23 d’oct. 2016

Tre Cime di Lavaredo. Via dei Camini a la Piccola.

L'endemà hi tornem, aquest cop pugem fins a les Tre Cime, on tenim dubtes sobre quina via triar. Intentem en va alguna cosa i al final acabem a la via dei Camini. És una via que puja fins a la forcella entre la Piccola i la Punta Frida i, tal i com diu el nom, puja per les xemeneies que van a parar a la gran collada, tal i com veiem a la foto de sobre.

Té un començament curiós per una feixa horitzontal, que a mesura que anem caminant-hi es fa estreta i va guanyant alçada de mala manera. Fins que arriba el punt on ens encordem.
La Maria declina d'escalar avui, així que ens fa algunes fotos de l'aspecte que té la cornisa vista des de lluny, i del primer llarg vertical!

Teòricament la via no depassa el IV+, peròpodeu estar segurs que he fet cinquès molt més fàcils!! El poc equipament, la roca poc fiable i els dubtes sobre el recorregut, no ho posen gens fàcil!
El primer llarg em sorprèn, dur i vertical, amb una roca dubtosa que dóna força problemes per protegir-lo mínimament.

I el flanqueig següent, que porta cap a sota les xemeneies, encara sorprèn més!!
Costa, però aconseguim d'anar trobant el recorregut. Perquè allò que des de lluny semblaven xemeneies, en realitat són canals verticals desdibuixades. A més, la via no va sempre per on és més evident.

A les reunions, però, ens entretenim amb una cordada que puja a la Piccolíssima, on se'ls veu apretar de valent.
Hem començat tard i hem pujat lents, així ue arribem a dalt a una hora on cal començar a mirar el rellotge.

Trobem fàcilment el camí de baixada. Cal anar cap a la dreta des de la forcella, seguint unes fites, fins trobar un parell de claus rònecs des d'on caldrà rapelar fins a una cornisa inclinada. 
La desgrimpada no és senzilla, la roca està molt trencada i cal agafar-s'ho amb el cap fred. Però mica a mica arribem als dos rappels finals que ens deixaran ben a prop del peu de la via.

El sol ja comença a amagar-se...
Així que fem el camí cap al cotxe a l'hora màgica de la posta, i la llum de finals de setembre ens regala unes imatges delicioses!

Avui ens saltarem el sopar del càmping: ens hem guanyat una bona pizza!

3 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Noms mítics aquests, al vostre abast. Felicitats!

Jaumegrimp ha dit...

Molt bona !! tens la ressenya? a la darrera foto on escaleu hi ha alguna pedra estable? ha ha

Gatsaule ha dit...

Si que són mítics, si. Llàstima que a la cara sud no hi hagi la millor roca! Hi he anat diversos cops i mai deixa'm de sorprendre'm!!

Si vols la ressenya, Jaume, te la puc escanejar del llibre. Peròno és senzilla de seguir. Bé, de la roca doncs això, però ja saps que no hi ha mala roca sinó escaladors dolents!