Mitja volta a l'olla de Sant Julià de Cerdanyola

Aquest diumenge al matí vam anar amb la Clara a caminar pel Catllaràs, volíem fer la volta a l'olla de Sant Julià de Cerdanyola (PR-C 129) però, entre que ens hi vam posar massa tard i que volíem ser a dinar a casa, vam acabar fent només la meitat que no coneixíem.

Sant Julià és un nucli realment bonic (a sobre), situat en un altiplà penjat damunt del Llobregat semblant al de Malanyeu o la Nou. Just començar a caminar, i al fons ja ens apareix el Pedraforca que ens ensenya les vergonyes en forma de poqueta neu (a sota).

El camí l'agafem en direcció sud, i va travessant les fagedes de l'obaga (a sobre) fins arribar a la carena principal que separa Sant Julià de Malanyeu (a sota), on destaca la bonica roureda de la solana. Un camí que va resseguint la carena pel seu fil i, que a estones, és espectacular sense ser difícil. Fins i tot un ramat d'isards es creua davant nostre fent cas omís a la presència de caçadors exterminadors de senglars.

Els caçadors ocupen tota la solana en clara actitud bèlica i fan que descartem el camí del Mal Pas, per on es disputa una mena de duel OK Corral entre caçadors i senglars. Així que seguim el PR per sota la paret de la Clusa fins al coll del mateix nom.

Aquest darrer tram el trobem ben gelat (a sobre) i el travessem lentament patint per la possibilitat d'haver-nos de menjar l'arròs covat ! Així que baixem directament cap a Sant Julià per tornar a casa.

Serrat de Picamill, un intent d'obertura

El dia que vam pujar a escalar les vies del totxo de Picamill, l'hi vaig ensenyar al Jortx la cara oest del cim del serrat de Picamill i el seu estètic perfil (a sobre). Vam quedar que algun dia hi aniríem aprofitant el seu magnífic trepant.

La roca és conglomerat, i ja sabem que autoprotegir-se en conglomerat no és gens senzill, així que seria un bon lloc on anar a comprovar la capacitat perforadora del seu trepant, i poder-hi posar alguns parabolts.

Després de carretejar tots els tripaus, inclòs el trepant, fins al peu de la paret i de decidir per on atacàvem, me l'he carregat a l'esquena i he tirat amunt (a sobre). La via comença per una placa difícil on no hi he posat res, després aprofites algunes mates fins que ja es tomba. Però a la reunió era complexe d'assegurar, així que trec l'aparell, engego i a mig forat fa figa.

Bé, no passa res, buscant molt bé trobo lloc per un bon tascó i un alien, munto reunió i faig pujar al Jortx amb la segona bateria. La canviem, deixo l'aparell al mestre, i abans d'acabar el primer forat ja tenim dues bateries esgotades !

Fantàstic, davant nostre unes plaques fantàstiques de conglomerat prou sòlid, i nosaltres carregats amb un trepant sense bateries i una pila de parabolts que ens haurem de menjar !

Què fem ? Tenim poques opcions, o buscar algun lloc per rapelar i marxar o intentar continuar. Així que continuem buscant les zones amb fissures o arbres que ens permetin d'assegurar-nos, tenim confiança en poder trobar un recorregut que ens permeti arribar a dalt.

Però a les fissures la roca és molt dolenta, trencada i podrida, i mentre la dificultat no apreta podem anar continuant (a sota, el Jortx al segon llarg).

El que havia de ser el tram final del segon llarg acaba amb un flanqueig cap a la dreta molt forçat pel mig d'un sostre. Poso un tascó en una fissureta i un friend més amunt, però quan ataco el flanqueig veig que tot és molt podrit. Netejo, busco alternatives, estudio bé el pas, ho intento i, abans de caure, desgrimpo fins un replà on aconsegueixo de muntar la segona reunió.

