Vies Per Tutatis i Regular, a la Roca Narieda

Darrerament em costa sortir perquè estic més enfeinat del compte, però aquest diumenge ens hem escapat amb el Pep a la roca Narieda. Feia temps que em mirava la combinació de dues vies del Millet i l'esquema que en va fer el Xavi Grané (a sota) aprofitant la seva mateixa ressenya de la Gran Manitú.

Quan arribem al peu de la paret està regalimant aigua per tot arreu, però fa bon dia i pensem que ja s'eixugarà. Potser és per això, però la temperatura és ideal i estarem sols a la paret.

Mentre pugem, mica a mica la paret va perdent aigua, però el primer llarg de la Gran Manitú, per on comença la via, encara no se n'ha assabentat i continua fent les feines de torrentera! Sort que és senzill i el Pep ho va trampejant prou bé.

El segon segueix uns passos la canal, i després marxa descaradament cap a l'esquerra, a buscar un magnífic esperó, molt compacte i molt equipat. De fet, tret del primer llarg, les poques assegurances que portem només serviran per posar pes al baudrier....

Aquest segon llarg ja té un pas una mica picant i ens ensenya qui serà el tarannà de la via...., entre parabolts i ponts de roca.

Un tercer llarg molt bonic, més senzill que el segon, porta a un quart que fa d'enllaç amb la gran placa del centre de la paret.

Aquí la via va per la vora de l'esquerra. És un llarg semblant al de les vies que també la creuen, adherència pura. Al principi costa, i mica a mica t'hi vas adaptant i es deixa fer més o menys bé, tot i que de tant en tant,  hi ha algun passet on cal anar bé de nervis.

El sisè llarg, encara dins de la placa, és el que vaig trobar més difícil, sobretot quan la via prescindeix de la verticalitat i comença a marxar de flanqueig. 

La roca es va tombant però també va perdent les micropreses que permetien pujar amb una certa confiança. 

El Pep va pujar força més còmode gràcies a uns gats supertècnics de última generació (uns Kamet), que em sembla que ja només fabriquen per a ell!!

El darrer llarg de la Per Tutatis (a sobre), enllaça amb una altre via que ve de l'esquerra i et deixa a una feixa des d'on pots escapar-te fàcilment cap al camí de baixada.

Amb un flanqueig caminant cap a la dreta, després de la reunió de la Gran Manitú, trobarem la primera reunió de la via Regular. Una via que suposo que porta aquest nom per la gran regularitat de les seves quatre tirades.

Les tres primers són força senzilles, mai pugen més del IV+ i costa saber quina és quina de tant igual com són (a sota, primer dels quatre llargs). Són llargs distrets però potser un pèl sobre equipats pel meu gust.

En canvi el darrer, el que porta fins sota mateix del cim, és molt més interessant i aquí el Vº ja senyoreja una mica, tant a la placa com al tram final més vertical.

I aprofitant que la via acaba allà mateix, que menys que fer-nos una bona foto de cim abans de baixar a hidratar-nos al Tahussà!!

Via Hiwatta a la Miranda de les Boïgues

Aquesta via ja la vam intentar fa temps amb el Toni, en una agradable tarda de primavera, però el tram final del segon llarg se'ns va travessar i vam haver de girar cua. Aquest diumenge al matí he tingut l'oportunitat de tornar-hi amb en Mohawk, una bona garantia gairebé sempre!

Ara ja sabia que no ens en podíem refiar massa de la ressenya clàssica (a sobre), amb una graduació clarament infravalorada.

Vaig començar fent el primer llarg, que ja coneixia i del que en conservava un record boirós. Però el primer pas per aixecar-me de terra em va tornar ràpidament a la realitat!! Després, un flanqueig còmode i un tram de 6b que vaig fer en A0 amb passos molt llargs (sort de l'estrep!). Després, una sortida poc difícil en lliure et deixa a la reunió, dins del forat.

El company, tot i estar lesionat, ho encara en lliure i se'n surt molt bé. Tot i que algun pas se'l va haver de mirar més del compte....

El segon comença amb un aeri flanqueig cap a l'esquerra, fins a la vora del llavi, per enfilar-se en tendència a la dreta, a buscar una canaleta. És tot un espectacle veure'l pujar en lliure, en un tram marxat com a 6c a la ressenya!!

