05/09/2014

Tête des Fetoules

Darrer dia pels Ecrins. S'acaba aquesta primera setmana de vacances i busco un cim interessant però que la nevada no faci massa perillós, i el trobo en la Tête des Fetoules, 3.459 m i més de 2.000 metres de desnivell, situat entre la Meije i l'Olan.

Surto de l'aparcament de Champhorent, més amunt de Saint Christophe d'Oisans, pel camí que va cap al refugi de Lavey després de baixar a travessar el riu Veneon. Poc després de l'entrada al parc nacional, unes fites assenyalen un caminoi que s'enfila cap a l'esquerra i que puja sense pèrdua possible fins al menut llac des Fetoules.

Al costat del llac hi ha un planell amb un bivac organitzat a la francesa, és a dir, amb uns bidons plens de material de cuina, algunes lones i altres estris d'utilitat. Una bona manera d'animar a la gent a bivaquejar!!

Ara el sol ja il·lumina les crestes més altes i l'Olan es reflexa en el llac.
Passat el llac enllaço amb el camí que puja del refugi de Lavey. Pensava que aquí trobaria gent que pujaria del refugi, però continuo amb la soledat més absoluta. No veuré ningú més fins que no torni al cotxe...

El camí va pujant per una mena de tartera, en tendència a anar cap a l'esquerra, anant a buscar el punt més baix de la gelera per un rastre molt difús i difícil de seguir. Quan arribo a la neu tinc dues possibilitats, per la dreta és més curt i més pendent, per l'esquerra és més suau però travessa diversos trams rocosos. Finalment em decideixo per la dreta, més dret però més franc. A la baixada ja miraré com és l'altre costat.

El pendent és fort però la neu està en condicions molt bones. No trobo cap traça, però la veritat és que ja no em sorprèn.
Travesso tota la part superior de la gelera per evitar les zones d'esquerdes i arribo al collet de la carena, on comença el tram de roca. Hi ha força neu a l'aresta i el temps s'ha ennuvolat, tot plegat fa augmentar un grau la meva concentració.

Finalment la cresta no serà tan difícil com semblava, nomes alguns passos de IIIº aïllats i bastant atlètics que es deixen fer bé. 
Arribo al cim enmig de la boira, però mentre gaudeixo del moment els núvols es van esquerdant. Al final em perdo la vista que deu tenir el cim sobre les grans muntanyes dels Ecrins, però algunes ullades de sol almenys em permeten de veure el camí de pujada.
Desfaig el camí de pujada fins a la gelera i, per canviar una mica, baixo cap al coll des Fetoules i segueixo el tram de gelera més planer fins retrobar la gran tartera.
Tot baixant, m'adono que la neu baixa molt més avall si continuo recte, i aprofito que a aquesta hora ja s'ha estovat per fer via lliscant per la neu tot el què puc.

Llavors només cal anar a trobar el camí de pujada i anar-lo desfent fins al punt de sortida.

Un cim molt interessant, suposo que sense boira encara ho deu ser més!! Al mapa de sota podeu veure el recorregut que vaig seguir, i al Wikiloc hi he deixat el track.

01/09/2014

Aiguille du Goléon

L'endemà de l'Etendard plovia a bots i barrals, i no feia massa calor, així que tal i com era de preveure, va caure una bona nevada a partir de la cota tres mil. Més de mig metre segons meteoFrance. Això em fa descartar l'intent que tenia previst al Rateau i buscar un cim menys perillós. 

El cim escollit fou l'aiguille du Goléon. Tot i els seus 3.424 m d'alçada, una gran part del recorregut és damunt d'una gelera sense esquerdes i la cresta final no és massa complicada.

Condueixo fins a la Grave, i d'allà a Pré Rond, on deixo el cotxe. El dia és espectacular, i la temperatura també: 1ºC!! L'aiguille es veu ben nevada (a sobre), però cal anar-ho a veure.

Just començar a pujar, apareix la Meije darrera meu, allà si que s'hi veu un bon gruix de neu!
Arribat al llac du Goléon, la llum i la calma de l'aigua es combinen per deixar-hi una bonica estampa de la Meije reflectida a l'aigua! 

Ara el fred apreta de valent, bufa un aire gèlid i tot el que té aigua està glaçat. Incloent tant la vegetació com les pedres molles dels torrents que cal travessar....., amb més penes que treballs!
Finalment arribo a la neu. Tot de boires amenaçadores que corrien de bon matí han desaparegut, i el tram final té molt bona estampa.

Calço els grampons i pujo directament cap a la cresta. Penso que la cresta deu estar en condicions precàries, així que intento arribar-hi el més a prop possible del cim. 
Quan hi arribo, després d'un tram mixte un pèl més emprenyador, veig que la cresta està neta. Una cresta que cap enrere es retalla entre les boires i la neu.

