13/11/2014

Diedre Tall d'oca i Alicorn, al coll Roig

Aquest estiu ja vaig venir a fer la Dersu Uzala, i ara hi tornem amb el José Manuel amb la intenció de fer aquestes dues vies força més exigents. Comencem per la Tall d'oca. Mirant la ressenya d'en Kim Gil, ena agafa una mica de por, però comencem convençuts que ens en sortirem.

El primer llarg no és massa complicat i està prou assegurat com per no patir-hi. La roca, com a tota la paret és molt bona. De fet ho és tant, que cal anar alerta on t'agafes per no punxar-te els dits!
El segon llarg ja és una altra història. Comença per una placa vertical molt fina on cal anar pujant amb tendència a l'esquerra sense deixar-nos temptar pel diedre extraplomat.... Trobem un maillon d'abandonament abans d'un pas molt obligat, però el Manyo està en forma i no l'afecta massa, així que continua pujant.

Després cal fer un pas molt llarg de flanqueig a l'esquerra i entrar a una zona de canaleres on la dificultat ja decreix.
El tercer també és molt exigent. A la reunió ens trobem al Santi, l'aperturista, i ens explica una mica de què va la cosa... Primer cal caminar uns metres per canviar de reunió, per atacar un diedre molt fi, però curt i assegurat, on una tibada de cinta m'ajuda a sortir-ne.

Després un flanqueig cap a les querra més senzilll ens porta a un altre diedre balmat que t'escup enfora, però on els friends mitjans ajuden a passar-hi amb una mica més de confiança.
El dia és molt bo, sol i caloreta mentre a la plana de Vic la boira ho omple tot.

Amb dos rappels tornem a estar al peu de la via i un curt flanqueig a l'esquerra ens deixa al peu de l'Alicorn. Una via que ja coneixia de fa més de quatre anys.
Després d'un primer llarg sense història, comencem el segon. Un pas atlètic ens deixa a l'inici de les canaleres. Aquí cal anar pujant amb calma, colocant-se bé i sense perdre els nervis que les assegurances no estan precisament a tocar.
El Manyo arriba a la primera cornisa i diu que ja en té prou, així que pujo per fer seguits els llargs tercer i quart de la ressenya de més amunt, cortesia dels Visas.

El pas més complicat consisteix en superar el sostre de la cornisa, que es fa millor per la dreta. Després continua la tònica anterior fins a la reunió intermèdia, a partir de la qual la dificultat decreix clarament.
El darrer llarg és bastant còmode fins el darrer tram, on una bona bavaresa ens posarà altra cop a prova!!

Per retornar al coll Roig, només ens cal seguir el camí que passa prop del final de les vies, amb una curta caminada que ens permet gaudir dels colors de la tardor!

07/11/2014

Peppermint, al Quié de Sinsat

El Quié de Sinsat és una paret que s'aixeca amb força damunt de la carretera que baixa d'Ax les Thermes cap a Tarascon. Una muralla calcària que feia temps que ens miràvem, i on vam acabar anant aquest cap de setmana passat amb el Manyo.

Entre les vies més llargues, la Peppermint és una de les més assequibles de la muralla. Altres n'hi ha de més senzilles, però no passen de 2 o 3 llargs.

Per arribar-hi cal parar a Sinsat i agafar el primer camí a la dreta just abans d'entrar al poble, un que travessa el pont i ens deixa a un aparcament molt agradable, amb tot de rètols amb informació sobre les zones d'escalada.

El camí puja fort, però en menys d'una hora arribem a peu de via. Els trencalls estan senyalitzats, de manera que no ens podem perdre. Al peu de via hi posa el nom, així que no hi ha pèrdua possible, tampoc. Més detalls, al llibre "Escaladas en el Pirineo norte".
De bon començament ja es veu que la roca serà immillorable, potser fins i tot massa compacte!! Hi ha un parell de passos relliscosos, els dos primers, després ja no hi ha rastre de desgast per enlloc.

