31 de maig 2019

Mallos petits de Riglos: Anorèxia, al Mallo Colorao, i Edil a l'Aguja Roja

El cap de setmana passat portàvem una frustració important amb el Moi, ho teníem tot apunt per marxar als Alps però el mal temps no ens va deixar. Així que vam anar a buscar roca calenta per passar la pena.

El primer dia, cap als Mallos petits, que no coneixíem. I aplicant un principi de prudència, vam anar a un dels llocs d'escalada més senzilla: el Mallo Colorao. La seva cara sud és una immensa planxa de bona roca, plena de parabolts on ens ho vam passar realment bé, tot i que la gran abundància d'assegurances i un criteri molt suau en la graduació, fa que les sensacions siguin curioses.

A dalt he deixat la ressenya dels Relatos de montaña.
Els quatre llargs són molt agradables, i sempre vam tenir una sensació de comoditat que no sol ser gaire comuna en segons quines escalades....

Vam baixar aviat pel darrera en un únic ràpel que et deixa en un camí que et porta cap a la cara sud i cap avall. 

Nosaltres vam decidir canviar de lloc, així que vam haver de baixar fins a la gran bassa, i anar a buscar l'aproximació a l'Aguja Roja. Una via de grau assequible, però de concepció més clàssica, l'Edil, ens va cridar l'atenció.
Per arribar fins al peu de la via, cal anar fins sota la cara sud, i seguir un corriol que hi porta. Després només cal girar per l'esquerra fins arribar a un marcat diedre-xemeneia.

Tot i que moltes ressenyes parlen de IVº al primer llarg, m'ha agradat molt la ressenya dels Baldapikarras (a sobre) on hi marquen una dificultat molt més adequada per a la part final.

El llarg comença amb una mena de diedre ampli molt distret, on cal anar pujant fàcilment de còdol en còdol, però a la meitat la cosa comença a posar-se vertical de veritat. Està ben assegurat i això no fa patir, però anava amb la idea de trobar-hi IVº, i res d'això.
A més, vam fer una mica el préssec a l'aprofitar la primera reunió. Coses que passen quan porten una informació molt antiquada i no mires el mòbil... Per mi, aquesta és la tirada clau de la via.
A la segona, hi ha un pas espectacular entremig de les dues reunions, i després ja és només anar fent. Em va agradar molt.

A partir d'aquí ja girem al sud i tornem a ple sol. El tercer puja per una placa fissurada, sempre ben equipada, on hi ha un pas cabró desplomat on cal apretar una mica, i la resta ja és més normal.
Un darrer llarg molt curt, que ens podríem haver estalviat ens va deixar al cim.
Per baixar cal fer 3 ràpels per la via normal. Un primer de curt fins un collet, i després dos de més llargs, diria que són aproximadament de 35 i 45 m, fins a un replà del mateix camí de pujada. Uns ràpels que es van fer durs per un vent punyetero que ens feia fora de la vertical, embolicava les cordes i convertia una baixada rutinària en una petita tortura!

Dues escalades que ens van ajudar a oblidar la decepció alpina i amb les que vam donar per acabada la primera jornada del cap de setmana.

Cap comentari: