Ferrata de les Trinxeres (Trincee), a la Mesola, des de Portavescovo

Des d'Arabba, on ens vam instal·lar, un dels recorreguts fàcils de fer és el de la ferrada de les Trinxeres, a la Mesola, la carena que separa els grans massissos de la Marmolada i el Sella. Un funicular et puja directament des del poble fins a Portavescovo, on només arribar ja et topes amb la Marmolada davant mateix!

En general, el recorregut de la ferrada és agradable i molt interessant, a més de recórrer una cresta prou aèria, vas trobant tot de restes de la primera guerra mundial: galeries, trinxeres,...  L'aproximació a la ferrada és curta, però només arribar-hi ens topem amb el mur inicial, poc apte per a no experts.

De fet, hi coincidim amb dues altres cordades que ho intenten però hi renuncien. Prefereixen anar a buscar caminant la segona part de la ferrada, més senzilla...

Nosaltres ens hi fiquem i, tot que els passos són durs i amb la humitat la roca està relliscosa, aconseguim d'anar pujant prou bé per unes plaques una mica massa llises.

Més a munt, els passos durs ja són més aïllats i poc a poc la via es va tornant més senzilla.

Dalt la cresta, el recorregut es torna horitzontal, amb una combinació d'arestes i cornises, i fins i tot algun pont penjat.

La via és molt panoràmica, i fins i tot hi ha trams còmodes o en clar descens, cap al final del primer tram.

Amb la Marmolada sempre com a escenari, arribem al final de la primera part. Ara el camí segueix la carena fins arribar a la segona part, on hi ha una gran concentració de trinxeres de la guerra, d'on l'hi ve el nom.

Tot i estar a les Dolomites, aquí la roca és volcànica, una barreja de cendres i bombes volcàniques que forma una mena de conglomerat, que no és un conglomerat com el de Montserrat, però que ho pot recordar per les boles que sobresurten, que no són còdols sinó bombes volcàniques ben disposades horitzontalment recordant les erupcions passades.

I a la part final, la via travessa diverses galeries (frontal obligatori) abans d'acabar baixant a la bretxa, molt a prop del bivacco Bontanini, on hi ha el camí que porta fins el refugi Padon.

Des del refugi agafem el camí de tornada cap a Portavescovo, rotulat com a 680, i passem per sota de les parets i les crestes que abans hem recorregut, i on s'aprecia molt bé la curiosa roca que forma la muntanya.

Tot tornant, ens mirem el massís del Sella i, en particular, el Piz Boé, que serà el proper objectiu!

A sota podeu veure el recorregut que vam fer, i al Wikiloc hi trobareu el track.

Sas Rigais, travessa est-oest per les ferrades

El Sas Rigais és un dels cima més alts del grup de l'Odle-Puez, situat al nord de la Val Gardena. L'anècdota és que va ser el primer tres mil del Reinhold Messner, la realitat és que és un cim bonic i molt interessant.

Per anar-hi, ens acostem fins a Santa Cristina de Gardena i agafem el funicular que puja a col Raiser. Des d'allà un camí sense pèrdua possible que puja en direcció est ens acosta al peu de la muntanya (a sobre).

Arribem a una cruïlla on podem anar al cim per la ferrada sud o per la ferrada est. Nosaltres vam pujar per l'est i baixar per la sud, altres van fer-ho a l'inrevés. Així que, a gust del consumidor.

En direcció est, agafem el camí que puja per una vall mineral i molt espectacular, fins a la forcella Salieries, el coll que hi ha entre la Furchetta i el Sas Rigais. Un camí ben còmode tot i pujar per una gran tartera.

A partir d'aquí, seguim les marques que pugen per la cresta est de la muntanya. 

Al cap d'una estona trobem els primers cables i ens equipem, tot i que després veurem que la dificultat és realment baixa i que l'equipament és prescindible, a part del casc i dels guants...

La pujada és maca i vertical, però majoritàriament transcorre per canals verticals on un cable de vida ajuda en els punts més drets.

De cop ens trobem al cim, un punt panoràmic i bastant aeri, una muntanya que no decep gens ni mica!

I des del cim, ens fa gràcia veure a sota la capella de Santa Magdalena de Funes, potser l'ermita més fotografiada de totes les Dolomites....

A dalt és l'ermita des del cim, i a sota és el cim vist des de l'ermita. A l'esquerra de tot el Furchetta, i després i més arrodonit, el Sas Rigais. No em direu que no és bonic el lloc...

La baixada és ben evident, només cal seguir la cresta sud i els cables que fan la baixada més segura. Una baixada aèria, però que amb els cables es fa sense massa problema.

