6 jul. 2015

Rateau oest

Per celebrar Sant Joan, baixo fins a la Grave. Un poble inusualment tranquil, suposo que la combinació del mes de juny amb el fet que la carretera cap a Grenoble estigui tallada per obres hi té a veure. Agafo el primer telefèric del matí, i només pugem tres alpinistes....

Des de l'estació de Ruillans, el Rateau occidental el tinc just al damunt, Fa un dia collonut i la gelera es veu en molt bon estat, però no em refio de les esquerdes i segueixo a una cordada corsa pel què pugui ser.

De fet, el camí és ben còmode fins una rimaia que cal superar.
Després el terreny torna a ser fàcil, almenys fins als darrers metres. Vaig molt bé, així que avanço als corsos i segueixo al meu ritme. 

Darrera va quedant el pic de la Grave (a sota) i, a l'esquerra treu el cap el vessant nord del massís de Soreiller.
Per arribar al cim, cal superar un tram complexe de roca i gel i un darrer esperó de IIIº. Aquí em trec els grampons i per una aresta amb molt bones preses, arribo al punt més alt.
El dia continua sent radiant, i al fons el Mont Blanc apareix ben nevadet!! Penso que és una llàstima no tenir un cap de corda amb qui arribar-me fins al Rateau est seguint la cresta, però no podem plorar les ocasions perdudes!!

Així que, després de fer un mos, retorno a la bretxa amb dos rappels de 15 m.
La baixada és delicada al principi, però cada vegada menys, i ben aviat torno a estar a la rimaia. I de retorn al telefèric!! Una ascensió curta però ben completa!

El camí no te pèrdua possible, però tot i això, trobareu el track al wikiloc.

3 jul. 2015

Mont Thabor

El Mont Thabor, de 3.178 m d'alçada, és una muntanya arrodonida situada al fons de l'anomenada vall Estreta, prop de la vall Clarée, al nord-est de Briançon. No sé si el nom li ve del mont Thabor israelià, un dels cims més emblemàtics de tota la Galilea on s'hi reunien les tribus israelites, però el que és cert és que prop del cim hi trobem una gran ermita, i que durant l'estiu hi pugen diverses processons.

Fins l'any 1947 la vall Estreta era italiana, i la frontera francesa al mateix cim, però després de la segona guerra mundial, la frontera es troba 5 km més a l'est i la vall és administrativament francesa. I dic administrativament, perquè per tot arreu només s'escolta parlar italià.

El cotxe em deixa a les granges de la vall Estreta, on s'hi arriba des de la vall Clarée travessant el coll de l'Echelle. Per cert, un indret preciós!! Just començar a caminar, ja s'albira el cim al fons de la vall (a sobre).
El camí és sempre molt agradable, d'aquells camins fets a la francesa en que vas guanyant desnivell gairebé sense adonar-te'n.

A mitja vall, el camí passa per sota de les parets dolomítiques del Gran Seru (a sobre), que ens farà ombra durant una bona estona.
La neu comença a partir de la cota 2.800 m, però el camí passa sobretot per les petites carenes que fan que no la trepitgem massa a la pujada.

I just sota el punt més alt, apareix la peculiar ermita, que no deixa de sorprendre.
Però el gran atractiu del Mont Thabor és la panoràmica del cim, amb tot el parc nacional dels Ecrins a l'oest, presidit per la Barra dels Ecrins.

O les espectaculars agulles d'Arves, al nord, que encara tinc pendents.
Després, la baixada del cim patinant per la neu és molt ràpida i plaent, i aviat torno estar sota el Grand Seru.
I ben aviat a les granges de la vall Estreta. Un itinerari molt agradable per pujar a un cim curiós i carregat d'història, que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.

2 jul. 2015

Grand Galibier i Roc Termier

L'any 2012 van ser els Alps Marítims, l'any passat la vora NW del massís dels Ecrins i, enguany, l'escapada solitària l'he fet a l'entorn de Briançon. Una setmana muntanyenca amb molt bon temps i unes condicions ideals per no parar de sortir.

M'instal·lo a Chantemerle, en un excel·lent apartament situat en un complex amb sauna i piscina, i realment barat en aquesta època.

El primer objectiu el tinc clar: el Grand Galibier. M'ha de servir per veure com està la muntanya de neu i per fer un bon desnivell. Així que deixo el cotxe al pont de l'Alp, a la carretera del coll de Lautaret, i tiro cap amunt.

Passo per l'alpe de Lauzet i agafo la forta pujada fins al Gran llac, situat just sota l'aiguillette de Lauzet. 
El camí volta el llac i s'enfila fins un coll (2.600 m) on comença la neu, que està prou dura però no tant com per caldre grampons. Així que em poso els paraneus i continuo cap amunt, on arribo a un segon coll (2.900 m), seguint un rastre antic damunt la neu. Des d'aquí ja veig el cim del Gran Galibier al fons (a sota).
Però a l'altre costat de la collada i no massa lluny, s'alça el Roc Termier, amb un aspecte impressionant. No he mirat per on s'hi puja, però sembla força evident, així que m'hi encamino sense gaires dubtes, tot i alguns núvols, la previsió pel dia és de "gran beau".

