14 de des. 2018

Travessa dels Flautats

Dissabte passat, amb el Pep vam anar a fer la travessa dels Flautats (a sobre), aquesta mena d'excursió/escalada, un itinerari de baixa dificultat, difícil de classificar però amb algun pas ben aeri.

Amb la idea de fer una sortida ràpida, vam deixar el cotxe a l'aparcament de sobre la barrera del Monestir, per pujar per les canals del Pou del Gat i Plana.

Arribats a la carena, seguim el camí cap a l'esquerra, fins trobar el corriol que ressegueix la paret nord de l'Elefant, marcat amb pintura blava. L'objectiu és donar la volta al Fesolet per darrera (és l'agulla de la dreta de la foto de dalt) i arribar al collet amb l'arbre.

Alguna bretxa ens dóna una bonica visió de les paret montserratines!
La primera agulla la pugem grimpant, i dalt del cim ens equipem i muntem el primer ràpel.
Després ens encordem, i amb un únic llarg pugem al cim de la segona agulla (III), arribem a la primera bretxa i fem el pas per creuar a la tercera agulla (IV). Un pas delicat, però és més difícil continuar per la paret que el pas en concret....
El pas realment difícil és creuar entre el Flautat Occidental i la Cadireta de Diables (tercera i quarta agulla). A les fotos es veu com el Pep se'l mira una bona estona, i després baixa cap allà!

Hi ha un moment delicat, amb cama a cada costat, on sembla que la bretxa se t'hagi d'empassar..., però al final travesses sense problemes (IV+).
Des de la Cadireta de Diables es veu molt lluny, a sota, el cim de la Porra! 

I després ja només cal tornar pel mateix camí, ara en direcció a l'Elefant. Desgrimpar i tornar a espatarrar-se, i pujar a la tercera agulla.

Un ràpel ens facilita l'altre pas i ben aviat som al primer cim on ens desequipem i busquem la canal de la Mòmia per tornar a l'aparcament passant per Sant Benet i el Monestir.
Una interessant sortida que se'ns ha fet curta i que hauríem hagut de combinar amb alguna escalada propera...

18 de nov. 2018

Canto por soleares i Missió impossible, a Alòs de Balaguer

El serrat del Poll, la zona d'escalada d'Alòs de Balaguer, és una raconada molt solitària i atractiva, situada prop de l'aiguabarreig entre el Segre i el Noguera Pallaresa. Molt a prop de Camarasa i, a la vegada ben lluny si vols unir-ho amb cotxe...

Amb el Pep havíem vingut fa anys per pujar l'Olga Frontera, però des de llavors la zona ha crescut molt.... Per sort a l'aparcament trobem un vell conegut, i el Toni ens recomana una bona combinació de vies. 

Així que comencem per la Canto por soleares, d'aproximació inexistent. Una via que comença per un parell de llargs poc complicats i que són millors del què aparenten.
Després arriba un flanqueig i un llarg curt que ens porten a la millor tirada de la via, la darrera.

Una placa increïble de Vº, amb alguna xapa i algun pont de roca, però que es deixa equipar, ens permet gaudir d'aquesta placa tan bona!

Gairebé estem a punt de fer l'altre llarg que la recorre....
Seguint els consells vallesans, rapelem i anem a buscar la segona reunió de la Missió impossible, situada molt a prop.
Ens trobem amb un llarg atlètic i bonic, amb un pas final on cal concentrar-se... Un llarg on portar un parell de C3 és del tot recomanable, nosaltres amb només un, ho vam patir!

Després, unes plaques entretingudes ens porten a la darrera tirada.
El darrer llarg d'aquesta via és gairebé tan bo com el darrer de la via anterior: un diedre que no s'hauria d'haver acabat mai ens porta a un petit replà, just sota de la reunió.
Sorpresos, trobem que la reunió està atapeïda per la gent del Vallès, el Toni i les seves noies... Després d'un pacte entre berguedans i vallesans, ens posem d'acord i compartim la baixada, que segueix la via de lo Gall.

Un parell de ràpels (30 i 60 m) i un tram de camí costerut més tard, ens trobem tots altra cop al cotxe, contents i disposat a compartir un full de ruta i unes cerveses, a Artesa!

29 d’oct. 2018

Roca Regina, aresta Ribes-Vidal

Encara que sembli estrany, fins i tot a mi em costa de creure..., no havia trepitjar mai el cim de la Roca Regina! Costa molt trobar companys de cordada per afrontar aquesta paret. La única vegada que ho vaig intentar, la boira gebradora ens va enviar al Cap del Ras!

Finalment, amb el Moi, vaig aconseguir anar a l'aresta Ribes-Vidal el dia del Pilar (a sobre, la ressenya que he trobat al blog Fent vies). No és el mateix que anar a la paret, però tampoc està tan malament.