El primer llarg puja primer dret, després gira a la dreta i torna a enfilar-se fins prop de la reunió. Aquest darrer tram te una caiguda perillosa, però un alien vermell m'ajuda a fer el pas i arribar a la reunió. Perquè la via està equipada amb parabolts, i les reunions amb parabolts amb anelles, però un joc de friends fins al 3 no ens va sobrar.

El segon ja es veu més difícil, i el José Manuel ho corrobora patint com toca en el primer tram de fissura, molt vertical. Després gira a l'esquerra i puja per un esperó. Tot i que segueix sent una escalada sostinguda, ja no és tan atlètica.
El tercer llarg comença per una placa d'adherència molt vertical. Al començament una petita bavaresa t'ajuda, però més amunt m'encallo i he de parar a mirar-ho bé..... Aconsegueixo passar i mica a mica es va tombant i fent més assequible.
Després ve una tirada de tràmit, la quarta. Amb un tram curt de V- i una llarga caminada pel bosc fins a la base de la paret superior.

Per contrast, la cinquena és la més difcíl de la via. 6a o 6a+ segons les ressenyes. És un llarg curt que segueix una fissura desplomada i atlètica, on cal anar bé de braços i de coco. Sort que permet posar alguna cosa entre xapa i xapa....
El sisè, tot i mantenir-se difícil ja és més normal. Segueix una fissura ampla i dreta, recte cap amunt, i amb paciència, es deixa fer. 

El pas més difícil és just abans d'arribar a la reunió, un petit desplom de preses arrodonides que costa d'encarar.
El darrer torna a ser un mur compacte de placa, bastant llarg i sostingut, que posa una bona cirereta final a la via!
Per baixar, en comptes d'anar per on hem pujat tirem recte avall a buscar les reunions de la via Lisa, i en 5 rappels tornem a estar a peu de via.

I al camí, ens fixem en els bonics rètols que informen de la regulació de la paret durant la primavera, que almenys se'ls han treballat força més que els reguladors nostrats!!

05/11/2014

Esperó nord-est del pic de la Valleta

7 anys després, torno a la Valleta. Aquell dia vam pujar al diedre central amb la Lu i dijous passat vam anar a l'esperó amb el José Manuel. Una via molt bona i distreta que ja coneixia de feia molts anys, tants que va ser com fer-la per primer cop.

Vam voler aprofitar els darrers dies d'estiu, i veient el temps actual, crec que la vam encertar.

Per anar-hi, portàvem la bona ressenya de l'Edunz (a sota), que ens va anar molt bé tot i que vam partir el quart llarg en dues parts per evitar el fregament, i perquè teníem seriosos dubtes que amb 60 metres arribéssim bé d'una reunió a l'altra.

El primer llarg és senzill, però feia força fred i la roca estava glaçada! El passet de IV és al començament i després només cal grimpar fins a la reunió. Una reunió amb un parell de claus i equipada per rapelar. A la majoria hi trobarem una combinació curiosa de clau i parabolt, i totes són rapelables menys la del cim.

El segon comença senzill i es va complicant, però la roca és molt bona i la fissura permet de protegir-se molt bé.
De fet, la majoria dels llargs van seguint fissures molt bones en roca sòlida. El tercer (a sobre) té una mena d'off with emprenyador abans de la reunió, que en aquest cas va anar bé per escalfar-nos una mica!!

I la primera meitat del quart, únicament un pas de tibar just a la sortida de la reunió.
El fred no afluixava massa, però aabrigats i amb guants a les reunions, la cosa s'anava suportant... A sobre podem veure al Manyo recuperant-se les mans del fred a la xemeneia estreta de la segona meitat del quart llarg.

El cinquè és el més estètic, una bonica bavaresa vertical i compacte, molt més espectacular que difícil. I molt fotogènica!!
Després ja només queda un llarg de tràmit fins ben a prop del cim. Un llarg on hi trobarem el diedre més bonic de la paret, curt però molt divertit. Tot i que es pot escaquejar, penso que val molt la pena!!

