14 jul. 2016

Vall d'en Bas a la paret del Gneis del Gra de Fajol

El passat 26 de juny, amb el Manyo i l'Anna, ens acostem fins a Ull de Ter amb la intenció de tastar la famosa paret del Gneis. L'objectiu, la via Vall d'en Bas, que la del costat se'ns escapa una mica...

Amb la bona ressenya de dalt aconseguim arribar bé a peu de via. Una aproximació poc clara, però molt lògica, que fa una gran diagonal fins al collet lateral on ens apareix el Balandrau al davant (a sota), i des d'on cal baixar seguint un filó d'ofites fins que podem saltar a la base da la paret.
Som tres i la via fa cinc llargs. Després d'una llarga deliberació ens adjudiquem els llargs i a mi em toquen el primer i el quart.

Quan engego, el dia és una mica núvol, amb algunes boires juganeres que impedeixen que passem massa calor i que ens donen una lluminositat especial a les fotos.

Aquest primer llarg ens serveix per veure que la paret no s'assembla de res a la Dent d'Orlú! L'adherència és força absent perquè pujarem tota l'estona per la superfície d'estratificació que està recoberta per una capa de quars molt poc adherent.
El segon manté la tònica amb un pas més complicat que en l'anterior, però es deixa pujar molt bé. 
Segurament el llarg més difícil és el tercer, amb un tram de 6a molt fi, però que està ben assegurat. Aquí ja hem anat trobant el què d'aquesta roca tan peculiar.
Torno a passar davant pel quart llarg, que comena amb un sostre més espectacular que difícil.
I continua per una placa fissurada amb les assegurances molt separades que al principi fa una certa angúnia, però que finalment resulta prou agradable. 

Finalment, l'Anna tanca la via arribant al cim, i just després el dia s'obre. Tindrem una bonica baixada!!

11 jul. 2016

Via de l'Alicorn, al Coll Roig

Tot i la calor, amb l'Anna que ja puja d'escalar a Montserrat, fem una escapada de tarda al Coll Roig. L'objectiu: l'Alicorn, una via que conec bé i que ja se que patirem... Més o menys segueix la ressenya de més amunt, cortesia dels Visas.

Avui, u de juliol, la pista d'accés està força malament i haurem de caminar mes del compte, però ben aviat som a peu de via amb la primera suada!
L'Anna arriba fàcilment a la primera reunió, així que em toca a mi. El lloc és genial, la roca molt bona i la via ben estètica, però costa posar-s'hi amb les assegurances tan allunyades i aquesta sensació de que pots relliscar en qualsevol moment...

Lentament vaig pujant fins arribar a la primer cornisa. Llavors puja l'Anna gaudint de valent.
Des d'aquí enllaço els següents trams fins sota el llarg final. El primer pas és un desplom durillo, però després les canaleres ja són com les de sota i, mica a mica, van afluixant.

El tram més difícil de la via és el darrer llarg, que li cedeixo a l'Anna amb un petit engany!! Es queixa una mica, però al final se'n surt la mar de bé!
Al cim, acabem de gaudir de la tarda, i ja només ens queda tornar cap al cotxe i anar a buscar una cervesa fresca.

8 jul. 2016

Homedes al Gat

Aquests dies he coincidit amb l'Anna, una espeleóloga inquieta que darrerament li ha agafat el gust a fer via llarga. Després d'un parell de tardes a Malanyeu i al Cingle de la To, s'anima a venir al Pedraforca. La via escollida és l'Homedes, que fa anys que no faig, però que conec molt bé.

Agafem una bona ressenya que he trobat a la xarxa, i ens n'hi anem un diumenge ennuvolat.
Davant nostre hi trobem una cordada exageradament lenta, que ens exaspera i acabem avançant al pas de la Z, fins allà dalt, paciència i aguantar la fresca del matí!

Acabem fent reunions intermèdies per no estar parats, però l'escalada és agradable i ella s'hi troba molt a gust. Així que ens anem turnant de primer.
Després del pas de la Z i del primer tram més complicat, avancem de pressa pels pendents senzills que ens han de portar sota el cap del Gat.
Després del flanqueig que va a buscar la canal del Gat, arribem sota el cap. Allà cal tenir en compte que la reunió està situada uns metres per sobre, al peu d'una línia de xemeneies.
Aquests darrers 3 llargs són els millors de via, aeris i amb algun pas compromès. Així que arribem a dalt ben feliços i coincidint amb el sol que acaba de trencar els núvols!
Esmorzem amb calma gaudint del moment, i llavors només ens resta fer el bonic rappel cap a la bretxa del Gat, que uns companys capten des de la paret del Collet de la Cova amb una bonica fotografia!

27 juny 2016

Gran Paradiso. Directa a la paret NW

El cap de setmana anterior teníem possibilitat de marxar, i vam veure que al Gran Paradiso el temps i els condicions coincidien: bones!! Així que vam preparar l'escapada, travessar el petit Sant Bernat i cap a la vall d'Aosta falta gent.

