11 de març 2015

Pic de Meners, a la vall de Ransol

Aquest dissabte la Marta es va voler estrenar en esquí de muntanya. Amb botes i esquís de lloguer, no sabia massa com l'hi aniria, així que vaig triar la vall de Ransol, amb muntanyes per triar i remenar en qualsevol moment. De fet, pensava marxar en direcció oest, cap al Serrera i, quan ens semblés, flanquejar i pujar algun dels cims laterals. 

El risc d'allaus era de 3, i abans d'arribar a l'aparcament se'ns va encongir una mica el cor: la carretera en travessa un d'allau, i força gran, ple de restes de pins trencats i arrossegats fins al fons de la vall. De fet, el propi aparcament està situat al peu d'una canal d'allaus, però almenys dissabte no es va moure.
Curiosament estàvem sols quan vam arrencar cap amunt, amb tot el què té de bo i de dolent. D'entrada em va estranyar en un lloc tan concorregut, però per altra banda, poder gaudir de l'excursió en solitud, no té preu!

Un dia perfecte, dissabte. Neu abundant i en bon estat, sol i caloreta, calma i tranquil·litat...
Quan ja portàvem una bona estona de remuntada, la Marta pensa que el Serrera està una mica lluny i que les botes ja li comencen a matxacar els peus, així que enfilem en direcció al Meners (a sota), que es veu molt bé i força més a prop.

Així que girem cap al nord, a buscar la carena que ens porta fins al cim.
Un cop a dalt, ens mirem el Serrera i la magnífica pala que ja vaig baixar la primavera passada.

Llavors, ja només queda treure pells i tirar cap avall, en una baixada per neu quasi sempre molt bona, fins tornar al cotxe.

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tanmateix un dia preciós per gaudir de la muntanya hivernal!

Gatsaule ha dit...

Un bon dia i una bona esquiada amb la filla..., què més podem demanar?