15 de jul. 2018

Olan, cim central, corredor SE

L'Olan és un dels cims més interessants del massís dels Ecrins, amb una paret nord (1.100 m) on només hi escalen els millors, i cap vessant fàcil. 

Las nostra intenció inicial, amb el Pep, era de pujar al cim nord per la cornisa i la bretxa Escarra, però al final el desconeixement del massís i la boira espessa ens va portar cap al corredor SE del cim Central, seguint la ruta marcada a dalt amb punts grocs.

La jornada va començar el divendres 6 amb la pujada al refugi de l'Olan. Es tracta d'una agradable pujada des de la Chapelle en Valgaudemar, de 1.240 metres de desnivell!! A ple sol, a més...
Així que vam arribar al refugi amb moltes ganes de ficar-nos a l'ombra a hidratar-nos amb una bona cervesa.

Un refugi amb una guarda molt agradable i on vam sopar molt bé!! Allà vam veure que l'endemà seriem 4 cordades per l'Olan. També ens van dir que la previsió era de bon temps, però la realitat va ser lleugerament diferent.

Abans de gitar-nos cap a les 9 del vespre, l'Olan ens ensenyava un bonic aspecte que prometia bon temps per l'endemà. Es veuen molt bé el cim Central a l'esquerra, i el cim Nord, al mig i endarrerit.
Posem el despertador a les 4, esmorzem i pugem pel camí del coll de l'Olan. Abans d'arribar-hi tirem a la dreta ens equipem i entrem a la petita gelera.

Pugem en diagonal a la dreta fins la rimaia. Allà veiem que les altres cordades es paren i comencen a fer llargs de corda per superar la rimaia i el mur, però nosaltres preferim provar-ho i trobem que la dificultat és baixa i que només es tracta que d'una senzilla grimpada.
Així arribem ràpidament a la gran cornisa que anem seguint gràcies a les evidències i a les fites. Passem sota la bretxa Escarra sense veure-la i continuem per la cornisa.

Les fites també continuen, així que seguim confiats.
Finalment la cornisa s'acaba en una canal, on comencem a pujar per la roca.

Però aviat la neu ocupa tot l'espai, així que tornem a posar-nos grampons i piolet i pugem pel corredor. Fins aquí la dificultat ha estat prou raonable com per anar desencordats. A més, aquest país inestable i amb grans trams de roca trencadissa, assegurar-se és molt complicat.
Arribem entre la boira, que no ens deixarà pràcticament en tot el dia, a la bretxa entre els cims Nord i Central. La pujada al cim Nord no la veiem gens clara, així que enfilem al cim Central, on hi veiem reunions equipades. No les aprofitem a la pujada, però per baixar ens permetrà de fer algun ràppel que ens farà guanyar en seguretat.
A dalt de tot, gaudim del moment i la boira també hi col·labora aixecant-se alguns moments...

Davant nostre veiem el cim Nord, 6 m més alt que el nostre i igualment impressionant.
Contents i enganyats, pensant que ara el sol ja ens acompanyarà tota la baixada, comencem a tirar avall. Una desgrimpada descomposta i un parell de rappels, ens deixen a la bretxa.

I algunes instal·lacions antigues també ens permeten guanyar temps damunt la neu estovada, fent 3 rappels.
La boira continua acompanyant-nos, però de tant s'obre. Així, just arribats a la cornisa, ens ofereix una perspectiva del què acabem de fer.

I també de l'entorn on ens estem movent!!
Al final de la cornisa anem a buscar els equipaments que ens deixaran a la neu, en 4 rappels. 

El darrer amb la dificultat afegida d'evitar entrar dins de la rimaia.
I després ja només quedarà baixar per la gelera fins el camí, el refugi i el cotxe. Una baixada de 2.400 metres, amb unes nuvolades que ens han ajudat a arribar menys acalorats... 

13 de jul. 2018

Le Vieux Chaillol

Després d'uns dies d'escalfament pels Prealps calcaris, avui toca una incursió als Ecrins. El Vieux Chaillol és un cim còmode i agradable, sobretot si el comparem amb les muntanyes anteriors..., però és una bona talaia del massís, i com diuen els fracesos, amb una vista "epostouflante"!

Únicament té desnivell i llargada, però res d'especial més que una bona ascensió a un bonic cim.

Es pot sortir directament de l'estació d'esquí Chaillol 1600, o bé un centenar de metres més amunt remuntant amb el cotxe la pista forestal. El camíi puja en direcció al coll de la Pisse, tot i que de fet n'hi ha 2, el de la dreta que he fet servir per pujar,i el de l'esquerra, per baixar. 

Pujant sempre tenim de fons la vall de Champsaur.
Al coll, cal continuar un camí ben senyalitzat amb fites fins a la cabana dels Parisencs, on comença la pujada final. Ara ja no hi ha camí, però es poden anar seguint les fites i algun rastre sense massa problema. És important saber que el recorregut puja sempre per l'esquerra de la carena principal.

Darrera nostre deixem enrere l'estètic pic calcari de la Venasque.
Cap amunt la neu es fa més abundant, així que arribo dalt amb els peus humits...
Llàstima del temps, que no és dolent del tot però està força revoltat, i les nuvolades que creixen m'impedeixen de veure la vista sobre els Ecrins, que té pinta de ser molt bona.

