24/09/2014

Travessa de les arestes de la Meije

La setmana passada vam passar-la als Alps amb el Pep. La primera intenció era anar al Valais, però les nevades i el mal temps havien deixat en molt mal estat les arestes rocoses per damunt dels quatre mil metres,  així que vam trobar un bon pla alternatiu. Una trucada al refugi del Promontoire, on ens van confirmar que la travessa estava en molt bones condicions, va fer la resta.

Deixem el cotxe a Villar d'Arene i baixem en bus fins a Bourg d'Oisans, on un taxi ens deixa a la Berarde. Els mesos de juliol i agost hi ha un bon servei de bus que puja a la Berarde, però som al setembre amb els seus avantatges i inconvenients....

Des de la Berarde, ens esperen 1.300 m de desnivell i 5 hores de camí fins al refugi del Promontoire. Ben aviat, ja veiem la paret sud de la Meije, amb el cim principal a l'esquerra i el Dit de Déu a la dreta, i la major part de l'itinerari que haurem de fer demà. 

L'entorn és excepcional i, sobretot, salvatge i solitari.
El refugi del Promontoire està situat just al peu de l'esperó sud del Gran Pic. De fet, l'escalada comença a la mateixa porta del refugi.

Com que sabem que començarem escalant de fosc, just arribar al refugi anem a veure com serà el començament on hi ha el primer llarg per superar l'anomenat pas del Gripau. I comencem a tastar com són el que aquí anomenen passos de III.....
L'endemà ens encordem a 2/4 de 6. Som 5 cordades per fer la travessa i tots sortim corrent cap amunt, que la jornada serà llarga.

Després del primer llarg ens desencordem i anem pujant a pèl però mirant molt bé on ens agafem. Algunes cordades que van al davant ens orienten i quan es fa clar ja estem al couloir Duhamel, on fem un segon llarg per assegurar un flanqueig molt exposat.

Al peu del mur Castelnou (a sobre) ens encordem altre cop. Ara ja no ens deslligarem fins al Glacier Carré.

Aquest tram és el més difícil de tota la paret, i no és fàcil de seguir. Però la intuïció funciona i, de tant en tant, algun clau ens indica que anem bé. 
Superem la muralla Castelnau (a sobre) i després la placa dels Austríacs (a sota), amb la curiositat de que tots els passos cotats de IIIº ens semblen més aviat IV o V.... Això ens alenteix una mica perquè ens fa dubtar del recorregut, però ens hi anem acostumant i no deixem de progressar.
Ja hem guanyat força alçada, el refugi es veu petit ben avall, i la Barra dels Ecrins treu el cap per darrera de la Grande Ruine! El dia continua sent excepcional i podem escalar al sol i en màniga curta!!
Després del pas del Gat, arribem al flanqueig que ens portarà fins al Glacier Carré. Aquest és el punt on cal prendre la decisió de retirar-se o continuar. Són les 11 i el guarda ens va comentar que, en aquesta època de l'any, ser-hi més tard de les 10 equivalia a arribar de fosc al refugi de l'Aigle. Però portem frontals i el temps és estable, així que no dubtem ni un moment de continuar cap amunt!

Travessa la gelera penjada no ens costa gaire i ben aviat som a la bretxa, al peu del Grand Pic.
Sortim de la bretxa desencordats, clarament a la dreta de l'aresta oest seguint unes canals desdibuixades, fins que la dificultat fa que ens encordem. 

En total farem 5 llargs de corda de 60 m per un terreny menys franc que abans i amb molt poques possibilitats d'assegurar-se. La roca ja no és la mateixa, hem canviat el granit pel gneiss, i es nota: més llisa, més descomposta i amb menys fissures.
El quart llarg ens porta fins al Cheval rouge, una placa característica de color vermell que cal travessar fent un pas de cavall i que ens porta al vessant nord, fred i glaçat. La màniga curta s'ha acabat!!

Els darrers metres són una placa molt llisa que també és de IIIº....., sense comentaris!
Després un pas desplomat, també de IIIº, anomenat el Chapeau du Capucin, ens porta a l'aresta final i al cim!!

Feliços i contents, mengem una mica i gaudim del paisatge, envoltats de tots els Ecrins i amb el Mont Blanc al fons. Però tampoc ens entretenim massa, que encara falta la segona part.
Davant nostre s'aixeca el Dit de Déu, al final de la línia de crestes que hem de recòrrer. Des del Grand Pic veiem que les cordades més ràpides que han sortit davant nostre ja hi estan arribant.

