Jardí botànic, a la serra de Busa.

Amb el Toni hem tornat a escapar-no cap a la serra de Busa, encara que avui la via no ha estat tan encertada com altres dies.... De fet, mirant i remirant només hem sabut trobar la ressenya d'un altre habitual de la zona, l'Edunz, que he deixat a sota perquè està molt ben feta.

Només alguns apunts. Cal canviar a la descripcióde l'aproximació quan parla de deixar el cotxe 100 m després d'unes runes, ara són 100 m després d'una casa nova. L'altre és més relatiu, i fa referència al tram de V+ del quart llarg, que a nosaltres ens ha semblat més difícil que això. Però potser és que la roca no mata...., o pot acabar fent-ho!

El que si que fa aquesta via és fer honor al seu nom, encara que sigui un jardí botànic una mica monòton, sempre vas trobant les mateixes espècies: sabines, argelagues, algun boix, plantes herbàcies que se't fiquen al nas....

Després d'una curta pujada arribem a peu de via, i allà tenim dues opcions. Ens mirem bé l'entrada directa, però afortunadament optem per entrar lateralment. Penso que és molt més aconsellable, perquè així no tires damunt del company tot el que cau mentre escales, i tots dos estem més tranquils.

Les dificultats del primer llarg, pel que fa al grau, es concentren en la bona fissura que es veu a la foto de sobre, fins arribar a l'alzina. Després venen les altres dificultats, que consisteixen en travessar la pròpia alzina i diverses sabines. Sobretot la darrera, just abans de la reunió, que és la que té més gràcia!

El segon llarg potser és que ens va agradar més, sobretot perquè és escalada pura i dura. Després d'una sortida en diedre herbaci, on pots posar alguna peça grossa (els camalots del 3 i del 4 els vam utilitzar a gairebé tots els llargs), cal fer un bonic flanqueig per una placa vertical i compacta. Al bell mig, una fisura permet de protegir-se i acabar d'arribar a l'esperó.

L'esperó és molt aeri, la roca és bona i està ben protegit, és com una anècdota del què és la resta de la via.

El tercer llarg és molt curt, i suposo que es podria enllaçar amb l'anterior. Però si la via ja és poc fotogènica, llavors ja es perdrien totes les opcions de fer alguna foto interessant! I també suposo que llavors la corda tindria força fregament.

El quart i darrer, és possiblemente el més dur i obligat de la via. Un llarg de navegació, on cal una mica de nas per trobar el recorregut i amb la roca de qualitat força variable. Combina trams de fissura ben protegibles, amb trams de roca compacta o terrosa on no es pot posar res.

Per sortir-ne, cal flanquejar a l'esquerra travessant una incòmoda sabina, i pujar per una placa plena de molsa, però ja més fàcil.

En aquest cas, arribar al pla de Busa va ser una alegria més gran que en altres vies! Suposo que si la via es fes més guanyaria molts punts, però ara està plena de mates i escales amb la sensació d'haver oblidat l'eina d'esporgar, amb una roca que només és bona a estones. Te la sort que es pot protegir bastant bé, i que les reunions solen estar fora de la línia de tir de tot el que fa baixar el que puja davant! Això si, porteu cintes pels arbres i friends grossos, nosaltres no vam utilitzar ni els tascons ni els aliens, i el més petit que vam posar va ser el camalot de l'1.

Una via que et deixa una sensació estranya, de gust agredolç, molt poc domesticada i d'on en surts ben esgarrinxat. Una via per escaladors enamorats de Busa i que els hi agradi de fer el mico per les sabines!

El Coscollet, des de Peramola.

Fa poc, vaig veure un post d'en Jaume Aguadé, que explicava un volta pel vessant sud del Coscollet, i que em va agradar molt. I diumenge vaig enredar a la Clara per anar-hi.

Vam anar fins a Peramola, i d'allà vam pujar per la pista de Cortiuda fins a la casa de Torrent, on vam deixar el cotxe. De seguida vam veure les marques de pintura groga i blava que marquen el camí que puja cap a la Roca del Corb, així que vam començar sense problemes i amb una mica de fred.

