26 gen. 2015

Esperó màgic de la Prenyada

Dies enrere, quan encara no havia començat aquesta fresca que està fent, vam pujar a Sant Benet amb el José Manuel. Al sol hi feia tanta calor que vam preferir una via de la cara nord. I l'Esperó màgic va ser la triada.

Una via amb una certa aura i que, en aquest sentit, no ens va decebre. Si mirem la bona ressenya dels Escalatroncs (a sobre), sembla una cosa. Però posar-s'hi és una altra totalment diferent. Tot i que feia més de mig any que no escalava a Montserrat i ja sabem com són aquestes coses, t'acostumes al calcari i després tot són plors...

A mi em va tocar començar i ben aviat em vaig trobar allà dalt, penjat d'uns tristos còdols sense saber què fer..., però mica a mica vaig anar recordant les sensacions oblidades per poder anar fent via. 
Quan deixes la fissura i enfiles la placa fins a la primera reunió cal respirar a fons i escalar amb molta calma. Costa de veure el parabolt de mitja placa fins que no te'l trobes a sobre mateix, així que cal anar fent sense pensar-hi gaire.

A la vora, unes cabres van ser testimoni dels nostres esforços, sense entendre-ho massa.
Des de la reunió només veia una xapa molt amunt, però pensava que la via no podia anar per allà. Massa vertical, massa distància entre els parabolts... I si, anava per allà! Sort dels còdols, bons i grossos, tot i que no tant com hauríem volgut!

El Manyo s'ho va currar molt bé, i després em vaig sorprendre de com hi havia pujat. Quin nivell!!
Del tercer llarg poca cosa us puc dir. El vaig intentar, però vaig ser totalment incapaç d'arribar a la primera peça, i el risc de trencar-se les cames en cas de relliscada el trobar massa alt, així que vaig deixar que el company tirés al davant, veien quin nivell gastava!

Com que són dos llargs curts va tirar fins dalt. He de dir que el tercer, després del primer bolt ja és anar fent, i que el quart té una sortida molt cabrona de la reunió per anar-se aplanant després. I que es poden enllaçar sense massa problemes.

Una via molt sòlida i vertical, molt poc sobada tot i que és d'aquelles que et fan suar de valent, i que em va fer veure que no puc abandonar tant temps Montserrat, que després passa el què passa! Pel què fa a la graduació, això ja és una altra història, però en tot cas té poc a veure amb la de la Codolosa, per exemple...

14 gen. 2015

Cambre d'Ase, via Mèu

Ara fa 10 dies, amb el Toni vam anar a provar la nord del Cambre d'Ase, un dels llocs on la neu ha estat millor aquestes festes, per intentar la vi Mèu. acabada d'obrir. Es tracta d'una línia molt interessant que surt del Vermicelle cap a l'esquerra.

L'aproximació no és massa incòmode, amb la gentada que hi havia a la zona, la traça estava ben marcada i aviat vam arribar a l'esplanada de sota la paret.
L'ambient no era el que esperàvem, una gentada ho omplia tot, gent amb piolets i gent amb esquís. I cua a la majoria de línies, tot plegat una mica sorprenent. Fins i tot dues cordades berguedanes!

Vam tirar cap al Vermicelle, darrera la gentada que hi pujava i, arribats al peu del corredor, la putada fou trobar-nos una cordada de francesos encallats al primer llarg. Després de comprovar que allà ens congelaríem abans de veure com superaven el llarg, vam optar per entrar al corredor fent un flanqueig, de manera que ens vam trobar damunt dels gavatxos.

El flanqueig no era senzill, sobretot per tractar-se de neu posada damunt de plaques de roca on no et podies assegurar massa. Però la reunió, situada sota el pas de M4, era segura.

Després ja nomes va caldre continuar cap amunt intentant no apedregar massa als de sota, que seguien encallats al tram inicial. La neu a estones estava bé i a estones no tant, la temperatura no era gaire freda i es notava.

Una altra bona reunió, i ja només quedava la goulotte final, amb poca neu però fàcil i tumbada per sortir a l'aresta superior.
Una aresta senzilla però espectacular i molt bonica, que ens va deixar al capdamunt de la canal Vermicelle.

Després ja només va caldre seguir l'aresta en direcció nord, per baixar per la carena fins al cotxe. Una bona via, concentrada en tres llargs, que caldrà repetir per poder provar l'entrada original.

Per cert, quan estàvem a dalt de tot encara se sentien els francesos encallats al primer llarg...., tot i que després hem vist que també van sortir per dalt.