Desgrimpem uns metres fins trobar la primera instal·lació de rappels que ens ha de deixar a la bretxa Zsigmondy. Teòricament són 3 rappels, però n'acabem fent 4 pels dubtes sobre quines instal·lacions utilitzar....
A la bretxa calcem els grampons que ja no ens treurem fins al refugi. Seguim un cable que baixa seguint el límit neu/roca i ens permet avançar ben de pressa, fins que desapareix engolit pel glaç. Damunt nostre ens espera una goulotte de gel viu bastant dreta (70º) que ens ha de retornar a l'aresta. 

No anem massa preparats per un tram així, però enfilem amunt i ben aviat som altra cop a l'aresta, entre la Dent Zsigmondy i la segona Dent.
Encordats "ensemble", anem seguint l'aresta, que no és massa complicada i va alternant trams de neu i de roca.

Però veiem unes traces que flanquegen el pendent, i ens hi posem. Això ja és una altra cosa, i cal anar amb molt de compte perquè, tot i els punts d'assegurança que anem deixant entremig, una relliscada podria ser molt delicada..... Però flanquejar ens estalvia haver de fer els rappels de baixada de cada punta i guanyem una mica de temps.
Una darrera rampa ens deixa dalt del Dit de Déu, encara més contents i més cansats que abans!!

S'han anat aixecant núvols i corren algunes boires que juguen amb la llum del sol ponent. Però s'ha anat fent tard i no ens hi podem esplaiar massa...
Un darrer llarg de baixada ens porta fins a la instal·lació del primer rappel, dels 3 que haurem de fer fins a la gelera. La llum es va apagant però tenim la sort de que ens arriba just per trobar la darrera instal·lació (que té la mala llet de no estar a la vertical de la segona....).

Arribem a la gelera de fosc i baixem corrent a buscar la traça. Allà, anem pleguant cordes i material amb calma, i  baixem cap al refugi. Ja és nit tancada i el llum exterior del refugi de l'Aigle ens va guiant. 

Són 2/4 de 10 quan ens traiem els grampons. Han estat 16 hores intenses, però els guardes ens diuen que ens donaran sopar, tot i l'hora que és!! La millor notícia que podíem rebre i que ens esborra el cansament de cop. Alegres com estem, fins i tot ens fem un selfie!!
Al matí, sense pressa, sortim a veure la primera llum sobre el vessant nord de la Meije, esmorzem amb calma i xafardegem una mica aquest refugi, que no fa ni un mes que s'ha tornat a obrir. Realment és molt més còmode que l'antic, que coneixia de quan vam pujar amb esquís a la Meije Oriental.
Ja només toca despedir-se de la muntanya i enfilar el llarg camí de baixada, primer per la gelera i després seguint un bon camí que ens retornarà a Villar d'Arene. Menys de 3 hores de camí ens serveixen per passar dels 3.440 m de l'Aigle als 1.600 metres de la vall.

Poques coses més puc dir sobre aquesta travessa, que es resumeix en dues paraules: Alpinisme pur!

05/09/2014

Tête des Fetoules

Darrer dia pels Ecrins. S'acaba aquesta primera setmana de vacances i busco un cim interessant però que la nevada no faci massa perillós, i el trobo en la Tête des Fetoules, 3.459 m i més de 2.000 metres de desnivell, situat entre la Meije i l'Olan.

Surto de l'aparcament de Champhorent, més amunt de Saint Christophe d'Oisans, pel camí que va cap al refugi de Lavey després de baixar a travessar el riu Veneon. Poc després de l'entrada al parc nacional, unes fites assenyalen un caminoi que s'enfila cap a l'esquerra i que puja sense pèrdua possible fins al menut llac des Fetoules.

Al costat del llac hi ha un planell amb un bivac organitzat a la francesa, és a dir, amb uns bidons plens de material de cuina, algunes lones i altres estris d'utilitat. Una bona manera d'animar a la gent a bivaquejar!!

Ara el sol ja il·lumina les crestes més altes i l'Olan es reflexa en el llac.
Passat el llac enllaço amb el camí que puja del refugi de Lavey. Pensava que aquí trobaria gent que pujaria del refugi, però continuo amb la soledat més absoluta. No veuré ningú més fins que no torni al cotxe...

