12 set. 2016

Graller de Roca Cerdana

De tant en tant s'ha de sortir de la zona de confort, i és el que he fet deixant-me enredar per l'Anna per fer una petita inciació a l'espeleo. Ja m'hi havia ficat abans en alguna cova, però això de baixar un forat sempre ho havia anat posposant.

Jo sóc més de que em toqui l'aire i de controlar les evolucions dels voltors..., però com a geòleg, entrar a veure com són les roques per dins també té el seu interés.

El graller de Roca Cerdana és un avenc pur, un tub vertical de gairebé 100 metres que es fica a l'interior de les calcàries del nord de Gresolet, dins del mantell del Cadí, poc abans que quedin enfonsades sota la mole del Pedraforca.
Després de practicar mínimament la tècnica, toca baixar. I avui em tocarà anar de segon, fixar-m'hi molt i intentar no cometre cap errada. L'Anna va baixant, muntant les reunions i aclarint-me els dubtes. 

Mica a mica anem guanyant fondària.
Un petit error de càlcul ens deixa a pocs metres del fons, així que penjats d'una reunió improvisada canviem els estris de descens pels de remuntada. 
No hi fa gaire fred, aquí dins, i la suada és important. Això de remuntar per la corda és més cansat del què imaginava! Es nota que no tinc la tècnica massa depurada i que tinc massa pressa per tornar a sortir a fora!!

Finalment, surto a dalt i espero a l'Anna que ha anat pujant i desmuntant tot el tinglado, carretejant el pes de tot el material. Per una vegada he anat d'aprenent, que també està bé!

Una experiència nova que no m'ha desagradat gens, potser haurem de repetir!

25 ag. 2016

Tête Blanche, combinació Tête de turc i Têtine

Damunt de la Bërarde, i al costat de la popular Tête de la Maye, hi ha aquesta altra zona de vies equipades, que aquest diumenge passat vam anar a provar amb l'Anna. tot i que la intenció primera era fer la Camox, durant l'aproximació ens vam desviar massa a l'esquerra (a vegades passa...) i vam arribar al peu de la Tête de turc.

No ens hi vam capficar gaire i vam tirar amunt, tot i la dificultat de la via. El fet que estigués plena de parabolts dóna força confiança...
Els dos primers llargs són durs però no gaire llargs. El primer és molt atlètic, amb un desplom molt marcat que cal superar a base de múscul. El segon, en canvi, és una bavaresa molt fina, on cal una confiança absoluta en els gats.

Per arribar a la feixa, encara hi havia un altra tirada més senzilla, però molt poc equipada.

Quan la corda es va acabar, vam pujar fins la feixa en ensamble, fent un super llarg de més de 100 m.
El tram superior, corresponent a la via Têtine, ens va agradar molt més. Comença per un esperó de granit impecable i fissurat, però amb les fissures laterals o invertides que fa que tingui més gràcia.
La continuació és el regne de les plaques, sovint ben llises i sense preses, on cal anar cercant els petits defectes de la roca, o algun fenocristall, per aconseguir de guanyar alçada.

Tots aquests llargs estan entre el V+ i el 6a, excepte un pas de 6b obligadíssim, gairebé dalt de tot de la via.
Així que vam anar pujant força bé fins arribar al pas aquest, que no vam trobar manera humana de fer, tot i que estàvem ben a prop del final de les dificultats. Així que vam haver de començar els ràpels de baixada una mica abans del compte...

Com a curiositat, tot i la natura granítica de les roques i l'acidesa dels sòls, la paret està farcida de flor de neu, una planta que normalment només trobarem en sols calcaris.

16 ag. 2016

Solstici d'estiu, paret nord del Pollegó Inferior del Pedraforca

Tres anys després d'un primer intent avortat per la pluja, torno a la Solstici d'estiu, aquesta vegada amb el recuperat Mohawk. Aquell dia ja parlava que aviat hi hauria un camí més agradable per fer la pujada fins aquí dalt i, més tard del què imaginava, però finalment ja és una realitat. I avui hem arribat al peu de la via amb tota la comoditat que permet el desnivell que hi ha...

