19 de set. 2018

Cresta del pic de Ruf al pic de Rulhe, des de la vall d'Incles

Un parell de setmanes més tard, torno a Andorra. Aquest cop amb el Pep i amb la intenció de travessar cap a l'Arieja per provar la cresta Ruf-Rulhe.

Anem molt aviat i sortim de l'aparcament de la vall d'Incles gairebé de fosc, seguint el camí que puja cap el refugi de Juclar, al costat de l'estany Gran de Juclar. 

Es lleva un dia fantàstic, que dóna molta tranquil·litat!
Després del refugi el camí travessa entremig dels estanys i s'enfila fins al coll de Juclar i, després, fins el coll de l'Alba. Des d'aquest punt, aviat arribem dalt del pic de Ruf. No hi ha cap dificultat, però no hi ha un camí clar.

Des d'allà ja veiem tota la cresta que ens separa del Rulhe, i els gendarmes centrals de major dificultat.
En teoria la cresta no és massa difícil, un llarg de IVº i la resta trams aïllats de II i IIIº. Així que optem per una estratègia molt determinada sabent que aquest és un terreny on ens movem prou bé.

Portem una única corda de 30 m en una motxilla, i en l'altra, una mica de material pel que calgui. I la vam encertar, ja que vam fer gairebé tota la cresta a pèl, tret del gran gendarme final, i els 4 ràpels que vam trobar entremig, no superaven els 15 m.
Així que anem avançant ben concentrats, gaudint d'una roca prou bona, tot i els liquens i les herbes, i acostant-nos mica a mica al nostre objectiu final.
Portem un parell de cordades al davant, un fet ben sorprenent en aquests paratges. Sobretot tractant-se d'una cresta amb una aproximació que no és cap tonteria! Això provocarà un petit embús al tram difícil, però res massa greu.

El recorregut detallat de la cresta està molt ben explicat en llibres i a la xarxa, però en el fons, cal tenir clar que s'ha de seguir la cresta sense donar-hi gaires voltes! Nosaltres ho vam així, i cada cop que trobàvem una instal·lació, feiem el ràpel corresponent, que ens ajudava a no patir tant.
Finalment arribem al gran Gendarme. Allà ens encordem i fem 3 llargs. Un primer, senzill, per acostar-nos sota la fissura difícil. Un llarg bonic i aeri.

Des d'aquí, m'acosto fins sota la fissura que té prou bon aspecte i es deixa protegit bé.
Amb les botes costa una mica d'encarrilar i les mans es refreden, però al final trobo la manera i d'una estrebada puja a sobre. És un IV atlètic, més aviat IV+!! 

Un darrer llarg encara més aeri per la cresta, ens porta al final de les dificultats principals.
Des d'allà cal desgrimpar fins un collet, i llavors ja només cal seguir canals herboses amb alguns passos de grimpada, per arribar a la canal que ens portarà al cim.
No tenia gaire bon record de la baixada del Rulhe, però ara hi trobem una sèrie de fites que afavoreixen baixar sempre seguint el millor camí.

Un llarg flanqueig entremig de blocs granítics ens torna a la collada de Juclar, on retrobem el camí del matí per baixar fins a la vall d'Incles.

Un recorregut que deixo a sota, i al Wikiloc.

13 de set. 2018

Pessons, cresta del Gargantillar

La cresta del Gargantillar (a sobre) és una d'aquestes escalades senzilles que ens regalen les crestes andorranes. Una aproximació llarga però agradable, bona roca granítica i dificultat molt baixa i irregular. 

Tot i que la toponímia en aquesta zona és una mica caòtica i depèn de la cartografia amb què la miris, la cresta del Gargantillar és la que puja al pic dels Llops o Alt del Gargantillar seguint la carena NW. 

Per anar-hi miro la ressenya del llibre de crestes del Pirineu Oriental del Pako Sanchez, però ell proposa l'accés des del bonic refugi d'Ensagents i jo prefereixo anar-hi per la vall paral·lela, per un camí més curt, directe i agradable.

