20 de jul. 2018

Via Souterrata de Devoluy

Molt a prop de l'estació d'esquí de Súper Devoluy, hi ha una autèntica curiositat, un avenc visitable equipat com una via ferrata. Ells l'anomenen via Souterrata, i diria que no n'hi deuen haver gaires més.

A mi no m'agrada especialment, però de tant en tant ja m'agrada ficar-me en alguna cova o avenc, sobretot com a geòleg per veure el que arriba a fer l'aigua amb temps, paciència i àcid carbònic a sota terra.

Des de l'estació, una passejada de 15 minuts em porta fins l'entrada, situada en una de les nombroses dolines de l'esplanada càrstica, el que allà anomenen pla de les Tunes.
Per l'explicació no ho semblava, però en el recorregut hi ha nombrosos punts estrets, així que abans d'entrar ja m'he penedit de portar la motxilla.... Mirant l'entrada de l'avenc ja ho hauria d'haver suposat. 

Tot just començar, i ja et trobes una escala desplomada que et fica a l'interior d'un pou.
A sota ja estàs completament a les fosques, però amb l'ajuda del frontal puc gaudir de les formes excavades a la roca calcària, com aquests meandres per on circulava l'aigua fins que la dissolució de la roca no la va enviar més avall.
De tant en tant hi ha algun petit rètol que t'avisa d'algunes formes especials, com aquests micro cristalls de calcita que prenen forma de coliflor, i que no s'han de toca per la seva fragilitat.

I el camí segueix més cap endins.
Les concrecions calcàries són molt estètiques, em recorden algunes formes en parets de roca exteriors, aquí sembla que es tracta d'una calcària molt pura. Pràcticament no hi ha fang a l'interior de la cova.
Realment el recorregut, d'uns 300 m, és tot un espectacle. Llàstima d'aquest forats estret que cal travessar de tant en tant i que em posen dels nervis!
Aquestes calcàries del Devoluy solen ser molt riques en nòduls de sílex. En aquest punt, però, els nòduls són més escassos i només en veiem de tant en tant, al destacar per la seva major duresa i la seva insolubilitat en aigua.
I al final torno a l'exterior i a la llum, per un altre miserable foradet que he hagut de fer arrossegant-me i amb la motxilla per davant...

No és que m'hagi apassionat la visita, però si que és interessant i entretinguda, això si, només recomanable per a qui no pateixi claustrofòbia!

I per facilitar la recerca de l'entrada, que costa una mica de trobar, us deixo a sota el mapa i, al Wikiloc, el track.

15 de jul. 2018

Olan, cim central, corredor SE

L'Olan és un dels cims més interessants del massís dels Ecrins, amb una paret nord (1.100 m) on només hi escalen els millors, i cap vessant fàcil. 

Las nostra intenció inicial, amb el Pep, era de pujar al cim nord per la cornisa i la bretxa Escarra, però al final el desconeixement del massís i la boira espessa ens va portar cap al corredor SE del cim Central, seguint la ruta marcada a dalt amb punts grocs.

La jornada va començar el divendres 6 amb la pujada al refugi de l'Olan. Es tracta d'una agradable pujada des de la Chapelle en Valgaudemar, de 1.240 metres de desnivell!! A ple sol, a més...
Així que vam arribar al refugi amb moltes ganes de ficar-nos a l'ombra a hidratar-nos amb una bona cervesa.

Un refugi amb una guarda molt agradable i on vam sopar molt bé!! Allà vam veure que l'endemà seriem 4 cordades per l'Olan. També ens van dir que la previsió era de bon temps, però la realitat va ser lleugerament diferent.

Abans de gitar-nos cap a les 9 del vespre, l'Olan ens ensenyava un bonic aspecte que prometia bon temps per l'endemà. Es veuen molt bé el cim Central a l'esquerra, i el cim Nord, al mig i endarrerit.
Posem el despertador a les 4, esmorzem i pugem pel camí del coll de l'Olan. Abans d'arribar-hi tirem a la dreta ens equipem i entrem a la petita gelera.

Pugem en diagonal a la dreta fins la rimaia. Allà veiem que les altres cordades es paren i comencen a fer llargs de corda per superar la rimaia i el mur, però nosaltres preferim provar-ho i trobem que la dificultat és baixa i que només es tracta que d'una senzilla grimpada.
Així arribem ràpidament a la gran cornisa que anem seguint gràcies a les evidències i a les fites. Passem sota la bretxa Escarra sense veure-la i continuem per la cornisa.

Les fites també continuen, així que seguim confiats.
Finalment la cornisa s'acaba en una canal, on comencem a pujar per la roca.

Però aviat la neu ocupa tot l'espai, així que tornem a posar-nos grampons i piolet i pugem pel corredor. Fins aquí la dificultat ha estat prou raonable com per anar desencordats. A més, aquest país inestable i amb grans trams de roca trencadissa, assegurar-se és molt complicat.
Arribem entre la boira, que no ens deixarà pràcticament en tot el dia, a la bretxa entre els cims Nord i Central. La pujada al cim Nord no la veiem gens clara, així que enfilem al cim Central, on hi veiem reunions equipades. No les aprofitem a la pujada, però per baixar ens permetrà de fer algun ràppel que ens farà guanyar en seguretat.
A dalt de tot, gaudim del moment i la boira també hi col·labora aixecant-se alguns moments...

