10/04/2014

Pa de quilo al cingle del Repetidor, serra de Sant Joan

Fa bastants anys ja vam venir-hi aquí amb el Pep, a fer la senzilla i agradable via veïna, així que ja tocava de tornar-hi, sobretot sabent que aquesta és força més interessant que la del Cap i el passerell. Amb una aproximació curta des d'un revolt de la pista que surt de coll de Bòixols i la bona ressenya del Joan Jover (a sota), aquest dissabte passat ens vam plantar a peu de via.
L'inici es veu espectacular, llis i desplomat, costa d'entendre com s'ha de pujar, però amb una bona apretada i aprofitant la bona adherència de la roca, ben aviat estic a l'alçada del primer espit. Llavors, amb tècnica de diedre i anant a buscar la placa de l'esquerra s'arriba bé a la sabina.

Sortir-ne i passar a la placa és potser el pas més estrany de la via, cal una mica de confiança i apartar abans les branques que fan més nosa que servei! Després, la dificultat afluixa i arribo a la primera reunió lleugerament suat....

El segon llarg, en contrast, és una llarga grimpada amb un únic pas protegit per un espit.
Aprofitant la reunió intermèdia, el tercer llarg el dividim en dos, un primer curt i poc complicat, i un segon molt més interessant.

Aquest comença amb un curt flanqueig (a sobre), per marxar després en diagonal cap a la dreta fins superar un petit desplom.

El cinquè és curt i discontinu, flanqueig senzill cap a l'esquerra, una curta fissura/xemeneia i un tram d'aresta fàcil em deixen a la reunió. 
Fins aquí la via és més o menys interessant, amb un equipament just que permet d'autoprotegir-se i una dificultat moderada excepte el primer llarg. La roca tampoc està malament. Però el penúltim llarg és molt millor, la tirada estrella de la via on escalem voltant la gran sabina que li dóna el nom.

Un inici contundent (a sobre), una roca excepcional, la dificultat sostinguda en el Vº i l'equipament just on no pots posar res més. Una meravella!! La via val la pena només per aquest llarg!

Finalment, per arribar al cim, un desplom amb un parell de passos d'A0 i un tram curt de V que va tombant.
Foto de cim, ullada cap al Pirineu nevat, i tornem al cotxe seguint l'agradable pista que baixa pel darrera, i que permet fer petar una bona xerrada tot baixant.

02/04/2014

Entre línies i aresta Brucs a la Miranda de can Jorba

Aquest dissabte a Montserrat el vent apretava de valent, i em sembla que no només a Montserrat.... Aparcats a Santa Cecília, sense gosar sortir del cotxe gaire estona, vam haver de canviar de plans i vaig recordar aquesta combinació de vies, situada en una zona sense regulació i arrecerada. La bona ressenya dels Escalatroncs trobada en un racó, ens ajuda a decidir-nos.

L'inici de la via no és fàcil de localitzar, però recordava on era la Josep Maria Andreví, i això ens va permetre intuir la placa inicial a través dels arbres.
El primer llarg (a sobre) és clarament el millor de la via, i completament diferent de la resta. Roca compacta, presa petita, assegurances a prop, grau collat (V+).... Molt millor del que sembla des de sota.

La resta, en canvi, és més de la tònica de les vies veïnes: roca no sempre tan sòlida com ens agradaria, assegurances allunyades, grau baix,..... A sota veiem l'inici del segon llarg.
El dia és fresc i, sobretot ventós. Com més amunt, més notem els efectes del vent, i l'absència de sol fa que escalem abrigats. Però la via és ràpida, i a les reunions no tenim temps ni de refredar-nos!
Acabem la via Entre línies a la carena i seguim per l'aresta Brucs, dos llargs fàcils i desequipats amb bona roca i millor ambient.

I per rematar la jornada, per baixar desgrimpem el Joc de l'Oca, d'aquesta manera arribem al cotxe amb una millor sensació d'haver aprofitat el dia i amb els braços ben calents!!

04/03/2014

Pany-Farrera al Fusell i Sentinella, i Terestel a la Cara de Mico

Aquest diumenge vam tornar a Montserrat amb el José Manuel. Suposàvem que finalment faria bon temps, i tot i que el dia era radiant, el fred apretava. Sobretot per escalar a l'ombra... Sort que la pujada per les escales va fer que arribéssim calents a peu de via!