Jo m'ho agafo fent A0's, tot i que cal combinar-los amb sortides curtes en lliure força fines! 

El segon tram del llarg, teòricament més senzill, és ben exigent, amb passos que costen de veure i enmig d'una verticalitat que no afluixa gaire....

Mentre els dos primers llargs estan ben protegits amb parabolts que allunyen, però on no et pots fer gaire mal, el tercer és ben diferent.

Comença amb una volta cap a la dreta enllaçant un merlet, per tornar a la vertical i fer una bona excursió fins al bombo de més amunt. Un tram curt i ben protegit marcat de 6a-, força més senzill que alguns V's de més avall, i després ja afluixa. 

Afluixa però també desapareixen els parabolts... Sort d'un antic burí que es troba camí de la reunió de l'aresta!! És un d'aquells trams montserratins on cal anar molt sobrat en el Vº desequipat, i que tots coneixem com són i quin pa s'hi dóna!

Després només queda acabar d'arribar al cim, on coincidim amb els que ha pujat per la Montpart i per l'aresta....

Per baixar triem el rapel, seguint la línia de la Grimpanautes, uns 10-15 metres després de la sortida de la Montpart. Un parell de rapels (20 i 55 m) ens deixen altre cop al peu de la paret.

En resum, una via dura i exigent que, tot i la seva poca llargada, et dóna una gran sensació d'haver escalat! Ara entenc perfectament perquè no s'escala gaire.....

Canal de l'Ordiguer, al Cadí

Hivern de contrastos, el que estem tenint. Molta neu cap al Prelitoral i poca cap al Pirineu, això si, un fred d'allò més intens, aquests dies!

Diumenge sortim amb el Pep amb la intenció de tastar alguna canal de neu. Veiem que a la barrera nord el temps continua emprenyat, i girem cap al Cadí, un vell conegut on no ens calen gaires guies ni ressenyes per poder-nos-hi moure amb tranquil·litat.

Sortim del cotxe a Estana, i el termòmetre marca -6ºC. I fa força vent. Pujant cap a Prat de Cadí la sensació és de fred intens, però en tenim moltes ganes i la gran quantitat de neu acumulada que trobem al peu de les canals no ens tira enrere.

Primer volem anar cap a la Sàbat, però el gruix de neu ens aconsella anar a buscar alguna traça per anar a l'Amagada. Al final s'imposa el seny i entrem a l'Ordiguer, fa massa fred com per plantejar-nos res on calgui muntar alguna reunió, quedar-se aturat és un suicidi!

Quan entrem a l'Ordiguer, la neu pols va desapareixent i ens trobem amb la sorpresa de que les condicions de la neu són òptimes. Els ressalts de roca, en canvi, estan pelats i no són senzills, però no ens podem entretenir i preferim no assegurar-nos. Bufa un vent intens que ens tira la neu al damunt i comencem a notar una certa pèrdua de sensibilitat als dits, no ens podem entretenir.

Mica a mica anem guanyant metres, a part del fred i el vent el dia és molt bo i pugem gaudint de la neu dura del corredor. Avui agraïm el fet d'anar ben equipats!

A la carena, arriba el sol i s'agraeix, ens podem refer una mica tot pujant al cim que hi ha entre l'Ordiguer i el Cristall. 

Es noten els efectes del vent posterior a les nevades: la carena està gairebé pelada de neu!

Amb una certa pena, deixem el sol per tornar-nos a ficar dins l'ombra ventada de la canal del Cristall. Uns passos de roca i entrem a la canal, farcida de neu pols, on cada cop ens hi enfonsem més, a mesura que anem baixant.

El tram final de la canal torna a sortir la roca, i arribem a la torrentada final després d'alguns passos delicats, on cal fer una certa atenció.

Llavors ja només ens resta baixar pel bosc, enfonsats a la neu, fins retrobar la traça del Prat de Cadí, i retornar a Estana, fins on hi arribem gariebé amb els grampons posats! 

Mossèn Tronxo, una via d'escalada directa al Santuari de Queralt

Cada cop que amb el Toni anàvem a entrenar pel camí de la solana de Queralt, em mirava les plaques de roca que apareixen enmig dels garrics i imaginàvem una possibilitat de fer-hi passar una via d'escalada. Ja suposàvem que no seria ni una gran via, ni que tingués molta dificultat, però el fet de poder trobar una línia interessant que pugés força directament al Santuari de Queralt ens atreia i al final ens hi vam posar.