Així que deixo el cotxe als Cortals d'Encamp i surto cap al refugi d'Ensagents, però a la segona cruïlla deixo el camí del refugi i marxo cap a la dreta a buscar el pas de la Clau, que permet travessar el riu d'Ensagents i entrar a la coma dels Llops. Una zona de pastura d'eugues.
El camí al principi és molt clar, i a mesura que pujo es va desdibuixant, però les fites i alguns rastres de camí, i la lògica d'anar pujant en diagonal fins a la bretxa de la carena, fan que arribi ràpidament al peu de les dificultats, en una zona on els mapes anomenen Collades Baixes.

Ahir va ploure molt, el què vol dir que he arribat aquí xop de peus. A més, els liquens de les roques estan inflats d'aigua, el que fa encara més complicada la grimpada per la cresta i calgui estar més concentrat que mai.
Les primeres dificultats són per moure's en un caos de grans blocs relliscosos, fins que arribo al primer ressalt difícil, una fissura força vertical que deu ratllar el IVº però que es deixa fer molt millor que la cresta inestable i mullada!
Hi ha dos o tres trams curts d'una dificultat semblant, però en general la cresta consisteix en grimpades aèries combinades amb algun tram curt de camí. 

Ara toca el sol i, a mesura que se'm van eixugant els peus i la roca s'escalfa, augmenta també el gaudi de la grimpada. No hi ha ningú més per aquí dalt, és una zona prou salvatge per ser Andorra, així que tot plegat fa que la sortida sigui encara millor

Aviat arribo al cim, on em relaxo després de la tensió de la cresta. Penso que puc fer més i per on baixar, i al final opto per la solució ràpida de la canal de l'Ossa, que baixa directa en direcció al refugi d'Ensagents.
Mentre baixo em vaig fixant en les crestes veïnes i el joc d'ombres dels seus gendarmes...

També en que a les parts més altres la pluja d'ahir es va convertir en una mica de neu. La primera neu de la tardor.
La baixada em porta a un caos de blocs que cal travessar per arribar a la vora de l'estany Moreno. Un flanqueig em porta al camí que surt del refugi d'Ensagents, que només cal seguir de baixada per tornar a l'aparcament.
Un recorregut que podeu veure a sota, amb el track del Wikiloc.

10 de set. 2018

Monte Pelmo

El Monte Pelmo, qui l'ha vist i no ha pensat immediatament en poder-hi pujar? Un dels cims més alts i més imposants de les Dolomites. Gros, massís i amb aspecte impenetrable. Cansat de veure'l des de qualsevol punt per la seva posició central, al final ha arribat l'hora d'entreveure els seus misteris.

Pujo amb cotxe la vall de Zoldo fins el poblet de Zoppé di Cadore, i deixo el cotxe a l'aparcament que hi ha just al costat d'on surt el camí cap al refugi Venezia.

Hi ha una bona pujada, però el magnífic camí puja suau entremig d'un bonic bosc de faigs i làrix, i al cap d'una hora arribo al passo di Rutordo. Una petita baixada i ja sóc al refugi, on faig un cafè entre els muntanyencs que travessen alguna Alta Via.
El pas clau per pujar al Pelmo és l'anomenada Cengia di Ball, una cornisa horitzontal que travessa tota la cinglera fins a una mena d'embut central, a la cara est de la muntanya.

Per arribar-hi cal enfilar-se pel camí que travessa diverses tarteres, fins situar-se sota la paret en un punt senyalitzat amb pintura vermella. Una petit grimpada dóna accés a la Cengia.

La cornisa és molt aèria i cal tenir el pas ferm, però no és difícil. Només hi ha dos passos, el segon anomenat el passo del Gatto, és el més espectacular. Abans calia passa reptant sota un sostre, d'aquí el nom, i ara hi ha un passamà que permet passar per fora. Això si, és un pas desplomat.
Finalment arribo a l'embut. Aquí s'acaben les dificultats principals i només cal seguir el camí desdibuixat que va pujant buscant els millors passos entremig de la tartera.
Mica a mica puja la boira, però també té la seva part bona: ens tapa el sol i dibuixa formes fantasmagòriques amb les carenes!