Després d'haver pujat al Sentinella per la GEDE i la Wagner, sempre em mirava aquesta via "normal" i els seus burins ronyosos, i de tant en tant sentia esplicar alguna història del pas de dalt de tot, quan es passa d'una agulla a l'altra. Avui, hem agafat la bona ressenya dels Escalatroncs i ens hi hem plantat al peu.
La via comença dalt d'un bloc des d'on cal fer un primer pas cap a la paret del davant, a buscar el primer burí per començar un flanqueig cap a l'esquerra, seguint una marcada fissura. el flanqueig està cosit de material que no voldrien ni a cal ferroveller, així que intento no penjar-m'hi gaire fort.... Sort d'un bon forat per un camalot del 2 que dóna tranquil·litat!

Després, una fissura diedre bastant senzilla em deixa al collet entre les dues agulles, on intento triangular 4 o 5 burins molt cutres per tenir una reunió mínimament segura.

El segon llarg travessa la placa per anar a buscar una fissura reblerta de claus, i que permet de passar el tram més vertical fent alguna bona bavaresa. Després, un darrer pas difícil et deixa dalt del fusell.
Fins ara ens hem fotut de fred, però finalment surt el sol i ens anem refent....

El pas cap al Sentinella em toca a mi. Baixo una mica sense saber massa què hi trobaré, però al final el pas és molt més espectacular que difícil. Es tracta tan sols d'allargar la cama cap a una bona presa i acabar de pujar fins a la reunió del cim, des d'on tornem al peu de la via amb un únic ràpel de 45 m.
Per anar a la Cara de Mico, des d'on som només ens cal fer un curt flanqueig, passar de llarg les propostes plenes de parabolts grocs del Guillem Arias, i buscar un parabolt lluent, un bon tros amunt.

Em torna a tocar començar, un primer llarg que és una placa genial, on només cal dedicar-se a gaudir intentant no relliscar enlloc perquè aquí les assegurances estan posades amb alegria! Potser els primers passos fan més respecte amb els gats una mica enfangats, però un bon forat permet de protegir l'arribada fins a la primera xapa.
El segon llarg ja és tota una altra cosa: vertical i difícil de veritat. Està força assegurat, però cal escalar, i cal fer-ho bé. Més que el passet de 6b, la dificultat rau en la resta, que jo vaig trobar més a prop del 6a que del V+, però també és cert que de segon i amb el vent fred que feia, això no té dita. La meva humil opinió és que la ressenya dels Escalatroncs (més amunt) es queda una mica curta.

Després un llarg senzill per arribar al cim, d'on baixem rabent per escapar-nos de l'aire gèlid!! 

En conjunt, però ha estat una bona combinació de vies molt recomanable!

24/02/2014

Farigola indòmita, una altra tarda per Malanyeu

Aquest divendres passat el temps era força rúfol a tota la barrera del Cadí-Moixeró, però semblava que a Malanyeu hi faria bo. Aquesta vegada amb el Pep Santasusana, ens acostem a la paret del Devessó amb la intenció de veure si tenim temps de pujar per aquesta combinació de vies. 

Just arribem al peu de la paret i comença a ploure, poc però ben aviat s'hi afegeix la pedra. Què fem? Doncs provem´ho que ja som aquí, i tot plegat només és aigua...., i el Pep va molt fanàtic!

Ell ja coneix la via, però la qüestió és escalar. Jo coneixia el primer llarg que ja havia fet en un dia de mal record perquè va acabar en una mala caiguda del company...., així que ell comença. 

Mirant les ressenyes d'aquesta via, dóna la sensació que el primer llarg és el fàcil, i res més lluny de la realitat. Llarg, vertical i poc equipat, permet millor la protecció que els altres, però l'autoprotecció a Malanyeu sempre és una mica relativa. La bona ressenya dels Escalatroncs (a sobre), ja avisa una mica de tot plegat.
El segon llarg es semblant al segon, però el tram difícil és més curt i potser no apreta tant. El pas més difícil és el flanqueig de sortida de la paret cap al bosc, però hi ha un parell de bons ponts de roca i bones fissures per aliens.

Després hi ha tram boscos i desagradable, que està molt enfangat. El proper dia anirem per la cresta i no seguirem la traça del bosc...
Quan el Pep enceta el tercer llarg, la pluja ja és història i fins i tot surt el sol una estona. Però l'aire és fred i la roca també es va refredant.

El començament és força dur, i tenim un bon alejillo, després comencen els parabolts i la dificultat no afluixa fins a la meitat, on apareixen uns bons forats i l'escalada es podria relaxar una mica si no fos perquè llavors apareix un aleje del 15! Sort dels aliens....

