1 set. 2015

Punta de la Vinyola, esperó del Centenari

Aquest dilluns hem començat unes petites vacances de muntanya, que encara no sabem on ens portaran, veient les previsions de temps que tenim... I per començar, ens hem acostat a la zona de la Valleta per provar aquest esperó poc conegut, però que ens ha agradat molt. 

L'aproximació és l'habitual, seguir la pista des del coll de Pimorent fins una corba molt marcada, on un camí marcat amb fites s'acosta a la paret fent una llarga diagonal ascendent. I l'equipament també és l'habitual, algun clau als passatges més difícils, i un parabolt per reunió. Però tant els friends com els tascons, treballen de meravella en aquest granit fissurat.

Trobarem una descripció detallada de la via aquí.
L'esperó des de lluny és molt evident. Però a mesura que ens hi acostem costa de veure ben bé per on va la via, fins que trobem una inscripció vermella mig esborrada. Des d'allà, un petit flanqueig a la dreta ens porta a l'esperó, seguint un recorregut aleatori i no massa difícil, fins trobar un replà on hi ha la reunió.

El segon llarg ja és una altra cosa. Després d'un inici senzill per una zona herbosa, cal travessar una placa en diagonal ascendent d'esquerra a dreta on hi trobarem 3 claus i alguns passos on cal tenir les idees clares.
Després ve un diedre magnífic i sostingut que acaba sota d'un sostre, des d'on es pot sortir a dreta o a esquerra, que és per on he sortit jo. El Pep, en canvi (a sota), ha preferit sortir per la dreta, qüestió de gustos...
El quart llarg torna a ser un altre diedre boníssim, també tancat per un sostre. Però aquí la sortida és per l'esquerra, sense cap mena de dubte, tot i que cal obrir bé les cames per fer el pas!

El darrer llarg de dificultat canvia completament, Ara pujarem seguint el fil de l'esperó en un recorregut molt aeri, on cal anar amb compte amb alguns blocs que es mouen... Després, un mur compacte amb alguns passos fins, ens deixen a la darrera reunió.
Per arribar al cim només cal seguir l'aresta senzilla i trencada, sense massa dificultats.
Ha estat una bona via de la que no teníem referències, molt poc equipada però amb una roca de somni, tret d'algun tram. Una bona forma de provar si encara recordava que és això de l'escalada després de la llarga baixa...

I per tornar, en comptes de baixar per la canal habitual, hem preferit remuntar en direcció al pic de la Mina i baixar per la canal situada més a l'oest, més curta i còmoda. 

25 ag. 2015

Dent d'en Rossell, via dels Duis

Després d'un mes i mig de repòs per culpa d'una pulmonia força emprenyadora, aquest diumenge he començat a recuperar les velles sensacions i m'he tornat a sentir muntanyenc. El José Manuel m'ha acompanyat a fer una via curta i poc complicada de la Dent d'en Rossell.

La via dels Duis és una clàssica reeequipada que, tot i la seva llargada (només 4 llargs), ens ha agradat molt.
La via comença a l'esquerra del Diedre de primavera, i va a buscar un dau molt característic. El primer llarg puja fins damunt del dau, i està completament desequipada.

Començo jo, primer per una placa senzilla amb una mica de molsa i després pel diedre de la dreta del dau, que forma una bavaresa molt bona. Arribo a la reunió amb una gran sensació, el darrer tram és molt divertit!

El segon llarg ja pica una mica més, sobretot el pas de V+ que va cap a l'esquerra quan la lògica marca anar a la dreta... Tota la tirada és una placa que no es pot protegir massa bé, però hi anem trobant claus i parabolts, tot i que amb algun allunyament important.
El tercer comença amb un desplom ben protegit, on cal un pas de decisió, i després la dificultat ja afluixa, tot i que l'arribada a la reunó és un pèl precària.

El quart és molt bo, també, tot i que sensiblement més fàcil. Però puja per una bona placa en diagonal cap a l'esquerra. Llàstima d'un tram amb molta molsa que l'espatlla una mica...

Tot i que la via és rapelable, és molt més senzill baixar caminant. De fet, des del final de la via, una cornisa herbosa baixa directament cap al collet de la carena, i una altra diagonal ens deixa a la base de la  paret. 

17 jul. 2015

Pic de Rochebrune

Tots aquests dies que m'he anat enfilant per cims dels Ecrins i Cerces, al sud sempre hi apareixia una muntanya triangular i altiva que em va cridar l'atenció. Va resultar ser el pic de Rochebrune, que com diuen els habituals del Queyràs, és la muntanya que els hi dóna visibilitat. 

Al massís del Queyràs ja hi vaig fer una mica de campanya fa tres anys, però sempre ve de gust de tornar-hi. Per anar-hi, cal pujar el coll de l'Izoard, vell conegut de veure-hi pujar els ciclistes durant el Tour, d'on arrenca el camí.

Primer s'arriba al coll Perdu (a sobre), des d'on ja veiem el cim i tot el recorregut. Del coll cal baixar un centenar de metres per un camí evident, i emprendre una llarga travessa ascendent fins al bonic coll de Portes (a sota).
Fins el coll de Portes el camí era prou còmode, tot i que la darrera pujada és un pèl pedregosa. Però a partir d'aquí el camí s'enfila per una tartera on cal anar en compte de no perdre les fites per anar bé. 

Davant nostre tenim el cim i la seva paret sud, però abans d'arribar a la bretxa un parell de congestes molt endurides hi posen una mica de pebre. 

