntanya, així, en majúscules. Mentre pujàvem, ja anàvem ensalivant pensant en la baixada.

Una petita baixada, un flanqueig delicat i una delicada carena ens va deixar al cim, on vam poder fer un mos tranquilament sense patir pel vent ni el fred.

I assaborir les magnífiques vistes en un dia radiant, tant del Pirineu com del Prepirineu, com aquesta del Montsec lluitant contra les boires (a sota).

La baixada no cal dir que va ser fantàstica, acabant per les pistes d'esquí nòrdic, lleugerament ondulades, cosa que no tothom sap apreciar degudament!

A sota us deixo el recorregut, i al wikiloc el track de gps.

Si puges al Finestrelles, quan fumeja neu i vent...

Ahir, amb la Lu, ja quan vam sortir de Núria per pujar al Finestrelles el vent apretava de valent. Cada vegada que em mirava el cim (a sobre) veia la neu arrossegada pel fort vent i, sense voler, em vaig recordar d'aquest llibre que explica una història de vent i neu, però en una muntanya lleugerament més alta.

Ahir teníem ganes d'esquí, d'esquí i de muntanya, per això no en vam tenir prou amb el Finestrelles tot i el mal temps que feia. El cel estava ben serè i un aire molt fi ho impregnava tot i ens feia anar ben tapats.

Després de fer cim i amb el temps just de fer alguna foto, vam tirar avall per la coma. Tota la pala per obrir (a sobre), tota per nosaltres amb una neu molt bona si l'anaves buscant.

Parlem un moment i ens posem ràpidament d'acord, intentarem arribar fins al Puigmal tot i la distància i el desnivell que ens en separa.

Just començar a flanquejar cap a la coma de l'Infern, ens rep un temporal que honora el seu nom. En aquest video es pot apreciar una millor que a les fotos:

La pujada es fa llarga, llarga i freda amenitzada pel fort vent, però acabem arribant al pluviòmetre on se'ns amaga el sol darrera del Puigmal (a sobre).

Una estona més tard, trepitgem el cim (a sota) i ens preparem pel que serà una baixada genial. A estones, el vent és tan intens que ens atura completament tot i llençar-nos cara avall, tan sols cal que obrim els braços per parar completament.

Després d'alguna remada i d'un ensurt en un torrent glaçat, però no del tot, arribem a agafar el cremallera just abans de que ens tanquin les portes. Freds i feliços, ens escalfem dins del vagó mentre mengem alguna cosa, ens n'havíem oblidat totalment!

El recorregut és llarg i el desnivell de prop de 1.600 m, però si algú hi té interès, teniu el mapa i el track del recorregut.

Balandrau, des del Serrat

El pic de Balandrau (a sobre) no és un destí massa cobejat pels muntanyencs berguedans, potser arrossega una certa mala fama de cim planer i senzill, o potser és per les carreteres infames que uneixen el Berguedà amb el Ripollès. La qüestió és que no és un cim molt conegut ni sovintejat per aquí dalt.

Però ahir, el darrer dia de l'any, amb la Clara volíem pujar algun cim llarg i interessant, que ens ajudés a fer gana pel sopar de Cap d'any, i ens va semblar que el Balandrau podria ser una bona opció.

La veritat és que, tot i la seva alçada modesta (2.584 m), el desnivell és important, superior als 1.200 m. Això, combinat amb un bon tram de bosc que cal travessar de forma obligada tan a la pujada com a la baixada, ens va fer complir els objectius amb escreix.

A més, la neu començava fins i tot abans de deixar el cotxe al petit nucli del Serrat.

Dins del bosc (a sota), vam trobar-hi unes restes evidents d'un sopar avançat. Una marta havia començat a celebrar l'any nou de forma anticipada amb un pobre tudó despistat.

Finalment vam ensopegar un dia clar i agradable (a sobre, el Taga treu el cap darrera de les petjades de llebre que travessen el pla). Els mateixos cavalls que encara pasturaven més amunt dels 2.000 m d'alçada ho corroborava.

El Balandrau és un cim sense massa dificultat, si exceptuem l'esforç del desnivell i la travessa del bosc. Tot l'itinerari segueix la carena sense masses excepcions, el risc d'allaus és mínim, i la part superior es converteix a la baixada en una fantàstica pala.

Particularment em van agradar les perspectives que tens de les muntanyes de l'olla de Núria, amb un Puigmal omnipresent durant tota la pujada (a sota).

Dalt del cim sorprèn la nevada general que hi ha per tot. Cap a llevant, el Pedraforca treu el cap per damunt del Puigllançada i del pla d'Anyella (a sobre), tot i que amb tanta neu costa distingir les muntanyes.

A més, arribar a la carena i començar a bufar el vent ha estat tot el mateix. Pero com que ja està sent una tradició d'aquest hivern, em sembla que el dia que no bufi el trobaré a faltar!

La taula d'orientació del cim (a sobre) no es llegeix massa bé, així que us deixo un mapa del recorregut a sota i un track per gps al wikiloc.