Puja el Jortx i ho prova ell (a sobre, el pas de sortida del replà, a sota, poc abans del flanqueig), però el pas l'agafa desmotivat i també decideix de baixar.

Així que recuperem el material i ens escapem cap a la dreta en un llarg flanqueig amb algun pas difícil que ens porta fins a la canal. A sota he dibuixat més o menys el què hem fet. Penso que hi tornarem, les plaques s'ho mereixen !

I de baixada, alguna relliscada i algun ensurt com l'aparició d'aquest jortxsenglar:

"Per on es va ?" El trailer

Ara que ja podem dir que la pel·lícula "Per on es va ?" és una pel·lícula premiada, encara que sigui a la Mostra d'audiovisuals i fotografia de muntanya del districte de Sant Martí de Barcelona, és un bon moment per penjar el trailer perquè tots els que heu tingut curiositat i no l'heu vista us en pugueu fer una idea:



I si a algú l'hi fa gràcia de veure-la i s'hi vol acostar, que sàpiga que el proper passi el farem el divendres 29 de febrer, a 2/4 de 9 del vespre, al local de l'Agrupació Excursionista Talaia de Vilanova i la Geltrú, carrer comerç, núm. 4.

"Per on es va ?", Dibona a la Cima Grande de Lavaredo

L'estiu del 2006, tres amics que teníem ganes de celebrar d'alguna manera que feia 30 anys que sortíem junts a muntanya, se'ns va acudir la possibilitat d'anar a fer alguna de les grans vies clàssiques de les Dolomites i fer-ne una pel·lícula.

La via escollida va ser la Dibona de la Cima Grande, i l'Albert es va ocupar de tot el tema pel·lícula, del guió, de la filmació i del muntatge, de manera que la pel·lícula resultant ha acabat sent la seva visió de la vida i la nostra de l'escalada.

"Per on es va ?" no és la típica pel·lícula de muntanya o d'escalada, no té res a veure amb els documentals habituals. L'Albert ha sabut muntar una fusió entre l'experiència personal, amb ullades enrere al nen que ja no és, i els seus somnis d'adult. Una fusió entre la ficció i el documental que la converteix en alguna cosa que tots ens podem fer nostra.

Penso que el guió i una música molt encertada fan que els 30 minuts de durada es facin curts.

Si teniu ganes de veure-la, aquest dijous 14 la passen al Centre cultural la Farinera del Clot (Gran Via, 837 de Barcelona) a 2/4 de 9 del vespre, en l'onzena mostra d'audiovisuals i fotografia de muntanya. També la podeu gaudir aquest divendres 15 als locals del CEC (Paradís, 10) a partir de 2/4 de 8 del vespre, en el 50è certàmen de videofilms amateurs.

Els propers passis previstos de la pel·lícula seràn el divendres 29 de febrer a les 9 del vespre als locals de l'Agrupació Talaia de Vilanova i la Geltrú, i el dijous 17 d'abril, sembla que a les 10 del vespre, al Palau Cafè de la Seu d'Urgell.

A tot arreu l'entrada és gratuïta i si us animeu, sereu molt benvinguts !

Canalda: Fills del Vent

Una mica com si fos el final d'un cicle negatiu (espero), aquest dissabte vaig tornar a Canalda. Aquesta vegada amb l'Aspavil i el Blai i a la via Fills del Vent (a sobre he dibuixat el recorregut aproximat i aquí teniu una ressenya).

Les sensacions tampoc han tingut res a veure, segurament pel fet d'anar a Canalda per segon cop. Ja saps de què anirà el pollastre i ho enfoques diferent. I la via és força més senzilla que la Directa Estel.

Tot i això, l'inici és un pas dur que et posa les piles (a sota, l'Aspavil al començament de la via, tastant els cinquès locals).

La tònica de la via és com totes les de Canalda, panxes i replans, amb algunes plaques que costen de saber com agafar, sense parlar de la distància entre les assegurances (a sobre, el Blai a l'inici del segon llarg, a sota, l'Aspavil arribant a la tercera reunió).