Sortim des de la presa de Terradets, i en uns 10 minuts ja som al peu de la via. Costa trobar l'inici, tapat per la vegetació, i per poc no ens emboliquem, però al final pugem a una feixa, tirem a la dreta, i ja veiem les 2 xapes del primer llarg. Curt i amb un començament estrany, ben aviat som a la primera terrassa.
La primera meitat de la via consisteix en això: un llarg, una terrassa i canvi de reunió. Però els llargs són prou bons com per gaudir-los!
Afortunadament, la segona part ja és més intensa. Amb un V+ de bon fer, i un parell de llargs finals que giren cap a l'esquerra, damunt de la paret, on l'ambient i la roca fa que arribem al cim amb una sensació molt bona.

Des d'allà, les erosionades capes calcàries de l'esquena de Terradets, no deixen de cridar l'atenció.
El cim és un lloc agradable i còmode, un lloc on menjar i reposar a l'ombra....

En cap moment ens plantegem de baixar pels ràpels ni per la baixada clàssica. Preferim caminar una mica més, però fer-ho pel bonic camí que baixa cap al coll i el barranc del bosc. Un camí bonic, agradable de fer, i que, abans de tornar-nos a la carretera, ens meravella amb les vistes frontals de la mateixa Roca Regina!

26 d’oct. 2018

A bisto de nas, a la Dent d'Orlú

Pel pont del Pilar, engeguem uns dies d'escalada amb el Moi. Sobretot vol conèixer raconades properes i interessants, com ara la Dent d'Orlú. El dijous 11 fa un dia collonut, fem l'agradable aproximació fins a la cara est, on mirem i remirem, i finalment triem la via A bisto de nas (a sobre, la ressenya d'en Joan Asin).

Sembla una via interessant, amb força Vº de la Dent, que ja sabem que no és mateix que en altres llocs, però on també cal acostumar-s'hi. A més, la via està equipada.

L'inici costa una mica de trobar, cal baixar fins la cornisa de sota, i buscar a la punta rocosa entre la Zinkeria i la Supersé.
I a partir d'aquí, només cal anar seguint les assegurances i fer-se un bon tip de roca!
És una via que em va agradar, no puja massa vertical, més aviat té una tendència a anar cap a la dreta, buscant els millors panys de paret.
Entremig, algun pas ens fa parar i pensar una mica, però és una via més de la cara est de la Dent, molta adherència i poca verticalitat, tret d'algun pas aïllat.
La via arriba a l'aresta est, però molt amunt. Només fem un llarg d'aresta i ja pensem que podem desencordar-nos...

Així arribem ben aviat al cim. Un mossec, una ullada als cims que ens volten, una bona estona de gaudi intens de l'acollidora terra de l'Arieja..., i tirem avall pel camí relliscós i ple de fang..., fins el bosc. Un camí al que costa d'acostumar-s'hi!!

18 d’oct. 2018

Esperó oest del pic Rodó i cresta de l'Anyeller

Dies enrera, amb el Pep i l'Albert, vam anar fins al Pic Rodó, al fons de la vall de la Riberola, la vall que trobem situada just al nord de la vall de Núria, sota el pic de Noufonts.

Es tracta d'una vall llarga però agradable, dues hores de camí que puja suau des del final de la pista que surt de Prats de Balaguer. Potser el més pesat és el tram de cotxe, ja que cal travessar el coll de la Perxa, baixar fins a Fontpedrosa i després de Prats de Balaguer recórrer la llarg pista...
L'aproximació des del camí fins al peu de l'evident esperó oest la vam fer una mica per on ens va semblar millor, al final cal anar a parar a sota d'un collet evident, on la muntanya s'adreça.

Arribats allà, ens va sorprendre trobar un primer llarg completament equipat d'espits. Ens vam equipar i abrigar, perquè bufava un vent glaçat que ens va complicar l'escalada, i vam tirar cap amunt. Feia temps que no escalava amb tota la roba posada, amb el goretex i amb els dits de les mans cada metre més entercs!

Anàvem sense ressenya, però tot i el fred intens que amaga les sensacions, penso que es tracta d'un llarg de 30 m de IV+.
A partir d'aquí vam fer encara alguns llargs, mig pujant, mig flanquejant per sota la cresta, amb una dificultat de II-III i passos aïllats de IV, fins sortir al fil de l'esperó, on ja ens desencordem.

Per sort, mica a mica la temperatura ha anat pujant i el vent ha afluixat, així que comencem a trobar-nos millor i a gaudir de la muntanya.
Després del cim, seguim la cresta en direcció sud. En general es tracta d'una cresta senzilla, amb algun pas concret on cal mirar-s'hi, però on l'encordament ja no és obligatori.
Un ràpel curt (10 m), però que també es pot desgrimpar ajudat per una corda de nusos, trenca la continuïtat de la cresta. 

I a partir d'aquí la dificultat ja va decaient.
Arribem al pic Anyeller amb una temperatura ja molt agradable, ens posem pantalons curts i agafem de baixada el marcat camí que ens retornarà al cotxe després de recollir algun rovelló despistat que trobem pel camí...
A sota, deixo un mapa aproximat del recorregut.