Tossal de la Feixa, via d'en Guillem

El Tossal de la Feixa, situat entre la serra de Sant Joan i la vall de Sallent, culmina amb una cinglera calcària que, a la part més baixa, forma les parets de Coll de Nargó. Aquesta franja calcària està sobre d'uns conglomerats vermells molt característics que, en el seu punt més alt, també formen una bona paret.

Allà hi ha una curiosa via, la Jaume Caselles, que discorre amb els primers dos terços sobre conglomerat i el terç final sobre calcari. Una mica més avall, el conglomerat ja no és escalable, però el calcari si. I en Guillem Arias hi ha obert diverses vies.

Aquest dissabte xafogós, amb la Lu i el Xavi Grané, ens vam acostar a fer la via d'en Guillem (a sobre). El Xavi ja coneixia el camí i gràcies a això no ens hi vam haver de fixar gaire. El teniu bastant ben descrit aquí.

De fet, en podrien dir la via dels parabolts grocs, està tan equipada que costa de xapar-los tots, fins i tot la Lu se'n va saltar algun quan anava de primera....

L'inici de la via és evident, amb tres parabolts (a sobre). I la continuació també (a sota).

En general la roca és bona, però es nota que s'ha fet poc i cal fer-hi una mica de neteja, encara. Sobretot en alguns punts que s'escrosta una mica, o on s'acumula la terra.

De tant en tant es travessen algunes plaques llises i desplomades que requereixen l'artificial, però són trams curts i molt ben equipats i es passen bé en A0 (a sobre, el Xavi arribant a la segona reunió).

Al tercer llarg hi ha tants parabolts, que el Xavi només en xapava un de cada tres (a sobre), o un de cada dos en el tram d'artificial (a sota) !

Però tal i com comenta l'aperturista, es tracta d'un itinerari per passar-ho bé, amb un grau màxim obligat de IV+, i tothom equipa com vol (a sobre, la Lu als passos de V+ abans de la R4).

La via es prou interessant i el lloc bonic, amb una aproximació relativament llarga, però còmode, i cal agrair l'esforç dels qui descobreixen aquestes parets i en fan l'esforç de divulgació.

Mentre el cinquè llarg és estrany, amb un inici d'artificial en roca no massa bona i un flanqueig curiós, el darrer és molt bonic. Comença per una mena de graonada sota d'una marcada falla (a sobre), i continua fins al cim per unes plaques de roca molt bona.

Ja només queda seguir la carena, amb alguna marca de pintura vermella i abundants files de processionària, fins un coll des d'on es baixa a retrobar el camí de pujada, tot passant per sota de la paret (a sota).

Pic del Martell, dos solitaris a la via Peor Imposible

L'altre dia vaig veure aquesta ressenya de sobre al blog del Luichy i, aprofitant que ahir a la tarda volia fer-ne alguna pel Pic del Martell, me n'hi vaig anar tot sol.

Feia un dia emboirat i estava dubtant sobre si no seria millor fer-ne alguna de més senzilla, quan va aparèixer el Marc que també anava tot sol. Així que vam ajuntar esforços per anar a la Peor imposible. A sota veiem al Marc sortint del pas de 6a del primer llarg.

Vam haver de resoldre un problema, érem dos solitaris carregats amb dues motxilles plenes de material i amb dues cordes per anar en simple. La solució va ser muntar una cordada, atapeir la resta del material en un únic paquet i pujar amb les dues cordes, una per assegurar-nos i l'altra per pujar el material.

Per sort la roca és molt bona (a sobre, el Marc a l'inici del segon llarg) i està poc sobada pels estàndards del Pic del Martell, i tot i que l'equipament és una barreja de burils, dobles burils i espits, no vam haver d'afegir res de material per assegurar-nos.

Mentre pujàvem a pes de braços el tercer company (a sota), anàvem reflexionant sobre com deu ser de dur escalar a Yosemite.....

En alguns casos la via està força plena de vegetació (a sobre, arribada a la tercera reunió), però no molesta gens i els margallons hi donen un toc d'exotisme molt atractiu.