El quart llarg, per mi el millor de la via, sorprèn. Una placa producte d'alguna gran esllavissada antiga ens regala amb una escalada de regletes i forats prou equipada per ser Canalda (a sobre, jo mateix cap al final i, a sota, l'Aspavil abans de la reunió).

El cinquè comença amb un flanqueig molt bonic (a sobre), amb un darrer pas per a gent menuda, que enllaça amb un empotrament entre roca i boix, molt bo per a gent prima. I el sisè és fàcil al començament (a sota, el Blai pujant), però cap amunt es va complicant força fins una sortida sorrenca i un pèl bruta, de romaní-tracció.

Però s'ha de reconèixer que el pas més curiós de la via és la bauma de 6a+ del darrer llarg, on caldrà tornar-hi per comprovar si és cert que és menys perillós de primer (amb l'espit a sota) que de segon (on et jugues un bon castanyot si pendules).

Podeu comparar les imatges del Blai treient-lo de primer (a sobre) o les de l'Aspavil de segon (a sota) patint, però passant-lo prou bé.



La tornada la vam fer a peu, i per fer-ho no cal remuntar gaire, tan sols anar flanquejant seguint uns rastres més o menys horitzontals, fins que acabes trobant el camí que et porta a la pista i a la carretera (45 minuts). Com a curiositat cal dir que en un bon tram, per poc no ens hem de posar els grampons !

Paret de Riu Lacó: Regal de Reis i Aurora Boreal

Aprofitant que la feina m'ha portat per aquests verals mig oblidats del Solsonès, he recuperat les entrades que va fer l'Edunz sobre la paret de Riu Lacó, amb informació exhaustiva de la zona i les vies. A part de la curiositat de conèixer-la, la seva curta llargada m'anava bé ara que les tardes no són massa llargues.

Finalment ha resultat ser una zona molt maca, amb roca excel·lent i tranquil·litat garantida. Amb l'avantatge afegit d'estar poc equipades però amb moltes possibilitats de fer-ho.

Tot i les poques hores, he pujat la Regal de Reis (60 m, V+) en una sola tirada i, després, el primer llarg de l'Aurora Boreal (35 m, 6a). A sobre he dibuixat el recorregut aproximat de les vies.

Així que he tret la pols al silent partner (a sota) i he sortit a patinar per aquestes magnífiques plaques i fissures en una excel·lent roca calcària (a sobre, a la meitat de la Regal de Reis. La placa llisa de sobre el matoll és el flanqueig de V+).

Dalt de tot hi ha una instal·lació de reunió i rappel (a sobre). El primer rappel de 30m et deixa a la primera reunió de l'Aurora Boreal, d'aquí un segon de 30 m, et deixa a uns 5 o 6 metres de terra, així que millor anar amb cordes més llargues !

El primer tram de l'Aurora Boreal l'he trobat força dur per la dificultat descrita, el V l'he patit i al V+ quasi no passo, uff ! (a sota, al primer lloc on he pogut reposar de peus). Després es torna més humana fins la reunió, però la roca és sempre extraordinariament compacte.

A sota us deixo una panoràmica de la paret, amb el pany de les dues vies al mig, tal i com es veu des de la carretera de Solsona a Odèn.

Serra de les Canals, via Sol de Mitjanit

Com ja ens han anat explicant els Kutrescaladors i el Pescador d'Estels, aquest diumenge ens vam trobar una bona colla per inaugurar la línia que ells han obert al vessant sud de la serra de les Canals, damunt mateix d'Oliana.

9 escaladors 9, que ens vam repartir en tres cordades sobre la mateixa via: Sol de Mitjanit. A part de fer-hi les primeres ascensions, teníem la idea de netejar-la de roques trencades. Una bona idea si anaves a la primera cordada, però no gaire pels que estàvem a la tercera !

