8 febr. 2016

Pic de la Cabaneta

L'endemà cambio de company i també d'activitat. Finalment tinc ganes d'estrenar els esquís, aquest temporada! Amb l'Albert, pensem que el pic de la Cabaneta pot estar bé, les raconades de la vall d'Incles sempre solen ser garantia de neu abundant.

Ens toca deixar el cotxe a 2 km del final de la pista d'accés, així que tenim temps d'escalfar abans no comença la pujada. Al bosc s'hi veu força neu, però al camí ens hem de descalçar els esquís algun cop.

El dia no és massa lluent, però aviat arribem al pla de Siscaró amb el refugi lliure al fons.
Continuem pujant fins que veiem que, per arribar a la carena, hem de deixar el torrent, que està ben pelat. 

A dalt, la neu no és massa abundant però permet esquiar fins el cim. El vent bufa fort i ens obliga a tapar-nos. Amb el vent gelat patim per la baixada, trobarem la neu molt dura!!
Al cim la vista és fenomenal, tot i els núvols. Ha estat una bona pujada, però fa fred i el vent no ha parat, així que tirem avall de pressa.

Tal i com temíem, la neu a dalt està molt dura i, a les raconades, crosta. Però a baix va millorant, i al final acabem fent una bona esquiada!!

Ara a veure si arriben de veritat aquestes nevades anunciades i la cosa va millorant...

A sota he deixat el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track.

4 febr. 2016

Via de nom desconegut a Abella de la Conca

Fa un parell de setmanes vam veure amb el Pep aquesta ressenya publicada al blog Sisbemessanapren, i ens va cridar l'atenció. I dimecres passat la vam anar a provar, en el què sembla que és la tercera ascensió de la via. Una via de la qual encara no n'he pogut conèixer cap detall ni dels seus aperturistes ni de com l'han batejat.

L'aproximació la vam trobar molt bé, gràcies sobretot a portar una foto de la primera tirada que té un sostre molt característic a l'esquerra. a partir d'aquí el recorregut se segueix molt bé. Com a curiositat cal dir que és la primera vegada que seguim una via gràcies a les fites, però amb tants trams de bosc són molt útils.
La roca sempre és molt bona, i hi ha unes bones plaques compactes, la llàstima que no siguin més continues. Hi ha una gran quantitat de feixes que les tallen, on s'ha de caminar.
Potser la part més interessant és la de dalt de tot, amb un vuitè llarg de prou continuïtat, i una part final ben interessant.

Però el que em va agradar menys no va ser la via, si no la ressenya que en dóna una idea enganyosa ja que en cap cas se supera el Vº, i el grau dominant és el IV i IV+ als trams difícils. Als trams fàcils, molts llargs de II o III en realitat són I o caminar.
Això si, l'entorn és magnífic i solitari, i l'equipament a base de parabolts i ponts de roca, més que suficient. Amb algunes bagues per arbres n'hi ha de sobra per completar l'equipament.

Al cim hi arribem després d'un darrer llarg de cresta, i allà mateix hi ha el rappel pel vessant nord que ens portarà al camí.
Un rappel espectacular d'uns 45 metres...

Al capdavall, seguim uns rastres i uns trams incòmodes de tartera fins que creuem un bon camí. allà deixem la ruta de la ressenya per pujar a l'esquerra a un collet i tornar còmodament al poble.

1 febr. 2016

Directa incerta, a la Gorra Marinera, i Apia a la Magdalena Inferior

Nova sortida a Gorros, aquest cop amb el Pep i l'Albert. La intenció és el gaudi, sense patir més del compte, aprofitant aquesta primavera avançada que no ens fa venir masses ganes d'anar a esquiar!

Engeguem a la Gorra marinera, per la via Directa incerta (a dalt he copiat la ressenya dels Escalatoncs), que comença al mateix camí. Un camí que aquest divendres de gener està especialment tranquil gràcies a les obres de manteniment del funicular...
La via és ben agradable, amb la bona roca característica de Gorros i, en aquest cas, amb les assegurances justes. 

