Putes mosques, a Perles

Finalment aquest dissabte vam poder fer-ne una amb el Mingo! Després de molt temps parlant-ne, no havíem trobat la forma de saltar-nos les pròpies inèrcies, però a base d'insistir, a les 9 del matí ens trobàvem a Oliana amb el seu company habitual, en Josep Anton.

Tot i que la idea original era anar a fer una via més llargueta a la vora d'Oliana, el fred i la boira ens van enviar més al nord. Al final l'escollida va ser aquesta de Perles, tot i el respecte que fa quan veus la ressenya (a sobre, l'original dels Maneirons).

La via comença just a la dreta de l'Amistades pelirrojas, que vaig poder provar fa un parell de setmanes (fa gràcia, anar dos cops seguits a Perles sense haver-hi estat mai abans, però realment ara és una molt bona època...). I anant amb el Mingo tens l'avantatge que no has de patir per veure qui comença: sempre comença ell!

Al primer llarg ens vam trobar amb el tram d'ombra de l'alzina, i se'ns van tornar a glaçar una mica els dits de les mans, com l'altre dia. Dissabte ja no hi havia neu, però la temperatura a Perles era de -6ºC,i a l'ombra es notaven. Tot i això, el Mingo va passar amb nota el tram de 6b, on ja hi tocava el sol..., els altres vam fer el que bonament vam poder.

Pels altres llargs ja ens vam discutir una mica, és el problema d'anar 3 en una via de 4 llargs! Al final, al segon vaig tirar jo, una placa meravellosa de petites regletes que acaba just després d'un petit diedre sota el sostre.

El tercer és ben espectacular, sobretot la sortida de la reunió flanquejant cap a la dreta per una placa desplomada sota del sostre, anant a buscar l'aresta i acabant pujant pel caire del mateix sostre. Després, placa fina i amunt.

La segona part del tercer llarg i el quart (a sota, el més senzill de tots), recorden molt el tipus d'escalada de la sud del Pedraforca. De fet, la roca és idèntica des del punt de vista geològic.

D'alguna cosa ha de servir anar a escalar tres geòlegs junts! Tot i que ja us podeu imaginar de què parlen tres geòlegs quan es troben a la muntanya......., de dones!!

Vies ferrades de la Pertusa: Cast-Urquiza-Olmo i Urquiza-Olmo.

El Montsec, a l'hivern, sempre m'ha meravellat. Grans espais despoblats, amb un paisatge de camps de secà i de rouredes esgrogueïdes que s'alça damunt les boires de la plana. Així que, després de l'escalada del dissabte, m'hi vaig quedar per fer alguna volta en solitari el diumenge.

Entre les moltes opcions que se m'obrien, vaig optar per anar a tastar les vies ferrades properes a l'ermita de la Pertusa (a sobre), situada damunt una curiosa cinglera que te la seva rèplica al costat aragonès del congost.

Vaig veure que s'hi havien obert feia poc un parell de noves vies ferrades, la dels Teletubbies, que es veu senzilla i plena de preses de coloraines i la Cast-Urquiza-Olmo, que és tota una altre cosa.

El millor de tot és que comencen arran de l'embassament, i el punt d'arrancada ja és especial. L'inici de la ferrada (a sota), ja és tota una declaració d'intencions: desplomat, i amb uns pèndols delicats per poder arribar al primer cable de seguretat. No és el pas més difícil de la via, així que si el pas us angunieja, millor anar a la del costat...

Després d'un tram senzill s'arriba a un pontet, que dóna accés a l'esperó. Amb la gràcia de que vas veient la teva ombra a la paret veïna i sembla que pugis acompanyat!

L'esperó és llarg i compacte. Puja molt vertical, amb trams lleugerament desplomats, i te l'equipament just per poder pujar, però cal aprofitar moltes vegades la mateixa roca. La gràcia d'aquests graons curts i gruixuts, és que només t'hi cap una mà i que els mosquetons no hi entren!

La cirereta de la ferrada són els desploms superiors, que realment desplomen! No són gaire llargs (a sota), però cal agafar-los amb empenta i ganes per no quedar parat al mig sense saber què fer...

Finalment s'enllaça amb l'antic camí equipat Olmo-Soler, que ressegueix la carena de la Pertusa fins arribar a l'ermita.

Retornat a l'aparcament, cal seguir el GR durant uns 10 minuts, on un rètol de via ferrada et fa endinsar cap al barranc de la Pardina, pel que puja la segona ferrada. 

De fet, més que una via ferrada, es tracta d'un camí que puja pel mateix barranc i que supera 3 o 4 ressalts equipats amb cadenes i alguns graons. Com ara l'anomenada cascada Federica (a sota).