A la primera anàven els aperturistes, a la segona la supercordada femenina, que va haver de prendre molta paciència, tant amb els del davant com amb els del darrera. I finalment els arreplegats, un francès, la Marta de Cardedeu i un muntanyenc despistat.

La roca és un conglomerat millor del què sembla, similar a l'aresta del Rumbau (a sobre) i ben diferent de l'aresta Idíl·lica. Els fòssils ens indiquen clarament que els còdols són bàsicament del Secundari (a sota, un motllo de bivalve).

Cal felicitar i reconèixer als aperturistes la gràcia en trobar el millor itinerari en el caos del vessant sud de la serra de les Canals, que no sembla senzill. Ara que coneixent-los, penso que potser va ser per casualitat.... A sobre, el Pere i l'Anna tanquen la primera cordada, i la Raquel obre la segona. A sota ja veiem tot de gent escampada pels llargs del mig.

Per la meva part, vaig poder gaudir de la companyia de la Marta i l'Adrien (a sobre arribant a la cinquena reunió) tot el dia, i d'innombrables voltors (a sota).A sota, la Lu i la Raquel esperant als darrers.

Però anar tanta gent, a part de les rialles i les bones estones passades, també te els seus inconvenients. Així que vam acabar baixant molt més tard del què teníem previst (a sobre, inici dels rappels), arribant de fosc al cotxe.

Ens veiem a la propera inauguració, o potser abans !

Plecs del Llibre: via Francesc Casanovas

Aquest dissabte, amb la Lu, vam tenir la mala idea d'anar a Montserrat, concretament als Plecs del Llibre. I dic la mala idea perquè la realitat és que ens vam pelar de fred. Però la possibilitat d'anar a la Francesc Casanovas va tenir més força que els núvols que tapàven el massís i que, contràriament a les previsions, no van deixar-nos en tot el dia.

A dalt he deixat una ressenya aproximada de la via, més o menys semblant a les que corren per internet. Cal dir que la via és molt maca, està ben equipada i que la roca és extraordinària. Tan sols sorprèn una mica el darrer llarg, que va pel lloc més difícil a la dreta de l'aresta per intentar no trepitjar la clàssica i oblidada Aresta del Sol.

Això si, per anar-hi vam seguir els consells que donen a l'antiga guia dels Ecos d'en Rodés i en Labraña (paràgraf a sota), i vam agafar els peus de gat.

El primer llarg puja fàcilment fins a una balma, on comença un llarg de placa d'aquells tan bonics que ens regala de tant en tant la roca montserratina: fi, vertical, ben assegurat i on cal anar buscant les millors preses a dreta i esquerra. Encara que amb el fred que feia costava de trobar-se els dits !

A sobre se'm veu a mi a mig llarg, i a sota a la Lu poc abans d'arribar a la reunió.

El tercer comença explosiu (a sobre, la Lu iniciant-lo), però es va tombant i l'escalada es torna bonica i senzilla fins la R4. Després arriba el llarg clau, amb un pas obligat de 6a on flanqueges cap a la dreta directe al buit, just entre el quart i el cinquè espit.

Vaja, penso que és 6a, perquè només el vaig poder superar després de mirar-lo bé i patir una lleu caiguda. Clar que sense haver llegit la història de terror al blog del Jaumegrimp i el fred intens, potser no m'ho hauria mirat tant i la cosa hauria tingut un millor final.

En tot cas, el llarg és compacte i vertical però amb molt bona presa i només afluixa arribant a la reunió (a sota).

Un rappel fins al peu de l'Aresta del Sol (a sobre, a l'alzina on comença), i ja només cal seguir la carena i el camí pel bosc fins retornar prop del peu de via, aturant-nos a gaudir de la meravella dels Plecs del Llibre (a sota) amb la magnífica Aresta Arcarons la dreta de tot.