El recorregut va cap al coll de Mu, però no vam resistir la temptació d'acostar-nos a veure les restes de construccions troglodítiques que hi ha a les seves baumes.

Al coll de Mu (a sobre), deixem les marques que van cap a Sant Honorat, i seguim en direcció nord per l'obaga. Ben aviat ens apareix al davant lo Coscollet i el tossal de l'Obaga de la Font, on haurem d'enfilar-nos.

Tot aquest primer tram de camí, fins a la casa de Santpou, recorre sobretot per dins del bosc i és poc agraït.

Però ben aviat canvia el caràcter del camí. Arribem al peu de les roques i el camí gira cap a l'oest, ran de les parets, i comença a pujar fort per l'anomenada canal de la Jaça.

La canal supera amb gràcia diversos graons rocosos i va combinant trams drets i pedregosos, de mal pujar, amb flanquejos molt relaxats i amb unes bones vistes sobre Sant Honorat.

Abans d'arribar a la carena, un pas una mica més exposat està equipat amb un parell de cordes que hi donen seguretat. No és gens difícil, però imagino que en cas de trobar el terreny moll deuen anar la mar de bé!

A la carena, baixem una mica per l'obaga, per enfilar en direcció al Coscollet enmig d'una magnífica boixeda, sense un camí clar, seguint rastres que permeten d'avançar sense problemes sempre de cara al cim.

Allà, l'espectacle és impressionant, sobretot quan s'arriba des de la pista sense ser conscients de la paret que s'obre de cop a sota mateix de la carena. Tot i haver-hi pujat escalant, reconec que treure-hi el cap de forma sobtada, fa impressió!

La vista des del cim és molt bona sobre tot el Prepirineu, tot i que vui fa una mica de calitxa. Nosaltres ens fixem amb la punta característica del Cogulló de Turp, on hi vam estar fa poc i, al darrera, el Cadí amb un aspecte gens hivernal.

Per tornar, anem cap a la casa d'Aubenç, sòlida però mig enrunada, tot un símbol de l'abandonament de les masies de muntanya. 

Pugem a la collada d'Aubenç i, sempre seguint la carena, anem fins el tossal de Coll de Prat, enmig d'una altra boixeda i un paisatge obert que gaudim tot caminant enmig d'una llum hivernal de sol que camina cap a la posta.

Tot i la llargada del recorregut (uns 22 kms i uns 1.300 m de desnivell), sentim una mica la tristesa de que la ruta s'està acabant. Veiem Cortiuda a sota, on hi arribam còmodament pel coll de Creus.

Travessem les poques cases del veïnat, amb alguna alzina realment monumental, en una ruta on no hem trobat absolutament a ningú, si exceptuem algun gos tancat a les masies.

Un camí molt còmode ens retorna a Torrent, on hi arribem amb el sol amagant-se. He deixat el mapa del recorregut a dalt de tot i, al wikiloc, el track.

Dent d'Orlú, corredor nord-oest

Tot i la sequedat d'aquest hivern, amb el Toni ja començàvem a tenir ganes d'agafar els piolets, així que dissabte vam anar a veure com estava la neu i si éren certes les històries que explicaven que, allà on n'hi havia, estava dura com una pedra.

Com que a prop no n'hi ha gaire, vam anar una mica més cap al nord, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Tot i que això no ho vam poder comprovar perquè són francesos, i ja sabem com són els francesos, si que hi ha molta més neu.

De fet, sembla un moment idoni per pujar a la Dent, ara. Amb cotxe s'arriba fins a menys d'un quilòmetre de l'aparcament, i al bosc la neu no està malament i hi ha traça. Així que l'aproximació no surt gaire cara.

Vam acostar-nos-hi força refiats. Portàvem una ressenya que parlava de pendents suaus i vam tirar amunt sense assegurar-nos. 

Ben aviat vam ensopegar amb un sector més estret i ple de gel que ens va fer picar una mica, però era de prou bona qualitat i no vam patir-hi massa. Però el pendent cada cop s'anava enfilant més i ens vam trobar abans del tram de nerets amb una cara de dir: "No ens hauríem d'haver assegurat?"