El primer dia vam anar per dalt i vam baixar-hi rapelant per comprovar-ne la viabilitat i la seguretat, tot fent una certa neteja, que la qualitat de la roca queraltina sol ser bona a les plaques, però no gaire a les fissures!

El segon cop ja vam aconseguir arribar a l'inici de la via entremig dels garrics i sortir-ne per dalt. Després, durant aquests darrers dies ens hem entretingut en desbrossar l'accés i obrir un rastre des del final de la via fins al camí de la Solana, arrencar algunes argelagues i posar algun parabolt. Al final ha quedat una via força digna, amb una roca en general prou bona i amb grans possibilitat d'assegurar allà on no hi hem deixat res fixe.

Les reunions són molt còmodes i segures, i encara estem sorpresos de les grans possibilitat d'autoprotecció que ens ha ofert aquest conglomerat calcari, que ha resultat estar ple de forats i fissures.

L'accés al peu de via es pot fer a peu des de Berga, o deixant el cotxe al costat del dipòsit d'aigua de Fumanya (P, al mapa de dalt). Llavors només cal seguir el camí del serrat de Fullaracs fins trobar el camí que puja de la Vinya. Allà, trencar cap a la dreta i pujar fins a la primera tartera, on cal flanquejar cap a la dreta i seguir les fites per un viarany força lògic.

El començament de la via es coneix per un pont de roca vermell situat a uns 4 metres de terra, en una placa (a sobre), a la dreta d'una canal. De fet, els ponts de roca són una constant a la via, només en aquest primer llarg ja n'hi ha quatre! 

El primer llarg puja per unes plaques, en tendència a la dreta, seguint sempre la millor roca i oblidant els trams herbosos i trencats. A més dels 4 ponts de roca, també hi trobarem un parabolt. Algun friend mitjà-gran ens serà molt útil per assegurar alguns passos. La reunió (dos parabolts) es troba a la paret de sobre, en una ampla cornisa.

El segon llarg comença a la vertical de la reunió, des d'on ja veurem un pont de roca i un parabolt (a sobre), al damunt del qual hi ha l'únic pas difícil del llarg. Després, cal continuar grimpant cap a l'esquerra en direcció a un segon pont de roca i pujar verticalment cap a l'esquerra d'un bosquet d'alzines. 

La reunió (dos parabolts) està situada entre les alzines i la paret, en un replà. A sota, arribada a la reunió.

El tercer llarg si que justifica més visita. Comença fent un curt flanqueig cap a la dreta des de la reunió, a buscar el primer parabolt, i llavors recte cap amunt seguint la lògica i les assegurances, sempre per placa. 

Aquí hi trobarem dos parabolts, dos ponts de roca i un parell de bagues en una alzina i un boix. Aquests 40 metres de bona placa, tenen una dificultat variable que sempre està entre el IV+ i el V. L'arribada a la reunió millor fer-la per la dreta, i en el nínxol hi trobarem un parabolt i un espit, però es pot reforçar amb un pont de roca i una baga en un arbre.

Després només haurem de caminar un parell de minuts per entremig de les alzines i acabarem sortint al camí de la solana de Queralt, des d'on podem tornar fàcilment al cotxe o arribar-nos en poc més de 5 minuts fins al Santuari de Queralt!

Tot i que la via és d'un evident interès local, no deixa de ser una bona oportunitat per fer una escalada agradable, ràpida i diferent, molt a prop de Berga, i que combinada amb la Mossèn Ramon fa que el viatge ja valgui la pena!

A sota us deixo el dibuix del track del camí de l'aproximació, que us podeu descarregar del Wikiloc.

Maduritas calientes, a Rúbies

Tot i que ho deien, que aquest dissabte seria un dels dies freds de l'hivern, amb el Jortx ens vam animar a anar cap a Rúbies. Imaginàvem una escalada assolellada i prou càlida, en aquesta paret tan idíl·lica situada damunt del poble abandonat de Rúbies.

Portàvem diverses ressenyes amb la idea d'aprofitar la llarga aproximació amb cotxe per la pista, però al final el fred ens en va fer fora i només vam poder pujar per la Maduritas (a sobre, la bona ressenya dels Escalatroncs).

