19 de jul. 2019

Dent Blanche, 4.357 m. Aresta sud.

La Dent Blanche és un d'aquests cims de més de quatre mil metres, que no són ni senzills, ni molt difícils. Però que tenen la seva gràcia i, sobretot, la seva dificultat. Amb el Pep hem estat a punt d'anar-hi diversos cops, però sempre que trucàvem al refugi, o bé aquells dies el temps no era prou bo, o bé l'aresta estava plena de neu i gel i les dificultats eren molt superiors a les que estàvem disposats a afrontar.

De fet, la primera dificultat comença per arribar al refugi, una petita aproximació de 1.700 metres de desnivell.

Des de l'aparcament de Ferpecle, cal arribar a l'alpeig de Bricola, 600 metres més amunt, sempre per bon camí.
Després ja ens endinsem en el món de l'altra muntanya, neu i roques, alternant trams de camí, amb franges nevades i alguna grimpada. Sempre amb la Dent Blanche omnipresent damunt nostre.
Fins arribar al refugi, situat a 3.500 metres i enganxat a les roques, després de creuar un plateau inacabable de neu fonda, que es fa realment pesat!

El refugi és més aviat petit. Té 44 places i no sé com deu ser passar-hi unes hores quan està ple, perquè nosaltres érem 13 i ja agobiava una mica... Sort que el guarda és molt agradable, i un gran alpinista amb mil històries per explicar.

L'endemà, esmorzem, o intentem esmorzar, a 2/4 de 4, i a les 4 deixem el refugi.

Amb el cafè i la mantega encara pendents d'arribar a l'estómac, al llum del frontal, afrontem una grimpada que sobta una mica només sortir del refugi (IIIº). Però aviat comença a clarejar i ens anem situant...
Després de la grimpada apareixen unes rampes de neu que ens porten a la carena i al cim del Wandfluelücke. Davant nostre apareix el Cerví.

Altra cop la roca, i altra cop grimpada, amb algun tram de camí.
I la segona tanda de neu, una rampa descendent i una mica d'aresta per arribar a la cresta del Gran Gendarme.
Aviat sortirà el sol. Just al seu davant hi veiem una colla de gegants, alguns dels quals coneixem de ben a prop, Weisshorn, Zinalrothorn, Nadelhorn, Lenspitze, Dom, Taschhorn, Obergabelhorn...

Mentrestant, ens anem acostant al Gran Gendarme, en una grimpada contínua. Nosaltres pensàvem que caminaríem més, però anem sempre amb les mans per terra!
Al Gran Gendarme fem el flanqueig cap a l'esquerra, a buscar la seva paret oest, i gairebé sense voler ja ens trobem al mig de les dificultats. Molt IIIº, un parell de pasos de IVº, però quan pensem si ens encordem o no ja estem molt amunt, i seguim així.

Fa fred. Un vent gelat i insistent no para de bufar, i no tenim gaires ganes de parar-nos a fer reunions ni maniobres de corda...
Arribem a l'aresta i veiem que el temps es manté ben estable. Al fons, el Cerví i la Dent d'Herens.

Ara toca continuar per la cresta, estones per la dreta, estones per l'esquerra, però majoritàriament seguint-ne el fil. Aquí la roca és molt millor que al Gran Gendarme, i l'escalada és molt divertida!
La cresta és llarga i entretinguda. Arriba un punt on sembla que ja sigui més senzilla, però no dóna massa repòs, i cal estar pendents de la roca i de les dificultats fins al darrer moment.
I quan fa 4 hores que hem deixat al refugi, a les 8 del matí arribem finalment dalt de tot!

El cel s'ha anat ennuvolant, però no ens tapa la immensa panoràmica que hi ha des del cim, gairebé tots els cims del Valais!
Fa fred, no ens estem massa estona al cim i comencem a baixar. 

Diuen que no pots considerar que has pujat una muntanya fins que tornes a estar a baix, i això és especialment cert a la Dent Blanche, amb una baixada força complicada. Una baixada que anem resolent amb desgrimpades, ràpels, posades de grampons.... Una baixada que ens farà trigar una hora més del què hem estat a pujar!
Però abans de baixar cap al refugi, on arribarem a la una de migdia, ens acomiadem del cim del Cerví, que espero tornar a trepitjar ben aviat!!
I després la bonica baixada fins el cotxe.....

A sota deixo el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track que sempre pot ajudar!

4 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Bufa, m'has deixat esgotat només llegir-te...esteu forts física i mentalment, ENHORABONA.

enric faura ha dit...

Gran cim, gran ascensió. Per a muntanyencs de veritat. Bravo!

Domzalski ha dit...

Felicitats. Per mi al 1982 va ser el meu primer 4000 amb una baixada amb forta nevada que va complicar el descens...

Gatsaule ha dit...

Un quatre mil dels de veritat, on no s'hi val a badar. Però val molt la pena, tot i les dificultats i els desnivells. No m'imagino com es deu baixar amb la roca nevada...