22 de març 2019

Taillón, cara oest. Goulotte Quintana.

Divendres passat, amb el Moi, vam marxar cap a la vall de Bujaruelo per dormir una estona al refugi i, l'endemà, anar cap al Taillón. No teníem gaires referències però pensàvem que la cara oest podria estar en condicions. La cara oest del Taillón és més petita que la seva cara nord, però bastant més vertical, i està creuada per 3 bons corredors de neu i gel.

La goulotte Quintana, situada a la dreta, és una línia que tenia al cap des de que la vaig veure baixant de la cara nord del Taillón, fa ja més de 20 anys... A sobre podem veure la bona ressenya que n'han fet els de Via clásica.

Així que podem el despertador a les 3, i en 20 minuts ja estem caminant amb els frontals per l'agradable camí que puja pel mig del bosc en direcció al coll de Bujaruelo. La temperatura no és gaire freda, però la neu està dura. Així que quan comencem els flanquejos, ens calcem els grampons.

Al coll de Bujaruelo comença a clarejar i, quan enfilem la gelera dels Gabietús, el sol ja toca els cims més alts.
De moment estem sols, amb la putada d'haver d'obrir traça sobre un pam de neu nova que devia caure dimecres... 

Passem el primer sòcol rocós i arribem al replà superior. Des d'aquí la paret es veu molt seca, però amb gel a les canals.
Després d'un darrer tram molt pesat per la neu i el pendent, ens encordem al peu de la goulotte, i ens assegurem a la base de la cascada inicial amb dos cargols.

Els primers metres són el gel viu, i bastant verticals, després la dificultat es normalitza, però gairebé tot el llarg el fem damunt d'un gel gruixut però trencadís. Munto una reunió a la roca, després de 55 m de recorregut.
El segon llarg manté la tònica del primer, gel, gel i més gel. Costa assegurar-se a la roca, de molt mala qualitat, així que aprofitem bé la mitja dotzena de cargols que hem portat.

La reunió la torno a fer a la roca després de tornar a apurar la corda.
Al tercer llarg, el gel s'aprima, però encara podem cavalcar-hi fins un replà on s'acaba. Aquesta tirada deu tenir uns 30 m, i ens permet arribar al tram més sec del corredor.

Tret d'un pas desagradable on un sostre et desequilibra, també hem pogut gaudir intensament el llarg. Amb aquestes condicions i sense tenir ningú per davant que ens apedregui, tot i el fred, reconec que va ser una bona escalada fins aquí.
El tram següent és gairebé sec. Comença ben senzill, em penjo els piolets de la cintura i començo a grimpar per tot de roques trencades. Però de cop, un tram desplomat, curt de pocs metres, em barra el pas. Hi ha un clau, però amb la nosa de tot el material i sense neu, costa de superar. Cal trobar la postura, la manera i el pas, i clavar una bona estrebada cap amunt, sense guants.

Finalment me'n surto i munto reunió. Uff!

Des de la reunió ja veiem el sol a la carena. Per arribar-hi només caldrà una tirada de gairebé 60 m sobre neu dura i prou de bon fer.
Per fi arribem al sol i la seva escalfor! Tota la pujada ha bufat aire gèlid i ara agraïm la millora de la temperatura.

Deixem les motxilles i el material i pugem en poc més de 5 minuts fins al cim del Taillón. La vista és espectacular!
Ara cal pensar en la baixada. El pas pels pendents del coll de Gabietús no és senzill, i menys amb la neu sobreescalfada pel sol. Però almenys hi ha traça!

Passem pel peu del corredor i fem tota la baixada fins al coll de Bujaruelo enmig d'una neu pesada i desagradable. Un tros més avall ens podem treure els grampons, i a primera hora de la tarda ja som al refugi amb una cervesa als dits, satisfets del primer tres mil de l'any, i fet per una via tan bona!

15 de març 2019

Roca Narieda, embolic a l'Ermita del Balinyó

Diumenge passat, amb el Pep, vam tornar a la Roca Narieda. Tot i ser ara la millor època (en teoria), ens hi vam rostir de valent. Si voleu anar-hi i el temps no canvia, aneu-hi mentalitzats i porteu molt aigua.

