7 abr. 2016

Pic Oriental de Fontnegra

Aquest diumenge, amb el Pep, vam agafar els esquís i el material d'escalada per intentar algun corredor interessant. L'objectiu: el pic Oriental de Fontnegra, amb alguna goulotte interessant.

Deixem el cotxe a l'antiga duana francesa i encarem la vall de Baladrar, una vall molt solitària excepte la primera part, on hi ha esquiadors que pugen al Padrons des d'aquí. La vall és molt llarga, però mica a mica el Fontnegra va treient el cap. 
El dia és collonut i la neu està prou dura, així que pugem molt optimistes!

Davant nostre, la paret nord es veu imponent, amb l'esperó on hi ha una bona via d'estiu, i el corredor ben encaixat que ratlla tota la paret fins el cim.
Però quan ens hi acostem, la neu canvia de cop i es transforma en una massa tova i incoherent, on costa obrir traça i, a més, damunt la roca és totalment pols i no serveix per a res més que per a fer nosa.

Ho provem però veiem que no hi ha res a fer, suposo que la zona és massa freda i la neu encara no ha transformat. La roca està imposible i el corredor també, així que canviem d'objectiu i ens desplacem al corredor de neu de més a l'oest.
Aquest és un corredor prou interessant, de neu fonda de dalt a baix i sense ni un alè de traça. No és el què esperàvem, però anem pujant, rellevant-nos sovint en l'obertura de la traça.

El dia es manté bonic, però a la carena el vent bufa amb força i ens tira la neu al damunt!
Al cim, no ens hi estem massa estona, el vent no para i fot un fred ben viu!

Així que tirem canal avall per recuperar els esquís.
I després el gaudi absolut. La baixada amb esquís és genial, el paisatge és ben bonic i la neu és perfecte. Així que arribem a l'aparcament amb el somriure dels grans dies, i amb la decepció totalment oblidada!

30 març 2016

Cambre d'Ase, corredor Gigolo i baixada amb esquís per la canal Central

Aquest any, l'alpinisme de proximitat no ha estat massa fàcil, la neu no ha arribat fins al final del què encara en diuen hivern i costa trobar racons en condicions.

Dilluns, amb l'Albert, vam anar a veure com estava el Cambre d'Ase. Suposàvem que seria factible d'aproximar amb esquís i fer algun corredor, però no havia pogut trobar massa informació prèvia...

D'entrada, arribem a l'aparcament i veiem que l'estació d'esquí està tancada, però el camí està nevat i pràcticament sortim amb esquís des del cotxe. Una neu ben dura, tan a les pistes com al bosc, que ens fa calçar ganivetes a mitja pujada.

Però el circ està ben bonic, i els corredors tenen bon aspecte, així que enfilem cap a la Gigolo (que coneixia de fa un parell d'anys) i, a la base, canviem esquís per grampons.
A la base, però, hi ha una gran acumulació de neu on ens enfonsem de mala manera i trobem a faltar una bona traça. Mica a mica, i amb paciència, anem guanyant alçada.
A partir de mig corredor, i a mesura que el pendent es va redreçant, la neu millora una mica i la pujada es va fent cada cop més agraïda, i l'ambient més espectacular.
Dalt de tot, una sortida en roca però amb bona presa, on únicament cal anar en compte en no enganxar-nos amb els esquís a la paret, ens deixa a la carena.

El dia s'ha ennuvolat, però almenys són núvols alts.
Flanquegem fins trobar la sortida de la canal Central, fem un mossec, calcem els esquís i tirem avall. 

Al principi impressiona una mica, sobretot per la presència de roques a la dreta de la canal, però després dels primers girs, la confiança ens va amarant i la neu ja s'ha estovat el suficient per baixar amb seguretat.

El torrent també està molt millor del què imaginàvem, així que al final la jornada és una gaudi total, tant amb grampons com amb esquís!!