El camí va pujant per una mena de tartera, en tendència a anar cap a l'esquerra, anant a buscar el punt més baix de la gelera per un rastre molt difús i difícil de seguir. Quan arribo a la neu tinc dues possibilitats, per la dreta és més curt i més pendent, per l'esquerra és més suau però travessa diversos trams rocosos. Finalment em decideixo per la dreta, més dret però més franc. A la baixada ja miraré com és l'altre costat.

El pendent és fort però la neu està en condicions molt bones. No trobo cap traça, però la veritat és que ja no em sorprèn.
Travesso tota la part superior de la gelera per evitar les zones d'esquerdes i arribo al collet de la carena, on comença el tram de roca. Hi ha força neu a l'aresta i el temps s'ha ennuvolat, tot plegat fa augmentar un grau la meva concentració.

Finalment la cresta no serà tan difícil com semblava, nomes alguns passos de IIIº aïllats i bastant atlètics que es deixen fer bé. 
Arribo al cim enmig de la boira, però mentre gaudeixo del moment els núvols es van esquerdant. Al final em perdo la vista que deu tenir el cim sobre les grans muntanyes dels Ecrins, però algunes ullades de sol almenys em permeten de veure el camí de pujada.
Desfaig el camí de pujada fins a la gelera i, per canviar una mica, baixo cap al coll des Fetoules i segueixo el tram de gelera més planer fins retrobar la gran tartera.
Tot baixant, m'adono que la neu baixa molt més avall si continuo recte, i aprofito que a aquesta hora ja s'ha estovat per fer via lliscant per la neu tot el què puc.

Llavors només cal anar a trobar el camí de pujada i anar-lo desfent fins al punt de sortida.

Un cim molt interessant, suposo que sense boira encara ho deu ser més!! Al mapa de sota podeu veure el recorregut que vaig seguir, i al Wikiloc hi he deixat el track.

01/09/2014

Aiguille du Goléon

L'endemà de l'Etendard plovia a bots i barrals, i no feia massa calor, així que tal i com era de preveure, va caure una bona nevada a partir de la cota tres mil. Més de mig metre segons meteoFrance. Això em fa descartar l'intent que tenia previst al Rateau i buscar un cim menys perillós. 

El cim escollit fou l'aiguille du Goléon. Tot i els seus 3.424 m d'alçada, una gran part del recorregut és damunt d'una gelera sense esquerdes i la cresta final no és massa complicada.

Condueixo fins a la Grave, i d'allà a Pré Rond, on deixo el cotxe. El dia és espectacular, i la temperatura també: 1ºC!! L'aiguille es veu ben nevada (a sobre), però cal anar-ho a veure.

Just començar a pujar, apareix la Meije darrera meu, allà si que s'hi veu un bon gruix de neu!
Arribat al llac du Goléon, la llum i la calma de l'aigua es combinen per deixar-hi una bonica estampa de la Meije reflectida a l'aigua! 

Ara el fred apreta de valent, bufa un aire gèlid i tot el que té aigua està glaçat. Incloent tant la vegetació com les pedres molles dels torrents que cal travessar....., amb més penes que treballs!
Finalment arribo a la neu. Tot de boires amenaçadores que corrien de bon matí han desaparegut, i el tram final té molt bona estampa.

Calço els grampons i pujo directament cap a la cresta. Penso que la cresta deu estar en condicions precàries, així que intento arribar-hi el més a prop possible del cim. 
Quan hi arribo, després d'un tram mixte un pèl més emprenyador, veig que la cresta està neta. Una cresta que cap enrere es retalla entre les boires i la neu.

Cap amunt, en canvi, es veu neta de neu, assequible i amb el cim ben proper!
Arribo a dalt en un moment en que el sol ja escalfa més, i les boires que abans ocupaven l'aiguille, ara s'han desplaçat a la vall de la Grave.

Aprofito per menjar una mica i fer alguna foto, com aquesta de sota del pic de l'Etendard, vista des del vessant oposat d'on hi vaig pujar-hi abans d'ahir, i amb força més neu de la que hi vaig trobar!!
Mentrestant, el sol ha anat estovant la neu i de baixada m'estalvio els grampons i puc anar força de pressa. Desfent el camí de pujada, no trigo massa a arribar al llac du Goléon, on ara ja no s'he reflecteix la Meije i on s'ha acabat la tranquil·litat: tot i els 600 metres de desnivell que hi ha des del cotxe, hi podria comptar uns quants centenars de persones!

En resum, una muntanya molt més interessant del que semblava, amb un recorregut que podeu veure al mapa de més avall i al Wikiloc.