El Corral, escalada d'estiu als Rasos de Peguera

Aquestes tardes xafogoses fa una mica de mandra de sortir a escalar, sobretot segon on, i baixa una mica la motivació. Encara que això pugui ser resultat d'una certa depressió post dolomítica... 

En dies així, cal anar a buscar la fresca i llocs nous. Un de força interessant és la nova zona d'escalada del Corral, als Rasos de Peguera. Una zona situada en un clot a 1.900 metres d'alçada, on pots triar si vols escalar al sol o a l'ombra.

La roca és una calcària particular, sorrenca, adherent i compacta, del Cretàcic superior, amb unes franges més gresoses que li atorguen una configuració amb alguns replans i molts sostres. 

Les vies són curtes i molt equipades, i l'escalada es pot combinar bé amb buscar algun bolet mentre aproximem. Una aproximació curta i planera, t'hi acosta en uns 15 minuts des de l'aparcament. Aquí hi trobareu tota la informació detallada i les ressenyes, encara que cal dir que ja hi ha més vies equipades que les actualment ressenyades.

Com es pot veure clarament a sota, es tracta d'una gran dolina, és a dir, un enfonsament càrstic provocat per l'activitat interna de dissolució de les calcàries i creació de cavitats subterrànies que, quan es produeix prop de la superfície, provoca sovint petits ensorraments i, de tant en tant, algun de gran com aquest.

De fet, una gran part de la superfície dels Rasos està plena de petits enfonsament d'aquests, per on s'escola ràpidament l'aigua de pluja i de la fusió de la neu, contribuint a que la part baixa del massís, més propera a Berga, sigui molt rica en fonts i surgències.

Pica d'Estats i Montcalm, per la vall de Riufred

La Pica d'Estats no és una de les meves muntanyes preferides, potser perquè tal i com li passa a l'Aneto, al Pedraforca (sobretot el pollegó superior) o al Puigmal, més que una muntanya sembla un festival.

Però la vall de Riufred sempre m'havia atret i mai hi havia estat i, amb raó, imaginava una vall salvatge i solitària que valia la pena de ser recorreguda. Així que aquest diumenge vam anar-hi amb la Clara.

Un dels avantatges de viure a Berga, és que amb un parell d'hores de cotxes et plantes al mig de l'Arieja, així que vam sortir de bon matí i a les 9 començàvem a caminar enmig d'un fred intens que ens va sorprendre una mica. Vam deixar el cotxe a l'extrem sud de l'embassament de Soulcem, en una zona d'aparcament gairebé plena, però quan vam girar cap a la vall de Riufred, ens vam quedar sols.

El camí planeja per damunt de l'embassament en direcció nord, passant per sota l'espectacular pic de la Madelon (a sobre), fins travessar el torrent de Riufred. Aquí veiem unes traces de camí que es va seguint força bé gràcies a les fites i a algunes velles pintades vermelles.

El camí puja molt de cop, el pendent és fort i ben aviat deixem l'embassament molt avall. Avui farem uns 1.700 m de desnivell, però d'aquell que es fa notar. El camí puja sempre pel vessant esquerre,  buscant les graderies més còmodes, deixant el torrent ben encaixonat al fons.

Creuem un ramam de xais que hi pastura, i se'ns acosten encuriosits, no sé si perquè normalment no hi veuen gaire gent per aquí....

Al voltant de la cota 2.400 deixem de pujar per flanquejar en direcció a la coma de Riufred. Aquí pugem i baixem fins encara la canal de Riufred. 

Davant nostre tenim els nostres objectius, la Pica i el Montcalm. Dubtem de que la muntanya del fons sigui la Pica, però amb els binocles ho confirmem ràpidament: és l'únic cim ple de gent!

Deixem l'estany de Riufred a sota a l'esquerra i encarem la canal. Al principi és molt agradable i planera, però mica a mica es va redreçant fins trobar la congesta. Llavors ve el tram més pesat, els cent metres finals de tartera dreta i descomposta que ens deixen al coll de Riufred.

Al coll ja agafem el camí cap a la Pica. Reconec que ara és un plaer trobar un camí còmode i arreglat, encara que mentre pugem no parem de creuar-nos amb tot de gent que ja en torna. Arribem al sostre de Catalunya quan ja queda poca gent, i aprofitem per menjar alguna cosa i fer quatre fotos, que el dia és excel·lent. 

Dalt, m'hi trobo al Blai, amb qui feia temps que no coincidíem i que ha pujat des de Baborte, i un manresà que acaba de completar la travessa a peu des de Berga.... Són coses que només passen a la Pica!

Després completem la travessa fins el Montcalm on, com mana la tradició només hi ha francesos. Des d'allà la visió de tot el massís i del Sotllo és molt interessant. També veiem el començament de la baixada que ens espera.