Cap amunt, en canvi, es veu neta de neu, assequible i amb el cim ben proper!
Arribo a dalt en un moment en que el sol ja escalfa més, i les boires que abans ocupaven l'aiguille, ara s'han desplaçat a la vall de la Grave.

Aprofito per menjar una mica i fer alguna foto, com aquesta de sota del pic de l'Etendard, vista des del vessant oposat d'on hi vaig pujar-hi abans d'ahir, i amb força més neu de la que hi vaig trobar!!
Mentrestant, el sol ha anat estovant la neu i de baixada m'estalvio els grampons i puc anar força de pressa. Desfent el camí de pujada, no trigo massa a arribar al llac du Goléon, on ara ja no s'he reflecteix la Meije i on s'ha acabat la tranquil·litat: tot i els 600 metres de desnivell que hi ha des del cotxe, hi podria comptar uns quants centenars de persones!

En resum, una muntanya molt més interessant del que semblava, amb un recorregut que podeu veure al mapa de més avall i al Wikiloc.

27/08/2014

Pic de l'Etendard, Grandes Rousses

El massís de les Grandes Rousses és una serralada alpina situada entre Belledone i els Ecrins, més conegut pel Tour de França (coll de la Croix de Fer, Alpe d'Huez) que no per les seves possibilitats de practicar-hi alpinisme, tot i que encara conserva importants geleres i molt bones raconades per a l'escalada en gel.

El punt més alt del massís és el pic Bayle, proper a l'estació d'Alpe d'Huez, però el pic de l'Étendard (3.464 m), és un metre més baix però molt més interessant. M'hi encamino des del coll du Sabot, accessible en cotxe des de Vaujany per una pista asfaltada força estreta, on arrenca un bonic camí panoràmic i gairebé horitzontal que em porta en menys d'una hora fins el coll de Couard.

Al coll de Couard ja endevino on és el cim (a sobre).
L'itinerari que faré serà el de l'aresta oest, situada entre les dues meitats de la gelera de la Barbarate i que permet de pujar sense haver de tocar la neu. Per enfilar-la, quan sóc a la seva vertical tiro amunt pel lloc on penso que s'ha de pujar millor. 

Inicialment es puja força bé, però hi ha un tram de roques amoltonades i polides pel gel, on cal anar amb compte de no relliscar. Les fites són molt escasses i no es poden seguir, però el fet de trobar-ne alguna de tant en tant, dóna una certa confiança.

Depasso el llac de fusió del gel i vaig guanyant alçada fins el peu de l'aresta. 
L'aresta, vista d'un tros lluny, sembla senzilla i tumbada, i recorreguda per una traça. Però començo a pujar-hi i res més lluny de la realitat. Les roques són migmatites molt trencades que als llocs menys verticals formen grans acumulacions força perilloses. Sort que en els trams més verticals la roca és bastant més compacta, amb una dificultat al voltant del IIº i el IIIº.

El dia s'ha anat espatllant i fa força fred, al darrer tram, ple de neu i gel, l'he d'acabar amb els guants posats.
Des del cim, la vista se'n va a la clàssica cresta cap al pic Bayle i el pic Blanc, però el vent bufa fort i no m'hi entretinc gaire, a dalt. Llàstima, perquè la vista des de dalt s'estén des dels Ecrins fins al Mont Blanc!!

Intentant recordar el camí de pujada, buscant les fites escasses que marquen algun canvi d'orientació, vaig baixant amb molta cura desfent més o menys el camí de pujada.
Quan torno a ser al GR ja respiro més tranquil, tot i que el temps cada cop es veu més inestable. Un GR on hi trobo una senyalització realment exagerada, que fa pena i molt mal d'ulls. Tan rucs són els corredors de muntanya d'allà que necessiten pintura cada pocs metres?? 

És curiós en un país que cuiden tant els camins com en el tram de sota, proper al coll de Couard!
Tot tornant per aquests camins magnífics (tot i l'embrutada...), gaudeixo també de l'espectacle de la geologia en aquests paratges. Sobretot al voltant del pic de les Aiguillettes (a sobre), amb uns estrats calcaris del juràssic, prims i ben rebregats.

O aquest naixement d'aigua (a sota), que aprofita el trencament produit per una falla invertida per sortir a la superfície i generar una bonica font!

Per qui tingui interès, trobareu el track de la ruta al Wikiloc i al mapa de més avall.

21/08/2014

Via ferrata de la cascada de la Fare, Vaujany

Pera venir a passar una setmana a l'Oisans, després de buscar força, vaig anar a parar a Vaujany (a sobre), un llogarret situat a uns 10 minuts de cotxe al nord-oest de Bourg d'Oisans. Buscava un apartament còmode i barat, i allà el vaig trobar. 

