29/07/2014

Esperó de Mordor a la paret de l'Estany

Tan bon temps fa els caps de setmana, en general, que amb el José Manuel decidim d'agafar-nos un dia de festa quan les previsions fossin exemplars. D'aquesta manera, dilluns passat vam enfilar a dormir a Cavallers. I el dimarts, tal i com es preveia, feia el dia somniat per sortir a muntanya: sol, aire fresc i net, i cap possibilitat de tempesta de tarda!!

Deixem la presa encara de fosc en direcció a la pleta del riu Malo i el refugi de l'estany Negre ben carregats de material. a mitja pujada comença a tocar el sol a les puntes més altes, ben aviat tenim els Bessiverris ben iluminats (a sobre).

Poc abans del refugi, ens enfilem a un collet seguint un corriol poc marcat, i allà trobem el camí d'aproximació cap als estanys de Tumeneja, una traça difuminada marcada amb fites que dóna una volta enorme per evitar tots els estanys, aiguamolls, patamolls, i zones humides diverses que omplen els racons. el nom de parc d'Aigüestortes prèn tot el el sentit, aquí dalt!

Ben aviat veiem el nostre objectiu, l'esperó de Mordor al mig de la paret de l'Estany, sota el Pa de Sucre.
Per anar-hi portem la bona ressenya del Guerrer romàntic i una bona pila de friends, tots doblats fins el 4, i un del 5 per si de cas...., i perquè sempre en quedarà algun a les reunions. I cap queda sense posar. 

Quan arribem al peu de via, després d'intentar no patinar en una congesta ben glaçada que cal travessar amb cura si no volem remullar-nos al llac, el panorama és evident: fissures netes i roca excelent!
Decidim enllaçar els dos primers llargs, si és possible, i l'hi toca començar al company. El primer comença estrany, però es deixa fer força bé, en canvi el segon, té un tram malparit de veritat amb una paret de vidre on costa fer-hi adherència...., però amb algun A0 tirem amunt sense problemes. Al punt més complicat, un bon samarità hi va deixar abandonat un friend que va prou bé!

Després em toca encara el tercer, que comença pujant pel costat d'una mena de pirulí desenganxat de la paret i que fa una certa basarda, suposo que tothom puja pensat que no se li trenqui a ell... A la sortida del punxó, el camalot del 5 em va de conya per evitar perdre la virginitat en cas de mala caiguda damunt seu....

Després la dificultat afluixa i surt un llarg molt bonic, amanit amb alguns moments de tensió.
El quart comença amb un curt flanqueig que et porta cap a fora, a buscar la paret del costat, assegurat per un clau que hi ha sota la reunió. Un tram molt difícil on no ens estem de fer-hi algun A0, porta a una zona més agraïda. La roca continua sent excepcional, i les possibilitats d'assegurar-se, també!

El cinquè teòricament és més senzill, però a la segona part del llarg les fissures es van tancant i les preses desapareixen al mateix temps que la roca s'ajau. Aquí cal anar bé de nervis i recordar allò de l'adherència....
El sisé continua per bones fissures i travessa un desplom que ens va sorprendre, i és que aquesta via no et deixa reposar fins al final de tot!!
Un darrer llarg de transició ens porta al cim de la paret, contents i satisfets d'una escalada realment bona!!

Ara el problema el tindrem a la baixada, les canals estan encara plenes de neu i no portem material per baixar-hi. En un punt levat ens ho mirem amb calma, fins que descobrim un itinerari possible que, amb algun flanqueig delicat, ens permet de retrobar el camí de pujada.

Tantes voltes fa que triguem gairebé 3 hores i mitja a tornar al cotxe, quan a la pujada, amb menys de 3 hores estàvem a peu de via!

02/07/2014

L'afrau dels Cortalets i el clot de Vimboca

La vall de la Muga és una de les valls amagades del vessant sud del Cadí, potser per això de tant en tant m'agrada fer-hi alguna escapada. En aquest cas l'excusa és l'afrau del dels Cortalets, un curiós pont de roca foradat a les calcàries de la solana de la Moixa.

Deixo el cotxe a l'aparcament de l'Adou del Bastareny i pujo per la pista. Ben aviat la pista entra dins de la fageda fins que s'acaba, i llavors només cal seguir el camí ben fitat que va pujant, sempre per dins d'una atapeïda fageda que no ens permet gaire visibilitat.

Ben aviat el camí s'obre i arribem a la zona de pastura de la pleta dels Cortals, on finalment gaudim d'una certa perspectiva. Al fons, s'aixequen el puig Terrers i el coll de Tancalaporta i, a la dreta, una falla evident trenca les calcàries eocenes del Cadí (a sota).
Des de la careneta de la pleta, un carrerany baixa a creuar el torrent. Llavors cal endevinar on està aquest pont natural i acostar-s'hi seguint el camí menys incòmode.