L'arribada al cim és ràpida pujant per aquest mur de IIIº que disposa de tot de parabolts amb mosquetons enganxats pels qui vulguin assegurar-se.
El cim està presidit per un parell d'antenes de comunicació i te una bona perspectiva del Queyràs, i d'uns Ecrins més llunyans. Destaca sobretot el Mont Viso, ben proper i ben carregat de neu, encara.
Després ja només cal anar tornant per un itinerari que, a mesura que vaig baixant, es va tornant més senzill. Primer la desgrimpada de la cara sud, després la baixada al coll de Portes, i finalment el camí cap al coll Perdu, des d'on tinc una bona perspectiva de tota la ruta (a sobre).

El recorregut el podeu veure al mapa de sota i al wikiloc.

16 jul. 2015

Grand Àrea, i refugi de Buffere

L'únic dia gris i plujós que vaig patir en tota la setmana, també vaig fer una bona escapada. De Chantemerle puja una carretera fins el coll de Granon, a la carena de la vall de la Clarée. Deixo el cotxe al darrer revolt, on surt un camí que va cap al coll de Cristol, i començo a caminar sota la pluja.

Però tot pujant cap al coll, em fixo en una muntanya prou interessant que segons el mapa es diu Gran Àrea (a sobre), així que quan arribo a la cruïlla de camins giro cap a l'esquerra i m'hi vaig acostant.

Tot i el dia rúfol, quan arribo al cim ja no plou. Finalment ha resultat ser una muntanya tan interessant com aparentava, amb alguna grimpada distreta per arribar-hi.
Quan els núvols s'obren, al fons apareix Nevache, la capital de la vall de la Clarée.

El camí continua per l'altre vessant i baixo cap al coll de la Buffere i el refugi homònim.
El dia no empitjora i permet de gaudir dels paisatges alpins i dels boscos de làrix, que tenen alguna cosa màgica. Sobretot seguint aquests corriols tan agradables!!

Des del refugi de la Buffere, surt un altre camí que planeja en direcció est cap a la vall de Cristol i em permetrà fer una volta més o menys circular.
Arribo a la vall de Cristol i continuo pel camí que puja per aquesta vall en direcció al coll de Cristol passant per damunt del llac del mateix nom. Després, ja només em queda baixar cap al cotxe per tancar una volta, molt més interessant del qu'e pensava al sortir, i que m'ha permès aprofitar el dia. 

Una volta que podeu veure al mapa de sota i al wikiloc.

10 jul. 2015

Pic du Rif

El llac d'Eychauda és una de les destinacions habituals dels caminadors de la zona, fàcilment accessible quan hi ha els telefèrics oberts, aquests dies de juny en que estan tancats cal arribar-hi des de Chambran, a la vall d'Ailefroide.

Però arribant al llac no en tenia prou, tot i la particular bellesa d'aquesta raconada tan encaixada. Per continuar cap amunt, cal voltar el llac i anar a buscar la morrena lateral que veiem al fons (a sobre).

Després, travessar una zona incòmode però no massa llarga que ens deixa damunt de la gelera (a sota).
El recorregut és llarg i el desnivell important, però la zona és molt tranquila i compensa sobradament. A més, la gelera és segura i sense esquerdes en aquesta zona, el què permet una aproximació còmode fins la carena.

Mentre pujo, de cop apareix la punta del pic du Rif, i una darrera carena rocosa em deixa al cim.
Si bé pel vessant est el cim és esquifit damunt de la plana gelera, el seu vessant oposat cau a pic damunt el Pré de Mme. Carle, Imponent seria la paraula que utilitzaria per descriure l'espectacle que ofereixen tant el Pelvoux (a sobre), com la Barra dels Ecrins (a sota), on podem visualitzar tant el camí de la via normal com la seva cara sud. 
Peer baixar, veig que la neu s'ha estovat força i deixo els grampons a la motxilla. Ara la baixada és ràpida i distreta i ben aviat torno a estar a la vista del llac. De fet, esquiant i patinant per les congestes s'arriba gairebé a l'alçada del llac.
Ja només cal flanquejar el llac d'Eychauda, remullar-hi una mica els peus, i seguir la llarga baixada fins a Chambràn.

Una ruta que podeu veure a sota i al wikiloc.

9 jul. 2015

Pic Est du Combeynot, des de les Bussardes

Els cims de Combeynot formen un petit massís situat al sud del coll de Lautaret que, tot i formar part del parc nacional dels Ecrins, n'estan separats per una sèrie de valls que fins i tot permeten de fer-ne la volta caminant.

L'accés als cims es pot fer pel nord o pel sud, com que pel nord s'han de travessar geleres amb un cert grau de perillositat, em decanto per anar pel sud, tot i que el desnivell és el doble. Però la bellesa de la vall ho recompensa!

Des de les Bussardes, prop del pont de l'Alpe, surt un camí molt ben traçat que et fa guanyar desnivell gairebé sense adonar-te'n, i deixar enrere el bosc ben aviat.
Aviat arribo al bonic llac de Combeynot, on s'acaben les comoditats...

Per continuar cap al cim cal seguir un camí que travessa una sèrie de tarteres i, després, unes fites ens indiquen els millors passos per anar guanyant alçada i buscar el punt feble de la muralla sud de Combeynot.
El tram final fins la carena és molt pedregós i s'acaba fent una mica pesat. Sort que encara hi ha molta neu que facilita la pujada!

A la carena tiro cap a la dreta per pujar al pic oriental, amb un cim estret i punxegut on no hi cap gaire gent. 
El cim, això si, és espectacular. I la vista també. És a prop dels Ecrins però a una certa distància i, per tant, té una posició de privilegi. Això si, els ulls se me'n van sempre cap a la Meije...

La tornada la faig pel mateix camí, més o menys, amb l'avantatge d'uns pendents nevats que fan que la baixada sigui ràpida i divertida, ara que la neu ja s'ha escalfat una mica.

Una ruta molt recomanable que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.