En aquest cas no va sortir gaire més car que una parcel·la en un càmping, i la comoditat és força diferent. Sobretot en dies de pluja, com l'endemà del Grand Pic. Va ploure tot el matí i, a la tarda, vaig aprofitar per estirar les cames, i els braços, a la via ferrata que han instal·lat just al costat de la cascada de la Fare.
Com que l'itinerari passa tan a prop de la cascada, deu estar sempre força humit, així que la pluja ja no hi feia gaire nosa.....

L'itinerari està ben senyalitzat, tant per arribar al peu, com per baixar, i suposo que deu força popular. Aquella tarda, però, no hi havia ningú més. En qualsevol cas, aquí hi trobareu una bona descripció.

En general, no té massa dificultat, està equipada a la francesa, i potser el més sorprenent és que l'han allargat a la base amb un recorregut entre els arbres abans d'arribar a la paret.
Consta de dos trams, el primer més vertical i proper a l'aigua, i un segon més curts i senzill tret d'un tram desplomat molt curt. Al final, acaba amb un pont de mico ben poc aeri.

Al final, s'arriba a uns prats on cal seguir el camí de baixada, perfectament senyalitzat, i que també podeu veure al mapa de baix i al Wikiloc. Una ruta pels amants de les ferrates, sobretot per la cascada i l'entorn, però de dificultat no gaire alta.

18/08/2014

Grand Pic de Belledone per l'aresta nord, des de le Molard

La setmana passada vaig fer una escapada solitària a l'Oisans, la comarca alpina situada al nord-est de Grenoble, entre els massissos de Belledone, Grandes Rousses i els Ecrins, la capital de la qual és Bourg d'Oisans. Busco un lloc més o menys cèntric i còmode, i al final acabo en un apartament molt barat i agradable a Vaujany, a 10 minuts de Bourg.

Amb la intenció de fer escapades alpines d'interès, però de risc limitat, començo pel Grand pic. Belledone és aquest massís que sempre ens mirem pujant de Grenoble cap a Chambery, a la dreta, molt proper a Grenoble i molt poc conegut a casa nostra.

Pel vessant occidental el desnivell és menor, però jo estic a l'oriental, i em toca sortir de le Molard, un grup de cases situat a una alçada de només 1.100 m. Em mentalitzo i, encara de fosc, començo a pujar pel magnífic camí que guanya alçada a través del bosc. El cim està a 2.977 m!
Quan s'acaba el bosc, cal seguir el GR fins a les cabanes de Pra Premier, situades en un lloc idíl·lic i amb possibilitat de passar-hi la nit. També hi trobem la única font de tot el recorregut.
Un camí cada vegada més prim, em porta al coll de la Roche Blanche, des d'on es veu el cim, l'aresta nord, i el què encara em queda per arribar fins al coll de la Balmette, situat entre el Grand Pic i el punxegut pic de Lamartine.

Unes fites assenyalen el millor camí per acostar-s'hi fins a la vertical, llavors cal enfilar les tarteres incòmodes fins arribar al què queda de la gelera de la Balmette.
La neu està dura i calço els grampons. Quina comoditat pujar per la neu després de les tarteres!! Així que ben aviat arribo al coll.

Allà coincideixo amb una cordada de Grenoble que van a fer l'integral de l'aresta. Em sorprèn veure'ls tan equipats, i ells se sorprenen de mi del contrari.... El començament de l'aresta és comú als dos itineraris, i un petit mur amb un pas de IV ens barra el pas. Sent el primer pas de l'aresta, es fa molt bé sense assegurança, encara que no ho sembli.

Després l'aresta és anar buscant el recorregut més senzill, sempre per una roca que no és massa compacta (amfibolites), amb trams de grimpada i trams de tartera. Vaig seguint el què em sembla el millor itinerari i, de tant en tant, alguna fita em diu que no vaig malament del tot.
Poc abans d'arribar al cim, una xemeneia més difícil està assegurada amb un cable. 

Dalt, aprofito que fa un bon dia per menjar una mica i entendre els cims i les serralades que m'envolten. Costa identificar gaires muntanyes....
A l'altre costat, el llac Blanc, amb aquest color opac que tenen la majoria de llacs glaciars degut a la presència a l'aigua de materials molt fins procedents de l'erosió de les geleres i, al fons, la plana de Grenoble i el massís de la Chartreuse.

La baixada encara és més complexe que la pujada, cal intentar recordar bé el camí per no despistar-se, i no respiro tranquil fins arribar al coll, després de baixar el mur de IVº amb un salt.
La resta de la baixada ja és només anar fent, posar-se els pantalons curts i gaudir de la muntanya i d'un camí molt agradable que em porta cap avall sense gaire patiment.

En total, vaig trigar 9 hores de cotxe a cotxe. Vaig utilitzar la descripció de la pujada de la gran web Camptocamp, i amb la descripció i el mapa en vaig tenir ben bé prou. Però si a algú li interessa el track del recorregut, el trobarà al mapa de sota i al Wikiloc.