La via no és gaire difícil de trobar, ja que quan el camí topa amb la paret, de seguida veiem la cinta del primer pont de roca, i llavors el símbol i les inicials MC. El problema és el fred que fa, tot i el sol, corre una mica d'aire que no ajuda gaire.

Però el dia és bonic i em toca començar. Uns primers passos més durs donen pas a una escalada molt agradable, vertical però amb bones preses, equipada per no patir. Però m'he de parar diversos cops a escalfar-me els dits, a fora hi toca el sol, però les fissures són gèlides!

A la primera reunió circula un aire encara més fi i em refredo molt de pressa mentre puja el Jortx, tot i els guants. I els peus em queden mig insensibles..... Per sort, pujant et vas escalfant els peus, a mesura que se't refreden els dits! Aquest segon llarg és de l'estil del primer, però amb una fissura més dura abans de la reunió on cal posar-s'hi bé!

Almenys la segona reunió està en un clot on hi h un microclima una mica més agradable, i ens hi estem una estona a refer-nos! Tiro cap amunt per un llarg que és una meravella, un tip de gaudir sense patir, tot i que aquí els parabolts estan lluny, a les fissures els aliens entren molt bé. 

El darrer llarg comença amb un petit flanqueig a l'esquerra, per continuar cap amunt, travessant un parell de desploms. El primer (a sota) és el més difícil, tot i que les preses de mans són força bones. El segon és més senzill, i es passa molt millor pujant cap a la dreta fins que pots agafar una bona sabina!

Llàstima que aquí l'aire torna a circular....

Arribem contents a dalt, amb una bona perspectiva del Pirineu nevat (a sota, el Cadí) i moltes ganes d'escalfar-nos. Així que decidim que per avui ja n'hi ha prou, i que ja hi tornarem un altre dia!! A més, estem contents per la via, molt bona i distreta, malgrat el fred.

Després, tot fent la cervesa a Vilanova veiem que el dia s'ennuvola..., i ens felicitem de la decisió presa!

Cambre d'Ase, des d'Eina

Aquest dimarts he pogut fer una escapada ràpida cap a l'Alta Cerdanya, i he anat a veure com estava de neu. Tot i que en general ha fet molt bon dia, a la barrera de més al nord hi havia un bon marrón enganxat als cims de les muntanyes. No semblava gaire bon dia per anar cap al Pimorent, el Carlit o cap a la serra de Madres (a sobre), on hi va continuar nevant més o menys durant tot el dia.

Des de l'estació d'esquí d'Eina, tenim un miler de metres de desnivell fins a la carena, així que seria un cim molt ràpid si no fos per la carena que cal recórrer després per arribar fins a la creu del cim.

La pujada la vaig fer per la coma, convertida en pista d'esquí, i que permet de pujar força còmodament.

Ara mateix de neu no en manca, sobretot a les parts mitjanes de la muntanya. A dalt la carena, en canvi, ens trobem un paisatge completament diferent: una carena ben pelada, però amb neu a banda i banda que permet la progressió.

Abans d'arribar a dalt, em miro l'espectacle que sempre és el circ nord d'aquesta muntanya. Com ens atrau el seu magnetisme, com ens fa somniar i com costa després atrevir-s'hi de debò....

Recorro la carena cap al cim principal, estones sense neu i estones amb neu molt fonda. Quan arribo al coll de la canal central sembla que no està per baixar-hi, així que em resigno a tornar pel mateix lloc de la pujada!

De bon matí bufava un aire gèlid que feia patir per més amunt, però just arribat al tram més fi de la cresta, l'aire s'ha encalmat i el dia és magnífic.

Una foto al cim, quatre avellanes tot gaudint de l'entorn, i giro cua.

La sorpresa la trobo al cim de la canal de Vermicelle, en surten uns esquiadors amb ganes de baixar-la, també. Parlem una estona sobre el seu estat, i finalment veig que s'ho repensen. Finalment baixarem plegats.

La baixada, encara que sembli mentida, és una meravella. Baixo pel costat sud de la carena amb una barreja de neu ventada i neu més endurida fins arribar a l'alçada de la coma de Roques Blanques. Em trec els esquís per travessar-la i arribo a les pistes per neu més fonda. 

Després ja només em cal baixar per la coma i arribar ben aviat al cotxe, amb una bona sensació d'haver aprofitat el dia!

Un recorregut que podeu veure a sota i al wikiloc.