Dalt apreta altra cop, però aquí jo ja m'agafo a tot per enllestir, perquè cada vegada és més fosc i així costa d'escalar amb calma! 

El darrer llarg són només un parell de passos atlètics i bonics que ens deixen al camí de la cresta gairebé de negra nit. Sort que la tornada a peu per dalt és còmode i la coneixem bé....

La via no està malament, però he trobat que el tercer llarg és molt més dur que els altres. Sortint per la variant de les Monges mascles deu quedar una via molt més lògica a nivell de grau, tot i que s'ha de reconèixer que la placa és genial!

13/02/2014

Adéu, Espanya, a Malanyeu

Aquest dijous a la tarda no feia gaire calor i el sol era ben agradable, però el vent ha esta força emprenyador i ens ha fet escalar de pressa. Potser ha anat bé, perquè així hem pogut provar aquesta nova via de Malanyeu i sortir-ne per dalt.

"Adéu Espanya" és una via que ja em va cridar l'atenció pel seu nom, tota una premonició del què està a punt de passar! Després vaig veure que no estava molt equipada, el que encara la feia més atractiva, i pujava paral·lela a la dels Senzills, de la que en guardo molt bon record.

El primer llarg potser és el millor. Comença pujant amb oposició amb un pi, i després continua per una placa on no hi ha els típics forats de Malanyeu, si no que sembla que estiguem a la sud del Pedraforca. Verticalitat i presa petita.
Després la paret es va tornant més discontínua i la dificultat va afluixant, sobretot al tercer llarg. Pel que fa a les assegurances, l'he trobat més assegurada del què imaginava pel què havia llegit, però mai massa equipada, només que no cal anar massa carregat de material i amb el semàfor d'aliens n'hi ha suficient.

El que si que continua magnífic, és Malanyeu!
El darrer llarg és el més rebuscat, però té un pas molt divertit, que està marcat com a V+ a la ressenya, tot i que no ho és en absolut. De fet, trobo que a part del primer llarg, a la resta de via el màxim grau que hi ha és Vº, però no deixa de ser una opinió....., per això he deixat a dalt la bona ressenya original del Joan B tal qual, així tothom la interpreta com vol.

La via m'ha agradat, i crec que val molt més la pena que qualsevol de les que hi ha més a l'esquerra, tot i que no arriba a l'excel·lència de la Neusnidó!! Ha estat una tarda ben aprofitada!

11/02/2014

Escalades amb i: Pícnic i Bikini al serrat dels Monjos

Aquest diumenge donaven una finestra de bon temps, i amb el José Manuel tornem al serrat dels Monjos, espero que per fer-hi la despedida. Feia dies que ell comentava que li agradaria d'anar a la Pícnic, que jo havia fet més d'un cop, i a mi em feia il·lusió la Bikini, que ell també coneixia. I res defineix millor l'amistat com la capacitat de saber posar-se d'acord, i busquem el repte de fer les dues per quedar tots contents!

Tot i que el dia prometia molt, però al final va ser força rúfol, comencem per la Pícnic, que repetiré per tercer cop. Ens rifem els llargs, i a mi em toquen els parells, per tant ell començarà les dues vies.

El primer llarg de la Pícnic el sorprèn, i és que tampoc és una via per pujar-hi corrent! Però ben aviat agafa el ritme i gaudeix dels passos curiosos d'aquesta tirada i de la seva bona roca.
Pujo jo i enceto el segon, que comença fàcil per després anar a buscar una placa de forats boníssima i poc difícil. això si, aquí les assegurances allunyen i no se n'hi poden posar gaires!

El tercer llarg és el més difícil dels quatre, no tant l'entrada desplomada (a sota) que es resol millor del què aparenta, com la fissura superior on la lògica t'envia cap amunt però on cal flanquejar cap a l'esquerra tan aviat com es pot.

El darrer, senzill, bonic, aeri i desequipat, ens deixa a dalt de tot, al mateix camí de retorn que ens porta altra copa al peu de les vies.
Arribem al peu de la Bikini amb el vent que apreta fort i la temperatura força baixa, però les ganes són superiors i ens hi posem. Torna a començar el José Manuel i, tot i tenir les mans balbes, supera amb nota el primer pas dur, entre el segon i el tercer espit. Un pas on s'ha de donar la talla.