La pujada pel torrent em va agradar molt, passa entremig d'esmolades agulles calcàries i acabes arribant al castell de Sant Llorenç, o més aviat a les seves ruïnes.

Aquí hi ha diverses opcions, la més curta és retornar a Corçà pel camí vell (marques verdes), una altra possibilitat és baixar rapelant per un barranc secundari, però jo vaig preferir acostar-me a passejar pel peu de la paret de Catalunya, on hi tinc un munt de projectes de futur.

Des del final de la pista, un sender baixa cap al mas de Carlets, on hi retrobem el GR que permet de retornar a la Pertusa tot fent una bonica volta.

Esperó Badalona, al Cap del Ras

Aquest cap de setmana l'he dedicat al Montsec d'Ares, una illa de sol damunt de les boires lleidatanes, on s'ha pogut escalar i caminar en màniga curta els dos dies.

Dissabte vam trobar-nos amb en Petrus i el Toni per anar a comprovar les meravelles que havia anat llegint sobre aquesta via del Cap del Ras, i que ja me la vaig mirar molt mentre pujava per la Inversió tèrmica, que puja per la seva esquerra.

Va començar el Pere (a sota), i ben aviat ens vam adonar que la via no era per pujar corrents. Tal i com recomana el Luichy a la seva ressenya de dalt, va enllaçar els dos primers llargs, de manera que en surt una tirada dura, dura. Tots vam arribar a la reunió amb els braços una mica inflats, i no precisament del vent!

El segon llarg és més agradable i no tan vertical, potser és l'únic on pots reposar una estona i gaudir escalant sense haver-te de concentrar en excés.

El tercer, en canvi, torna a apretar. Comença amb uns passos fins on em vaig ajudar d'algun A0, continua dur (a sota) i, a mesura que vas pujant, es deixa escalar millor.

La roca no és especialment dolenta, però reconec que m'ha sorprès una mica, és la pitjor roca de les vies que he fet per aquí. Suposo que les plaques veïnes són massa compactes i la via va buscant els punts febles, que són escalables després d'haver-los sanejat. En més d'un pas em vaig notar insegur per si la presa aguantaria o no....

El quart és un sostre curt i divertit, de només 3 passos i una sortida d'equilibrista, però fàcil.

En canvi el cinquè llarg, ja torna a apretar de valent. Potser és el que més em va agradar de la via, després d'un sòcol senzill, enfila un magnífic esperó molt compacte i amb les preses justes per deixar-se pujar (a sota). I aquí la roca és realment bona.

El darrer llarg, que es pot dividir en dos però també el vam enllaçar, enfila tres ressalts separats per feixes, el que fa que hi hagi una mica de ròssec amb la corda. Dels tres, el darrer és el més divertit, una placa curta i llisa que es pot en artificial o en lliure (6b). La putada és que els espits no estan pensats per anar en lliure....

Però la perspectiva d'uns companys aragonesos intentant-ho, vista des de lluny (a sota), és ben interessant!

 

Després ja només quedava continuar gaudint del magnífic dia que va fer dissabte, tot baixant cap al cotxe, i pensar en els pobres que no van poder sortir de la plana emboirada...

Corrent per Montserrat, una volta pel sud, des de Collbató

Aquest dimecres, amb el temps inestable que feia, vaig aprofitar per anar a fer una bona volta corrent per Montserrat. Una cosa que recomano a tothom que vulgui fer-se una bona idea de la complexitat del relleu de l'interior del massís.

De fet, això de "corrent" és una mica exagerat, perquè tot el tram central entre Frares i la canal del Migdia és força dificultós de fer-lo gaire de pressa, sobretot després de la pluja que va caure de matinada i que ho va deixar tot força enfangat.

El recorregut va ser força senzill, des de Collbató vaig seguir la pista cap a la Vinya Nova, Can Jorba i el Bruc, on per estalviar-me la volta que fa el camí vaig patir una petita emmerdada pel mig del bosc... Després vaig pujar cap a Agulles per seguir el camí cap a Frares, i el Montgròs.

Al cim del Montgròs vaig fer una petita aturada per gaudir de la vista circular que té sobre tot el massís. Hi he pujat un munt de vegades, però el lloc sempre em meravella! Des del cim, el perfil de la Salamandra domina el camí que em quedava cap a la canal del Migdia i Sant Jeroni (a sota).

Fa uns dos anys i mig, tot travessant el massís amb més calma, em vaig fixar en que les basses éren plenes de larves de salamandra. Aquest dimecres, mirant-les tot passant, he vist que algunes havien arribat a adultes...