Per baixar avui no hem pogut fer cap volta i hem seguit el mateix itinerari de pujada. Al final la tartera de salt de tot ha estat tan pesada i emprenyadora com semblava, però la resta s'ha deixat fer. La congesta de neu s'havia estovat, i els trams herbosos més drets els hem baixat sense córrer gaire.

Quan arribem a baix ja és mitja tarda i l'ombra del pic de la Madelon s'estén damunt de l'aigua tranquil·la de l'embassament. Però encara arribarem a casa a l'hora de sopar sense haver de córrer!

A sota podem veure l'itinerari i, al Wikiloc, el track.

Pic de Thoumasset, entre Andorra i l'Arieja

Diumenge vam buscar un objectiu més relaxat però no menys interessant: el pic de Thoumasset. Un cim de l'Arieja, però amb un còmode accés des d'Andorra, que ja vam intentar fa 5 anys. Llavors, el  el mal temps ens ho va impedir.

El camí surt del Serrat, o d'una mica més amunt, en el punt on normalment deixem el cotxe a l'hivern per pujar al Serrera, i enfila amb molta calma la vall de Rialb. A l'alçada d'una cabana de pastors, deixa la vall principal encapçalada pel pic de Font Blanca (a sota), per desviar-se a la dreta cap el port de Siguer.

Al port de Siguer parem un moment. Aquí ja veiem el nostre objectiu, a l'altra costat de l'estany Blau. No sabem massa per on s'hi puja però ens refiem del recorregut dibuixat al mapa de l'Alpina i ho encertem, tot i que acabarem fent la travessa de la cresta.

El camí baixa a l'estany i el voreja per la riba esquerra, ran d'aigua, sempre molt agradable.

Després comença una pujada forta i constant, a buscar el coll de més a l'esquerra, sense camí però seguint algunes fites. 

Ben aviat som al cim, on ens sorprèn la visió del vessant nord del pic de la Serrera (a sota), amb l'estany del Solanet. Un vessant abrupte que contrasta amb l'andorrà, més esquiable.

El Thoumasset és un molt bon mirador. Darrera de l'estany blau, que fa honor al seu nom, hi tenim el Font Blanca i la Pica d'Estats. Més enllà, veiem els cims per on vam caminar ahir, on destaca la piràmide del pic de Lavans, que ens apuntem com a futur objectiu.

Per baixar, seguim la cresta cap al sud, evitant per la dreta o l'esquerra algunes dificultats, fins arribar a la segona collada. D'allà, una tartera incòmode ens retorna a l'estany, i al camí de pujada.

Més avall he deixat el mapa del recorregut, i el track, al Wikiloc.

Roca Entravessada i Medacorba, des d'Arinsal

Després d'estar voltant pels Alps, tornar al Pirineu sempre costa una mica, però la calor que feia aquest cap de setmana passat va ser una bona motivació per escapar-nos cap a Andorra amb la Clara. L'objectiu era pujar al Roca Entravessada (a sobre), el segon cim més alt del petit país i un dels pocs que ens quedava per pujar, i que vam allargar després cap al Medacorba, ja que estava allà mateix.

L'itinerari surt d'Arinsal i segueix el camí de les bordes de la Coruvilla fins al refugi del pla de l'Estany, que estava mig ocupat pels cavalls que hi pasturen.

El desnivell de la caminada no és cap tonteria, uns 1.500 metres en total, però el camí es dels d'anar fent. Des del pla de l'Estany, s'enfila cap a la dreta per travessar els pendents més forts amb una diagonal cap a l'esquerra, fins els estanys Forcats.

Durant tota la pujada, el Comapedrosa ens vigila i serveix de referència (a sota).

El camí fins els estanys Forcats no és gens perdedor, amb marques grogues i de GR. Just a la sortida d'aigües dels estanys, cal enfilar-se a la carena de l'esquerra i seguint unes fites, buscar el millor camí per arribar al cim de la Roca Entravessada.

Pensàvem que trobaríem més dificultats, però en realitat només hi ha algun tram aeri que es passa sense gairebé posar les mans a terra.

Des de dalt, la vista de la coma de Baiau amb el Monteixo al fons, és imponent.

Per anar cap al Medacorba, cal baixar cap a la collada dels estanys Forcats. La baixada està ben senyalitzada amb fites i tampoc presenta massa problema, excepte el pas de dues agulles intermèdies, que es volten per l'esquerra. Aquí cal tenir criteri i anar alerta de no seguir unes fites enganyoses que et porten per una cornisa estreta i penjada, flanquejant una mica per sota.

Després, arribar a la collada i pujar al Medacorba no te massa dificultat, tot i que la cresta cimera és bastant aèria (a sobre, arribant al cim). Aquí la vista és molt bona cap a la Pica d'Estats i la vall de Soulcem, amb la paret nord del Medacorba que cau 800 metres de cop.