El darrer llarg comença amb una xemenia fàcil, però continua per un esperó compacte amb un pas de 6b (a sota), que afortunadament no és massa obligat i que també pots obviar per la dreta o l'esquerra.

La boira no ens va deixar en tota la tarda (a sobre, la darrera reunió), i em dóna la sensació que estàvem en una de les poques zones del país on no hi feia sol !

Terra de dinosaures a la Paret Bucòlica

Aquest dissabte vam voler anar a provar la nova via de la Paret Bucòlica, Terra de dinosaures, aprofitant que, amb el Pep i el Toni, fem un bon trio de dinosaures. També em feia il·lusió repetir una via de l'amic Xavi Grané, sobretot veient que la dificultat semblava assequible...

A sobre he posat una magnífica foto de la paret amb la situació de la via, robada del blog dels maneirons, on també hi podeu trobar la ressenya.

L'inici està just a la dreta de la Bàlsam del tigre, i és evident (a sobre). La via té una dificultat assequible, amb roca quasi sempre molt bona i un equipament correcte. Al començament hi ha tot de nòduls de sílex incrustats a la roca, que afloren com petites patates i van molt bé en alguns passos.

El primer llarg puja amb certa tendència cap a la dreta (a sota) fins a la feixeta que es veu a sota el sostre, amb un pas aïllat de V abans d'arribar a la reunió.

El segon llarg comença molt fort, una placa desplomada de presa petita (a sobre) que la ressenya marca 5c, però que jo vaig trobar molt més difícil que el 6a de més amunt. Potser m'ho vaig agafar massa per la dreta... Després es va tombant i l'arribada a la reunió és més senzilla (a sota).

El tercer llarg és curt i bonic, i es deixa fer molt bé. El quart comença amb un pas atlètic, continua amb una sortida estranya sobre la cornisa de l'Olaia (a sobre), i segueix amb un tram desplomat i una mica trencat, però amb molt bona presa, que graduen com 6a però que es deixa fer molt bé (a sota). Això si, el dia que es trenqui el pont de roca on s'agafa el Pep, la cosa canviarà !

La darrera ja és una tirada de tràmit, amb un pas dur a la sortida de la reunió, on cal anar en compte amb les processionàries que estaven per tot arreu (a sota), encara que es veien força afectades per les darreres glaçades.

Però la via sens va fer curta i, abans de marxar vam aprofitar per pujar les dues primeres tirades de la Bàlsam del tigre, de la que en teníem molt bon record.

El primer llarg (a sobre) a mi m'agrada molt, sembla fàcil però te l'has de treballar per treure'l bé. I el segon és excepcional. Primer t'has de treure la por que fa, després superar el sostre (a sota) tenint el proper parabolt tres o quatre metres més amunt, i finalment ja només cal gaudir com un animal de les bústies i del desplom !

Quan deixa de tocar el sol, fem un rappel de 60 metres fins al peu de via, i cap a casa. Espero no trigar massa a tornar a tastar la roca alturgellenca.

A peu pel Garraf: l'Arboç-Vilanova i la Geltrú

El dissabte passat, després que el divendres a la nit passéssim amb èxit de públic la pel·lícula "Per on es va ?" a Vilanova i la Geltrú, vaig aprofitar per fer una caminada de les que al Berguedà no podem: anar en tren fins un indret i retornar a peu.

Aquest cop vam triar l'Arboç com a punt de sortida, un petit nucli penedesenc per on passen el tren i el GR-92. Arribar-hi ja va ser una mica complexe perquè calia agafar dos trens des de Vilanova, canviant a Sant Vicenç de Calders, però cal dir que el fet que, de moment, els bitllets siguin gratuïts, fa que les esperes se suportin millor.

L'itinerari (a sota) comença planer i travessar tot de zones de conreu fins arribar a Castellet, on s'enfila fins el castell (a sobre).

A partir de Castellet arriba el tram més interessant del recorregut, i és que el camí puja de manera suau per codines rocoses (a sobre), enllaçant petites carenes de la serra de Bonaire, situada entre Vilafranca i Vilanova. El recorregut travessa la màquia de margalló típica d'aquest massís, i aprofitem per descobrir algunes perles com aquesta orquídia anomenada Abellera fosca, Ophrys fusca (a sota).

