2 d’ag. 2011

Val di Mello: Liss del Pesgunfi, via Scoubidou

Tornant de Picos, vaig marxar amb el Guti cap als massissos alpins de l'est del llac de Como, entremig de molts dubtes per la mala previsió de temps que hi havia. Males previsions que, una vegada situats a la zona, vam veure que es complia....

La primera idea va ser anar a fer alguna via d'escalada al massís veí de la Grigna, prop de Lecco, on es va iniciar a l'escalada el gran Riccardo Cassin, però al final vam acabar a Val di Melo, que ja coneixia de l'any passat.

A l'entrada de la vall hi trobem una mena de roca Narieda granítica anomenada Liss del Pesgunfi, que ens va sorprendre molt favorablement. Teníem damunt nostres 650 metres d'adherència equipats amb parabolts que, a l'estil de la vall, allunyen tant com poden! Nosaltres portàvem alguna cosa de material, que no vam fer servir per a res, i és que en aquestes plaques poca cosa s'hi pot posar!
La ressenya de la guia, que és la que portàvem, ens va confondre a l'inici. Només hi marca dues vies de les 4 o 5 que hi ha. Així que vam entrar per una via que no era, vam flanquejar a l'esquerra a buscar-ne una altra, que tampoc era, fins que finalment vam arribar a la R3 després de fer 5 o 6 llargs que van resultar els més difícils!!

Per això a dalt de tot he deixat la del llibre de piades, molt més aclaridora. El que no diu la ressenya és la llargada de les tirades, gairebé tots d'uns 50 m.
Excepte algun pas en concret, tota la via és d'adherència. Al començament costa una mica, però a mesura que vas pujant vas agafant el ritme i acabes pujant força ràpid. 

A més, amb la distància que hi ha entre assegurances tampoc perds massa temps posant i traient cintes....
El cim del Pesgunfi no és massa alt, deu voltar sobre els 1.500 m d'alçada, el que fa que la vegetació de la paret sigui força exhuberant. Però passa una mica com a la roca Narieda, que mentre escales no en tens gens la sensació. Excepte en les dues franges herboses que tallen la paret, força llargues, situades després de les reunions 5 i 10.
Al final, s'arriba fins la carena. Però allà no hi ha cap camí per baixar i cal fer-ho rappelant, el què vol dir fer un total de 16 rappels, 14 de reunió a reunió per desfer els llargs, i 2 més per les dues franges de vegetació, que estan muntats en arbres.

La via ens va agradar molt, i és relativament còmode per poder-se fer un tip d'escalar sense haver d'anar gaire lluny de la vall. Tampoc es poden escalar cada dia 650 m de granit!

4 comentaris:

lux ha dit...

Una roca Narieda granitica??
hehehe el paradís deu ser això!

Si això són les vies de mal temps,
seguirem a l'espera...

Mingo ha dit...

Com diu la Lu una Narieda però de granit; per no caure, si no t'encens com un "misto". A veure si teniu més sort aquest agost amb la meteo.
Salut

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si un dia et creixessin ales no et vindria pas de nou veure el que tinguessis sota els peus. Però tal vegada t'allunyaria del batec de la roca.
L'estètica de la vostra dansa beu de la poesia, èpica i intimista alhora, dels grans volums, dels grans espais.
Un plaer com ens els transmets.

Gatsaule ha dit...

Lux, doncs no et pots imaginar pas com s'hi semblava....

Mingo, segur que no serà tan dolenta com al juliol. És impossible!!

Xiruquero tens raó quan parles del batec de la roca, sense el seu tacte això que fem no tindria massa sentit!