Des del cim, destaca la gelera rocallosa de la vall de l'Orri de la Vinyola. Un caos de pedres i tarteres que, durant les pluges, es mou de forma semblant a una gelera.

Per tornar, només cal seguir la carena cap a l'oest fins al primer coll, i anar baixant seguint el rastre i les fites. Ben aviat retrobem el camí de pujada i tornem al cotxe de manera més senzilla del què recordava!

24/09/2014

Travessa de les arestes de la Meije

La setmana passada vam passar-la als Alps amb el Pep. La primera intenció era anar al Valais, però les nevades i el mal temps havien deixat en molt mal estat les arestes rocoses per damunt dels quatre mil metres,  així que vam trobar un bon pla alternatiu. Una trucada al refugi del Promontoire, on ens van confirmar que la travessa estava en molt bones condicions, va fer la resta.

Deixem el cotxe a Villar d'Arene i baixem en bus fins a Bourg d'Oisans, on un taxi ens deixa a la Berarde. Els mesos de juliol i agost hi ha un bon servei de bus que puja a la Berarde, però som al setembre amb els seus avantatges i inconvenients....

Des de la Berarde, ens esperen 1.300 m de desnivell i 5 hores de camí fins al refugi del Promontoire. Ben aviat, ja veiem la paret sud de la Meije, amb el cim principal a l'esquerra i el Dit de Déu a la dreta, i la major part de l'itinerari que haurem de fer demà. 

L'entorn és excepcional i, sobretot, salvatge i solitari.
El refugi del Promontoire està situat just al peu de l'esperó sud del Gran Pic. De fet, l'escalada comença a la mateixa porta del refugi.

Com que sabem que començarem escalant de fosc, just arribar al refugi anem a veure com serà el començament on hi ha el primer llarg per superar l'anomenat pas del Gripau. I comencem a tastar com són el que aquí anomenen passos de III.....
L'endemà ens encordem a 2/4 de 6. Som 5 cordades per fer la travessa i tots sortim corrent cap amunt, que la jornada serà llarga.

Després del primer llarg ens desencordem i anem pujant a pèl però mirant molt bé on ens agafem. Algunes cordades que van al davant ens orienten i quan es fa clar ja estem al couloir Duhamel, on fem un segon llarg per assegurar un flanqueig molt exposat.

Al peu del mur Castelnou (a sobre) ens encordem altre cop. Ara ja no ens deslligarem fins al Glacier Carré.

Aquest tram és el més difícil de tota la paret, i no és fàcil de seguir. Però la intuïció funciona i, de tant en tant, algun clau ens indica que anem bé. 
Superem la muralla Castelnau (a sobre) i després la placa dels Austríacs (a sota), amb la curiositat de que tots els passos cotats de IIIº ens semblen més aviat IV o V.... Això ens alenteix una mica perquè ens fa dubtar del recorregut, però ens hi anem acostumant i no deixem de progressar.
Ja hem guanyat força alçada, el refugi es veu petit ben avall, i la Barra dels Ecrins treu el cap per darrera de la Grande Ruine! El dia continua sent excepcional i podem escalar al sol i en màniga curta!!
Després del pas del Gat, arribem al flanqueig que ens portarà fins al Glacier Carré. Aquest és el punt on cal prendre la decisió de retirar-se o continuar. Són les 11 i el guarda ens va comentar que, en aquesta època de l'any, ser-hi més tard de les 10 equivalia a arribar de fosc al refugi de l'Aigle. Però portem frontals i el temps és estable, així que no dubtem ni un moment de continuar cap amunt!

Travessa la gelera penjada no ens costa gaire i ben aviat som a la bretxa, al peu del Grand Pic.
Sortim de la bretxa desencordats, clarament a la dreta de l'aresta oest seguint unes canals desdibuixades, fins que la dificultat fa que ens encordem. 

