19 de maig 2019

Martinetti a la paret de la Formiguera

Del cim de l'esperó sud, agafem un caminet que va cap a l'oest seguint la carena, fins que comença a baixar i creua el que que puja des de la carretera. Llavors en poca estona som sota la paret de la Formiguera.

Ja hi havia vingut fa temps, però tant pel Pep com per la Queralt, és l'estrena sobre aquestes plaques intenses.... La vaig trobar més dura del què aparenta la ressenya (a sobre, bona ressenya del Sr. Walero).

El Pep comença la via, per un primer llarg on ja notem la textura especial d'aquestes calcàries sorrenques, on les preses no són mai gaire grans.... Un primer llarg prou agradable, que o té res a veure amb els següents.
El segon es deixa fer prou còmodament, també, tret d'un curt desplom que costa de passar, però aquí es nota que la paret ja comença redreçar-se.
Però on s'adreça de veritat és al tercer llarg. Una tirada contundent, que afortunadament està prou ben assegurada!!

Contundent i molt estètica, només cal veure les imatges!
La calor ja ens està derrotant i tenim ganes de sortir per dalt, però la ressenya del llibre dels avis (El plaer de l'escalada) és la única referència que tenim. Trobo a faltar el IV d'entrada i pateixo una mica, en un tram que a tot arreu marca V+...

Sort que després afluixa i puc arribar bé fins dalt, que hi ha hagut un pas que m'ha costat bastant!
Després, contents i feliços agafem el camí cap avall...., que avui ens hem ben guanyat la cervesa!

14 de maig 2019

Via Original a l'esperó Sud de Sant Llorenç de Montgai

Els voltants de la serra del Mont-roig ens queden relativament lluny, als berguedans. Això vol dir que no hi baixem gaire sovint. 

Avui, però, hi he tornat acompanyat de la Queralt i del Pep, amb la intenció d'escalar i prendre el sol (segurament la calor ha estat més intensa del què imaginàvem...). 

Deixant el cotxe ben a prop del peu de via, hem començat pel clàssic esperó Sud (a sobre, ressenya del trepasomni), quatre llargs realment divertits i de bon fer. sobretot el primer, on hi entres pensant que serà una senzilla grimpada, i després trobes que cal mirar-s'ho bé...
El segon ens ha agradat molt. Vas agafant alçada, la roca és molt bona. Un llarg curt que no fa patir massa.
El tercer és més llarg i més vertical. Aquí l'alçada sobre l'embassament ja es va notant...
Finalment el darrer, amb un començament una mica forçat. ben aviat ens deixa dalt la carena. Moplt bo, com tota la via. No estranya gens que sigui una clàssica!!

Una via on no hem hagut de posar cap peça flotant i on la roca està molt menys sobada del que imaginava!
Després hem continuat caminant per la carena, caminant en direcció a la paret de la Formiguera mentre vèiem com pujaven l'esperó els que venien al darrera... Però això ja serà una altra història!

30 d’abr. 2019

Malanyeu: Sac d'impaciència

Entremig d'aquests dies plujosos, vam poder fer una escapada fins a Malanyeu per buscar alguna de les vies que encara no coneixíem. L'escollida; Sac d'impaciència. 

Una via curta, de 3 llargs força irregulars, però amb un primer de placa que val molt la pena.

Tant la via com la ressenya inicial són del company Joan Baraldés. Tot i les recomanacions de portar material, i tot i portar-lo, nosaltres només vam utilitzar alguna baga savinera.

El primer llarg em semblar contundent, el grau és de continuïtat i no hi ha gaires llocs per reposar. Ens va agradar molt.
El segon, molt més senzill, és un flanqueig cap a la dreta que acaba pujant en diagonal fins un replà.

Finalment, el darrer, supera una altra placa prou interessant però molt més curta que la inicial, ja que els primer tram del llarg es fa caminant. Vam veure que hi ha dues línies a la placa, sense saber massa quina era la bona, però mirant la ressenya, sembla que vam encertar anant per l'esquerra!

Des del cim, tornar caminant per la cresta i el camí és molt agradable, sobretot comparat amb la baixada en ràpel.

15 d’abr. 2019

Arnau-Oleguer i Queraltina. La integral de la solana de Queralt.