Com que el primer llarg ja l'havia de fet de primer, avui li ha tocat començar a ell, que ben aviat s'ha adonat del pa que hi donàven!!
Després d'un segon llarg que ja coneixia i que aquest cop m'ha tocat fer-lo a mi, hem començat el tercer. Aquest ja és força més senzill que els dos anteriors, amb un tram difícil curt i escaquejable.

Des de la reunió veig que no som els únics que aprofitem el bon camí que puja fins l'enforcadura, hi ha una bona còrrua de gent que hi puja i que hi baixa. Es nota que ara el camí és molt més agraït!
Els llargs 4 i 5 es poden enllaçar fàcilment, tot i que llavors la corda pesa una mica... Van per la via Font i, quan sembla que haguem de sortir a la carena, cal flanquejar a la dreta i anar a buscar la reunió.

Llavors comença el llarg estrella de la via, dur i vertical, però molt millor del què imaginava.
Tot i haver-me d'ajudar en alguns passos, hi ha prou preses com per anar pujant sense presses i sense gaires pauses, i arribar a dalt amb bones sensacions!

12 ag. 2016

Haikus del Pedraforca, a la Dent de Cabirols

Aquest dissabte passat vam escapar-nos de la calor cap a la nord de la Dent dels Cabirols. Volíem fer una matinal, i ens va semblar que explorar la Haikus podria ser una bona idea (a sobre, ressenya de l'Edunz). Amb l'Anna coneixem prou bé al Toni Gol com per tenir curiositat per la via..., i al Pep ja li anava bé tornar aviat.

L'aproximació és curta però contundent, i aviat som al que ens sembla el peu de via. L'inici és confús, així que vam engegar per la Gaston, i després de pocs metres, vam flanquejar a la dreta. Almenys així teníem la primera reunió equipada, ni que fos amb dos burins! 
El segon llarg és el més interesant de la via, molt llarg (gairebé 60 m) i força sostingut en el IV-IV+. En general la roca és bona, però cal anar alerta...

Mentres escalàvem hi va haver un cert moviment d'helicòpters per la paret del Calderer. Després vam assabentar-nos d'una caiguda important al Gran Diedre que esperem que no fos massa greu!

La segona reunió està a l'esquerra, a l'inici de la baixada de la paret amb ràpel, hi trobarem un parell de parabolts amb anelles. Si volguessim baixar des d'aquí seríem a peu de via en dos ràpels, però la via continua travessant la tartera en direcció a un diedre molt evident.
Als dos darrers llargs no hi trobarem ni gaire equipament ni cap reunió, així que la vem fer on ens va semblar millor. L'inici del quart llarg és com a mínim curiós, amb un tram d'espeleo-escalada més fàcil del què sembla.

I una sèrie de plaques prou compacte ens deixaran dins de la canal de les Bruixes.
Faig la darrera reunió a la instal·lació de ràpèl (3 burins, un cordino i un maillon...) i tirem avall que volem dinar a casa. 

Després dels 50 m de ràpel, només cal anar baixant seguint els rastres pels llocs més fàcils fins arribar a peu de via i tirar-nos tartera avall fins creuar el camí del refugi. 

No és una gran via, però ens ho vam passar bé, vam recordar al Toni Gol i, el més important, vam arribar a dinar a casa!!

8 ag. 2016

Les Pandores al pic de l'Estanyol

El darrer dissabte de juliol, després de massa temps de no fer-ho, ens vam tornar a trobar per escalar amb l'Albert i el Pep. Vam buscar un objectiu fresc i interessant, i el vam trobar en aquesta via molt propera al coll de Pimorent que fins ara ens havia passat desapercebuda.

Com que la pista fins al primer telecadira és transitable, vam deixar el cotxe allà dalt estalviant-nos mitja horeta d'aproximació. D'allà, cal agafar un camí que voreja el petit llac pel sud i arribar fins a la vertical de l'esperó.
La via és molt evident, ja que l'agulla on puja la via és molt visible. I l'inici és just a l'esquerra d'un sostre molt clar. La roca en general és molt bona, un granit compacte un pèl massa ple de liquens, on els friends hi entren gairebé sols.