Finalment arribo a la carena final, acompanyat d'un italià que he trobat pujant. Intentem afanyar-nos abans no s'acabi de tapar del tot.
Però arribem justets! La visibilitat s'esvaeix, però encara ens permet fer alguna foto del cim, i de l'espectre de Brooken!!
Estem una bona estona al cim, menjant i esperant que la boira s'esvaeixi, però com sol passar sempre, fins que no en marxem no s'arregla el dia!

Així que ens acomiadem i tiro avall gaudint de les tarteres que tant costaven a la pujada!
Una muntanya especial, el Pelmo, no sabria dir el què, però a mi m'ha agradat molt, encara que signifiqui el final del periple dolomític d'enguany!

A sota deixo el mapa del recorregut, i al Wikiloc, el track.

31 d’ag. 2018

Tofana di Mezzo, ferrades punta Anna i Olivieri

La Tofana di Mezzo és la punta més alta del grup de les Tofana, i sempre l'havia trobada poc atractiva perquè té un telefèric que arriba fins sota mateix del cim. Però hi ha una llarga ruta d'ascens, que enllaça dues ferrates i passa lluny del funicular, que em va semblar prou atractiva. És la carena sud, a través de la punta Anna.

La primera intenció era de pujar en cotxe fins al refugi Dibona, però una nit de tempestes va tallar la carretera des de Cortina i vaig haver d'improvisar. Per una altra banda, vaig poder arribar amb el cotxe fins a sota de la primera parada del telefèric, al Col Druscié.

D'allà, seguint les pistes d'esquí, vaig pujar fins al refugi Pomedes, d'on surt el camí que va cap al peu de la primera ferrata, la de la punta Anna.
Així, en menys d'una hora i mitja ja estava enganxat als ferros que mica a mica et permeten d'enfilar-te per una carena aèria i entretinguda.

La ferrata de la punta Anna és la clàssica ferrata dolomítica, que segueix un recorregut lògic i amb molt poca ferramenta a part del cable de vida, sempre buscant els punts febles de la roca, escletxes, replans, cornises, xemeneies....
Això si, per a aquells a qui us agraden les vies ferrates aèries, és genial!
Al cim de la punta Anna aprofito per menjar alguna cosa. Des d'allà ja es veu el cim de la Tofana i, de tant en tant, les cistelles del telefèric que pugen i baixen.
Des d'aquí, cal caminar una estona per la carena, superant algun graó fins una cruïlla on hi ha el camí que baixa cap a la dreta fins la segona estació del telefèric (Ra Vallès), i el camí que baixa a l'esquerra i que porta al refugi Giussani.

Cal continuar recte seguint els senyals fins que torna a començar el camí equipat. Amb algun pas ben espectacular de flanqueig.
Tot pujant val la pena fixar-se com la muntanya es va erosionant molt de pressa, d'aquí l'aspecte trencat i caòtic dels cims dolomítics. La seva composició fa que siguin roques fràgils i trencadisses tot i la seva joventut: es tracta de muntanyes creades fa menys de 20 milions d'anys, poca cosa si ho comparem amb els 60 o 70 milions d'anys de les nostres muntanyes calcàries, molt més sòlides!

Travessem un forat de la carena, i perdem la vista de la Tofana di Rozes, que hem tingut sempre al davant.
Aquesta segona ferrata, la Olivieri, ja està molt més equipada amb escales i graons metàl·lics, tot i que si ho comparem amb les nostres, ens semblarà que en té molt pocs!

A prop del cim em trobo una colla de russos que la fan de baixada, és la primera presència humana que trobo avui!
I finalment arribo al cim! La perspectiva del recorregut, vista des d'aquí, fa goig.
Un cim on he de fer cua per poder fer-me una foto. Els pocs minuts que hi ha fins aquí des del telefèric fa que això sembli la Rambla! Només cal veure la gent prenent el sol a la terrassa de l'estació...

Dubto si anar cap a la Tofana di Mezzo i baixar a peu, però un genoll tocat em fa pensar que millor baixar en telefèric, avui que n'hi ha, i així demà podré tornar-hi!!
Cal dir, també, que les imatges de la cresta vistes des del telefèric valen la pena!!  Com el recorregut, que us deixo a sota i al Wikiloc.