21 de set. 2020

Peña Foratata, via normal

El segon dia a Gourette, tot i les bones previsions meteorològiques, es lleva com al vespre anterior, amb una boira pixanera intensa que no permet de poder sortir a escalar amb garanties...

Mentre dubtem de què fem passa l'estona i al final ens animem a travessar el Portalet. Allà el bon temps es manté, així que ens animem a pujar, tot i l'hora tardana, a un dels cims més emblemàtics de la vall: la Peña Foratata.

Així que sortim de Formigal en direcció al coll del Forato per un camí molt fressat.

                                                

Al coll el camí gira cap a l'est en direcció cap a la bretxa que s'obre entre el cim principal i el cim occidental. A la bretxa, encara que costi de creure, cal baixar pel costat sud per un curt però fort pendent sense gaire camí, fins arribar a una cornisa herbosa.

Un camí còmode ressegueix la cornisa fins al peu del vessant sud del cim principal.

                                       
El camí que cal seguir l'assenyalen unes cordes fixes que ajujden a superar una canal amb algun pas on cal anar ben concentrat!

No us fieu gens de les ressenyes que parlen de passos de IIº, sense les cordes fixes allò apreta fort.
Després, però, la cosa afluixa i ja només és qüestió de seguir la canal fins al cim! Ben contents d'haver pujat una muntanya gens senzilla i tan emblemàtica com aquesta.
Cap al nord el mal temps sembla que segueix... Almenys darrera el Balaitús està ben ennuvolat!!

Ara ja només queda desfer el camí de tornada. El tram final de la canal és intens, està tot equipat per rapelar, però sense corda no ens queda més remei que desgrimpar amb compte.
I contents d'haver pogut aprofitar el dia tornem a Gourette esperant que el temps allà també hagi millorat!

16 de set. 2020

Pic de Ger. Les chemins du Dharma

El primer cap de setmana de setembre vam anar a passar uns dies d'escalada al voltant del Portalet, entre la vall del Tena pel vessant sud, i la vall d'Ossau, pel costat nord. Ens tornem a trobar el Trident, amb el Pep i l'Albert, que aviat serem cordada bicentenària!!

Ben instal·lats a Gourette, la primera escalada va ser a la paret est del pic de Ger.

En aquesta paret hi ha una via molt interessant, Chemins du Dharma, equipada recentment, que va directe al cim. És una via llarga, 570 m, i de tirades llargues (gairebé sempre de més de 50 m), que amb 11 llargs resol la paret. Una via on no cal que porteu material perquè és un calcari força complicat de protegir, i amb els 6-7 parabolts per tirada ja s'hi va la mar de bé.
L'aproximació des de Gourette és de 2 hores per un bonic camí que mica a mica guanya els 850 metres de desnivell que cal superar per arribar al peu de la via.
Ens repartim els llargs de la via, de forma que comença el Pep, segueix l'Albert i acabo jo.

No tenim massa idea de com serà, però ben aviat veiem que el Pep va pujant prou bé i no es queixa gaire, el què vol dir que el llarg li està agradant. I realment la via és interessant i plaent, i a mesura que pugem ho anem comprovant.

Es tracta sobretot d'una escalada de placa, amb trams amb més adherència i trams de regletes, i sort que està la via equipada perquè les fissures són pràcticament inexistents.
                                           
Potser si que la via és una mica massa homogènia, però als que estem acostumats a llocs com la Dent d'Orlú, ja ens agrada aquesta mena d'escalada!
                                            
Al mig de la paret, hi ha algun llarg una mica més senzill, però la veritat és que costa de distingir-los!

El què no canvia és la llargada de les tirades, algunes de gairebé 60 metres!
                                            
La penúltima tirada arriba a una carena, i potser és la més difícil de la via, amb un flanqueig aeri i la superació d'una petita barrera desplomada.

El dia, fins ara impecable, comença a espatllar-se i van pujant boires que els propers dies ens complicaran una mica les coses.
                                            
                                            
Dalt del cim, contens de l'escalada, ens mirem al fons el Midi d'Ossau, on no tenim pensat d'anar-hi perquè tenim altres objectius menys coneguts.
                                            
I ja només ens queda la tornada, per una baixada pedregosa fins a les pistes d'esquí, i després seguint el camí o les pistes directament fins a Gourette, enmig de la boira.
                                            

23 d’ag. 2020

Lyskamm Oriental, aresta est

L'endemà, sortim a primera hora del matí del refugi. Encara estem una mica tocats per haver dormit a més de 4.500 m...., però confiem que ens anirem recuperant. Sobretot perquè, a l'inrevés del què és habitual, en comptes de pujar baixarem més de 500 metres fins a la collada est del Lyskamm.

El dia és magnífic, i la sortida de sol, a l'alçada d'on estem!

 

Aquesta tarda sembla que canviarà el temps. De moment, mentre baixem veiem el primer avís en forma de barret damunt del Lyskamm.

Es tracta d'una acumulació del vapor d'aigua que es condensa quan l'aire més humit que va arribant s'enlaira quan xoca contra la muntanya... I quan arribem a la collada sembla que va augmentant...

Realment la muntanya és tan atractiva, i les seves arestes tan esmolades, que no volem deixar d'intentar-ho. Encara falta molt per a la tarda..... Així que, tot i els núvols, anem cap amunt.

La sorpresa negativa ens la dona el Sergi, ell no s'ha recuperat ni del mal de muntanya ni de la mala nit que ha passat. No es troba en condicions d'afrontar una ascensió que demana alguna cosa més que forma física, són arestes esmolades que exigeixen molta atenció, així que després de parlar-ho, ell gira i nosaltres continuem.

La pujada al cim consta de 3 parts, una primera cresta senzilla i estètica, un tram llarg de cresta horitzontal, plena de cornises i molt aèria, i la darrera pujada fins al cim.

Després de fer el primer tram, veiem que la cresta horitzontal serà llarga i no s'hi valdrà a badar. Hi ha bona traça, però qualsevol error ens podria penalitzar. Ens recordem del Sergi, sap greu, però tal i com estava ha fet bé de no venir. Una relliscada, una petit enganxada dels grampons amb els pantalons, i....

 

Però cal reconèixer que la cresta és tot un espectacle d'equilibris i sang freda, i que la neu està molt bé. La gaudim com mai!!

 

Però tot s'acaba, fins i tot les llargues arestes..... Així que arribem al final i engeguem la darrera pujada fins a la cresta somital.

Però per trepitjar el cim, encara ens faltarà un darrer graó de roca, que ens obliga a fer un darrer esforç per superar aquest parell de metres de IVº...
Com a les pel·lícules, just arribem al cim, i els núvols s'esvaeixen i se'ns obre un dia serè que no havíem imaginat.
Algunes fotos, un mossec ràpid i tirem avall. El Sergi ens espera i no ens volem entretenir més del compte.

En el fons, tenim ganes de tornar a travessar l'aresta!!


Mentre baixem, just al davant tenim les principals puntes del massís del Mont Rosa, d'esquerra a dreta: Nordend, punta Dufour, punta Zumstein, punta Gnifetti, amb la cabana Margarita on hem dormit, i la punta Parrot.
Així, tornem ben contents a la collada, i ja només ens quedarà baixar la llarga gelera fins a l'alçada del refugi Città di Mantova, on unes cordes fixes permeten de travessar una cinglera i arribar fins al telefèric de la punt Indren.