Després continua vertical i difícil, però sempre amb molt bona roca per un bonic esperó que et porta a la reunió.

Començo el segon llarg condicionat per les històries de terror de la bona ressenya dels Escalatroncs (a dalt). Perquè vulguem o no, llegir que el 6a és obligat i que si caus piques contra la paret no és la millor forma d'encarar un pas....

La tirada comença vertical, però es va tombant i arribo al pas decisiu, on m'ho miro i remiro fins que trobo un forat on puc encaixar-hi força bé un camalot del 0,75, i que em dóna confiança per posar-m'hi. La roca és extraordinària, però els peus no són molt bons i, amb més nervis que altra cosa, pujo fins xapar l'espit següent. La continuació no és senzilla, però llavors ja pujo relaxat i gaudint de l'escalada fins la reunió.

El tercer llarg comença per una rampa senzilla, que mica a mica es va redreçant fins arribar un punt on cal flanquejar clarament a la dreta per anar a trobar la reunió. És just en el lloc on hi ha la tercera expansió. 
El darrer llarg és el millor de la via, diuen que hi ha un dels millors diedres d'aquesta paret, i no està gens malament tot i la seva duresa. 

La tirada comença per una placa equipada per fer en A0, tot i que és menys difícil del què sembla si t'ho agafes per la vora esquerra. Després comença el diedre de forma contundent i desplomada, un diedre amb únicament dues expansions, sort que la fissura permet equipar-ho força bé.

El problema és que la placa de l'esquerra va desplomant i la de la dreta patina força on no hi ha forats, però amb tranques i barranques, i gràcies a una figuera intermèdia, arribo bé al segon espit que és on cal flanquejar cap a la dreta a buscar la reunió. Una llarg que m'ha deixat realment esgotat, sobretot el pas per damunt del primer espit.

Quan puja el company, no s'entreté tant, però també gaudeix de la dificultat i la contundència del llarg. Ara entenc la seva justa fama!!

Una bona via la Bikini, molt més dura que la Pícnic, més llarga i amb un final realment explosiu. Llàstima del vent i el fred que ens ha impedit de gaudir-la en millors condicions!!

03/02/2014

Llepet, al serrat dels Monjos

Després de pluges i grips, aconseguim quedar amb en Mohawk per provar una de les "dures" del serrat dels Monjos, la Llepet, de la que no trobo a la xarxa gaire més informació que la del blog dels Puretes, del que he manllevat la ressenya de sobre. Una ressenya minimalista però que ens ensenya per on van els trets.

El dia no acompanya gaire, però ja que hi som ens hi acostem. La via és curta i pensem poder abandonar força ràpidament si cal, però havent-la tastat.

El primer llarg comença amb un tram trencat, seguint un diedre fissurat i poc difícil cap a la dreta, fins sota d'un petit sostret con cal tirar recte amunt, a buscar una petita fissura on hi veiem algun clau, on hi ha els passos clau del llarg (a sota).
Aquest segon em toca a mi, i trobo que la sortida de la reunió apreta de valent, sobretot a la sortida del segon clau, amb un pas obligat que et faria picar a la reunió si fos el cas...., però passo i després ja va afluixant fins arribar a una placa més tombada i menys assegurada. L'arribada a la reunió em feia patir, però no té cap més problema que el fet d'estar mal protegida.

Diuen que els tercer i el quart són els trams més durs i, com que no plou, no tenim excusa. 

Ataca el company el tercer per una molt bona placa de forats fins arribar a una mena de flanqueig bastant dur i bastant equipat, per tornar a afluixar ben aviat.
El dia cada cop és més fosc, però ara ja toca sortir per dalt, així que continuo cap amunt a veure què depara el darrer tram.

Surto cap a l'esquerra a buscar una fissura per una placa tombada que em dóna la primera sorpresa en forma de presa que s'arrenca..., tot i que no caic. La fissura desploma i fa una certa por, però amb algun A0 vaig pujant fins que ja afluixa i puc arribar força bé fins dalt, on pensàvem que no hi havia reunió però hi trobem un espit una mica amagat sota la terra.

El Mohawk puja molt bé, com a la resta de la via i, just arribar a dalt, comença a plovisquejar. Així que fotem el camp pitant a buscar el rappel i el camí de tornada cap a les coves i el cotxe, on hi arribem una mica molls, però contents d'haver pogut escalar en un dia en que no hi comptàvem massa!!

Una via força bona, amb algun pas complicat però ben assegurat, i que no sembla que es faci gaire sovint.