27 juny 2016

Gran Paradiso. Directa a la paret NW

El cap de setmana anterior teníem possibilitat de marxar, i vam veure que al Gran Paradiso el temps i els condicions coincidien: bones!! Així que vam preparar l'escapada, travessar el petit Sant Bernat i cap a la vall d'Aosta falta gent.

A la tarda ens vam relaxar del viatge pujant al refugi de Chabod, des d'on surt una via normal alternativa a la més massificada del Vittorio Emmanuelle, i que queda prop de la paret nord.

Una pujada ben agradable d'un parell d'hores per un ombrejat bosc de làrix. Però va ser arribar prop de refugi i començar a nevar. Els de la meteo local ho van endevinar al milímetre!
Però l'endemà també ho van endevinar, i a les 3 del matí vam sortir del refugi enmig d'una nit completament serena!! 

Sortint del refugi vam trobar la neu ben aviat. De fet el camí és senzill, només cal seguir la via normal fins arribar al peu de la paret i, llavors, tirar cap allà.
La neu estava tova, però les tres cordades que ens precedien havien anat obrint una traça que ajudava bastant. 

Tot era massa còmode, així que la rimaia ens va posar una mica les coses al seu lloc. Amb la neu recent, el pas no era cap tonteria perquè costava d'assegurar-se per passar... 
... i després d'un petit ensurt van continuar cap amunt, sempre seguint l'estela dels del davant, en un pendent continuat d'uns 60º.
Tot plegat veiem com els que ens precedeixen van més lents i els anem atrapant, sense saber massa el perquè. Tot plegat, sota una fina capa de neu, apareix el gel negre. Ara ja ho sabem...

Així que traiem els cargols i la corda, ens assegurem amb aquest gel tan dur i tan fantàstic, i continuem amunt fent alguns llargs de corda.
Des de dalt no paren de caure trossos de gel, així que sortim en diagonal a l'esquerra per sortir de la vertical. Sense pressa anem pujant i gaudint d'aquest pendent tan collonut, i aviat sortim a l'aresta.
L'aresta en ella mateixa és tot un espectacle, la neu és sòlida, el temps bo i les boires ajuden a sonar aquesta imatge irreal a tot plegat.
Passem pel veritable cim del Gran Paradiso, i anem cap a la roca de la Verge, que tothom pensa que és el cim de la muntanya. 
I allà hi trobem tota la gentada que ha pujat per la via normal i s'acaba la calma i tranquil·litat. Tot i això, no deixa de ser una muntanya molt maca.

Seguim la processó fins que els camins es bifurquen. Nosaltres tirem a la dreta cap al refugi Chabod, i allà torna la soledat més absoluta.
Contents, passem per sota la paret i tornem al refugi a relaxar-nos una mica amb una cervesa, fins que toca l'hora de tornar avall.

Una baixada que tornem a fer sota una bona nevada..., tal i com preveia la previsió local. Una altra cosa que ens ha sorprès d'aquesta muntanya!!

15 juny 2016

Ratafia a la Filigrana, i Agulla de l'Arbret

Un dia d'aquests de temps variable, vam anar a Agulles amb l'Albert. Una opció que ens permetia una escapada raonablement ràpida cap al cotxe en cas de molt mal temps..., tot i que finalment va anar millor del què pintava.

La Ratafia de la Filigrana, on 4 o 5 anys enrera ja havia pujat per la Ot el bruixot, va ser la via escollida per començar. Tot i la ressenya dels Escalatroncs (a dalt), ens va costar una mica trobar la via.
L'inici es troba pocs metres al costat del camí, just on comença una canal estreta i dreta que porta a la base de la Bessona. Però no hi busqueu xapes, aquest primer llarg només té 2 burins, i el primer està bastant amunt, sort que hi entra algun alien!! Un llarg no massa difícil, però on cal escalar concentrat. 
Mentre atacàvem el segon llarg, al costat una cordada intentava la Atardeceres de la Bessona Superior fins que va trobar-se el mur suïcida del darrer llarg, i que els va fer plegar. Entremig, ens vam intercanviar alguna foto...

El segon llarg és similar, però potser més fàcil, sense la continuïtat del primer i amb més possibilitats de protegir-se.
En canvi, el tercer, és tota una altra cosa. Vertical i bastant més difícil, hi trobarem un únic parabolt a l'inici del V+. Després, respirar profundament, calma i cap amunt sense caure!

L'arribada al cim és senzilla, però bastant aèria.
Un bonic rappel ens torna a terra, al peu de la paret oest de la Bessona i ben a prop de l'Arbret.
Ens acostem a l'agulla de l'Arbret, on hi ha una mica de cua, i sense la ressenya dels Escalatroncs, (a sobre). Fa anys havia fet la Om mani padme hum, així que anem a l'aresta Brucs. Esperem que vagi pujant la cordada del davant, i seguim al darrere.

