Placa d'en Marcel

Fa dies, en un article del blog d'en X. Grané, sortien les ressenyes d'una petita zona d'Organyà anomenada la placa d'en Marcel que em van cridar l'atenció. Tractant-se d'una zona de la vora del Segre ja es deduïa que la roca seria bona, i finalment hi hem pogut anar.

Sol i aire fresc, i unes noies franceses molt agradables (foto de dalt, el Pep a Vas bé, 5c, i la Lourient a A tope, 6a+, en plena competició), ens han fet companyia en l'estrena de la zona.

Hem pogut pujar 7 vies, de dreta a esquerra: 4c, 5a, 5b, 5c, 5b+, 5c i 6a+.

Totes les vies estan molt ben equipades, l'accés molt curt des del cotxe i les vies molt homogènies excepte la "A tope", que es troba un graó per damunt (a sobre, el Pep a La senyo no xirula, 5c, a sota, la Lourient a Kèfir, 5b).

La ressenya la trobareu al blog d'escalada a l'Alt Urgell , una zona molt recomanable per disfrutar de la bona roca ben equipada, fins i tot potser massa (a sobre, Gatsaule a A tope, 6a+, a sota, panoràmica de la Placa).

Comabona

El diumenge vam voler fer una bona caminada per aprofitar els que diuen que seran els darrers dies de temperatures altes, i ens vam acostar fins el cim del Comabona, el més oriental del Cadí, des de la vall del Bastareny.

Des de Bagà, vam continuar en cotxe fins a l'Hostalet, un petit conjunt de cases situades on s'ajunten el riu del Pendís i el Bastareny. El camí s'endinsa cap al nord, seguint el fons de la vall en direcció al refugi Sant Jordi de la Font del Faig (foto de sota) per l'engorjat dels Empedrats.

Des del refugi cal continuar fins el coll del Pendís, des d'on tan sols s'ha de seguir per la carena en direcció oest. El camí, senyalitzat com a GR, no té pèrdua. Com diria en nostre vell amic Tornassol: sempre cap a l'oest !

Una sèrie de collades i de travesses pel bosc ens fan guanyar desnivell fins a dortir del bosc, on comencem a tenir una panoràmica de la carena que hem fet i que, en direcció contrària (foto de sota) ens hauria portat al Moixeró o a la Tossa d'Alp.

Entre els animals que trobem, a part dels omnipresents isards i els voltors, un tranquil cercavores ens deixa acostar-nos-hi sense esverar-se (foto de sobre).

Al darrer coll, després del pas de Tancalaporta, una breu pujada ens deixa al cim. Mengem una mica i retornem al pas per baixar directament per la vall de la Muga, sense camí, en direcció a uns prats que veiem al fons.

Aquí retrobem el camí, retrobem el bosc i, com a totes les darreres sortides, també comencem a trobar bolets. Després de les zones de pastura, l'itinerari s'endinsa a la fageda (fotos de baix), que es troba en el seu punt més àlgid de colors.

En total, 1.600 m de desnivell positiu i 9 hores de caminada més tard, retrobem el cotxe gairebé de nit, després de travessar aquesta tranquila raconada del Berguedà.

Mercadal-Pedraforca, un dia complet

Aquest dissabte, després de sortir a córrer una estona, vaig acompanyar una estona l'Oskar i la Marta al Mercadal Superior a fer una mica d'esportiva. La idea era escalar fins a migdia perquè havia quedat per anar al Pedraforca la mateixa tarda.

Per escalfar, vam començar per la via Barrufeta (IV+, a la foto de sota, l'Oskar), des d'on vam veure que a la seva dreta s'havien obert un parell de vies amb químics, en una zona de roca mediocre, que no surten a la guía. La primera, via Petarrona (el Gatsaule a la foto de dalt de tot), es troba al voltant del 6a i és bastant sostinguda.

La via de més a l'esquerra titulada Pèl muixí (a sota, l'Oskar pujant-la), no és tant de continuitat com l'altra i té un parell de passos de bloc força estrebats. Deu estar al voltant del 6a+.

A la tarda, amb el Pep, vam anar a provar la via Corona de reina, que puja per sota del mirador de Gresolet, al Pedraforca. Es tracta d'una via de 6 llargs que trobareu ressenyada al Vèrtex d'aquest estiu (núm. 207, pag. 65).

La via comença de forma espectacular, amb un accés en rappel des del mateix mirador (4 rappels) fins al peu de via. En general la roca és força bona, té algun tram herbós que hi sobra i les assegurances justes. A més, difícilment es pot posar res, excepte algun alien a les tirades superiors.

El primer llarg (foto de sota) es mou entre el IV i el IV+ i només té un spit i cap possibilitat de posar res més. El segon és fàcil però molt perillós per l'herba i el fang, i fa un llarg flanqueig fins a la fissura principal. El tercer és un mur de IV, on també hi ha un solitari spit.

Les dues tirades més boniques de la via, tant per l'ambient, com per la qualitat de roca, són la quarta i la cinquena. La quarta (foto de sobre) segueix tota una placa compacta de IV+ i V amb dos spits i un pont de roca. En un pas complicat abans de la reunió em va entrar un alien, uf!

La cinquena, en canvi, segueix una fissura i un sostre fent bavaresa, després d'uns primers passos herbosos, i té quatre spits (el rècord!). A la foto de sota podem veure la sortida d'aquest llarg.

El darrer llarg és una canal de sortida amb trams de IV, amb un spit i cap altra possibilitat d'assegurar-se. La via és bastant ràpida i, tot i començar a escalar a les 4 de la tarda, ens va permetre sortir de dia.