I parlant de fauna, les cabres han estat omnipresents en tot el recorregut, sobretot en les zones menys transitades.

Des de la canal del Migdia, el camí fa un puja i baixa constant fins al cim de Sant Jeroni. Tot i que el vent anava bufant, ara ja feia força calor i es començava a notar l'esforç.

Però després ha arribat el premi: una llarga i fantàstica baixada fins a Collbató, tot passant per l'ermita de Sant Joan i el camí de les Bateries.

Una volta del tot recomanable, que he deixat al wikiloc per qui la vulgui seguir.

Volta per la serra de Busa, des de Sant Lleïr de la Vall d'Ora

Aquest dilluns no feia gaire bon dia, però vam decidir sortir i, aprofitant que el Pep i la Carme se'ns van afegir, la sortida va ser de les que anomenem "caminada i fonda".

La ruta de pujada es troba ben senyalitzada, de fa ben poc. I va pel camí clàssic que passa per la casa del Pujol (a sobre), i s'enfila per la roureda. El camí puja de manera molt agradable, i tota l'estona ens van acompanyar un parell de gossos de la mateixa casa.

Tot plegat, el camí arriba sota la cinglera superior, i la va resseguint, tot buscant el punt feble. El troba més endavant en una canal on hi ha una escala, des de temps immemorials, que ajuda a pujar-hi.

Almenys a nosaltres. Els gossos es van haver de quedar a baix i tornar enrera tot sols.

El pas et deixa dalt del pla de Busa, una esplanada immensa que sempre em sorprèn, penjada allà dalt. Si durant le pujada anava plovisquejant sense fer gaire nosa, ara comença a ploure de veritat. 

Ens aixopluguem a la casa de la Bartolina i decidim que no ho allargarem més. La intenció inicial era fer una ruta més llarga, pujant al cim del Cogul i baixant per Valielles, però girem clarament cap a l'est, a buscar el grau d'Escales (a sota).

Després el camí baixa de manera clara en direcció a Sant Pere de Graudescales, aquesta magnífica esglèsia romànica del segle X, per arribar planejant a la masia del Pujol, on ens donaran un bon dinar i podrem eixugar-nos.

A sota hi teniu la ruta, per si us ve de gust de treure-hi el cap, i al wikiloc el track de la caminada.

Amistades pelirrojas, a Perles

Aquest dissabte, amb el fred que feia, hem anat a buscar roques calentes a l'Alt Urgell. Ens va semblar que Perles podia ser un bon lloc, amb una aproximació curta que podia permetre d'anar-hi més tard. La via escollida, la més fàcil de les llargues, Amistades pelirrojas.

Però més amunt del congost de Peramola ens ha sorprès la neu que ocupa totes les obagues i, quan hem deixat el cotxe al petit nucli de Perles, el termòmetre marcava -6ºC tot i que eren les 10 del matí...

La via m'ha agradat molt, roca genial i bastant equipada, però no m'ha semblat gens fàcil pel nostre nivell. El pitjor de tot ha estat el començament, doncs hi ha una gran alzina que fa ombra a tot un tram de la via, precisament on hi ha els passos difícils del primer llarg. La roca estava gèlida i ha costat de passar aquest tram amb els dits encarcarats! Per sort, més amunt el sol ja escalfava la roca (a sobre).

El segon llarg és el llarg estrella de la via. No només és el més llarg, sinó també el més dur i sostingut. Cada vegada és més dret i cada vegada les preses són més escasses... Suposo que avui, amb el fred que feia tot i el sol, l'adherència dels gats era mínima, i això encara ho ha empitjorat.

Però tot i ser difícil, és factible. Avui ens ha sortit, tot i que hem arribat tots dos a la reunió amb la sensació de que ja n'hi havia prou..... Clar que te una arribada a la reunió realment interessant!

El tercer tampoc és fàcil, però comparat amb l'anterior ens ha semblat força més factible. Comença per placa que es transforma en diedre, que passa a bavaresa desplomada i molt obligada, fins que surts i arribes a una petita mata, on s'acaben les dificultats!

Això si, la roca és una meravella, de la bona de la comarca! I mira que n'hi ha de bona de roca en aquest país...

El darrer ja és una altra cosa, la sortida de la reunió és una mica aleatòria, perquè avui l'adherència anava escassa, però després afluixa i permet d'arribar tranquil·lament al cim!

A dalt, ens ha sorprès la neu, i hem baixat per l'obaga seguint el què pensàvem que era el camí de baixada. No hi havia ni una traça i caminaves una mica sense saber si trepitjaves roca o un forat.... Però és que només cal veure com està el bonic poble de Perles per fer-nos-en una idea (a sota)!