M'spero una bona estona, però el temps no millora, així que tiro cap avall una mica decebut.
I he fet bé de no estar-hi més del compte, perquè al coll de la Pisse ja comença a plovisquejar. Per sort, el temporal no engega de debò fins després d'arribar al cotxe. Me n'he escapat d'una de bona...

A sota us deixo el recorregut, i al Wikiloc hi trobareu el track.

10 de jul. 2018

Grand Ferrand, al Devoluy

Quan s'entra al Devoluy pel sud, el Grand Ferrand, que es veu des del coll a l'esquerra, impressiona. La segona alçada del massís, és un muntanyot. Després, mirant papers, veig que és un cim al qual no hi arriben camins senyalitzats...., de fet, la major part dels recorreguts són fora camí.

Hi ha un recorregut circular i molt salvatge, que és el que he fet. Sortint des de Lachaup cal seguir un tros una pista fins aparcar el cotxe en un revolt, des d'on baixes a buscar el barranc dels Adroits. Un barranc estret i ombrívol, que cal anar seguint tot superant algun graó.
En el moment en què veiem unes baumes i un bonic pont de roca a la cinglera de la dreta, cal tirar amunt sense camí, a buscar la carena.

Aquesta muntanya, com tot el massís, té un gran desenvolupament càrstic, i anem trobant baumes, avencs i dolines a mesura que pugem.
Ja veiem el cim, i podem endevinar el recorregut. Cal pujar fins al coll marcat i envoltat de tarteres, seguint els rastres que trobem, i després voltar la punta rocosa principal per pujar a la carena final. Aquí trobem algun rastre que ens ajuda, però en general, ni això.

Després ja només caldrà seguir la carena fins el cim, en un recorregut marcat per la roca descomposta a l'aresta, i uns darrers graons més verticals al final.
Des del cim veiem tota la carena fins a lObiou. I al davant el Vercors, amb el Mont Aiguille i el Grand Veymont.
La baixada no és cap regal. Primer cal tornar fins un replà, i girar cap al nord per agafar unes tarteres penjades anomenades Vira olímpica. Al damunt veiem els anomenats arcs interferrants, imagino que perquè uneixen el Grand i el Petit Ferrand...

Enguany a la Vira olímpica encara hi ha força neu, això obliga a passa per l'estret tram herbós, ran de cinglera perquè la tartera és fina i inestable. Al començament costa una mica, però a mesura que vaig travessant l'hi vaig trobant la manera.
I després d'arribar al final de la vira olímpica, a la dreta de la foto de sobre, encara cal baixar la canal pedregosa, més difícil del què sembla.

A partir d'aquí, només continuar gaudint d'aquesta muntanya tan salvatge, i anar a buscar el fons del barranc dels Adroits, evidentment sense cmaí, és a dir, per on ens agradi més!

A sota deixo el mapa de recorregut que jo he fet, amb el track. Aquí el GPS és més que recomanable.

8 de jul. 2018

Le Grand Veymont, Vercors, en ruta circular

El Grand Veymont és el cim més alt del massís del Vercors, un dels massissos calcaris dels Prealps amb més personalitat. Com que el conec poc, he aprofitat de ser-hi a prop per anar-hi.

Vaig veure que pel vessant est, els Engarrista havien fet una ruta circular que tenia molt bona pinta, però al final només l'he seguida en part. Mirant bé, vaig trobar que si sortia de la vall situada més al sud, feia el flanqueig al principi i no al final, com van fer ells. Per la resta, la idea del recorregut és molt bona!!

Així que vaig sortir de l'aparcament de Fréchinets, damunt de Saint Michel-les-Portes, per un bonic camí pel mig d'una fageda amb avet roig. Ben aviat el camí marxa cap a la dreta, en horitzontal, travessant tot de torrents molt castigats per les riuades.
El dia no és dolent, però els núvols que corren m'impedeixsen de veure el Mont Aiguille. Un cim que ja he escalat dos cops, pel pilier sud i la via normal, i que avui no podré veure.

El seu aspecte normal hauria de ser aquest de sota...
El camí puja una cresta i la torna a baixar,i es va acostant sota el Pas de la Ville, en un dia humit i xafogós.
A la cruïlla, tiro amunt cap al coll. Al Pas de la Ville hi trobo una placa que recorda un resistent francès de la Segona guerra mort pels nazis. I és que el Vercors s'havia convertit en una zona de refugi per als resistents, fins que l'any 1944 l'exèrcit alemany va intervenir, aniquilant als pobres resistents, i als que no ho eren, també! Encara ar estan esperant l'ajuda aliada promesa...
Del coll, cal agafar el camí de la carena, ue puja fort d'entrada i més amunt es va suavitzant.

Un camí que permet veure una gran quantitat de fauna, com les marmotes xiuladores.
També íbex molt tranquils i força perdiu blanca. Si ho afegim als cèrvols i altre animalons que he anat trobant, cal pensar que és un massís molt bo per veure fauna.
Finalment arribo al cim, entre el joc dels núvols i el sol. Però no acaba de fer net.
La baixada la faig pel costat oposat, cap al pas de Bachasons, travessant uns paisatge càrstic ple de dolines.

Però no arribo al pas de Bachasons, abans hi ha el pas de Fouillet per on faig una bona drecera!
Això si, des d'allà em despedeixo del Mont Aiguille sense haver-lo vist. I després ja només cal seguir un camí ràpid que baixa pel mig del bosc directe fins l'aparcament.

A sota podeu veure el recorregut, i trobareu el track al Wikiloc.