Després de dos llargs prou homogenis, el segon molt llarg, arriba un tram més tumbat que ens serveix per enllaçar amb el llarg final.
Aquest darrer és més vertical i apreta una mica més, però també està més assegurat. Ben aviat, ens trobem tots tres al cim, contents i feliços!
Encara és d'hora i, tot rapelant, ens fixem en la paret de la Magdalena Inferior i pensem que potser val la pena d'acabar el dia amb una segona via, ara que sóm aquí. 

Del gavadal de vies que hi pugen, triem la dels parabolts verds, que acaba resultant ser la via Apia (ressenyada a dalt pels Escalatroncs), d'un dificultat al voltant del IV+ de baix a dalt.

Tres llargs, vol dir que ens toca un a cadascú, perfecte. 
La via és agradable i sostinguda en el seu grau, potser és el que més em va agradar, la seva homogeneïtat, tot i tenir algun passet que mereix més atenció que la resta. Com la sortida de la primera reunió, per exemple...

Al cim, tenim al davant el Gorro Frigi, i veiem que no estem sols escalant, avui. Des d'aquí, una cordada que sembla que puja per la via del Carles fa el seu efecte!!

Ha estat un dia relaxat d'escalada amb una bona combinació de vies, encara que hagi sortit per casualitat! O potser precisament per això...

19 gen. 2016

Stoc de coc i via dels Senzills, a Malanyeu

Aquest dissabte feia fred i bufava un vent força gèlid. almenys pel què estem acostumats aquest hivern. Així que era un bon dia per portar al José Manuel a Malanyeu, on encara no hi havia escalat mai. I com a bon amfitrió vam anar a dues de les bones vies de la paret.

Vam començar per la Stoc de coc i continuar per la dels Senzills. És una bona combinació perquè la primera es baixa fàcilment amb un parell de rappels molt nets (de la R2 al terra arriba molt just, però diuen que els justos van al cel!), i de la dels Senzills el retorn per la cresta i el camí és prou còmode.

Així que esperem que toqui el sol a la paret, i comencem per la Stoc de coc.
Deixo el magnífic segon llarg perquè el gaudeixi ell, no és fàcil trobar llargs d'aquestes característiques i amb aquest grau, tan llargs i mantinguts! I sembla que l'hi va agradar.
La sortida la fem per les Monges mascles, tot i que ell es mirava amb ulls depredadors la sortida original de 6b... Però així queda una via molt més homogènia!!

Fem els dos rappels i ens acostem al peu de la dels Senzills, amb un primer llarg dividit en dues parts, una primera prou senzilla, i una segona on els forats es fan petits i el grau apreta una mica més!
El segon comença amb la travessa del sostre, i després ja només cal anar pujant de forat a forat. 

Després del tercer llarg, una fantasia que no depassa el IVº tot i la verticalitat, em toca el darrer de la via, per mi el més bonic. en aquest la roca s'assembla més a la de la cara sud del Pedraforca que no a la de Malanyeu, compacta, adherent i sense forats. Una combinació de passos d'adherència i atlètics que no et deixa indiferent!

Per tancar el dia, ja només ens queda l'agradable passejada per la cresta i el camí de tornada cap a les Escoles, tot preparant la propera sortida!

13 gen. 2016

Màgic line al Gorro Frigi

Ara feia molt temps que no escalava per Gorros, sobretot pel seu vessant oriental, però vam quedar amb el Moi que el portaria a fer una primera escalada a Montserrat i vaig pensar que seria una bona opció. Segurament el record de la meva primera escalada montserratina per la via Badalona hi devia influir.

Una via que no havia fet era la Màgic line, i la ressenya dels Escalatroncs em va animar a anar-hi. Bona roca, dificultat moderada i assegurances justes, un còctel atractiu.