En total farem 5 llargs de corda de 60 m per un terreny menys franc que abans i amb molt poques possibilitats d'assegurar-se. La roca ja no és la mateixa, hem canviat el granit pel gneiss, i es nota: més llisa, més descomposta i amb menys fissures.
El quart llarg ens porta fins al Cheval rouge, una placa característica de color vermell que cal travessar fent un pas de cavall i que ens porta al vessant nord, fred i glaçat. La màniga curta s'ha acabat!!

Els darrers metres són una placa molt llisa que també és de IIIº....., sense comentaris!
Després un pas desplomat, també de IIIº, anomenat el Chapeau du Capucin, ens porta a l'aresta final i al cim!!

Feliços i contents, mengem una mica i gaudim del paisatge, envoltats de tots els Ecrins i amb el Mont Blanc al fons. Però tampoc ens entretenim massa, que encara falta la segona part.
Davant nostre s'aixeca el Dit de Déu, al final de la línia de crestes que hem de recòrrer. Des del Grand Pic veiem que les cordades més ràpides que han sortit davant nostre ja hi estan arribant.

Desgrimpem uns metres fins trobar la primera instal·lació de rappels que ens ha de deixar a la bretxa Zsigmondy. Teòricament són 3 rappels, però n'acabem fent 4 pels dubtes sobre quines instal·lacions utilitzar....
A la bretxa calcem els grampons que ja no ens treurem fins al refugi. Seguim un cable que baixa seguint el límit neu/roca i ens permet avançar ben de pressa, fins que desapareix engolit pel glaç. Damunt nostre ens espera una goulotte de gel viu bastant dreta (70º) que ens ha de retornar a l'aresta. 

No anem massa preparats per un tram així, però enfilem amunt i ben aviat som altra cop a l'aresta, entre la Dent Zsigmondy i la segona Dent.
Encordats "ensemble", anem seguint l'aresta, que no és massa complicada i va alternant trams de neu i de roca.

Però veiem unes traces que flanquegen el pendent, i ens hi posem. Això ja és una altra cosa, i cal anar amb molt de compte perquè, tot i els punts d'assegurança que anem deixant entremig, una relliscada podria ser molt delicada..... Però flanquejar ens estalvia haver de fer els rappels de baixada de cada punta i guanyem una mica de temps.
Una darrera rampa ens deixa dalt del Dit de Déu, encara més contents i més cansats que abans!!

S'han anat aixecant núvols i corren algunes boires que juguen amb la llum del sol ponent. Però s'ha anat fent tard i no ens hi podem esplaiar massa...
Un darrer llarg de baixada ens porta fins a la instal·lació del primer rappel, dels 3 que haurem de fer fins a la gelera. La llum es va apagant però tenim la sort de que ens arriba just per trobar la darrera instal·lació (que té la mala llet de no estar a la vertical de la segona....).

Arribem a la gelera de fosc i baixem corrent a buscar la traça. Allà, anem pleguant cordes i material amb calma, i  baixem cap al refugi. Ja és nit tancada i el llum exterior del refugi de l'Aigle ens va guiant. 

Són 2/4 de 10 quan ens traiem els grampons. Han estat 16 hores intenses, però els guardes ens diuen que ens donaran sopar, tot i l'hora que és!! La millor notícia que podíem rebre i que ens esborra el cansament de cop. Alegres com estem, fins i tot ens fem un selfie!!
Al matí, sense pressa, sortim a veure la primera llum sobre el vessant nord de la Meije, esmorzem amb calma i xafardegem una mica aquest refugi, que no fa ni un mes que s'ha tornat a obrir. Realment és molt més còmode que l'antic, que coneixia de quan vam pujar amb esquís a la Meije Oriental.
Ja només toca despedir-se de la muntanya i enfilar el llarg camí de baixada, primer per la gelera i després seguint un bon camí que ens retornarà a Villar d'Arene. Menys de 3 hores de camí ens serveixen per passar dels 3.440 m de l'Aigle als 1.600 metres de la vall.

Poques coses més puc dir sobre aquesta travessa, que es resumeix en dues paraules: Alpinisme pur!