16 març 2016

Camel a la Roca dels Arcs

Diumenge ens vam escapar a la Roca dels Arcs amb el Pep, i amb la intenció de fer un parell de vies. D'entrada,decidim engegar per la Camel, una de les vies senzilles i curtes, però que cap dels dos havia fet. A sobrebona ressenya dels Escalatroncs.

L'aproximació és curta i ràpida i aviat som al peu de la via. El dia és bo i el sol escalfa, així que engeguem ben optimistes amb un primer llarg que va a buscar la base del diedre. Un primer llarg que es deixa fer prou bé, amb un únic passet desplomat abans de la reunió.
El segon llarg és ben interessant, molt vertical i atlètic, primer pel diedre i després per tot de llastres mig desenganxades, però sòlides. Un llarg per gaudir, poc equipat, però amb mil fissures on protegir-se.

A la segona reunió veiem tot de xapes que pugen verticals, però que vam deduir que no s'havien de seguir. Costava creure que s'hagués de fer un flanqueig tan llarg, però al final vam veure per on pujava la via. 

La manca d'assegurances també fa que a vegades els dubtes apareguin...
I finalment va resultar que era una tirada espectacular, i molt més senzilla del què aparenta. Vertical i amb molt bona presa, només cal escalar sense pensar massa en possibles caigudes, perquè llavors si que anem malament.

Una tirada espectacular i molt fotogènica que vam poder fer dues vegades gràcies a un petit problema amb les cordes!
El quart té el pas més difícil, un curt i desplomat muret amb un parell de parabolts, que si estigués tan sobat seria molt més agradable.

Després ja només vam haver d'acabar d'arribar a dalt amb un darrer llarg que no té cap pas remarcable.

La via ens va agradar molt, però a partir del segon llarg, va començar a bufar fort un vent molt fred que ens deixava glaçats, així que vam haver de marxar sense tenir gaires opcions de fer una segona via a la paret del davant. 

9 març 2016

Tornem a la Falconera, via Chani

Aquesta via ja vaig venir a fer-la fa més de dos anys, però reconec que em va deixar un gust molt agradable i sempre havia tingut ganes de tornar-hi. Potser també per ensenyar-la a escaladors que, com el Pep, no solen escalar gaire tan a prop del mar. De fet, havíem de ser tres, però l'Albert estava de baixa, així que no vam poder reunir el Trident!!

D'entrada, l'aproximació rapelant per l'avenc que dóna a una platja penjada damunt del mar, no té preu!
Avui el mar està emprenyat, però el temps és molt bo i acabarem escalant en màniga curta. Això si, la comunicació de reunió a reunió és gairebé impossible!

Fem el primer flanqueig de IIIº, fàcil però espectacular i enfilem cap amunt. La roca continua sent molt bona, i els ferros molt rovellats, però els friends entren prou bé a tot arreu i ens dediquem a gaudir de la via sense patir-hi massa.
Anem pujant i, després dels llargs intermedis, retrobo aquells trams de roca punxeguda on el problema principal és no fer-se mal als dits! I finalment el mur de IVº que mai deixa de sorprendre'm!

Una escalada matinal, ràpida, curta i agradable. Quina via més recomanable!!

24 febr. 2016

Via Perduts, a Abella de la Conca

Un mes després, amb el Pep, tornem a Abella de la Conca. Des del primer dia en que ens vam fixar en la zona, ja ens havia cridat l'atenció aquesta via. N'havíem vist alguna ressenya fosca i inconcreta, però va ser dies enrere quan, buscant-ne informació, vam topar amb la bona descripció del Joan Asin, (a sobre) ens vam animar a anar-hi.

8 llargs de corda i una aproximació gairebé nul·la, van ajudar a fer el trajecte en cotxe.

