16 d’ag. 2021

Anayet, via Balcones del Anayet

A finals de juliol, amb el Celdoni i el Moi, ens escapem a la vall de Tena. La primera via, és al bonic cim de l'Anayet. Gairebé un any després d'anar a la Sueños de Verano, anem a l'altra, la Balcones del Anayet. Vies obertes i treballades per Sendero límite.

Fem la mateixa aproximació de l'any passat, sempre és més interessant poder fer una ruta circular. I si  més surts de més amunt, doncs encara milor!

Hi ha moltes ressenyes de la via, a sota us deixo la següent: 
Després de gairebé dues hores d'aproximació arribem al peu de via. L'aspecte no és el millor, però la roca és immillorable.

Ens dividim els 12 llargs entre els tres, i a mi em toquen els 4 primers. Una escalada poc exigent, on cal anar fent i on no cal portar cap mena de material flotant.
Després del primer, i d'enllaçar sense problemes el segon i el tercer, entro amb cura al quart, al famós llarg del triedre. Un llarg que tothom diu que és molt més difícil que la resta, cosa ben certa, però també que està tan protegit que si cal una ajuda, allà la trobes.
Els quatre següents li toquen al Celdoni. La tònica segueix igual, ara per unes boniques plaques poc exigents, però que ens fan gaudir de la pujada a aquest cim singular.

En aquest cas, ell enllaça la cinquena i la sisena tirada.
Els quatre llargs finals són pel Moi, en aquest cas la via ja entra a l'esperó i agafa una mica d'aire. Tot i que amb les boires que van circulant es perd una mica la sensació d'ambient.

Per no ser menys, ell va enllaçar els dos darrers llargs, així que de 12 vam passar a fer-ne 9....
Per sort, al cim la boira va anar marxant i vam poder gaudir d'aquest mirador privilegiat.

I com sempre, de la icònica imatge del Midi des dels llacs.

2 d’ag. 2021

Piz Palü, travessa de les crestes

El tercer dia de la travessa no serà ni de bon tros el menys interessant, serà una jornada d'una llarga travessa per la capçalera de les geleres del Vadret de Morteratsch, i una bona cavalcada per les crestes del Piz Palü, que ens han sorprès, no esperàvem que fossin tan interessants.

A la foto superior es veu molt bé el recorregut, des de la Biancograt i el Piz Bernina a la dreta, fins al Piz Palü a l'esquerra.
Sortim del curiós refugi Marco e Rosa, un refugi on ningú sap que existeix una cosa anomenada mascareta i amb les parets entapissades de noies nues... I on ni tan sols vam poder rentar-nos la cara ni a l'arribada ni de bon matí. El guarda ens va dir textualment, que si ens volíem rentar i refrescar, a fora hi havia molt neu!! Almenys el sopar era bo.

Sortim a trenc d'alba en direcció est, seguint una traça planera i agradable que, mica a mica, es va endinsant en un mon d'esquerdes i seracs.
El tram inicial és caminada per la gelera ben agradable, només amb alguna esquerda que cal travessar fent una certa atenció a no caure a dins. Però els recorreguts planers sempre venen de gust.
Abans d'arribar a la Fuorcla Bellavista ja veiem la cresta del Piz Spinas, el què serà el nostre primer cim del dia. 

Aquí caldrà plegar grampons i corda i començar una bonica grimpada per unes roques sòlides però curioses.
La grimpada és aèria, majoritàriament de I i IIº, però amb algun pas una mica més picant que sempre sorprèn. 

Però la gaudim de valent, la roca és bona i, tot i l'aire fred que bufa amb ganes, el recorregut és distret i divertit.
Dalt del Piz Spinas (3.823 m) tenim al davant el Piz Bernina, ple de records d'ahir, on es veuen clarament les aresta que vam recórrer, a la dreta la Biancograt i a l'esquerra la sud de baixada cap al refugi.

Del cim baixem al collet on tornem a calçar-nos els grampons que ja no deixarem fins poc abans d'arribar a Diavolezza.
Per una aresta de neu molt senzilla arribem al cim del Piz Palü (3.899 m), on parem a menjar alguna cosa abans de continuar la ruta.
El tram d'arestes que ve després, mereix per ell mateix venir-hi expressament.... Són un seguit d'arestes esmolades, que es passen pel fil, enmig de pendents vertiginosos on no val a badar.
La neu estovada fa que anem molt amb compte, però això no impedeix que les gaudim intensament. 
Fem una petita puja fins a la tercera punta del Piz Palü i baixem en direcció al coll fins un punt on girem a l'esquerra i ja enfilem la baixada cap a la gran gelera Vadret Pers.
Travessar la gelera, sobretot el seu darrer tram planer que ens deixa a la Fuorcla Trovat, acaba sent pesat, tant per la llargada, com per la intensa calor.

Finalment arribem al coll, on un camí que puja i baixa constantment, ens deixa a Diavolezza (2.972 m), on hi ha l'estació de telefèric que ens retornarà a la vall.
A baix, fem auto-stop (el tren se'ns ha escapat pels pèls...) fins a Pontresina, i de camí tornem a veure el nostre somni acomplert: la Biancograt!!