En total vam trigar unes 4 hores a la pujada, i 1h 30' a la baixada, amb neu excel·lent fins el bosc, i després més pesada.

Roc Melé de bloggers

Tot i tractar-se d'un dels cims clàssics d'esquí de l'Arieja, el Roc Melé (2.811 m) no es pot pujar sempre. La seva orientació sud fa que sovint tingui l'aspecte de la foto de sobre, amb les faldilles ben pelades de neu.

Avui hem fet una petita trobada de bloggers esquiadors, i hem anat cap a l'Arieja sense saber massa si el temps ens donaria una treva i si podríem atacar-lo. Era el primer d'esquí de muntanya d'en PGB i, amb el Piter, volíem que fos especial per ell.

Però potser ens hem passat una mica, perquè se l'hi ha fet realment llarg. I això que el dia aguantava perfectament, i hi havia força neu des de baix de tot.

Només li faltava tenir problemes amb els bastons, en un ha perdut l'arandela, l'altre, l'ha trencat. El Piter portava cinta americana i ha improvisat un parell de reparacions d'emergència que l'hi han anat més malament que bé, em sembla. Enganxar una branca al final del bastó (a sota) no l'hi ha estat massa útil...

La llargada de la pujada i la novetat de l'activitat l'hi ha acabat passant factura, així que ha preferit esperar-nos a la carena mentre nosaltres continuàvem amunt.

Mentrestant el temps continuava igual d'incert. Tan aviat sortia el sol, com ens amenaçava la tempesta. Al tram final, el vent i el fred han estat una veritable tortura. Tot i que ja començo a estar-hi acostumat!

Amb feines i treballs ens hem pogut fer alguna foto amb en Piter, abans de tirar cap avall. Tota l'estona teníem ben present que en PGB ens estava esperant i, suposàvem que s'estaria fotent de fred.

Una vegada retrobats, hem continuat baixant cap al torrent, amb estones de neu prou bona i estones de neu una mica crostosa. Mentre parem en un racó sense vent a fer un mossec, davant nostre (a sobre) ens mirem el pic dels Pedrons, tot pensant que potser hauria estat un millor començament pel nostre company.

Això si, ell mateix diu que ha estat un dia inolvidable, que vol dir que se'n recordarà sempre, no?

El mapa de sota dibuixa l'itinerari que hem fet i que trobareu al wikiloc.

Turbon: esquia o reventa!

El Turbon (2.492 m, a sobre) és un muntanyot solitari, despenjat al sud del massís de la Maladeta, que es veu des de tot arreu. Feia temps que el tenia pendent i, aquests dies de molta neu semblava la millor ocasió per intentar-lo amb esquís. Sobretot després de llegir a totes les cròniques que costa de trobar-lo en condicions.

Així que vaig agafar la furgoneta per anar fins a la Múria, un llogarret situat entre la muntanya i la carretera que uneix Pont de Suert amb Benasc.

El camí costa molt de trobar. Tot i que totes les ressenyes expliquen que cal anar cap a la dreta a buscar el port de la Múria, les traces et feien anar cap a l'esquerra.

Al final, unes traces solitàries de raquetes em van encaminar cap a la ruta que surt a tot arreu, un camí que puja pel mig del bosc i que dóna una volta esgarrifosa. Almenys dalt del coll apareix el Posets majestuós, darrera d'una carena on poca cosa hi creix a part dels boixos (a sota).

El dia és excepcional, i la nevada també. Pujant i baixant per les carenes, al final s'arriba a la coma de sant Adrià (a sota). Una vall força ampla i prou irregular com per sentir una profunda sensació de soledat, i per anar-te preguntant que hi fas aquí.

Els 4 kms que hi ha des que l'emboques fins al final, hi tenen alguna cosa a veure.

Des de la carena final (a sobre) la coma de sant Adrià es pot apreciar clarament en tota la seva magnitud. Finalment, però, el relleu va afluixant i s'arriba a dalt (a sota).

El millor del Turbon, a part de posar a prova les cames, és la vista que te. I més en un dia com d'ahir, amb un aire d'una netedat absoluta.

La vista abarcaba des de la Munia i el Neouvielle (a sobre), fins al Cadí i el Pedraforca (a sota).

Encara que l'estrella és el massís de la Maladeta, amb l'Aneto al mig (a sota), omnipresent durant tota la pujada.

Un mossec ràpid i cap avall. Al principi amb neu força dura fins a la coma, després un llarg i dur flanqueig per evitar d'haver de pujar al final, et deixa al collet de la Muntanyeta. Aquí unes traces indiquen clarament que he fet el ruc a la pujada d'anar a voltar tant i que es pot baixar directament sense haver de passar pel port de la Múria.

En resum, es tracta d'una ascensió molt llarga a un cim que ho mereix. La vista des de dalt és excepcional, encara que la baixada sigui millorable.

Un consell: oblideu el port de la Múria i llenceu a les escombraries totes les publicacions que ho recomanen. És molt millor de pujar directament pel camí de baixada, que teniu al mapa de sota i al wikiloc.