A la tarda ens vam relaxar del viatge pujant al refugi de Chabod, des d'on surt una via normal alternativa a la més massificada del Vittorio Emmanuelle, i que queda prop de la paret nord.

Una pujada ben agradable d'un parell d'hores per un ombrejat bosc de làrix. Però va ser arribar prop de refugi i començar a nevar. Els de la meteo local ho van endevinar al milímetre!
Però l'endemà també ho van endevinar, i a les 3 del matí vam sortir del refugi enmig d'una nit completament serena!! 

Sortint del refugi vam trobar la neu ben aviat. De fet el camí és senzill, només cal seguir la via normal fins arribar al peu de la paret i, llavors, tirar cap allà.
La neu estava tova, però les tres cordades que ens precedien havien anat obrint una traça que ajudava bastant. 

Tot era massa còmode, així que la rimaia ens va posar una mica les coses al seu lloc. Amb la neu recent, el pas no era cap tonteria perquè costava d'assegurar-se per passar... 
... i després d'un petit ensurt van continuar cap amunt, sempre seguint l'estela dels del davant, en un pendent continuat d'uns 60º.
Tot plegat veiem com els que ens precedeixen van més lents i els anem atrapant, sense saber massa el perquè. Tot plegat, sota una fina capa de neu, apareix el gel negre. Ara ja ho sabem...

Així que traiem els cargols i la corda, ens assegurem amb aquest gel tan dur i tan fantàstic, i continuem amunt fent alguns llargs de corda.
Des de dalt no paren de caure trossos de gel, així que sortim en diagonal a l'esquerra per sortir de la vertical. Sense pressa anem pujant i gaudint d'aquest pendent tan collonut, i aviat sortim a l'aresta.
L'aresta en ella mateixa és tot un espectacle, la neu és sòlida, el temps bo i les boires ajuden a sonar aquesta imatge irreal a tot plegat.
Passem pel veritable cim del Gran Paradiso, i anem cap a la roca de la Verge, que tothom pensa que és el cim de la muntanya. 
I allà hi trobem tota la gentada que ha pujat per la via normal i s'acaba la calma i tranquil·litat. Tot i això, no deixa de ser una muntanya molt maca.

Seguim la processó fins que els camins es bifurquen. Nosaltres tirem a la dreta cap al refugi Chabod, i allà torna la soledat més absoluta.
Contents, passem per sota la paret i tornem al refugi a relaxar-nos una mica amb una cervesa, fins que toca l'hora de tornar avall.

Una baixada que tornem a fer sota una bona nevada..., tal i com preveia la previsió local. Una altra cosa que ens ha sorprès d'aquesta muntanya!!

15 juny 2016

Ratafia a la Filigrana, i Agulla de l'Arbret

Un dia d'aquests de temps variable, vam anar a Agulles amb l'Albert. Una opció que ens permetia una escapada raonablement ràpida cap al cotxe en cas de molt mal temps..., tot i que finalment va anar millor del què pintava.

La Ratafia de la Filigrana, on 4 o 5 anys enrera ja havia pujat per la Ot el bruixot, va ser la via escollida per començar. Tot i la ressenya dels Escalatroncs (a dalt), ens va costar una mica trobar la via.
L'inici es troba pocs metres al costat del camí, just on comença una canal estreta i dreta que porta a la base de la Bessona. Però no hi busqueu xapes, aquest primer llarg només té 2 burins, i el primer està bastant amunt, sort que hi entra algun alien!! Un llarg no massa difícil, però on cal escalar concentrat. 
Mentre atacàvem el segon llarg, al costat una cordada intentava la Atardeceres de la Bessona Superior fins que va trobar-se el mur suïcida del darrer llarg, i que els va fer plegar. Entremig, ens vam intercanviar alguna foto...

El segon llarg és similar, però potser més fàcil, sense la continuïtat del primer i amb més possibilitats de protegir-se.
En canvi, el tercer, és tota una altra cosa. Vertical i bastant més difícil, hi trobarem un únic parabolt a l'inici del V+. Després, respirar profundament, calma i cap amunt sense caure!

L'arribada al cim és senzilla, però bastant aèria.
Un bonic rappel ens torna a terra, al peu de la paret oest de la Bessona i ben a prop de l'Arbret.
Ens acostem a l'agulla de l'Arbret, on hi ha una mica de cua, i sense la ressenya dels Escalatroncs, (a sobre). Fa anys havia fet la Om mani padme hum, així que anem a l'aresta Brucs. Esperem que vagi pujant la cordada del davant, i seguim al darrere.

La via està equipada i la dificultat no és massa gran, suposo que per axiò ben aviat tenim a una altra cordada darrera nostre....
El temps es va emprenyant, així que fem el segon llarg per la Om mani padme hum, que creua l'aresta a la primera reunió, i sortim pitant cap el cim.

Al final no plou gran cosa i acabem el dia amb un plàcid retorn cap al flamant aparcament de pagament de Can Massana, on hi ha uns operaris molt enfeinats netejant pintades...