26 de jul. 2021

Piz Bernina per la Biancograt

Penúltima setmana de juliol, el temps és estable i les condicions estan millorant ràpidament als Alps. Amb el Pep i l'Albert marxem cap a Suïssa amb un objectiu, el Piz Bernina per la Biancograt.

El viatge en cotxe és llarg, més de 1.200 km, així que el primer dia tirem fins prop de Ginebra, on dormim, i el segon ja acabem d'arribar a Pontresina, un poble turístic proper a Saint Moritz. Allà aparquem i ens preparem per començar a caminar.

Els aparcaments són de pagament (estem a Suïssa) però els preus són assumibles, 9 francs el primer dia i 6 francs els dies successius. Nosaltres en posem 15, després arribarem, una mica tard, però cap sanció!!

Pontresina està situada a prop dels 1.800 m d'alçada, així que sortims des del poble, però des d'una bona cota. Avui anirem al refugi de Tschierva, a 2.583 m, per la vall de Roseg.
Hi ha un parell de camins que hi pugen, nosaltres agafem el de la vora esquerra del riu, per la vora dreta pugen els cotxes de cavalls que porten als turistes fins un hotel peculiar que hi ha a Roseg. Hi ha l'opció d'agafar un cotxe de cavalls i estalviar-se una hora i mitja de caminar..., però cal portar una bona cartera!

El camí puja suau i al cap de 3 hores i mitja arribem al bonic refugi, molt agradable i remodelat de fa poc.
L'endemà ens aixequem aviat, l'esmorzar és a les 3, i a 2/4 de 4 engeguem. D'entrada ens trobem amb una agradable sorpresa, el tram que cal fer de nit fins arribar a la gelera, pel mig de la morrena, és un camí gens perdedor i de molt bon fer.

Allà ens equipem i pugem fins a la Fuorcla Prevliusa, a 3.426 m, el coll entre el Piz Prevlius i el Piz Bernina, on comença l'aresta que porta al cim més alt dels Alps Orientals.
La neu es troba en unes condicions excel·lents, dura i amb una mica de traça. Així que passem la rimaia i enfilem el darrer tram.
Al coll, pleguem piolet i grampons i traiem el material d'escalada. Ara toca un tram de roca prou llarg que ens portarà a la Biancograt.

Escalem en ensamble, sempre amb assegurances intermèdies, i de tant en tant ens retrobem per passar material i continuar.
L'escalada és interessant, però més llarga i més difícil del què imaginàvem, molt IIIº i algun pas de IVº de tant en tant, en general bastant atlètica.

En algun punt ens perdem buscant alguna cornisa que surt a la guia.... Cal seguir sempre el fil, no és fàcil, però és el millor camí.

Superat aquest entrebanc, gaudim d'aquesta aresta i de poder estar fent aquesta bonica i aèria escalada en aquest entorn!
Ja veiem el final, i amb un ràpel curt arribem a la neu on ens tornem a equipar. Aquí pleguem les cordes, això ens permet de pujar cadascú al seu ritme i gaudir d'aquesta meravella d'aresta de neu.
Aquí la neu s'ha estovat una mica, però pugem tranquil·lament seguint la traça marcada. Ben aviat, però, apareix el gel a sota de la neu. Ara cal anar alerta, és un gel negre, dur, on el piolet i els grampons els hi costa d'enganxar-se...
Però l'aresta és meravellosa, i al final el gel desapareix i arribem al final de la Biancograt, al cim del Pizzo Bianco (3.993 m).
Des del Pizzo Bianco, el Piz Bernina es veu encara llunyà, i ens falta travessar una aresta rocosa força plena de neu, d'una dificultat semblant a la de baix. Parem una estona a menjar alguna cosa mentre observem les cordades que ens precedeixen com s'hi barallen.

Llavors tornem a plegar grampons i a treure les cordes i ens hi fiquem. Amb calma i concentració anem avançant, sempre a l'ensamble assegurant la presència d'almenys dues assegurances entre el primer i els de darrera.
Tot i que la neu damunt la roca fa respecte, arribem molt de pressa a una curiosa agulla que hi ha al mig, on s'hi concentren les dificultats màximes de la cresta.
Passem l'agulla, que acaba amb un ràpel i un canvi d'agulla, i enfilem cap al cim principal per roques ja més senzilles.

El dia continua sent molt bo, un temps extraordinari!!
Així que després d'una pila d'hores, finalment arribem al cim, contents però cansats.

Un cim curiós, on no hi ha absolutament res que el distingeixi, ni una fita, ni una creu...

Cap a l'est veiem les muntanyes que travessarem demà, amb el bonic Piz Palü, de 3.899 m. 

I cap als sud ens trobem una altra sorpresa gens agradable, la baixada per la via normal ens obliga a fer tota la cresta fins al cim de la Spedla!! Això no s'ha acabat!
La cresta és entretinguda, però mica a mica arribem a la Spedla i comencem la baixada per l'esperó. Una baixada on es combinen els trams de roca amb els trams de neu estovada, i ben aeris...
Després de ràpels, trams de roca i de neu, finalment un darrer ràpel que ens deixa al peu de l'esperó sud, ja podem baixar per la traça incòmoda de neu molt tova, en direcció cap al refugi italià Marco e Rosa (3,597 m), on podrem reposar finalment d'aquest dia tan intens com interessant i bonic!