Aquest dissabte al matí ha pujat el meu amic José Manuel, que no havia escalat mai a Queralt. Li he proposat aquesta combinació que em sembla que de totes les possibles, és la més interessant i coherent.

El mestre Joan Asin ja ho va veure així fa temps, també. Dues vies que ja havia publicat i on es pot trobar informació més detallada, aquí i aquí. Així que vaig poder deixar els millors trams al company perquè els gaudis al màxim!

L'aproximació és força evident, només cal seguir el camí de la Vinya, passar el totxo de llarg, i seguir el rastre més evident que porta al peu de la roca. Com que la via està totalment equipada, no cal patir gaire per anar-la seguint.

Nosaltres vam enllaçar els llargs segon i tercer. Pel què fa al quart, vam plegar les cordes i posar-nos les bambes, es tracta d'una caminada on no hi ha cap pas ni de I!!
Després del ràpel i un llarg vertical, arriben dues tirades curioses. Una de curta que flanqueja una agulla pel darrera, amb bona presa però amb una roca que fa patir una mica (a sobre).

I una altra que fa un llarg flanqueig per després enfilar-se verticalment fins al final de la via.
Després de trepitjar les cendres que aboquen de tant en tant des del mirador de Garreta, i que fan una certa angúnia, ens i enfilem i seguim el camí cap a l'oest fins el peu de la Queraltina.

Aquesta la fem en dos llargs. El primer li deixo al José Manuel perquè el gaudeixi, i després enllaço el segon i el tercer. D'aquesta manera pujo tota la via d'una tirada..., no ho havia fet mai i val realment la pena. Molt recomanable.

Després baixem caminant per la cresta, i mirem la cua que hi ha per escalar la Quercus, una de les vies més dolentes que he fet mai, que curiosament sempre està plena. Deu ser aquest afany que senten molts escaladors pel metall.....

22 de març 2019

Taillón, cara oest. Goulotte Quintana.

Divendres passat, amb el Moi, vam marxar cap a la vall de Bujaruelo per dormir una estona al refugi i, l'endemà, anar cap al Taillón. No teníem gaires referències però pensàvem que la cara oest podria estar en condicions. La cara oest del Taillón és més petita que la seva cara nord, però bastant més vertical, i està creuada per 3 bons corredors de neu i gel.

La goulotte Quintana, situada a la dreta, és una línia que tenia al cap des de que la vaig veure baixant de la cara nord del Taillón, fa ja més de 20 anys... A sobre podem veure la bona ressenya que n'han fet els de Via clásica.

Així que podem el despertador a les 3, i en 20 minuts ja estem caminant amb els frontals per l'agradable camí que puja pel mig del bosc en direcció al coll de Bujaruelo. La temperatura no és gaire freda, però la neu està dura. Així que quan comencem els flanquejos, ens calcem els grampons.

Al coll de Bujaruelo comença a clarejar i, quan enfilem la gelera dels Gabietús, el sol ja toca els cims més alts.
De moment estem sols, amb la putada d'haver d'obrir traça sobre un pam de neu nova que devia caure dimecres... 

Passem el primer sòcol rocós i arribem al replà superior. Des d'aquí la paret es veu molt seca, però amb gel a les canals.
Després d'un darrer tram molt pesat per la neu i el pendent, ens encordem al peu de la goulotte, i ens assegurem a la base de la cascada inicial amb dos cargols.

Els primers metres són el gel viu, i bastant verticals, després la dificultat es normalitza, però gairebé tot el llarg el fem damunt d'un gel gruixut però trencadís. Munto una reunió a la roca, després de 55 m de recorregut.
El segon llarg manté la tònica del primer, gel, gel i més gel. Costa assegurar-se a la roca, de molt mala qualitat, així que aprofitem bé la mitja dotzena de cargols que hem portat.

La reunió la torno a fer a la roca després de tornar a apurar la corda.
Al tercer llarg, el gel s'aprima, però encara podem cavalcar-hi fins un replà on s'acaba. Aquesta tirada deu tenir uns 30 m, i ens permet arribar al tram més sec del corredor.