Fem una aproximació rostollera i arribem al peu de la via Excursió al Balinyó. Volíem fer una via ràpida i senzilla, que suposàvem solitària, i gaudir d'un dia agradable de grimpada i una mica d'escalada. Trobareu l'informació i la ressenya de la via al blog del Joan Asín.

Finalment, una mica esgarrinxats, arribem al peu del segon esperó, on comença la via.
El primer tram són 3 llargs molt senzills, potser el pas més difícil és el primer. La roca és prou bona, però amb molta vegetació, zones ramposes i alguna de trencada.

Després s'arriba a un tram de caminada, on cal anar a buscar la segona part de la via, la més interessant. 

Seguim la ressenya, unes fites, la tartera..., i finalment veiem un pont de roca i dos parabolts a la paret. Coincideix amb el què diu el paper, així que hi entrem.
Començo a pujar. És una placa compacta i molt bona, però comencen a aparèixer moltes assegurances.... Arribo a dalt i no ho veig gens clar. Trec el mòbil i trobo la ressenya dels Visas (Dalt de tot de la pàgina), ens hem liat i acabem de fer el cinquè llarg de la via Ermita del Balinyó!!

Els que fan la via sencera troben aquesta placa després del ràpel.

No sabem si baixar o seguir, i al final tirem amunt. Els llargs de 6a i 6b de dalt ens fan respecte, però pensem que com serà que no passem!

I de moment venen 3 llarg més d'anar fent. Plaques molt bones, moltes assegurances, i dificultat baixa.
El llarg amb passos de 6a, diria que obligats, em va agradar molt. És llarg (més de 50 m), vertical i cal anar-hi concentrat. Però els passos es deixen fer mica a mica, mirant-los bé i apretant una mica el cul. Cansat i acalorat arribem a la reunió.

El següent em fa patir menys, tot i el 6b obligat. Més que res perquè es veu més curt, i des de la reunió no fa tanta por. Però el pas clau és molt dur, tot i ser curt, i em costa una caiguda abans de poder passar!! 

Amb els dits rascats i una mica de sang i pell arrencada pel sotrac, arribo a la reunió!! Caure sempre és emprenyador.... 

Sort que sempre porto uns guants a la motxilla, i avui em serviran per protegir les ferides i poder continuar escalant amb menys molèsties.
Després del llarg dur, ja només cal anar fent, encadenant plaques una darrera l'altra, seguint la tònica de la part superior de tota la Roca Narieda!
Finalment arribem al cim, ben suats, amb la determinació de tornar-hi aviat, per fer la combinació que ens falta, la primera part d'aquesta via i la segona de l'altra!!

12 de març 2019

Cresta del Sol, Serra dels Bastets

El dissabte 2 de març, per entrenar una mica això de les crestes, i també per recordar les bones estones passades a la Cresta del Sol fa 12 anys, vaig tornar-hi acompanyat del Celdoni i el Cinto. 

Es tracta d'una cresta molt agradable, en un racó abandonat i solitari de la serra dels Bastets, molt a prop de l'embassament de la Llosa del Cavall. A dalt he deixat la ressenya original dels Kutreaperturistes, on també hi trobareu tots els detalls per l'accés i el retorn.

Un camí que surt de la carretera que baixa de Sant Llorenç de Morunys cap a Solsona, i que puja, baixa i dóna algunes voltes fins arribar al peu de la cresta, seguint corriols que cal anar endevinant per on passen.
Després d'un primer tram de grimpar, comença el tram de l'escalada, que es fa molt curt i sempre sobre una roca extraordinària! Un conglomerat de primera. 

L'escalada la fem en dos llargs ben llargs de gairebé 60 m per estalviar reunions, i després ja pleguem el material. El darrer pas de IV+ abans del cim, és escaquejable.
A part de practicar la grimpada aèria, la sortida també ens serveix per jugar una mica amb el petit dron que a vegades m'acompanya i que deixa imatges tan suggerents com les del video de sota.
Després, ja només cal seguir el camí de baixada, amanit amb un ràpel de 25 m i un tram de ferrada que potser caldria renovar abans que no caigui al cap d'algú....

No deixa de ser, però una ruta molt agradable i molt recomanable, sobretot si teniu ganes de conèixer aquests racons que encara conserven l'aire agrest i solitari.

