15 de jul. 2019

Pointe de Sales (vall de Samoens).

La Pointe de Sales és el cim situat més al nord de la serra de Fiz (Rochers des Fiz), la punta petita de la dreta a la foto de sobre. És un cim molt interessant, tant per la vista que té, com pel recorregut i, sobretot, per la seva solitud. No és un objectiu de masses... I un desnivell total d'uns 1.400 m fa que sigui una bona caminada!

Cal anar amb cotxe fins a Sixt-Fer-à-Cheval, i continuar cap al sud fins a l'aparcament de Lignon, on s'agafa el GR que puja en direcció sud cap al refugi de Sales.
Tot el recorregut fins al refugi segueix el curs del torrent de Sales, que és un festival de cascades, fins al seu espectacular naixement (a sota).
Arribats al refugi, deixem el GR i girem 180º per un petit corriol que puja en direcció contrària. Un camí que inicialment se segueix bé, però que cap a la part superior travessa un lapiaz i cal anar alerta de no perdre les fites.

El camí va guanyant alçada de manera força còmode, i aviat som als altiplans superiors.
Estones amb camí, estones sense, ja només caldrà fer un darrer esforç per arribar fins al punt més alt.
Des del cim, la panoràmica impressiona, tant cap a la paret est de la serra de Fiz, amb el Mont Blanc al fons, com cap al Mont Buet, on hi vaig fer una bona travessa fa un parell d'anys!
Les vistes cap a l'anomenat Desert du Platé tampoc deceben.

I després de gaudir d'una llarga estada en aquest cim especial i fins ara desconegut, retorno el camí de baixada cap al refugi de Sales....
... i cap al cotxe pel mateix recorregut de pujada.

A sota us deixo l'esquema del recorregut, i al Wikiloc, el track.

10 de jul. 2019

Dent d'Oche, Chablais, via Ravanel

Qualsevol excusa és bona per conèixer nous indrets i muntanyes desconegudes. En aquest cas, el fet que les filles del Pep estiguin fent de guardes al refugi de la Dent d'Oche ens va servir d'excusa per anar a conèixer aquesta singular muntanya propera al llac Leman.

Una bona via d'escalada que, a més, anava per l'ombra de la cara nord, ens va acabar d'animar. A més, es tracta d'una via oberta pels germans Ravanel, els famosos guies de Chamonix, l'any 1925. Una via carregada d'història!

Per arribar-hi cal deixar el cotxe a l'aparcament de la Fetiuere, sobre Bernex, i seguir la ruta normal del cim fins un coll situat entre el refugi i les granges d'Oche (on a la baixada podrem comprar-hi algun bon formatge fet aquí mateix). 
Al coll de Rebollion el camí continua i, arribats a la vertical de la via, pujar-hi per l'herba pel millor recorregut possible. Nosaltres no vam trobar marques ni fites ni cap rastre de camí.

La via són 8 llargs de corda (almenys els que nosaltres vam fer), amb una dificultat mitjana de IVº excepte la fissura Ravanel (V+ i A0). Cal portar una mica de material, tot i que la via sol estar una mica equipada i als llocs on no hi ha res, difícilment es pot protegir!
L'inici és confús, puja per fissures, xemeneies i plaques herboses que donen una certa inseguretat a l'escalada. A vegades dubtes de tot mentre puges. Però en general la roca és un bon calcari que recorda la paret nord del Pedraforca.
En general cal seguir sempre la fissura-xemeneia principal on, de tant en tant, cada 30 o 40 metres hi trobem un parell de parabolts per fer reunions.
El sisè és el més llarg i el més dur. V+ obligat i entremig alguns passos en A0, però també és el llarg més equipat.

D'aquí se'n surt per uns pendents d'herba, on cal exigir de valent l'adherència dels peus de gat! Després anem a buscar una fissura diagonal cap a la dreta.
Aquesta fissura en diagonal és un dels llargs bonics de la via, poc exigent, però força espectacular.

Nosaltres portàvem una ressenya on marcava el darrer llarg com de IIº. De fet, pensàvem desencordar-nos, fins i tot... I llavors ens trobem amb un flanqueig curt i aeri, que em va recordar una mica el de la via Estasen! I després la via s'acaba...
Ja només ens va quedar caminar per uns curts pendents fins al cim, on ens esperava la Maria, que ens havia vist escalar des del refugi.

I cap allà vam anar, seguint el camí de tornada que hi passa de retorn cap a l'aparcament. A veure com és això de trobar-se un refugi francès regit per noies catalanes!

4 de jul. 2019

Allalinhorn, Hohlaubgrat (aresta E)

L'Allalinhorn és una muntanya del Valais de 4.027 m d'alçada, situada a prop de Saas Fee. La seva via normal no presenta massa dificultat, fa uns quants anys ja hi vaig pujar amb esquís.

