7 d’ag. 2017

Mont Buet

Mont Buet. El mal anomenat Mont Blanc de les Dames. El cim clau en els experiments físics sobre com actua la pressió atmosfèrica sobre la temperatura d'ebullició de l'aigua. Un cim d'accés gens complicat, però bastant llarg, situat a mitja alçada entre Chamonix i el Mont Blanc (1.000 m - 3.090 m - 4.810 m).

Aquí es va comprovar que realment l'alçada condiciona molt a quina temperatura bull l'aigua, va ajudar a demostrar la presència de la pressió atmosfèrica, i va augmentar la pressió per arribar dalt de tot del Mont Blanc i acabar-ho de comprovar.

A més, és una muntanya situada davant del massís del Mont Blanc que ja havia intentat de pujar amb esquís. Aquest cop, però, vaig anar-hi pel vessant oest, el de l'increïble circ de Sixt-Fer-a-Cheval. això permet fer un bonic recorregut circular, amb desnivell de més de 2.400 m. Un bon repte!
El camí comença a Salvagny, prop de Sixt, i s'enfila en direcció al refugi de Grenairon. Un bonic camí d'aquests tan típics dels Alps, en que fas el desnivell sense adonar-te'n.

Després continua per una carena herbosa que acaba en un caos de roques, l'anomenada Catedral. 
Aquí el desnivell afluixa i el bonic camí serpenteja entre les roques, per la carena sempre en direcció est, voltant les roques que va trobant.

Avui la boira fa una mica la guitza, però de tant en tant s'obre per ensenyar-nos el cim cada cop més proper.
Travesso el pla de Buet, un desert càrstic ple de dolines i calcàries esquerdades, amb un petit llac al mig en una zona argilosa, i pujo a la carena principal. Al nord, el Cheval Blanc.

I enfilo cap al sud a buscar el cim, passant un petit tram rocós senzill però equipat donada la mala qualitat de la roca. Bonica però molt trencada.
Un camí altra cop senzill em porta fins al cim, on hi ha una taula d'orientació donada la seva condició panoràmica.

Llàstima de les boires, avui...
Mentre menjo alguna cosa la boira s'obre i es tanca, i podem veure davant mateix el Mont Blanc, o l'agulla Verte i el Dru.
Tip de reposar, segueixo el camí que va per la carena cap el sud, sortejant petits obstacles rocosos prou estètics. Geologia pura.
A l'anomenat graner de Villy, surto de la carena amb una desgrimpada que també està equipada. 

Ara el camí ja baixa amb claredat travessant prats i pastures. Un camí a estones feréstec, estret i relliscós, amb les plantes que et punxen les cames i un fangueig que cal controlar per evitar relliscades.
Però mica a mica perdo el desnivell pujat i arribo al fons de la vall. Allà només caldrà seguir la pista que passa pel refugi de les Fonds i em retorna al cotxe suat i satisfet.

Una volta que podeu seguir al Wikiloc.

3 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Bona pallissa t'has fotut! ara t'ho has d'haver passat pipa amb tantes formacions geològiques.
Enhorabona !

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Aquests regnes de la roca, esquerps, sense vida aparent, però tant bells, tant generosos alhora, em causaven -no en muntanyes tant llunyanes- una barreja de sensacions que mai he estat capaç de destriar. Un ressò me'n has fet venir.

Gatsaule ha dit...

És un cim bonic, Jaume. I amb aquests camins francesos tan còmodes el desnivell passa molt bé!

Si a més ho combines amb camins de carena, oberts i vertiginosos, les sensacions encara són més intenses. Entenc molt bé el què vols dir, Xiruquero!!