Dalt de la carena principal (a sobre) agafem direcció sud per pujar fins al petit cim de la Talaia, que dóna nom al centre excursionista que ahir al vespre ens va convidar a passar la pel·lícula. Des d'aquest punt, la carena cau a pic cap al Mediterrani i al fons apareix el nostre destí final: Vilanova i la Geltrú (a sota).

Llavors ja tan sols queda baixar pel camí que travessa els darrers conreus de vinya (a sobre) o cereal (a sota), per arribar fàcilment al final d'un recorregut, que es fa tranquil·lament en unes cinc hores.

Roca Dreta de les Valls, via KRT

Aquest diumenge, un any més tard del que havia de ser el meu primer intent a aquesta via, he pogut comprovar perquè la KRT de la Roca Dreta de les Valls té la fama que té. Una fama realment merescuda, la via és una meravella. Roca excel·lent, equipament correcte i passos per tots els gustos.

De tota la colla que vam coincidir el cap de setmana gràcies a l'hospitalitat dels Kutrescaladors a Horta de Sant Joan, el diumenge vam atacar la via dues cordades, la Raquel la Lu i jo mateix, i els Kutres amb l'Adrien. També ens van acompanyar el Pere, que encara està convalescent, l'Anna, el Tànger, i l'amic kletterer que tenia altres plans.

A sobre deixo la ressenya d'Onaclimb i un recorregut aproximat de la via (amb una cordada que feien una reunió curiosa al mig de la primera tirada, en un punt amb tres burils molt rovellats). La via recorre més o menys el bonic esperó que tan sembla agradar a la Raquel i l'Antxi (a sota).

No anem gaire aviat, es nota que ens ha costat matinar, així que comencem ràpidament i no ens ho mirem gaire (a sobre). I l'atzar fa que comenci jo mateix un llarg que faig gairebé tot en A0, un pas d'estreps i alguna sortida en lliure en són l'excepció.

Darrera meu, la Raquel ho força gairebé tot en lliure (a sota). La Lu puja la tercera amb un estil més ortodox.

El segon també em toca a mi i, com que sóc un cavaller, les deixo passar al davant sense intentar fer-ne cap més. Aquest em surt força bé, tot i que els espits són tan atractius que no puc evitar d'agafar-ne algun... La Raquel, en canvi, te una altra ètica i el fa ben net (a sobre).

La reunió és en un nínxol molt agradable, d'on costa de sortir-ne, s'hi està de nassos ! (a sota)

El tercer llarg és el llarg clau de la via. La ressenya diu: "6a de continuïtat". La Raquel puja fantàsticament i amb pocs dubtes (a sobre), a mi em costa més. Per sort, l'espectacularitat del lloc em dóna l'excusa ideal per penjar-me a reposar: fer unes fotos a la Lu que puja amb molt bona tècnica, mentre veig al Llorenç a la primera reunió (a sota).

Per cert, si mai heu tingut algun dubte del que parlen les dones mentre escalen, aquest petit clip de video en treu l'entrellat:



El quart llarg és teòricament més senzill, però te un d'aquells passos tan divertits que hi ha a totes les vies, un V+ del que no saps com sortir-ne (a sobre, la Raquel a la reunió següen i la Lu pujant. A sota, l'Antxi començant el llarg). Aquí la calor ja apreta i els peus es comencen a queixar.

Els darrers llargs els fa la Lu (a sobre) i, tot i que la dificultat afluixa una mica, fins poc abans de la darrera reunió no ens podem relaxar del tot.

Després ja queda tan sols seguir un tros la carena fins el collet, amb unes vistes fantàstiques cap a Horta de Sant Joan, el sinclinal de Penya Galera (a sobre, amb la interpretació geològica) i les Roques de Benet i baixar la canal evident fins al peu de la via. Allà bevem i ens refresquem al torrent mentre esperem a la segona cordada.

Un camí molt agradable ens retorna cap al cotxe (a sota), feliços i satisfets, i completament ignorants de l'embús que ens tocaria patir entre Tarragona i el Vendrell !