Però quan hi arribem l'espectacle val la pena. El pont, l'afrau, té unes dimensions considerables, una vintena de metres d'alçada i almenys trenta d'amplada. L'erosió de l'aigua i el vent han creat aquest monument natural aprofitant la fragilitat d'unes calcàries argiloses plenes de fòssils eocens.
Per tornar, penso que potser per dalt es podria sortir. Així que m'enfilo i casualment trobo un rastre de bon seguir que em permet anar a trobar la carena, i allà el GR-150, prop del coll de la Moixa. Davant, el Pedraforca i el puig Terrers encara amb unes pìnzellades de neu.

Segueixo el GR fins el coll de Vimboca, poc abans del Pendís, i agafo el caminet que baixa directament cap al sud, sense marques, però amb algunes fites als llocs més perdedors. Un camí que travessa una fageda exhuberant i ombrívola, i que baixa per tot el clot de Vimboca.
El camí travessa diversos engorjats i arriba un punt on permet d'anar directament al nucli abandonat de Monnell. De les cases mig engolides per la vegetació, torno a la pista i al punt d'inici.

Una ruta una mica salvatge i sorprenent a estones, que podeu veure al mapa de sota i que trobareu al wikiloc.

19/06/2014

Cresta de la Clusa

Fa cosa d'un parell d'anys que es va equipar aquesta cresta, en un recorregut que té força més de ferrada que d'escalada en cresta. A sobre deixo la bona ressenya que va fer l'Engarrista, on també hi podeu trobar més informacions pràctiques.

La cresta, mig amagada pel bosc, està prop de Sant Romà de la Clusa. Per anar-hi, jo vaig deixar el cotxe a l'àrea recreativa del Clot, des d'on es fa un bonic itinerari circular.

L'aproximació és senzilla per la pista i un camí més o menys senyalitzat. Ben aviat em trobo al peu de la primera torre, amb uns primers passos que potser són els més difícil de la cresta, però que a pèl es fan prou bé.

Després és una successió de rapels i grimpades, on la principal dificultat consisteix a trobar les anelles de rapel.... La xemeneia de III/IV em feia patir, però també es fa bé sense assegurar-se, la roca és molt ferma i els passos són curts.
Ben aviat arribo a l'engorjat de la Foranca i, per atravessar-lo, han ideat una mena de rappel dirigit que a mesura que vas baixant, et va acostant a l'altre vessant. Curiós i divertit.

Després esperen una bona colla d'esglaons amb un inici ben desplomat, i un tram posterior de IIIº de debò, amb una roca no massa fiable. Aquí cal anar molt en compte.
Del tram de cresta del mig del bosc no en tinc cap imatge, no val massa la pena aquest alternar caminar i grimpada fàcil.... Però després una llarga cresta de bona roca i grimpada fàcil però entretinguda, em deixa al cim, reconciliat altra cop amb l'itinerari!

Ara un parell de rapels em deixen al peu de la cresta on hi ha el camí que em retornarà al cotxe, però val la pena fixar-se en tota la cresta que encara poden anar equipant (a sota), si tenen l'objectiu d'arribar fins al Sobrepuny.
A sota podeu veure el recorregut damunt de mapa i, al Wikiloc, hi trobareu el track.

13/06/2014

Corredor Gigoló al Cambredase, Torre d'Eina, i cresta del pic del Boc o dels Llosers.

Aquest dilluns, amb el Pep, vam voler fer una sortida per provar les botes de cara als Alps, on tenim ganes de fer-ne alguna d'aquestes on tan necessites anar bé a la roca com a la neu. Abans, amb les Cletes havies de fer, però amb l'oferta actual, costa saber què et pot anar millor o pitjor....

Suposàvem que a la nord del Cambredase encara hi hauria neu, i la vam encertar. Des de l'estació intermitja de Sant Pere dels Forcats, on vam deixar el cotxe, es veu molt bé tota la paret (a sobre) i vam poder triar quin material ens convenia. 
Després d'una aproximació còmode i sense neu, vam enfilar el corredor Gigoló. I va ser una ascensió molt agradable, una temperatura òptima, molt bona neu que arribava fins dalt, i cap problema de caiguda de pedres des de les parets laterals, que estan netes de neu.

Així que vam poder pujar d'una tacada sense haver-nos d'assegurar.
A la carena ens va rebre un fort vent de sud, així que ens vam abrigar i vam enfilar el camí cap a la Torre d'Eina, llarg però sense cap dificultat, on comença la cresta que porta cap el pic del Boc, que també es coneix com a cresta dels Llosers.