22 de febr. 2019

Cascades al Pedraforca: Arbret, Curset, Il·lusions d'hivern i Columna del Verdet

Aquest mes de febrer ha estat bastant bo per a les cascades del Pedraforca. Durant tot el mes s'han mantingut en condicions acceptables i, de fet, encara avui queda alguna cosa de gel tot i la calor.

Amb el Moi hi hem pujat un parell de cops, un matí a primers de febrer, en que ens vam fotre de fred, i una tarda la setmana passada, molt més relaxada.

Cal destacar la comoditat per anar-hi, més emblant a anar a fer esportiva que alta muntanya! Des del mirador de Gresolet, una agradable passejada et deixa al peu de la que haguem triat. La primera va ser la de l'Arbret.
La cascada de l'Arbret la vam fer en 3 llargs. el primer puja un petit ressalt vertical i arriba sota del llarg més interessant, just a sota de l'arbre.

Després un tercer llarg ens serveix per arribar al camí del refugi després de superar uns petits ressalts que ja no tenen massa dificultat.
Després hi tornem, aquest cop per anar a la cascada del Curset, que amb només una bonica tirada et deixa altra cop al camí del refugi.
Aquesta sortida de primers de febrer la vam deixar aquí, tant pel fred que feia com per la gran quantitat de gent que hi havia..., no estem fets per fer cues!

3 setmanes més tard hi tornem a la tarda, ja amb el gel amb un estat més precari, però el fet de poder escalar sols ens agrada molt més.
Comencem per la il·lusions d'hivern, on hi trobem el gel fràgil i trencadís, però encara en prou quantitat com per gaudir de l'escalada. Reconec que el segon llarg em va agradar molt.
Després de tot un llarg tram que fem a corda estesa, arribem a la base de la columna del Verdet. Una cascada situada entre el camí de Set Fonts i del del Verdet. 

Aquí, curiosament, el gel està en unes condicions magnífiques, amb bona consistència però amb els piolets que hi entraven sols! Un autèntic plaer.
Ja només ens queda el retorn cap al mirador pel camí del refugi, entapissat de gel, mentre anem veient com el dia se'n va i arriba la fosca...

28 de gen. 2019

Via llamp de llamps a la paret de la Batalla. Vilamala.

Engrescats per la darrera publicació al Vèrtex d'un recull de les vies de la paret de la Batalla, aquest diumenge amb el Pep, hem anat a veure quin pa s'hi dóna. Mirant enrere, veig que des de l'any 12 que no hi venia, massa temps per aquest racó tan bonic i salvatge!

A sobre he deixat la ressenya que van fer els Kutres, on es veu molt bé l'aproximació des del PK. 20 de la carretera entre Solsona i coll de Jou. I, a sota, la bona ressenya que va fer l'Edunz, més detallada.
Anem amb una única corda de 60 m, però no tenim massa problema amb els ràpels. A la tirada més llarga, la segona de 40 m, la corda s'acaba just a tocar de la següent instal·lació.

Comença pujant el Pep, un llarg on anem veient que la qualitat de la roca és l'esperada: ni horrible ni compacta, dubtosa en molts llocs. Cal pujar amb calma, sobretot perquè només hi ha un espit al llarg (al tram de III+) i no es pot posar gran cosa. 
El segon llarg comença com el primer, però a la part superior es va redreçant fins ser fins i tot més que vertical. 

Aquí trobo un pont de roca, un clau i 3 espits concentrats en el tram vertical, que cal negociar en una lleugera diagonal cap a la dreta, fins arribar a una estreta cornisa que et porta a la reunió. Per millorar la seguretat del segon en un pas tonto a l'entrada de la reunió, val la pena xapar el primer spit del tercer llarg.

Seria un tram molt bo si no fos per la qualitat de la roca i els còdols que es desprenen...
El tercer llarg engega amb un tram molt vertical, assegurat per un parell d'espits i un clau falcat que fa poca gràcia... Però hi ha algun merlet que ens ajuda a treure'ns la por del cos! Aquí la roca ja millora clarament, amb molta més presència de ciment calcari entre els còdols, que ajuda a agafar confiança.
Finalment, acabem la via ajuntant els dos darrers llargs, molt senzills però sense possibilitat de protegir-los, en una única tirada de 55 m.

Per a la via vam poder encintar algun merlet i fer servir algun alien i algun tricam, però poca cosa. Cal anar-hi mentalitzat, sobretot perquè la roca és com és, i els trams difícils ho són.