Les tribulations de Franska, al pic d'Artouste

Després de veure que de moment les aventures alpines les hem de deixar per un altre moment pel mal temps i les males condicions, amb el Pep vam decidir fer una escapada curta al refugi de Larribet. Un refugi situat al nord del Balaitús, i amb unes bones possibilitats de grans rutes.

Al pic d'Artouste fa temps que s'hi va obrir una via equipada que ens cridava l'atenció. Les tribulacions de Franska, dedicada a una ossa que va morir atropellada en un episodi fosc, porta directament al cim en 18 llargs de corda, enmig d'un granit magnífic.

La via comença a la placa tumbada, a l'esquerra de la petita taca de neu que veiem a la foto de dalt. I des del refugi s'hi arriba fàcilment en menys d'una hora.

El refugi de Larribet és un refugi clàssic i agradable, amb una guarda molt simpàtica. Per arribar-hi cal comptar entre dues i dues hores i mitja, en funció de la forma física i el pes de la motxilla!

Del refugi pugem per travessar una bretxa i baixem al llac de Bratcrabere. Després el camí és evident.

El primer llarg és molt agradable, una placa de nervis i forats de bon pujar, que només és complica a la part final amb dos sostres, el primer més senzill i el segon no tant.

El segon, en canvi, és adherència pura. Cal pujar molt tranquil i sense nervis, i és ben sostingut. I té allò de l'adherència, que a mesura que la practiques et va donant més confiança.

Després venen una sèrie de llargs d'anar fent, molt agradables.

Un tercer senzill, un quart altra cop d'adherència, i després venen 3 o 4 tirades que molta gent fan en ensemble. Nosaltres no, vam preferir fer-los amb normalitat que no és tan cansat.... A més amb les reunions equipades tampoc es perd tant temps.

Al vuitè llarg, es passa una placa senzilla i després cal anar a la dreta fins una canal on es fa una reunió poc còmode.

A partir d'aquí venen dues tirades més interessants. La novena que comença amb roca a controlar i després ataca un mur que es va tornant cada cop més vertical i amb passos ben obligats.

I la desena, que tota ella ja és ben vertical, te un diedre final que és el més dur que hem trobat fins ara.

A partir d'aquí la via continua travessant una zona herbosa i arriba a una placa contundent. El llarg onze travessa la primera meitat de la placa, de bon pujar.

El dotzè, en canvi, comença molt fort i en algunes ressenyes el marquen com a 6a. Comença molt finet i a mesura que vas pujant, la dificultat és torna més assequible. 

Aquí la roca és extraordinària, com a la major part de la via, per altra banda.

Ara la via ja agafa la part final de l'esperó. Cal tornar a travessar una ampla zona herbosa (30 m) per atacar un mur de regletes.

Un altre llarg curt, el catorzè, ens deixa dalt del mur. Hi ha ressenyes que aconsellen empalmar-los, però només es pot fer si el tram herbós es fa en ensemble.

Després venen els dos llargs d'aresta, el primer més vertical i difícil, i el segon més senzill però molt aeri.

Aquest setzè llarg de cresta ens deixa al peu de la paret final.

Aquí podríem escapar-nos per la feixa herbosa, però decidim de provar-ho. Així que pugem una tirada una mica trencada de IVº i ens trobem sota el mur final, que fa un cert respecte. És el llarg més difícil de la via i, tot i fer alguna A0, costa de passar.

Tot acaba bé, però, i finalment arribem a la cresta, i uns minuts després, al cim del pic d'Artouste!

El dia ha acompanyat força, tot i les boires que arriben i marxen mentre som dalt, però l'espectacle del lloc ja l'hem gaudit durant la pujada, amb el Balaitús i els Frondelles al darrera, i el Palas al costat mateix.

Ja només ens queda baixar per tornar al refugi. I aquí tenim la sorpresa de la jornada, el vessant nord-oest per on hem de baixar, i que en teoria hauria de ser un bonic camí, està ple de neu. I a més, té un pendent considerable.

Sense grampons però amb cautela, anem baixant fins trobar les fites que anem seguint com podem..

El més important, però, és que aconseguim d'arribar al refugi just abans de sopar!!