Per sort, el vent de sud va afluixar de cop tan aviat com vam començar a baixar en direcció nord, perquè a la roca descomposta de la cresta només hauria faltat que algun cop de vent ens fes perdre l'equilibri....
La baixada cap al peu de la torre d'en Xillén (a sobre) potser és el tram més desagradable i perillós de la cresta, amb un pendent fort i una roca putrefacta. De fet, la roca de la pròpia torre també fa una mica de por, però ens mirem la via que hi puja des d'aquest vessant i ressegueix tot de fissures...

Flanquegem per l'esquerra i enfilem la torre nord per unes plaques tumbades on cal continuar anant amb compte de no fer-ne baixar cap de grossa.
Fins al cim del pic del Boc, el tram més interessant que trobem és l'anomenat pas del Viloncel, perquè sembla que hi ha una pedra, que no vam saber veure, on algú hi va trobar una gran semblança amb aquest instrument musical.

Aquí ja deixem les roques més trencades i entrem en un tram d'esquistos compactes que ajuden a superar un tram que no passa de IIIº i on no pensem que no cal encordar-se gràcies a la solidesa de la roca.
Arribem al cim del Boc per una cresta molt més sòlida, on els esquistos s'alternen amb els marbres i el gneis.
De bloc en bloc, seguint una cresta amb trams molt esmolats i aeris i altres més senzills, anem progressant en direcció nord i cap el pic de l'Orri.

En un collet, abans d'arribar-hi, decidim començar a baixar tot flanquejant en diagonal descendent. I potser ho fem massa aviat, ja que al final hem hagut de desgrimpar per arribar a la vall de Planés....

Per sort, el camí que baixa per la vall és deliciós i molt agradable! Després, agafem una pista molt evident que ens torna al cotxe tot planejant.
Una ruta llarga i entretinguda que ha valgut molt la pena i que podem veure a sota i al wikiloc. A vegades no cal anar massa lluny per trobar una bona ascensió!!

Per cert, el test de les botes va ser molt positiu.....

04/06/2014

Llo, via Phil Gondoux al Castell de Vidre

La vall de Llo sobretot és coneguda perquè a la seva capçalera es considera que hi neix el riu Segre. Però a la base de la vall, prop del poble, hi ha algunes zones d'escalada, a part d'una via ferrada. La majoria d'aquestes vies són d'esportiva, però a la peculiar agulla del Castell de Vidre en trobem algunes de diversos llargs, i amb un cert caràcter d'aventura.

Amb el Pep, ens vam decantar per la via Phil Gondoux per motius obvis. Una via que també està descrita en la guia d'escalades al Pirineu nord, on no la deixen malament. És la número 2 de l'esquema de sota, 100 m repartits en tres llargs de V+, V+ i V. La 1 és la via normal i la 3, Donjons i pitons, 6c, 7a+ i 7a.

El Castell de Vidre és una agulla singular, sobretot des d'un punt de vista geològic. Els dos primers llargs discorren damunt de marbres, i el darrer, d'esquistos. A la guia, des d'aquest punt de vista, parlen de gresos i gneis i no n'encerten ni una.
L'aproximació es fa seguint la pista asfaltada que entra a la vall i per on no es pot circular amb cotxe, fins arribar a la cara est de l'agulla, molt evident. Llavors només cal pujar pel dret sense camí, fins arribar al peu de via.

Al primer llarg, el pas més difícil és just a l'inici, després de xapar el primer parabolt, després ja es tracta d'anar fent. Tot el llarg és de placa, i els marbres no són precisament massa adherents....  
El segon ja té un altre aire, més atlètic i sostingut, s'ha d'anar treballant sense posar-se nerviós perquè els parabolts no estan a prop i no sempre es poden reforçar els passos! Però la roca és sòlida i el llarg acaba sent molt bo. 

El darrer puja per l'esperó de la via normal i és força més curt que els altres dos. Aquí notem el canvi de roca cap a uns esquistos compacte i sòlids que tenen l'estratificació favorable, el que fa que la dificultat baixi força.
El cim és sorprenent, una plataforma gairebé plana, molt estreta però on s'hi està molt còmode. Això si, sense moure's gaire perquè el buit és important per tots els costats!

Davant nostre veiem l'ermita de Sant Feliu (a sota), a la zona de vies esportives i, al darrera, la carena dels pics de Coll Roig i el Carlit, encara amb força neu.

En resum, una via curta i agradable per una tarda de bon temps (és cara est), on cal portar alguna cosa petita a part de cintes, per reforçar algun pas llarg. La baixada la fem en tres rapels de reunió a reunió.