Però els nerets no es veien malament i vam continuar pujant sense treure la corda. Sabíem que feia poc havia pujat un gavatxo en solitari i això ens donava confiança.

Després arribes desseguida a la canal final. Aquí la ressenya també ens va enganyar una mica, sobretot perquè a la part de baix el pendent és més suau. Però ben aviat ens trobem en que la neu és cada cop més dura i el pendent més fort.

El tram final es posa realment dret, i la neu desapareix sota d'una gruixuda crosta de gel o neu reglaçada, on amb prou feines aconseguim clavar les puntes dels grampons.

Però tot el què és bo s'acaba, i arribem a la cresta final on podem gaudir de l'escalfor del sol, que encara no havíem vist en tot el matí. Del cim ens en separa una cresta preciosa, aèria i penjada, però amb una neu molt bona que tan aviat s'enfonsa com la trobem reglaçada.

Pels volts de la una del migdia arribem al cim en un dia espaterrant. Allà mengem alguna cosa enmig de la solitud més intensa. 

Fins que atret per la curiositat d'anar a veure què és allò que es mou allà dalt, apareix de sobte un trencalòs que ens fa unes quantes passades ben a prop per tal d'assegurar-se que no som comestibles!!

Mirant al voltant, ens sorprenen els contrastos entre els diferents vessants de les muntanyes. Si mirem cap al nord, veiem els vessants pelats de les cares sud. Si mirem cap al sud, al fons pareixen les muntanyes que ens són més properes i on la mancança de neu és general.

Però davant nostre apareixen alguns cims secundaris, com el de la fotografia de sobre, amb la neu enganxada com si fóssim als Andes!

Mica a mica baixem per la via normal, convertida en una pala completament gelada, i on anem molt amb compte de no ensopegar amb els grampons. Seria gairebé impossible parar una caiguda en aquestes condicions!

Ens aturem a mirar la cara est (a sota), amagada sota una capa de neu que gairebé no deixa veure la roca, i ens dirigim cap al bosc per retrobar els nostres passos del matí.

Per arribar al peu de la canal hi ha diverses possibilitats. Després d'haver-hi estat, el més recomanable és pujar per la via normal i després flanquejar a buscar el peu de la canal. Però nosaltres vam anar seguint unes traces que hi pujaven directament, i no sé si vam fer bé. En tot cas, al Wikiloc he deixat el track del recorregut.

Inici d'any a la Provença

L'any passat, amb la Clara, ja vam fer un parell d'escapades a la Provença: per Cap d'Any a la Camarga i per Setmana Santa a les Calanques. Escapades que hem volgut completar aquest any amb una estada a la zona més oriental, on hem acabat passant una setmana a Niça. Però de fet, la regió dóna molt de si i suposo que hi tornarem...

Niça és realment una gran ciutat, amb tot el què té de positiu i negatiu, la monumentalitat i els sense sostre, el centre i la perifèria, la riquesa i la marginalitat, la muntanya i la platja... 

Potser el més original que vaig veure és el monument al Cap quadrat, que em recorda a algun escalador!! Ara ja entenc, també, d'on van treure la idea de la caricatura que feien del Van Gaal....

 

Però el millor de Niça és la seva situació propera als Alps Marítims i a les serralades que els envolten. A més, es nota que som a França i que caminar és un dels esports nacionals. Trobes moltes facilitats per fer-ho, una gran quantitat de recorreguts genials hi ha senyalitzats per tot arreu, camins magnífics recuperats.....

El primer de tots va ser una bona caminada per la vora de la costa, sortint del centre mateix de la ciutat i pujant i baixant sempre ran de mar, fins anar a voltar la península de cap Ferrat, on ens podem embadalir amb les grans cases de rics dels de veritat!

Al mateix cap Ferrat esperem la posta de sol damunt de les muntanyes de l'Esterel i acabem d'arribar gairebé de fosc a Saint Jean, on agafem el bus de tornada. En aquesta regió practiquen una política ben curiosa vista des del nostre punt de vista, i és que tots els viatges amb autobus costen un euro, tant els urbans com els interurbans. I n'hi ha molts que van per tot arreu. Des de Niça pots pujar a l'estació d'Isola 2000 per un euro...

