3 d’oct. 2016

Mont Aiguille, pilier sud

L'any passat, amb el Pep, ja vam pujar el Mont Aiguille per la via normal després que el vent i el fred fessin difícil l'escalada a la muntanya.

Enguany, acompanyat de les seves dues filles, l'Anna i el Ben, hi hem tornat. Aquest cop també bufava el vent i el fred era prou emprenyador, però en comptes d'anar a una via de la cara nord, vam tirar cap al pilier sud pensant que allà faria més bon temps...

Així que, ben abrigats, en poc menys d'una hora ens trobem al peu de la via.
La paret vista des de sota fa una mica de por, tot i el tercer grau que marca la ressenya... Però ens hi enfilem i de seguida veiem que no, que de moment l'escalada és còmode en els primers llargs.
Això si, el fred no afluixa i costa d'entrar en calor. Les mans pateixen de valent, sort que més amunt el sol treu el cap i ens redueix la pena.

Som 5, així que fem dues cordades, primer puja la de 3, amb el Ben i les germanes Escobet, darrera pugem l'Anna i jo. Una combinació no gaire bona per mi..., i és que veure als altres com pateixen a les tirades dures, no ajuda massa a escalar tranquil!
El quart llarg és realment difícil, a la ressenya només hi marca un V, però qui el va parir! La paret es redreça fins posar-se totalment vertical, el pati s'obre sota els peus, i la roca es torna trencadissa i irregular, amb poques possibilitats de protecció, a part dels claus existents.

Això fa que el contrast sigui enorme. Però mica a mica, tots anem pujant...

En canvi el següent, tot i ser més dur, ja ens agafa escarmentats i el fem més còmodament.
Després ve curiosament un llarg senzill, amb un gran flanqueig per una cornisa cap a la dreta.

I la continuació s'enfila de cop per un parell de fissures paral·leles i lleugerament desplomades i humides, que ens fan apretar altra cop.
Ara, de tota la via el penúltim llarg és el més complicat. És difícil i complicat, a part de molt vertical, amb l'afegit que desemboca a una tartera/embut on qualsevol moviment genera una pluja de pedres cap a la reunió de sota.

I estant a sota com hi érem, ens va tocar el rebre!!
Després un llarg pedregós, descompost i fàcil, ens porta a unes cornises sota la plana somital. 

Es va fent tard i volem arribar al peu de la muntanya abans no sigui negra nit, així que passem de pressa per la cornisa en direcció al nord-oest a buscar el camí de baixada. 

Afortunadament, tant la Joana com jo mateix coneixem el recorregut i aixó fa que anem per feina, i ben aviat organitzem els ràppels de baixada per anar ràpids i arribar just a punta de fosc al camí que ens tornarà al cotxe!

1 comentari:

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona ! quin puzzle de paret !! sembla que hagi de caure a a trossos....