28 de gen. 2019

Via llamp de llamps a la paret de la Batalla. Vilamala.

Engrescats per la darrera publicació al Vèrtex d'un recull de les vies de la paret de la Batalla, aquest diumenge amb el Pep, hem anat a veure quin pa s'hi dóna. Mirant enrere, veig que des de l'any 12 que no hi venia, massa temps per aquest racó tan bonic i salvatge!

A sobre he deixat la ressenya que van fer els Kutres, on es veu molt bé l'aproximació des del PK. 20 de la carretera entre Solsona i coll de Jou. I, a sota, la bona ressenya que va fer l'Edunz, més detallada.
Anem amb una única corda de 60 m, però no tenim massa problema amb els ràpels. A la tirada més llarga, la segona de 40 m, la corda s'acaba just a tocar de la següent instal·lació.

Comença pujant el Pep, un llarg on anem veient que la qualitat de la roca és l'esperada: ni horrible ni compacta, dubtosa en molts llocs. Cal pujar amb calma, sobretot perquè només hi ha un espit al llarg (al tram de III+) i no es pot posar gran cosa. 
El segon llarg comença com el primer, però a la part superior es va redreçant fins ser fins i tot més que vertical. 

Aquí trobo un pont de roca, un clau i 3 espits concentrats en el tram vertical, que cal negociar en una lleugera diagonal cap a la dreta, fins arribar a una estreta cornisa que et porta a la reunió. Per millorar la seguretat del segon en un pas tonto a l'entrada de la reunió, val la pena xapar el primer spit del tercer llarg.

Seria un tram molt bo si no fos per la qualitat de la roca i els còdols que es desprenen...
El tercer llarg engega amb un tram molt vertical, assegurat per un parell d'espits i un clau falcat que fa poca gràcia... Però hi ha algun merlet que ens ajuda a treure'ns la por del cos! Aquí la roca ja millora clarament, amb molta més presència de ciment calcari entre els còdols, que ajuda a agafar confiança.
Finalment, acabem la via ajuntant els dos darrers llargs, molt senzills però sense possibilitat de protegir-los, en una única tirada de 55 m.

Per a la via vam poder encintar algun merlet i fer servir algun alien i algun tricam, però poca cosa. Cal anar-hi mentalitzat, sobretot perquè la roca és com és, i els trams difícils ho són.

5 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona Joan ! pensava que el fang del Solsonès et fèia tan poca gràcia com el de Sant Llorenç del Munt, però ja veig que no !!

Parce ha dit...

Dos apunts: la ressenya és del Xuxe i al Solsonès NO hi ha fang i menys en aquesta via.

Per cert. Quan em vingui de gust faré uns retocs a l'equipament de la via ja que actualment hi ha menys assegurances que quan la vaig obrir.

Res més. Salut.

Gatsaule ha dit...

Totalment d'acord, Parce! Al Solsonès no hi ha fang, només roca delicada a estones.... Però quan parlo de la ressenya em refereixo a la que hi ha escrita amb boli, que crec que és de l'Edunz. Però si no ho és, ja ho canviaré.

Jaume, la via val prou la pena i, tot i que la roca a vegades fa por, no té res a veure amb Sant Llorenç!

Jaumegrimp ha dit...

Lluís això del fang és una conya que ens portem entre el Gat i jo, veig que t'ha "ofès" no era pas la meva intenció faltar a la roca del Solsonès.
Joan, clar que no te res a veure amb Sant Llorenç he he, Sant Llorenç és molt mes bona !!!

edunz ha dit...

Nops, és escrit pel parce sobre la topo de'n xuxe