5 gen. 2015

Montse Pueyo a la Roca dels Arcs i Txubascos vascos a la paret de Zarathustra

L'altre bon dia d'escalada que vaig tenir abans de Nadal, va ser aquesta combinació de vies, que ens va deixar els braços ben calents. Aquest cop amb el José Manuel, àlies el Manyo. Una via que puja buscant els millors panys de paret del marcat diedre de l'esquerra de la Roca dels Arcs. 

A sobre he deixat la ressenya feta pel Joan Asin, un bon company i també un dels aperturistes. El seu reequipament ens va fer més valents per anar a probar-la, i reconec que no em va decebre gens.

El primer llarg comença amb un tram senzill cap a la dreta, però continua per un flanqueig picant a l'esquerra, i la superació d'un desplom amb canto, però on cal pujar amb decisió.
El segon llarg també comença senzill i mica a mica es va complicant. Sobretot en el flanqueig cap a la dreta i la placa següent, una placa típicament vilanovina on cal anar bé de braços. sort que no és gaire llarga...

Del tercer la llàstima és que la roca està recoberta d'una pàtina blavosa que no dóna massa confiança i tot plegat li dóna un aspecte tenebrós. El més delicat és el flanqueig, molt aeri i bastant fi. El desplom posterior es fa bé en A0, i gràcies a una corda fixa que hi ha a la sortida terrosa!
Del quart millor no parlar-ne, brut i trencat com és, millor anar directament al cinquè. Una perla. Una placa ratllada amb només dues assegurances, però que es pot equipar perfectament i és un gaudi constant. 
El darrer llarg obligat és una xemeneia curta i contundent, però que s'acaba massa aviat i deixa pas a un rampa que es va tombant fins arribar a la feixa. Després es pot seguir la feixa o pujar directament a la carena per on més agradi, com vam fer nosaltres.

Era un d'aquells dies anticiclònics, amb molta calor a la paret i molt fred a la vall. Cap a l'est, Montserrat sobresortia damunt del mar de boira.
Tot i que estàvem acalorats, vam seguir el pla previst i al cap de poca estona ja érem al peu de la Txubascos vascos. Una via que devia ser un dels pocs escaladors que no l'havia fet. I al Manyo ja li anava bé de repetir-la.

La ressenya l'he trobada al blog Manel&Ita. Únicament no acabo d'estar d'acord amb el darrer llarg, e el pas de sortida em va costar molt més que V+!! 
Reconec que la via em va agradar encara més del què imaginava, i no està tan sobada com caldria pensar. A més, l'equipament fa que puguis pujar sense patir per trencar-te cap turmell.

El primer llarg és molt divertit, només cal apretar de valent als darrers metres abans de la reunió.

I al segon, ni això. Grans preses i una roca excel·lent.
Els altres dos segueixen aquesta mateixa tònica, ratlles i més ratlles sobre una roca molt bona i un equipament per no patir, fins arribar al final. Un pas cabró que no em sortia de cap manera, i de tant intentar-ho davant mateix dels nassos del company, al final ens hi vam fer un bon tip de riure!

30 des. 2014

Dismi, a la serra de Sant Joan

Abans de Nadal encara he pogut fer alguna escalada interessant. Una d'aquestes va ser la Dismi, situada al sector central de la serra de Sant Joan, just damunt del coll de l'Apallador. Just al costat, fa prop de 4 anys vam venir a fer-hi la Josep Maria Montfort, de caràcter més clàssic. La Dismi, en canvi, està totalment equipada amb parabolts i no vam haver de posar pràcticament res tret d'alguna baga savinera. 

La via la teníem pendent des de feia uns quants dies amb la Lu. Se'ns hi va afegir el Santi fent cordada de tres, de manera que les reunions van ser més entretingudes. 

Una aproximació molt evident i la bona ressenya dels Kutrescaladors, a sota, ens van ajudar a gaudir d'una via ràpida i relativament còmode tot i el pressing de dues cordades que ens apretaven al darrera.
Anant tres ens vam repartir la via en tres trams, i va començar la Lu. El primer llarg no és precisament el més agradable, amb un inici amb roca dubtosa que et deixa males sensacions. Després va millorant, ii amb un passet i un flanqueig a l'esquerra, s'arriba a la reunió.

El segon llarg és estrany. Comences pujant recte amunt pel camí més fàcil, però després cal girar a la dreta per pujar un esperó molt vertical on costa de veure on són els parabolts...
Tothom ho diu i és cert, el tercer larg és el millor. I per nosaltres, també el més difícil. Puja una placa que es va tornant cada cop més fina i on cal tenir una mica de fe a l'hora de fer algun pas.