El camí resulta prou còmode excepte una petita xemeneia on cal grimpar uns metres. I a mitja pujada, em trobo un mascle d'ibex, la cabra salvatge dels Alps, coneguda com a bouquetin pels francesos o stambecco pels italians.
Al cim, el massís dels Ecrins està just a l'oest, a l'altra costat del riu Guisane, i la Barra dels Ecrins s'alça espectacular.

Torno enrere fins el collet i continuo seguint les fites en direcció al Grand Galibier. Mentre a l'oest el cel és ben clar, aquí les boires encara van arrossegant-se per la cresta...
Però estic de sort, i just arribat al cim els núvols es trenquen i, mentre menjo alguna cosa, gaudeixo de l'espectacle de la Meije i dels records que em porta de la travessa de l'any passat!!
Després ja només cal desfer el camí amb calma per retornar al pont de l'Alp, amb l'alegria d'haver començat bé la setmana!!

Una ascensió que podeu veure al mapa de sota i al

17 juny 2015

Sant Martí del Canigó, pilier de Sant Martí

A Marialles hi volíem fer un parell de vies, però la segona estava mullada, així que decidim començar a tornar i parar sota Sant Martí del Canigó per provar l'esperó. El dia es mantenia núvol, però el lloc ens va agradar molt: una gran zona d'escola d'escalada en un indret idíl·lic, i entremig la via del pilier que tira cap amunt. Tot a menys de 10 minuts del cotxe.

L'esperó és una via poc complicada i molt assegurada, així que aprofitem les vies d'escola per fer un primer llarg una mica més complicat i adreçar l'inici de la via. Això si, vam ser incapaços de saber per quina via vam fer la drecera, només que estava al voltant del V+!!
Després d'un bon començament (a sobre, l'arribada a la primera reunió), la via va agafant ressalts, sobretot. La roca és un gneiss compacte i l'equipament un pèl exagerat, així que ens dediquem a gaudir de l'escalada sense haver de patir gaire.
La via està molt neta de vegetació, però l'entorn no, i algunes reunions es fan en roures o en castanyers, sobretot en els trams més senzills.
A la part superior torna a adreçar-se una mica, i els dos darrers llargs ja són més interessants i divertits. 

El darrer, una esmolada aresta situada a l'alçada del monestir, ens permet d'arribar al bosc i a les fites que marquen el camí de baixada. Un camí dret i humit, però que ens torna ràpidament al peu de via. 

5 juny 2015

Lunule partie, escalada prop de Marialles

Després d'una tarda i nit amb força pluja, s'aixeca un dia lluminós. Amb la mullena que hi ha per tot arreu, busquem una via orientada a l'est, i la casualitat va voler que triessim la Lunule partie, una petita meravella.

L'aproximació no és fàcil, cal anar fins al refugi forestal, sota de l'aparcament, i anar baixant pel dret, prop de la cresta fins un punt on diverses fites ens envien cap a la paret. Un parell de parabolts i uns ponts de roca ens marquen el primer llarg.

El primer llarg és el més difícil, i la roca humida no ho posa fàcil, però ben aviat ja estem a la primera reunió, dalt de la cresta.
A continuació la via segueix trams de cresta ben aeris, i alguns murs intermedis, mentre el sol juga amb la humitat ambiental i comencen a aixecar-se algunes boires.
L'escalada sempre és agradable, una roca genial i equipada amb abundants ponts de roca i algun parabolt. Una escalada molt pirinenca!

A la darrera reunió hi ha la possibilitat de rapelar i pujar una altra via, però veient que queda a l'ombra i sota uns sostres que regalimen aigua, la deixem per un altre dia i decidim baixar a Vernet.

Per tornar al cotxe, només cal caminar 5 minuts per la cresta, sense cap complicació. 

La ressenya la podeu trobar a les guies de la zona, o al llibre de les vies del Pirineu nord.

4 juny 2015

Les Secouristes al Petit Yosemite, massís del Canigó

El cap de setmana passat vam baixar un parell de dies al vessant nord del Canigó amb el Pep, ple de vies d'escalada prou interessants com per anar-hi expressament. La pista que puja al refugi de Marialles des de Vernet està en molt bon estat, i els boscos són espectaculars. Tot plegat fa que encara sigui més interessant el viatge!

La primera via que encarem és la Secouristes, situada en unes cingleres granítiques que apareixen al mig del bosc. L'accés és en baixada, cal travessar una bonica fageda, i anar a buscar el peu de via a la vora del riu Cadí.
La roca és molt bona, un gneis similar al de la Dent d'Orlú, i la via està equipada. El dia també és molt bo, així que únicament ens concentrem en gaudir de l'escalada.
De tant en tant, hi ha algun tram erosionat que recorda els "taffoni" del granit de Còrsega: una veritable delícia!
I, al final, un llarg fàcil i desequipat, dóna pas a una bonica bavaresa en el darrer llarg que ens deixa dalt d'un petit cim.
Els problemes arriben a l'hora de baixar. Tot i que la via està equipada, la guia recomana baixar a peu. Des del collet del darrera tenim dues opcions, i triem la baixada pel sud, on una gran fletxa vermella assenyala el camí. Una baixada que resulta complicadíssima, amb diverses desgrimpades perilloses i un rappel al mig, realment hauríem acabat abans rapelant la via....

I just arribem a baix, comença a ploure, una pluja que ja no ens deixarà fins al vespre. sort que el bosc espès ens protegeix una mica de camí cap al cotxe...