La via comença al camí, al costat de la via del Carles, just on hi ha una petita bauma gens obligada, ja que es pot voltar fàcilment per l'esquerra. 
Tota la via segueix la tònica de les vies del Gorro, només que en aquesta les assegurances no són molt abundant i moltes vegades costen de veure. Es tracta d'anar escalant recte amunt, i ja les vas trobant. A la ressenya esmentada hi ha tots els detalls dels llargs, que no he volgut repetir.
Al final la cosa va anar força bé, el Moi va pujar bé tot i algun lleu patiment en els passos més durs. Això si, el què va ser dur de veritat és anar a escalar amb el gendre..., sobretot perquè vol dir que m'estic fent gran de veritat!!

I finalment, la sorpresa de la baixada. Ja no hi ha les cadenes i cal fer un parell de rappels, aixó ja no em va agradar tant.

4 gen. 2016

La travessa dels déus a la Roca del Corb

Per tancat l'any, dijous passat vam anar sota el monestir de Montserrat, en un indret que ningú faria tan proper: la Roca del Corb. El culpable d'arrossegar-m'hi va ser en Mohawk, que ja deu estar acabant les vies montserratines i ara es fixa en racons perduts com aquest...

Tal i com comenten els Escalatroncs a la bona ressenya de dalt, el més difícil de la via és arribar fins a la base. Guants i pantalons llargs, obligatoris!! I les tisores d'esporgar no haurien anat malament.

La tossuderia ens va permetre d'arribar-hi, i després ja tot és molt més còmode, sobretot perquè la via té molt bona roca, i està prou cosida com per poder anar alternant lliure i artificial. Ell no, clar, que la va treure tota en lliure amb pocs problemes...

El primer llarg el vaig fer jo a la meva manera, és a dir en A0 i passos de lliure entremig, sense haver de posar cap peça. 
I el vaig enllaçar amb el segon, també a la meva manera, però aquest si que es fa bé tot en lliure.

El tercer és molt bonic i aeri, i també alterna trams en lliure i en A0, però anant de segon vaig poder forçar bastant més.
El quart és d'un estil similar, tot i que comença amb uns metres de matolls i roca dubtosa. Però després arriba un diedre desplomat força contundent i una placa fina, fina...
Finalment la via acaba amb un bolet final amb un únic pas explosiu, però quin passet!! Sembla que si encara han quedat ganes d'esgarrinxar-se, hi ha una drecera que l'evita.

I des del cim, només queda tornar cap al Monestir, situat tan a prop que costa entendre que aquesta roca estigui tan oblidada.

29 des. 2015

Insubmissió, al serrat dels Monjos

La setmana passada torno a Montserat, aquest cop amb el Pep i la seva filla Joana, que no hi ha escalat mai. Es el que passa quan vius al Pirineu... així que busquem una via agradable i assolellada, com les dels Monjos, i acabem a la Insubmissió, una mica influits pel llibre dels "iaios".

Amb la bona Kutre-ressenya a la ma (a sobre), aconseguim trobar l'entrada del "último sueño", on comença la via.
Comença el Pep, temptejant els còdols montserratins que no visita gaire sovint... Però el primer llarg està prou equipat i no hi pateix massa.

Després d'un flanqueig brut i desagradable, encetem la part més bona de la via, seguint uns bons esperons de roca impecable, que ens fan guanyar alçada ràpidament.
De tots, el cinquè llarg és el millor i més sostingut.

Tot i que el flanqueig del sisè llarg no ens deixa indiferents. Tot i la moderada dificultat, no es pot protegir massa...
Per sortir, fem cas dels que hi han passat abans i flanquegem a buscar el darrer llarg de la via Planetes transparents, que ja coneixem de fa un parell d'anys.

Ara ja només ens queda un darrer desplom i ben aviat som a la carena. 
Busquem el primer rappel, baixem a fer el segon, i ja som al camí. Ara caldrà tornar i sortejar els trams enderrocats del camí de les coves del Salnitre per les darreres esllavissades. Veient-ne els efectes, devien ser espectaculars!