El següent, que podríem haver enganxat amb aquest perquè és curtet, comença senzill i té una arribada explosiva a la reunió, que es pot fer en artifo però a tots tres ens va sortir en lliure!

Després arriba el gran sostre, que fa més por que no la dificultat que té. Les preses són grosses i els parabolts ajuden a tenir-hi confiança. Cal anar alerta a la sortida, on hi ha una fissura malparida on se t'enganxen les cordes... A partir del sostre, la dificultat decau clarament.
El penúltim llarg comença de forma benèvola, però es va verticalitzant fins esperó força tieso que cal treballar-lo. Aquí em vaig equivocar i en comptes d'anar a l'esquerra vaig pujar recte a buscar uns arbres per muntar reunió.

Però des d'allà, recuperar la ruta del darrer llarg no va costar gaire. Un darrer llarg amb un pas estrany per pujar a la placa, i un altre de molt fi per sortir-ne.
A la carena, com sempre a la serra, canvia la decoració. La temperatura baixa de cop, el relleu se suavitza, i apareix la neu al fons del decorat.

Ja només queda agafar el complicat camí de baixada per acabar de gaudir del dia i de l'escalada. Una via que m'he apuntat a la llibreta de vies per repetir!!

18 des. 2014

Cal Barricó, vies Cotaca i Aigua i tabac

Cal Barricó és una zona d'escalada del Ripollès situada prop del Baell, que no coneixia i reconec que m'ha agradat molt. Fins al punt d'anar-hi dos dissabtes seguits. El primer dia, amb el Manyo, vam pujar la via Cotaca que està força embardissada, però vam baixar pels rappels de l'Aigua i tabac. I aqwuesta via la vaig veure tan interessant que vaig enredar al Toni i la Queralt per anar-hi la setmana següent.

L'aproximació la vam fer des de la carretera de Ribes, PK 126 sota el sector d'escalada de les Coves. El camí puja fins a cal Barricó seguint una pista. Als plans de sota la casa, cal pujar uns metres per agafar un camí que ens porta directament a la paret, al peu de la via de l'Ossel. En cap cas s'han de seguir les marques vermelles que veiem des dels prats, cal agafar el camí de sobre.

A les resssenyes de sota, dels escaladors del Ripollès, l'Aigua i tabac destaca marcada de color groc amb el número 20. La Cotaca, és la que puja just a la seva dreta.
Via Cotaca
La major part de les vies tenen una placa a la base amb el nom. Des del peu de via de l'Ossel, cal caminar cap a la dreta, primer veiem una pintada negra amb el nom Aigua i tabac, i després trobem la placa metàl·lica.

Abans hi havia una corda fixa per pujar a la primera reunió, ara s'ha convertit en un petit llarg de IVº. Després, una placa amb el tram de 6b (a sobre), i força mates per arribar a la reunió.

Del tercer llarg poca cosa a comentar, però costa més per les herbes que per la dificultat rocosa.
El quart millora una mica, almenys al primer tram on hi ha un V+ dels de veritat!!

Llavors arribem a la cornisa superior, un lloc curiós. Es tracta d'una cornisa força ampla i molt còmode, amb un cable que la ressegueix tota de cap a cap. Aquesta instal·lació permet d'escalar els llargs superiors com si estiguessim fent esportiva ja que a la part superior hi ha cadenes i mosquetons.

Aquí pugem un parell de llargs, el de la Cotaca i un altre, gaudint com ximples perquè són una meravella. El que no hem trobat és cap pas de V+....
Via Aigua i tabac
Dissabte següent hi torno, aquest cop amb la Queralt i el Toni, amb qui feia temps que no coincidíem. 
Tiro cap amunt i confirmo el què imaginava, que el primer llarg és una meravella. Comença senzill i es va complicant. Trobem un parell de sostres curts, el primer es passa en bavaresa, i el segon amb una potent tibada d'un forat. Perquè sort en tindrem dels forats en una roca tan compacta!
Al segon em feia patir això del 6a de la ressenya, però la veritat és que el vaig trobar bastant més fàcil que el primer. I el 6a encara l'estic buscant... Per la resta, una tirada compacte i continua que ens va agradar molt a tots.

Després, per arribar a la feixa superior, només cal superar un petit mur assegurat amb un parell de xapes.
Després, com la jornada anterior, ens dediquem a pujar i baixar per diverses vies de la zona superior. És com si l'escalada la féssim només per pujar per aquí. Hi trobarem de tot, més fàcils i més difícils, més equipades o menys, però cap ens farà patir excessivament. Molt recomanable!!