Davant nostre veiem el cim Nord, 6 m més alt que el nostre i igualment impressionant.
Contents i enganyats, pensant que ara el sol ja ens acompanyarà tota la baixada, comencem a tirar avall. Una desgrimpada descomposta i un parell de rappels, ens deixen a la bretxa.

I algunes instal·lacions antigues també ens permeten guanyar temps damunt la neu estovada, fent 3 rappels.
La boira continua acompanyant-nos, però de tant s'obre. Així, just arribats a la cornisa, ens ofereix una perspectiva del què acabem de fer.

I també de l'entorn on ens estem movent!!
Al final de la cornisa anem a buscar els equipaments que ens deixaran a la neu, en 4 rappels. 

El darrer amb la dificultat afegida d'evitar entrar dins de la rimaia.
I després ja només quedarà baixar per la gelera fins el camí, el refugi i el cotxe. Una baixada de 2.400 metres, amb unes nuvolades que ens han ajudat a arribar menys acalorats... 

13 de jul. 2018

Le Vieux Chaillol

Després d'uns dies d'escalfament pels Prealps calcaris, avui toca una incursió als Ecrins. El Vieux Chaillol és un cim còmode i agradable, sobretot si el comparem amb les muntanyes anteriors..., però és una bona talaia del massís, i com diuen els fracesos, amb una vista "epostouflante"!

Únicament té desnivell i llargada, però res d'especial més que una bona ascensió a un bonic cim.

Es pot sortir directament de l'estació d'esquí Chaillol 1600, o bé un centenar de metres més amunt remuntant amb el cotxe la pista forestal. El camíi puja en direcció al coll de la Pisse, tot i que de fet n'hi ha 2, el de la dreta que he fet servir per pujar,i el de l'esquerra, per baixar. 

Pujant sempre tenim de fons la vall de Champsaur.
Al coll, cal continuar un camí ben senyalitzat amb fites fins a la cabana dels Parisencs, on comença la pujada final. Ara ja no hi ha camí, però es poden anar seguint les fites i algun rastre sense massa problema. És important saber que el recorregut puja sempre per l'esquerra de la carena principal.

Darrera nostre deixem enrere l'estètic pic calcari de la Venasque.
Cap amunt la neu es fa més abundant, així que arribo dalt amb els peus humits...
Llàstima del temps, que no és dolent del tot però està força revoltat, i les nuvolades que creixen m'impedeixen de veure la vista sobre els Ecrins, que té pinta de ser molt bona.

M'spero una bona estona, però el temps no millora, així que tiro cap avall una mica decebut.
I he fet bé de no estar-hi més del compte, perquè al coll de la Pisse ja comença a plovisquejar. Per sort, el temporal no engega de debò fins després d'arribar al cotxe. Me n'he escapat d'una de bona...

A sota us deixo el recorregut, i al Wikiloc hi trobareu el track.

10 de jul. 2018

Grand Ferrand, al Devoluy

Quan s'entra al Devoluy pel sud, el Grand Ferrand, que es veu des del coll a l'esquerra, impressiona. La segona alçada del massís, és un muntanyot. Després, mirant papers, veig que és un cim al qual no hi arriben camins senyalitzats...., de fet, la major part dels recorreguts són fora camí.

Hi ha un recorregut circular i molt salvatge, que és el que he fet. Sortint des de Lachaup cal seguir un tros una pista fins aparcar el cotxe en un revolt, des d'on baixes a buscar el barranc dels Adroits. Un barranc estret i ombrívol, que cal anar seguint tot superant algun graó.
En el moment en què veiem unes baumes i un bonic pont de roca a la cinglera de la dreta, cal tirar amunt sense camí, a buscar la carena.

Aquesta muntanya, com tot el massís, té un gran desenvolupament càrstic, i anem trobant baumes, avencs i dolines a mesura que pugem.
Ja veiem el cim, i podem endevinar el recorregut. Cal pujar fins al coll marcat i envoltat de tarteres, seguint els rastres que trobem, i després voltar la punta rocosa principal per pujar a la carena final. Aquí trobem algun rastre que ens ajuda, però en general, ni això.

Després ja només caldrà seguir la carena fins el cim, en un recorregut marcat per la roca descomposta a l'aresta, i uns darrers graons més verticals al final.
Des del cim veiem tota la carena fins a lObiou. I al davant el Vercors, amb el Mont Aiguille i el Grand Veymont.
La baixada no és cap regal. Primer cal tornar fins un replà, i girar cap al nord per agafar unes tarteres penjades anomenades Vira olímpica. Al damunt veiem els anomenats arcs interferrants, imagino que perquè uneixen el Grand i el Petit Ferrand...

Enguany a la Vira olímpica encara hi ha força neu, això obliga a passa per l'estret tram herbós, ran de cinglera perquè la tartera és fina i inestable. Al començament costa una mica, però a mesura que vaig travessant l'hi vaig trobant la manera.
I després d'arribar al final de la vira olímpica, a la dreta de la foto de sobre, encara cal baixar la canal pedregosa, més difícil del què sembla.

A partir d'aquí, només continuar gaudint d'aquesta muntanya tan salvatge, i anar a buscar el fons del barranc dels Adroits, evidentment sense cmaí, és a dir, per on ens agradi més!

A sota deixo el mapa de recorregut que jo he fet, amb el track. Aquí el GPS és més que recomanable.