Tret d'un, que ja intuíem.... La gentada que hi ha, que ens fa parar i fer cua en algun moment... No ens estranya, el lloc val molt la pena!

Però no passa res, el dia és molt bo i no tenim cap pressa. Aprofitem l'embús per sortir del camí i buscar un racó agradable on menjar alguna cosa i deixar que vagin passant

I quan hi tornem, sense adonar-nos-en ja tornem a ser al camí principal, que en alguns trams està entapissat de flor de neu, i a la cruïlla.

Així, aviat tornem a ser a l'estació del funicular que ens retornarà a la vall, després d'un dia memorable!

A sota podeu veure el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track.

Punta Nera de Sorapiss i llac de Sorapiss des del passo Tre Croci.

Un dels llocs més visitats de les Dolomites és el llac de Sorapiss, la seva situació al peu d'una de les puntes del Sorapiss i amb l'aigua d'un característic color turquesa, l'han convertit en un punt de peregrinació. Absteniu-vos d'anar-hi si voleu estar sols!!

Nosaltres vam aprofitar per anar-hi i fer una bonica volta davant del magnífic cim del Sorapiss, pujant a un petit cim lateral: la Punta Nera.

Per fer la volta vam sortir del passo Tre Croce (el coll que va de Cortina cap a Misurina) i vam fer la processó cap al llac, amb les cues preceptives per fer-se la foto dalt de la roca. 

Després cal enfilar-se pel camí que va per la tartera en direcció oest, i puja cap a una mena de desert mineral i silenciós on la geologia mana. Roca per tot arreu.

Abans d'arribar a la forcella on caldrà girar cap a la dreta, ens trobem primer un ramat d'isards, el primer que veiem a les Dolomites, i després una colla d'íbex, tots aprofitant la tranquil·litat d'aquesta vall penjada i aprofitant les poques herbes que hi ha a les petites planes.

Després de la forcella, el camí ben senyalitzat gira cap a la dreta i puja per una canal equipada, que no té altra dificultat que el pendent i el desnivell.

Algun tram de cable ens ajuda a anar pujant, però no té res a veure amb les vies ferrades i, per tant, l'equipament és prescindible.

Ben aviat arribem al cim de la punta Nera, davant nostre s'alça el massís del Sorapiss i, a sota i a l'esquerra, apareix el llac de Sorapiss que fa prou estona que hem deixat enrere.

Ara ja només ens cal baixar en direcció nord cap a la forcella de Falòria i seguir el camí 213 cap a l'est.

Cal dir que hi ha l'opció interessant d'agafar el bus fins al passo Tre Croci des de Cortina, i després a la tornada baixar cap al funicular Falòria que ens retornaria a Cortina. Nosaltres vam preferir fer la volta circular, però el bon funcionament i la freqüència elevada del transport públic donen per fer voltes interessants.

Sempre seguint el camí 213, que després gira cap al nord en direcció al Monte Cristallo, i que cada cop és més ample, arribarem sense problemes fins al cotxe.

Un recorregut que podreu trobar al Wikiloc.

Cinque Torre, Quarta Torre Bassa i Torre Inglese, vies normals.

L'escalada a les Cinque Torri sempre és un plaer, tot i que sovint les vies estan força desgastades... Però ja només per passejar entre el seu laberint de torres de roca val molt la pena.

Aquest cop, amb la Queralt, anem a vies senzilles i comencem amb la normal de la Quarta Torre Bassa, una via de 3 llargs no gaire llargs que no passen de IV.

El primer llarg està realment sobat, al principi costa refiar-se de les preses perquè sembla que en qualsevol moment la roca t'ha d'escopir cap enfora... Però el grau és baix i es tracta d'anar pujant fins sota el sostre...

Per sort, els dos llargs següents són més francs, es nota que aquí els esportius ja no hi arriben i la roca és més saludable. Amb més confiança, la cosa millora i pugem fàcilment fins el bonic i menut cim de la torre!

Dalt, ens trobem just al davant la grandiosa paret sud de la Tofana di Rozes, plena de records d'anys anteriors...

Per baixar, un ràpel ben aeri ens deixa al peu de la propera via, la normal de la Torre Inglese.

A la Torre Inglese, la de l'esquerra de la foto superior, hi pujo per un bonic diedre i l'esperó final, amb una dificultat semblant a la via anterior. 

Quan començo encara està plena de gent, però és el petit peatge que s'ha de pagar per escalar en racó del paradís!

Aquí vaig per feina, com que els llargs de la via arriben just als 60 metres, aprofito per pujar-los en una única tirada, mentre els altres ja baixen i així ens fem poca nosa...

Una via realment maca, d'aquelles que no importa repetir, quan hi aneu, ho entendreu!