Però avui anirem amb el Moi a l'aresta est, que podem veure a l'esquerra de la foto superior. Caldrà travessar la gelera i pujar a buscar l'aresta, seguint-la fins al cim. La dificultat principal és una barrera rocosa que hi ha pocs metres sota el punt més alt.

Teníem la intenció d'anar a un cim més alt però la previsió del temps ens fa ser prudents i buscar algun objectiu més petit. Així que pugem fins a l'estació de Felskinn amb el funicular, i anem fins al refugi Britannia, situat només a una hora de Felskinn.
El refugi aquests dies està tancat (tercer cap de setmana de juny), així que ens instalem al refugi lliure i aprofitem el bon temps d'aquesta tarda per pujar a un petit cim que hi ha just al davant.
Bé, no cal comentar gaire res sobre l'estat dels refugis lliures suïssos: són impecables. Només cal veure les imatges. Tot perfecte, i llenya a dojo per encendre l'estufa i escalfar-se i cuinar. Tampoc cal parar ni un minut en pensar com estaria aquí un local obert i lliure com aquest...
A les 4 del matí ens posem en marxa damunt d'una neu que no està molt malament, però tampoc bé del tot. No ens enfonsem excessivament, però té una consistència desigual que ens fa entrebancar sovint...

La sortida del dia és espectacular i, per una estona, dubtem de la mala previsió que hi ha per aquest migdia...
Però a mesura que pugem i guanyem l'aresta, el cel es va tornant vermellós, i els núvols comencen a crèixer mentre ens acostem al cim.
Poc abans d'arribar al tram de roca, començar a nevar. No ho fa amb molta força, però s'ajunta amb la boira que s'instal·la damunt nostre.

La roca està verglassada, però es deixar fer bé, tot i el fred. 
Passem tan bé com podem aquest tram més complicat i aviat som a l'aresta final. El cim ja és a tocar!
Dalt de tot, tenim una desagradable sorpresa: no hi ha traça de baixada! 

Amb aquest mal temps confiàvem en poder baixar còmodament seguint la traça de la via normal fins al Mitellallalin, l'estació del metro alpí. Dubtem del què cal fer, i al final decidim de baixar-hi igualment.

Amb la confiança que dón haver-hi estat, una mica d'experiència i portar el GPS engegat, aconseguim de seguir un itinerari foça proper a la via normal i arribar a l'estació, enmig d'una nevada persistent que no ens ha abandonat en tota la baixada!
El metro alpí ens retorna a Felskinn, on no podia faltar una mica de celebració per haver aconseguit de pujar a un cim bonic per una aresta interessant, tot i el temps!!

A sota podeu veure la ruta que vam seguir, i al wikiloc, hi trobareu el track.

24 de juny 2019

Santi Sagaste a Peña Rueba

L'endemà de Riglos, anem a Peña Rueba, el gran massís de conglomeras situat just a l'oest. No ho hem mirat gaire, i triem la via Santi Sagaste mirant les ressenyes, sense saber que és una de les grans clàssiques de la paret!

A sota he deixat la ressenya del Joan Asín!

Una aproximació prou còmode, tot i l'estat de les pistes,i aviat ens veiem afanyant-nos per arribar els primers a la base de la paret.
Arribem a peu de via i ja hi trobem una parella basca que està començant i que ens confirmen que som al peu de la via bona! Allà mirem com engeguen, i ens trobem amb un primer llarg contundent!

Però quan m'hi poso, veig que darrera hi ha un arbre que ajuda a superar el primer tram, molt desplomat. I després la via ja es deixa fer millor. 

Un bon inici!
Després venen un parell de llargs on la dificultat decreix. Però al final del tercer, la paret torna a redreçar-se!
Aquí la paret agafa una tònic de verticalitat tallada per alguns desploms. Mirant bé els passos, es deixen fer sense passar del V+, ben obligats, això si!

Sort que la via està ben protegida per parabolts.... Tampoc vam poder posar res del què portàvem...
Dels 3 llargs de V+ de la ressenya, el tercer és el més sostingut. Va combinant trams verticals, amb desploms i no afluixa fins arribar a la reunió!

Finalment, el Moi ataca el darrer llarg difícil, una placa vertical i mantinguda de Vº, que no passa d'aquí però tampoc afluixa gaire. 
Un bon final de via!

Per arribar al cim d'aquesta agulla de la Peña Rueba, que no al cim real, ja només ens queda un llarg de tràmit que no és més que una grimpada molt senzilla, però amb roca força trencada.

Ja només ens queda seguir el camí de baixada, mig equipat com a ferrada senzilla, que no té pèrdua possible i ens retorna al camí d'accés.

Una agradable escalada, tot i el gran nombre de cordades (fins a 10 a la nostra via...), que ens ha deixat moderadament satisfets, i que ens permetrà d'arribar a casa amb temps de sobres per anar a votar!