Darreres tardes

Això s'acaba, el dissabte canvien l'hora i poder aprofitar de les magnífiques tardes de tardor per sortir a muntanya a fer el que sigui, el que més ens agradi, té les hores comptades.

El dilluns pel mal temps i el dimarts per la feina no va poder ser, però avui he pogut disfrutar d'una tarda increïble pels Rasos de Peguera. Una tarda de tardor, de tardor i de bolets perquè s'ha tractat d'això, d'anar a buscar bolets en un bonic racó dels Rasos.

Tal i com podem veure a la foto de dalt, la tarda ha estat molt profitosa, i en una estona ens hem passejat i hem omplert la cistella. Després, un bon arròs amb llanegues i fredolics i uns rovellons a la brasa, barrejats amb un porró de vi, ens han reconciliat amb el món per una estona.

Gran Diagonal, al Pedraforca

Amb l'excusa que el camí que puja fins el peu de la paret sud del Pedraforca és un dels camins més bonics i còmodes de tot el massís, aquest diumenge he pogut enredar al meu fill per pujar al Pollegó Inferior del Pedraforca per la Gran Diagonal. Ell ja havia estat algun cop al Superior, però mai havia pujat a l'Inferior i aquest és un itinerari molt interessant, sobretot quan es combina amb la baixada per les Costes d'en Dou.

I tot la comoditat del camí la cosa ha anat d'un pel: a la pujada ens hem fet un tip de collir bolets: rovellons, llanegues, fredolics, cames de perdiu,..., i per poc no acabem dedicant el matí a la recolecció. Finalment el resultat ha estat que en comptes de trigar una hora escassa per arribar al peu de la via, n'hem estat tres de llargues.

La pujada per la Gran Diagonal no té massa dificultat, però si que hi ha algun tram on val la pena d'encordar-se perquè qualsevol relliscada pot ser fatal.

Tot i que el dia no ha estat tan bó com es preveia, hem pogut disfrutar de l'ascensió. Els núvols s'han mantingut alts i el fred vent que bufava mai ha estat extremadament molest.

Tota la pujada i baixada hem estat sols, tan si caminàvem com si miràvem bolets. Un detall interessant d'aquest cim, sobretot si el comparem amb el seu cim bessó (foto de sota), que estava a punt de rebentar de ple.

Algun escalador que s'estava pelant de fred si que hem vist, almenys un parell de cordades totes amb el goretex posat!! Una al Camí del Trò:I una altra a la Somni de Pedra (a sota). Com es coneix que ens agraden els parabolts!

Via Alpina 2006 (2ª part)

Per preparar la ruta que vaig fer, em vaig aprofitar de dues "modernitats": els vols barats i la informació que trobem a internet. Així vaig agafar un vol Girona-Bérgamo (24 €) i anant en tren en direcció a França vaig començar a caminar a Salbertrand, que és al punt on la via alpina travessa la vall.A internet hi tenim la web de la via alpina (www.via-alpina.org), d'on vaig treure la major part de l'itinerari (tot i que hi vaig fer diverses variacions) bàsicament seguint l'itinerari blau de l'etapa 37 a la 58, i després pel GR 5 fins a Niça. En qualsevol cas, ja sabeu que si algú vol més detalls només ho ha de dir.

A mi em va sorprendre que fos tot tan bonic, i després he trobat comentaris de gent que s'hi dedica i que considera que està entre les 10 rutes més maques del món, així que ara ja ho entenc més.

L'aigua és omnipresent, tan en forma de llacs,

...com en forma de torrents i cascades.La barreja d'alçada, molta aigua i proximitat al mediterrani, fa que els elements de la vegetació siguin molt variats i diversos, i asseguren una bona gamma de colors de tardor:

L'altre element omnipresent és el Mont Viso, 3.841 m. El tercer dia el vaig veure al fons, per damunt de les boires,

... el quart dia el vaig voltar pel seu vessant oest,

i el cinquè dia ja em vaig despedir d'ell, i de la seva altiva presència. L'altre cim interessant és el Mont Mounier, 2.817 m, que és el darrer gran cim abans d'anar baixant cap al mar i, per tant, té una vista magnífica.

Via Alpina 2006

Els dies passen volant i ja torno a estar aquí, després d'una bonica travessa pels Alps Marítims. Finalment, han estat 11 dies de caminar fins arribar a Niça, a la vora del mar, després d'haver sortit de Salbertrand, a la vall de Susa, al costat italià del túnel del Frejús.

Tot i que les xifres són fredes, han estat 300 kms en total, seguint gairebé sempre la Via Alpina, 6 cims, 19.505 m de desnivell positiu i 20.405 m de desnivell negatiu (segons l'altímetre). La primera meitat per Itàlia i la segona per França.

Si algú té interès en veure la ruta, aquí es pot descarregar el plànol del recorregut.

A més de caminar i caminar, ha estat interessant conèixer la regió i veure'n possibilitats futures, com ara la Rocca Castello (foto de dalt), amb molt bones vies d'escalada, les grans possibilitats d'esquí de muntanya i escalada en gel del Valle Varaita, o la gran muntanya que és el Mont Viso (foto de sota). A la muntanya no es veuen ni museus ni catedrals, però hi podem trobar restes de la segona gran guerra,

...animals quasi salvatges,

...o quasi domèstics.

També de tant en tant alguna sorpresa agradable per tastar arribant al refugi.

El que si que hi he trobat és allò que hi buscava, tant a l'interior com a l'exterior. He pogut resseguir camins magnífics,

...cels nets i aire fi,
...les primeres glaçades intenses,
...boires espesses que m'han encongit el cor,
...i he vist els colors de tardor dibuixats damunt dels llacs,
...per acabar arribant un capvespre a la vora del mar.