Tret d'un pas desagradable on un sostre et desequilibra, també hem pogut gaudir intensament el llarg. Amb aquestes condicions i sense tenir ningú per davant que ens apedregui, tot i el fred, reconec que va ser una bona escalada fins aquí.
El tram següent és gairebé sec. Comença ben senzill, em penjo els piolets de la cintura i començo a grimpar per tot de roques trencades. Però de cop, un tram desplomat, curt de pocs metres, em barra el pas. Hi ha un clau, però amb la nosa de tot el material i sense neu, costa de superar. Cal trobar la postura, la manera i el pas, i clavar una bona estrebada cap amunt, sense guants.

Finalment me'n surto i munto reunió. Uff!

Des de la reunió ja veiem el sol a la carena. Per arribar-hi només caldrà una tirada de gairebé 60 m sobre neu dura i prou de bon fer.
Per fi arribem al sol i la seva escalfor! Tota la pujada ha bufat aire gèlid i ara agraïm la millora de la temperatura.

Deixem les motxilles i el material i pugem en poc més de 5 minuts fins al cim del Taillón. La vista és espectacular!
Ara cal pensar en la baixada. El pas pels pendents del coll de Gabietús no és senzill, i menys amb la neu sobreescalfada pel sol. Però almenys hi ha traça!

Passem pel peu del corredor i fem tota la baixada fins al coll de Bujaruelo enmig d'una neu pesada i desagradable. Un tros més avall ens podem treure els grampons, i a primera hora de la tarda ja som al refugi amb una cervesa als dits, satisfets del primer tres mil de l'any, i fet per una via tan bona!

15 de març 2019

Roca Narieda, embolic a l'Ermita del Balinyó

Diumenge passat, amb el Pep, vam tornar a la Roca Narieda. Tot i ser ara la millor època (en teoria), ens hi vam rostir de valent. Si voleu anar-hi i el temps no canvia, aneu-hi mentalitzats i porteu molt aigua.

Fem una aproximació rostollera i arribem al peu de la via Excursió al Balinyó. Volíem fer una via ràpida i senzilla, que suposàvem solitària, i gaudir d'un dia agradable de grimpada i una mica d'escalada. Trobareu l'informació i la ressenya de la via al blog del Joan Asín.

Finalment, una mica esgarrinxats, arribem al peu del segon esperó, on comença la via.
El primer tram són 3 llargs molt senzills, potser el pas més difícil és el primer. La roca és prou bona, però amb molta vegetació, zones ramposes i alguna de trencada.

Després s'arriba a un tram de caminada, on cal anar a buscar la segona part de la via, la més interessant. 

Seguim la ressenya, unes fites, la tartera..., i finalment veiem un pont de roca i dos parabolts a la paret. Coincideix amb el què diu el paper, així que hi entrem.
Començo a pujar. És una placa compacta i molt bona, però comencen a aparèixer moltes assegurances.... Arribo a dalt i no ho veig gens clar. Trec el mòbil i trobo la ressenya dels Visas (Dalt de tot de la pàgina), ens hem liat i acabem de fer el cinquè llarg de la via Ermita del Balinyó!!

Els que fan la via sencera troben aquesta placa després del ràpel.

No sabem si baixar o seguir, i al final tirem amunt. Els llargs de 6a i 6b de dalt ens fan respecte, però pensem que com serà que no passem!

I de moment venen 3 llarg més d'anar fent. Plaques molt bones, moltes assegurances, i dificultat baixa.
El llarg amb passos de 6a, diria que obligats, em va agradar molt. És llarg (més de 50 m), vertical i cal anar-hi concentrat. Però els passos es deixen fer mica a mica, mirant-los bé i apretant una mica el cul. Cansat i acalorat arribem a la reunió.

El següent em fa patir menys, tot i el 6b obligat. Més que res perquè es veu més curt, i des de la reunió no fa tanta por. Però el pas clau és molt dur, tot i ser curt, i em costa una caiguda abans de poder passar!! 

Amb els dits rascats i una mica de sang i pell arrencada pel sotrac, arribo a la reunió!! Caure sempre és emprenyador.... 

Sort que sempre porto uns guants a la motxilla, i avui em serviran per protegir les ferides i poder continuar escalant amb menys molèsties.
Després del llarg dur, ja només cal anar fent, encadenant plaques una darrera l'altra, seguint la tònica de la part superior de tota la Roca Narieda!
Finalment arribem al cim, ben suats, amb la determinació de tornar-hi aviat, per fer la combinació que ens falta, la primera part d'aquesta via i la segona de l'altra!!