Comencem a baixar i veiem un helicòpter que arriba, se'ns acosta a tocar (per ventilar-nos?) i acaba anant cap a la Roca Entravessada. S'atura damunt de les agulles intermèdies i veiem que fa maniobres de rescat. Llavors recordem que dalt del cim no hi havia ningú més, però que ens vam creuar amb un grup de tres persones que anaven cap al cim quan nosaltres arribàvem a la collada.....

No és fins l'endemà que podem llegir la notícia del rescat d'un accidentat. Esperem que no sigui res, o almenys no tant com afirma el diari!

Baixem a voltar els estanys Forcats, i aprofitem per refrescar-nos-hi, abans de tornar cap a Arinsal i la calor del fons de la vall.

A sota deixo el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track.

Spigolo del Velo a la cima della Madonna, Dolomites centrals

La segona via que teníem ullada, és el que diuen que és l'esperó més bonic de les Dolomites: el spigolo del Velo. Puja pel plec del vel del clatell de la mare de Déu o cima della Madonna (a sobre, entre sol i ombra) i és, sobretot, estètic. Aquí i aquí hi trobareu dues bones descripcions.

Tot i que es deu poder fer des del cotxe, els mil metres de desnivell que hi ha fins el refugi del Velo fan aconsellable de fer-hi nit, i és el que vam fer nosaltres.

El camí travessa el bosc i puja molt fort fins trobar les roques, allà seguim en diagonal cap a la dreta un camí equipat que ens deixa al refugi en un parell d'hores. Sabíem que la baixada del cim no és fàcil, però ens sorprèn la placa que hi ha al costat del camí:

Al refugi ens sorprèn trobar-hi un TV...., coses dels italians! Però el tracte és bo i el sopar encara millor. 

Havent sopat podem gaudir d'una bonica posta de sol damunt les Dolomites de Brenta, que preveu un bon dia per l'endemà.

L'esperó és just damunt del refugi i, per arribar al peu de la via, cal anar a buscar la ferrada del Velo, fins un punt on és evident que cal deixar-la per grimpar fins a la seva base. Són un centenar de metres de I i IIº, amb alguna fita i restes del pas de la gent.

Els dos primers llargs no són gaire difícils, però endevinar el recorregut. Aquí l'esperó és ample i les úniques assegurances que veiem són algun clau i algun pont de roca a les reunions.

Aquesta via és una de les grans clàssiques i, per tant, sempre s'hi troba gent. Avui hem trobat dues cordades d'italians al davant, i una d'holandesos al darrere. Al final, ni uns ni els altres han estat tan ràpids com aparentaven, així que a mesura que anem pujant, fem amistat amb els italians i ens anem distanciant dels holandesos....

La via és realment una petita meravella, amb una roca molt bona i plena de forats que fan que es deixi pujar molt bé. Malgrat la verticalitat de l'esperó, les preses abundants donen molta confiança. L'absència d'assegurances excepte algun clau aïllat, fan que tenir una certa destresa en l'autoprotecció no sigui sobrer.

L'esperó està dividit en tres trams separats per dues agulletes que cal pujar, desgrimpar i fer el que ells en diuen "l'spacatta" (la camallada) per passar a la paret del davant. Per baixar de la primera agulla cal desgrimpar força (a sobre), però l'spacatta és fàcil. La segona, en canvi, és just a l'inrevés.

Tota la via te una dificultat força sostinguda entre el IV+ i el V-, i és bastant aèria, sobretot la part central entre les dues agulles. Hi ha llargs on ficar-s'hi fa una certa angoixa, però un cop hi ets, ja només toca gaudir d'una escalada molt bona i satisfactòria.

Aquesta mena de gruyere que fa la roca hi ajuda molt.

El llarg més difícil és després de la segona spacattura, on cal llançar-se directament sobre la paret del davant i superar uns metres de V+ amb l'única protecció de dos claus vells, que personalment no vaig voler provar si aguantaven o no.....

Després ja només queda anar tirant i en tres llargs més s'arriba a la cresta final.

Dalt del cim, ens retrobem amb els italians i decidim de baixar junts. Per tornar al refugi, cal fer 3 ràpels llargs (al voltant de 50 m) fins una bretxa, i després baixar una canal descomposta tallada per tres ressalts on caldran uns ràpels curts per salvar-los.

Recorrem la cresta fins a l'inici dels ràpels, i allà ens organitzem per optimitzar les 6 cordes que portem entre tots.

Entre maniobres, estones d'espera i rialles, finalment arribem al refugi. Encara tindrem temps de baixar cap al cotxe, i anar a compartir una cervesa per celebrar l'ascensió!