Al començament la via ja ens posa a to, un parell d'espits ens marquen el lloc. Es deixa fer, però sense presses i, després d'aquest inici tan contundent, després l'esperó s'aplana.
Segueixen un parell de llargs més senzills que ens porten a l'inici del millor tram de la via: els que porten al cim de l'agulla.

El quart llarg engega per un joc de fissures verticals on cal anar-se contorsionant per pujar sense relliscar en excés.
Aquest és el millor llarg de la via, molt suggerent i interessant, pràcticament desequipat, que te l'has de treballar bé.
El següent, porta fins al cim de l'agulla, és similar a l'anterior però amb uns passos finals, que ens van semblar els més difícil de la via.
Del cim de l'agulla un rappel de 27 o 28 metres ens deixa damunt d'unes feixes herboses des d'on cal caminar uns metres fins arribar a la reunió des d'on arrenquen els dos darrers llargs.

El sisè, tot i tenir una dificultat més baixa, és força mantingut en el IV+ i també és molt interessant. La reunió la trobem dalt la cresta, d'on surt el darrer, molt senzill, que ens deixa al cim de l'esperó.
Una via que ens ha agradat molt, tot i els llargs de tràmit del mig, Realment recomanble!!

Per baixar hi ha diverses opcions, amb el cotxe al coll de Pimorent segurament la més senzilla és flanquejar a l'esquerra i baixar per les pistes d'esquí. 

Però nosaltres al tenir el cotxe a dalt, vam baixar directament pel pendent herbós que baixa a la dreta i que ens va deixar al camí inicial.

1 ag. 2016

De Chamonix a Grenoble, 7 dies de travessa.

Després de pujar al Mont Blanc, em vaig quedar sol a Chamonix. Van venir dos dies de pluja i mal temps, així que la Marta i el Moi van marxar i el company amb qui havia quedat no va venir.

Encara tenia vacances i la previsió del temps anunciava una millora molt bona, així que vaig tirar de pla B: faria una travessa a peu pels massissos prealpins del sud, i que no coneixia massa.

Dijous 14, després de despedir-me d'ells, vaig agafar el telefèric del Brevent amb la intenció d'anar a passar sota les roques de Fiz i baixar a Sallanches.
La nevada d'aquests dies era evident per tot arreu i el dia encara va ser força dolent. El primer tram cap al coll de Brevent i el refugi del coll d'Anterne el vaig fer enmig d'una boira espessa que m'anava remullant. 

A la tarda va tornar la pluja, però el camí per baixar a Sallanches passant per sobre el Plateau d'Assy i pel peu de les cingleres va ser prou còmode.
Divendres el temps ja havia fet el tomb, i un Mont Blanc enlluernador s'aixecava damunt els teulats de Sallanches quan vaig sortir. 
Una llarga pujada em va dur fins al refugi de Doran i al coll homònim, després de travessar algunes congestes de neu. D'allà, una petita marrada em va permetre pujar al cim de les Quatre Têtes, situat davant mateix de la Pointe Percée, el cim més alt del massís.
La ruta cap a la Pointe Percée tenia massa neu per les meves pobres bambes, així que vaig voltar-la per baixar cap al refugi de Gramusset.

Aquí, tot i la neu, la traça em va permetre d'arribar al refugi amb seguretat, tot i els peus molls...
La Pointe Percée és el punt culminant del massís dels Aravis, una muntanya calcària envoltada de planes rocalloses excavades per l'aigua, i amb bones vies d'escalada de les que vaig prendre nota.

Deixant-la enrera, vaig perdre alçada per seguir per sota de la carena principal per uns camins magnífics.
Vaig voltar l'agulla de Borderan fins el coll dels Aravis, i vaig voltar el cim de l'Etale fins el coll de Merdassier. Després d'una sifonada important, vaig pujar a la punta Riondaz, per acabar al bonic gite de les Fontanettes. Una fonda/refugi molt recomanable. Un bon sopar, un parell de cerveses, el dormir i l'esmorzar,  més un tracte més que agradable, no van arribar als 40 €.
Pel diumenge, el recorregut va ser arribar a la vora d'Annecy travessant el cim de la Tournette (a sobre). Només va caldre travessar cap a l'oest i baixar a la Bottiere, per pujar després al refugi de Praz Dzeures, on torno a tenir vista cap als Aravis i el  Mont Blanc, cada dia més allunyat!