Deixem el cotxe en un petit racó de la pista asfaltada i de seguida estem escalant les plaques del primer llarg. Un inici de roca discreta ens omplen de dubtes, però ben aviat la roca millora. Teòricament aquí hi ha un pas de V+, però la realitat és que no el vam saber trobar. Només una bona placa, compacta i ben assegurada, que ens porta fins a la primera reunió, amb un únic parabolt i una sabina.
Des de la reunió cal desgrimpar uns metres per darrera, molt mes fàcil del què aparenta (IIIº) i anar caminant fins el peu del segon llarg, on hi torna a haver una bona placa.

Els llargs d'aquest primer tram de la via van enllaçant plaques que, en funció de si són calcàries més o menys argiloses, tenen més o menys consistència. En general es pot protegir bé, la via, i els parabolts presents ens ajuden a trobar l'itinerari.
A partir del sisè llarg la cosa canvia. Després d'un primer sòcol trencat, anem a la dreta a buscar una placa flanquejada per un marcat diedre on la roca passa a ser boníssima. Un calcari compacte i ple de forats on fem un salt qualitatiu en el gaudi de l'escalada.

Fins i tot ens trobem un setè llarg (a sota), que puja un esperó espectacular des de sota, completament desequipat, però on el grau no depassa el IV+.
Tot i que el millor és el vuitè, amb un inici explosiu (a sobre, V+ com a mínim!), aeri i amb una roca molt bona.
Després ja només ens cal seguir l'aresta fins al cim, buscar unes fites que ens porten per darrera fins al rappel, i tornar tranquil·lament caminant fins al poble.

10 febr. 2016

Víctimes del 92, a Canalda

Després de l'esquiada, acabo les minivacances amb una escalada a Canalda. Ens trobem amb el José Manuel a coll de Jou i enfilem cap a Canalda. La via escollida, Víctimes del 92, de la que he deixat a sobre una bona ressenya de l'Edunz.

Aparquem a la vertical de la via, en una raconada de la carretera, i ens acostem a la paret per petits corriols improvisats. Amb el cor una mica encongit, com sempre que anem a Canalda... Perquè la via ha estat restaurada amb parabolts, però no n'hi ha gaires!
El primer llarg puja uns metres i fa un flanqueig força exagerat d'esquerra a dreta, i una distància considerable entre assegurances, el què serà la tònica de la via. 

Els dos passos més difícils són al mig, en un petit descens on el que fa de segon queda força exposat (a sota), i abans de la reunió en un desplom on està prohibit caure.
El segon ja puja amb verticalitat, i potser és el llarg més sostingut de la via. Cal anar navegant entre panxes i superar-ne un parell on cal tenir les idees clares!!

El tercer, en canvi, és més irregular. Comença amb un tram molt llarg sense cap assegurança ni possibilitat de posar-ne, però que no passa de IV o IV+. Continua amb un sostre petit on cal treure el pedal, i llavors ve un tram desagradable on cal entrar en una mena de diedre tumbat que t'escup  cap enfora, i un darrer flanqueig molt aeri abans de la reunió.

La roca sempre és bona, però les possibilitat d'assegurar molt minses!

El quart potser és el més senzill, amb un bombo just a la sortida de la reunió, que es passa bé per la dreta, i la resta d'anar fent.
El cinquè consisteix en un flanqueig a l'esquerra, i llavors pujar un desplom molt llis amb un parell de passos d'A1, on hi ha les úniques assegurances del llarg. 

Per arribar a la reunió cal superar un mur vertical molt aeri, on no hi ha res però m'hi va entrar molt bé un alien groc. Sort que les preses són franques!
Fins llavors el temps havia estat prou bo, amb sol al començament i uns núvols que l'havien tapat, després. Però al tram final, la boira se'ns tira a sobre, i a les reunions es nota!

El darrer llarg comença amb un nou desplom, per anar després a una placa fina, però prou assegurada que ens permet sortir aviat per dalt, directament al camí, que en poc menys de mitja ens retorna al cotxe.

Una bona via, amb roca prou bona, però amb menys possibilitat d'assegurar-se que en altres de similars de Canalda. Ben recomanable si no es va just de grau.