La via està equipada i la dificultat no és massa gran, suposo que per axiò ben aviat tenim a una altra cordada darrera nostre....
El temps es va emprenyant, així que fem el segon llarg per la Om mani padme hum, que creua l'aresta a la primera reunió, i sortim pitant cap el cim.

Al final no plou gran cosa i acabem el dia amb un plàcid retorn cap al flamant aparcament de pagament de Can Massana, on hi ha uns operaris molt enfeinats netejant pintades...

27 maig 2016

Alfa-Centaure-Platinum, a la cinglera d'Esplovins

Dos dies després de la Postres, torno a l'Alt Urgell. Aquesta vegada a la cinglera d'Esplovins amb el José Manuel a fer una de les poques que em queden de la paret, la combinació de la part inferior de l'alfa-Centaure, i la superior de la Platinum. Anem amb la ressenya de la Laura (a sobre), que no ens va gens malament!

Des de la carretera pugem en mitja hora fins a la base de la paret, passem la base de la UES i de l'Eder, i finalment una fita ens assenyala l'inici.

El primer llarg costa d'entendre, i el fet que estigui totalment desequipat no hi ajuda gaire. Fins després de flanquejar i veure els dos claus de la reunió no ho vaig acabar de tenir clar. Tota la via és d'aquest estil, cal tenir ull i perdre's alguna vegada, per acabar trobant el bon camí.
El segon llarg comença amb un flanqueig a la dreta i puja per un diedre que, tot i que la ressenya parla de diedre pitonat, te dos o tres claus... El tram més difícil és quan s'acaba el diedre, trencat i dificilment protegible.

Després d'un tercer llarg vertical i similar al segon, arriba el quart i el seu desplom inicial. Després el tema se suavitza tot i algun tram de roca dubtosa.
El cinquè a mi em va agradar molt, roca bona, una bavaresa genial, i una travessa descendent i aèria per arribar a la reunió.

El sisè, més vertical (a sota), tampoc està gens malament. No féu cas de la ressenya, no és especialment més difícil que els anteriors, i la roca és bona!!

En canvi el setè i el vuitè, bruts i desagradables, no ens van agradar gens. Amb aquests llargs arribem al bosquet intermedi, més llarg i més del què imaginàvem. 
L'inici del segon tram és evident: es troba al final del camí del bosquet. Tot i això, una fletxa picada ens ajuda a estar-ne segurs. Ara li toca al Manyo, que enllaça els dos llargs de la ressenya, el 9 i el 10, en una tirada llarga i agradable.

Com que no vull que em toqui el flanqueig fàcil, també ho imito en una altra llarguíssima tirada, que també va fer la Laura, on penalitza massa el fregament de les cordes. Però a part d'això, l'he gaudit amb força.
Ara serà al company a qui li tocarà fer el flanqueig que ens porta fins als 3 darrers llargs. 

El 12è és curt i divertit. Això si, aquí dalt la verticalitat és constant i mirar avall és tenir una bona visió de l'embassament!
Potser dels tres el del mig és el que té els passos més complicats, però sempre seguint la tònica de la via. De tant en tant trobem algun clau que ens diu que no anem malament.
El darrer llarg ens deixa dalt de tot després d'un primer pas força cabró que costa d'encarar, un darrer tram vertical amb molt bona presa!!

Contents i feliços, ja només ens queda anar a buscar la llarga però agradable baixada pel camí de la ferrada!

16 maig 2016

Retorn a la Postres de músic, roca Narieda

Al març va fer 10 anys que hi vam anar amb el Pep, era el primer cop a la roca Narieda i ens va impressionar el lloc i les possibilitats que tenia. Aquest diumenge, amb l'Albert, hi he tornat deprés d'haver-hi  pujat per un munt de vies. I ja amb la ressenya dels Escalatroncs (a sobre), que llavors encara no hi era...

Mentrestant la roca no ha canviat gaire, únicament trobem els camins de pujada i baixada molt més fressats, però la roca continua igual de dreta, i les asegurances no han crescut ni s'han multiplicat! 
Els dos primers llargs ens han sobtat, igual que fa 10 anys. Verticals i atlètics, no tenen res a veure amb la resta de la via. Bé, un tram si, el darrer del segon llarg. Una placa on tothom es queda parat al darrer parabolt sense saber massa què fer...

Després ja és un continuu de plaques i més plaques, amb algun petit tram més brut per travessar alguns arbres, però sempre amb una roca de primera.
Les assegurances allunyen bastant, tot i que en general es pot equipar prou bé. Excepte en un punt, en un punt força cabró del desè llarg, on la paret es redreça i desapareixen les preses..., t'hi jugues un bon castanyot!!
Els dos llargs finals ja són una altra cosa i amb una dificultat més calmada. 
A dalt estem esgotats, sobretot per la intensa calor i l'estona que fa que no podem beure. Hem calculat malament l'aigua, avui, i se'ns nota una mica a la foto del cim!

Una bona via, m'ha tornat a agradar molt després de tots aquests anys. Potser algun dia encara hi tornaré!!