Es nota que estem en un dels punts on els Alps es fiquen al mar, així que tan aviat com ens allunyem de la costa les muntanyes apareixen. Una volta molt recomanable és la que puja a la Roccasiera des de Duranus, a les gorges del Vesubi.

El camí és molt bo i agradable, dels que puges i baixes sense adonar-te'n gaire, amb el mar a un costat, i els cims més alts dels Alps Marítims, a l'altre.

De baixada, el recorregut és simplement genial. Travessa les runes de l'antic nucli medieval de Rocca Esparviera, un poblat enfilat dalt de la carena que havia arribat a tenir fins a 350 habitants i que es va abandonar entre els segles XV i XVI.

Però, a més, en aquest tram els camins que resseguim són d'aquells fets expressament per ser caminats, i que es veu clarament que n'han estat molt de trepitjats. 

La ruta ressegueix tots els estadis de vegetació, i passem dels prats culminals a les fagedes i pinedes, acabant per arribar altra cop a Duranus enmig d'una roureda preciosa.

Una altra particularitat dels entorns de Niça són els anomenats Villages perchés, o pobles encinglerats. Nosaltres vam aprofitar una tarda per pujar a Eze des de l'estació de Tren.

Un poblet realment bonic, molt ben conservat, i amb un jardí botànic a la part més alta ple de cactus i plantes crasses de tota mena. La passejada no té cap secret, però al final són gairebé 500 metres els que calen per pujar al poble i gaudir d'una altra bonica posta de sol damunt de la badia. 

Una mica més a l'oest de Niça hi ha la curiosa ciutat de Grasse, famosa per l'elaboració de perfums i per ser l'escenari de la pel·lícula El perfum.

Al nord de Grasse hi ha els anomenats Prealps de Grasse on vam una bona caminada al pic de Courmettes, situat damunt de les gorges du Loup, des del poblet de Tourretes-sur-Loup. El recorregut també ens va agradar força, sobretot la part final, més prepirinenca, després d'una monòtona travessa inicial d'un alzinar força espès.

Al cim també ens trobem entre els Alps i la Mediterrània, però potser més a prop del mar i més lluny dels cims nevats que en l'altra. Per pujar fem una volta, que sempre és més distret, pujant per la carena oest i baixant per la cara sud, per un sender molt ben traçat.

El resum seria que han estat uns dies prou ben aprofitats per conèixer aquest llunyà racó provençal, que té moltes semblances amb Catalunya, i no només toponímiques.

Aquest darrer dia vam entrar en una ermita de la vora del camí, i ens vam trobar amb el mural de sota pintat a la paret de l'altar. Suposo que tots hi sabreu veure elements figuratius que ens són ben nostrats!

I més avall hi he deixat el mapa amb els recorreguts, que també trobareu al Wikiloc.

Reequipament de diverses vies a Malanyeu

Fa unes setmanes em va arribar la notícia de que un conjunt de vies del sector esquerre de les Taules de la Llei, a Malanyeu, s'havien reequipat amb parabolts cedits per la FEEC.

A algunes d'aquestes vies ja vaig anar-hi fa just cinc anys, amb companyia estel·lar (Marta, Mohawk i Oskar). Fa gràcia veure per on passem tots 5 anys després, però això ja seria una altra història..., i ja sabem que tots tenim un passat! Però pensant-ho bé, veig que tampoc hi ha tanta diferència ells continuen molt forts i jo no tant!!

Per anar a provar les vies, aquesta vegada també he tingut companyia estel·lar, i he pogut enredar a la Lu per anar-hi. I sort n'hi ha hagut....

Perquè després d'escalfar a la paret del Devessó, hem atacat la Che boludo, que ens ha ensenyat les dents. Però la mossegada ens l'hem emportat a la Perillosa Maria, un teòric 6a.

La veritat és que la Lu ha pujat molt bé, patint només una mica, i en canvi jo encara ara estic buscant els passos.... En tot cas, no deixa de ser una anècdota, a Malanyeu s'hi continua escalant molt bé a l'hivern i el reequipament ha deixat les vies altra cop practicables!