El refugi està situat en una balconada idíl·lica sota el cim de la Tournette, pel vessant on gairebé ningú hi puja.
Arribo a la carena i la segueixo fins al cim. Allà hi trobo una gentada de por, sembla que estic en una mena de Pedraforca per la gent d'Annecy, i avui que és dissabte i fa bo, omplen la muntanya.

Al camí de baixada, suat i desgastat pel pas de la gent, no faig altra cosa que creuar-me amb gent que puja. Hi ha una bona colla de passos que abans devien ser senzills, però que el desgast ha aconsellat de protegir amb cadenes...
Davant meu destaquen els cims més alts de les Bauges i la Chartreuse, on ben aviat hi seré!

Per baixar a Annecy hi ha 2.000 m de desnivell i comença a fer calor, però els camins no estan malament i la part final de la baixada es fa tota enmig d'una fageda espessa i fresca, que ajuda a arribar a baix en unes condicions dignes.
Per travessar el massís de Bauges, surto de Doussard, on he dormit, vaig cap a la Thuile i pujo al coll de Frasse. Faig una sifonada fins el golet de Doucy, i allà deixo el camí principal per pujar a la carena del Mont Julioz, que ressegueixo fins el cim.

Aquest cim calcari em dóna una visió general del massís de Bauges, el més humanitzat de tota la travessa.

Llavors baixo fins a le Châtelard i École, on hi ha un gite d'etape molt agradable (Landagnes), amb una mestressa botànica i fitoterapeuta amb qui val la pena la conversa, i una cuinera d'excepció. De forma sorprenent, la cervesa i la mitja pensió tampoc arriba als 40 €!!
El dimarts acabo de travessar el massís per uns camins entremig de bosc que fan que la calor no es noti massa...

Pujo al mont Pelat i baixo cap a Chambery. La ciutat la veig massa gran i incòmoda per travessar-la caminant i acabo agafant un bus urbà fins a l'altre extrem.
Llavors començo a travessar la Chartreuse fent la primera pujada fins sota el Mont Granier, amb una gran cicatriu producte de l'esllavissada del passat mes de gener. Van desaparèixer de cop 150.000 m3 de roques, juntament amb diverses vies d'escalada i alguna cova.

Un dels trams que em venien més de gust era travessar la Chartreuse seguint la carena principal, així que l'endemà la primera cosa que faig és pujar al coll de l'Alpette, que és la porta a aquest petit món de l'alta Chartreuse, amb els seus camins increïbles...
La travessa amb poc desnivell cap als chalets de l'Alpe i de l'Aulp de Seuil és una petita meravella. Camines pel mig d'un gran sinclinal calcari ple de forats càrstics i dolines, entrades de coves i avencs, i un petit ecosistema ben particular, sempre a una alçada considerable.

Un dels millors records de la travessa!
Al coll de Bellefont, m'enfilo fins al Dôme de Bellefont i llavors deixo el camí principal i segueixo tota la cresta fins a la Dent de Crolles. Entremig hi ha un pas curiós, en diuen la xemeneia del Paradís, i tenir algun coneixement d'escalada no està de més a l'hora de passar-hi...

El cim és espectacular, amb la cinglera de 300 m que cau a pic pel vessant est... I des d'allà, ja veig Grenoble al fons. Això s'està acabant!!
Així que baixo del cim cap al col du Coq i le Sapey, per acabar arribant a Grenoble amb aquell deix contradictori de no saber si he d'estar content per haver arribat o trist perquè ja s'ha acabat.
Les opcions per fer aquest recorregut són moltes, la combinació de camins, crestes i cims triada no deixa de ser una entre moltes possibles. Fer la ruta, triar els camins mentre vas caminant, tirar de nas a l'hora de decidir entre la vall o la carena, és una de les gràcies d'aquesta travessa, però si algú té interès en la meva particular tria de camins, he penjat els tracks al Wikiloc: