14 d’ag. 2019

Breithorn Central i Occidental, des del Plateau Rosa

Després de pujar i baixar bé del Cerví, ens quedem uns dies encara a Cervinia. Tenim diverses possibilitats, però estem en plena onada de calor, i sabem que la neu està en molt males condicions. Llegim que els dos dies anteriors hi ha hagut un desaparegut en una esquerda al Breithorn, un mort al Pollux, un altre al Gran Combin.... I tots per culpa del mal estat de la neu.

Així que busquem una ascensió senzilla i ràpida per poder tornar abans la neu no s'estovi massa, i agafem de bon matí el telefèric que puja al Plateau Rosa (3.479 m). Des d'allà pugem seguint les pistes d'esquí fins al Plateau Breithorn, on ens ajuntem amb els que venen del costat suís i han pujat al Klein Matterhorn.

El dia és excel·lent i càlid, i admirem els diversos quatre mils que tenim a l'entorn, com el Cerví i la Dent Blanche...
Va bé anar per les pistes perquè és terreny segur, però ens avisen clarament dels riscos de sortir-en!

Dalt el coll veiem els dos cims bessons. Nosaltres pujarem primer al Central (a la dreta) pel dret, i després seguirem l'aresta en direcció oest fins el cim occidental.
Ens encordem, que no se sap mai, i anem pujant sense presses fins a la rimaia, que passem bé per la vora esquerra.
Trobem un sector més glaçat que fa que l'ascensió tingui una mica més de gràcia, i ben aviat som a la cresta ben a prop del cim del Breithorn Central. 

Aquí estem sols, res a veure amb la gernació que omple el cim occidental...
Fem algunes fotos al cim i admirem el veí massís del Mont Rosa, una opció més llarga i complexa que hem descartat per l'estat de la neu, però que mantenim a l'agenda....
Ara ja només queda seguir la cresta en direcció oest. Una cresta que no és ni gaire complicada ni gaire llarga, tot i que el sol ja escalfa de valent i la neu comença a estovar-se.
Mitja hora més tard som al cim occidental, on gairebé hem de fer cua per poder arribar-hi..... 

Ja només queda tornar, baixant per la gran traça, que trobem convertida en un riu per la gran quantitat de neu que s'està fonent, i tornar a les pistes després d'agafar algunes dreceres!! 

A sota podeu veure el mapa de la zona, amb un itinerari que és evident però que podeu trobar al track del Wikiloc.

31 de jul. 2019

Cerví, aresta del Leone des de Cervinia.

El Cerví, la muntanya icònica, una de les més reproduides i una de les més altes dels Alps, amb el seus 4.478 metres. I encara més si tinguéssim en compte la prominència respecte a les veïnes... Vista dels del nord o vista des del sud, una piràmide rocallosa que imposa respecte.

L'any 2003 ja hi vaig pujar per l'aresta Hörnli amb el Pep i l'Albert, i ara hi torno acompanyat del Moi i el Sergi, dos grans projectes d'alpinista que desitgen amb força aquesta muntanya.

Així que agafem uns dies i marxem cap a Cervínia. Tot i que hauríem preferit aclimatar una mica, la previsió del temps és molt bona i l'endemà ja tirem amunt.

Per guanyar una mica de desnivell, agafem el telecabina de Plan Maison que ens puja fins a 2.500 m, i en una hora ens plantem al primer refugi, el Duca degli Abruzzi.
Del refugi continua un bon camí fins a la creu de Carrel, un monument al primer alpinista que va fer aquest recorregut.

A partir d'aquí el camí s'acaba i comencen les grimpades i els trams de neu.
A mitja pujada, un mascle de cabra íbex se'ns hi posa bé. Així vam descobrir perquè queien pedres....

I la grimpada continua. Avui tenim 1.300 m de desnivell fins el refugi.
Abans d'arribar al coll del Leone, cal flanquejar un parell de congestes de neu força pendents.... La neu està estovada i passem sense grampons, però el piolet si que el treiem.

A partir del coll, hi ha un troç senzill. De fet, n'hi ha tant pocs que cal remarcar-los!
Perquè ben aviat tornen les grimpades, i no són gens senzilles... 

I comencen les cordes fixes.
Unes cordes fixes que en alguns casos no tenen res de senzilles, i potser es passaria millor sense. En alguna, que travessa algun desplom, fins i tot ens encordem.
Finalment arribem al refugi Carrel. Un refugi-bivac, sense cap servei, però amb un guia que ens cobra 30 € per persona i ens assigna la llitera. Bé, algun servei hi ha, almenys tenen gas i cassoles, però no hi ha aigua. Nosaltres en vam pujar 3 litres cadascun, i ens van arribar bé pels dos dies.
El refugi s'omple. Hem arribat aviat, i ara ens toca passar la tarda mirant el paisatge.

I sobretot la Dent Blanche, on vaig estar un parell de setmanes enrera...
També és entretingut veure com arriben els darrers del dia. Alguns a les 4, altres a les 6, i fins i tot una parella a les 8 del vespre, que es queden a dormir al refugi...

Passem la nit com podem, i a les 4 del matí ja sortim del refugi cap amunt. Volem tenir temps pel què pugui ser, tot i que la previsió meteo és molt bona.
Amb la gentada que som, al començament fem una mica de cua. Però ens ho prenem bé, mica a mica ja s'anirà esponjant. L'inici és contundent, amb cordes fixes i desploms, en diuen el tram despertador, i bona raó tenen!

Despré es tracta d'anar grimpant, fins un altre tram vertical que ens deixa a l'aresta.
El dia no triga gaire a aclarir-se i aviat podem prescindir del frontal. De moment la roca és més bona del què imaginàvem, i anem pujant bé sense encordar-nos.
Darrera nostre el sol ja il·lumina el MOnt Blanc i la Dent d'Herens, muntanyes de grans records...
I gairebé sense voler, ens trobem a l'aresta plana de dalt, l'anomenat pic Tyndall, però que de pic no en té gran cosa.

Aquí caldrà alternar alguns trams de caminar amb grimpades i desgrimpades, en general senzilles però espectaculars.
Potser la més maca i aèria és la darrera, poc abans de situar-nos a la darrera paret abans del cim.
El mur final comença bé, amb grimpades en roca trencada, aèries i senzilles...
Fins que la muntanya es posa seriosa i s'adreça de veritat. Aquí ens encordem i pugem en ensamble aprofitant les múltiples assegurances i les cordes fixes que hi ha. Fins i tot una escala de corda en un desplom molt marcat!

I així, mica a mica però amb constàcia, arribem al cim amb poc més de 3 h i mitja des de que vam sortir del refugi!
Ens hi estem una bona estona, que fa prou bon dia, i ens fem múltiples fotos. Fins i tot amb els peucs del que ha de ser el primer fill del Moi i el meu primer net!
Gaudim del dia immillorable, mengem alguna cosa, i tirem avall. Sabem que la baixada serà entretinguda...

El primer tram el desfem encadenant ràpels.
Després desgrimpem, alternant amb algun ràpel, sempre primant la seguretat i l'eficàcia. Alguns consells rebuts ens van molt bé, i entre els tres trobem a la memòria els detalls del recorregut per no perdre'ns.

Un darrer ràpel ens deixa 5 hores més tard, damunt del refugi Carrel.
Només hem fet una petita part de la baixada, ara toca desfer el camí fins el coll de Leone i fins el refugi de sota. I després acabar d'arribar a peu a Cervínia en una baixada de 2.500 metres de desnivell, i peus inflats!!

Però al vespre vam sortir a celebrar-ho!!

A sota deixo el recorregut, que us podeu descarregar des del wikiloc.