6 de maig 2018

Serra de Queralt. La Vinya. Via Èlia.

Al sud de la serra de Queralt, a la zona de la Vinya, veiem que a la nova guia d'escalada de l'Alt Berguedà hi surt una via de 4 llargs anomenada Èlia. Així que, tan aviat com podem, anem a veure quin pa hi donen.

D'entrada vull recordar que això de les ressenyes és molt relatiu però a dalt hi he posat el què a nosaltres ens ha semblat més encertat. No s'assembla de res a la ressenya de la guia (V, 6a, V+, V+), què hi farem. Els repetidors ja podreu dir la vostra...

L'accés a la via és senzill, un camí que surt de la zona d'escalada esportiva marxa cap a la dreta fins arribar al peu de via. Veiem els parabolts (és una via totalment equipada) i tirem amunt.

La sorpresa la trobem al primer llarg, molt vertical, amb poca presa i amb passos que no saps com agafar. La roca també és peculiar... Un llarg dur i sostingut, amb diferència és el més difícil de la via.
El segon comença amb una placa curta, compacta i aèria, molt fina i equipada, que ràpidament tomba i esdevé una escalada plaent. Aquí vam començar a trobar que la via podria ser interessant.
El tercer llarg potser és el més bonic, sostingut en el Vº, amb bona roca, només té una pega: es fa curt.
Finalment trobem un darrer de flanqueig per la cresta, molt senzill però prou bonic. Tot i que la ressenya marca com a V+, no depassa el IVº en cap moment, i sóc generós. Així que és un llarg agradable que porta a la darrera reunió.

Des d'aquí, 3 rapels curts (compte amb l'arribada a la segona reunió!), ens tornen ràpidament al peu de la paret.

Es tracta d'una via que tampoc està malament, però no deixa de ser d'interès local. Hauré de tornar-hi quan estigui més recuperat a veure el primer llarg si em dóna més bon rotllo...

29 d’abr. 2018

Pic Occidental de Coll Roig, canal oest.

Per reprendre el blog, després d'una llarga lesió al tendó d'Aquiles que m'ha tingut 6 mesos fent massa bondat, res millor que una de les millors esquiades que es poden fer en aquesta època a la frontera entre la Cerdanya, el Capcir i l'Arieja.

Els pics de Coll Roig formen una llarga carena que arriba just fins al costat del Carlit. Fa uns anys ja hi vaig fer una bona volta molt recomanable... I pel vessant oest baixa una bonica canal, aspre i solitària, apte només per a esperits rebels. Com el de l'Edunz, del qual he manllevat la primera foto on es veu molt bé el recorregut.

Aquest divendres passat vam sortir amb el Pep de bon matí, pel mig del bosc esclarissat de bedoll i pi negre, a buscar la canal.
Ben aviat vam sortir a la part més oberta del bosc. Aquí la neu ja era dura i augurava una bona sortida. Tot i que potser vam pujar una mica massa aviat i després el flanqueig es va fer llarg...
Un cim atractiu, neu bona i un dia collonut, a més, completament sols i cap traça. Què més es pot demanar?
A mesura que pugem el pendent es va accentuant, sobretot quan entrem de ple a la pala final.
Travessem la cornisa i pugem a la carena final, que ens portarà molt ràpidament fins el cim.
Alegria, fotos, felicitat..., quina manera de trencar tants mesos d'exercicis al gimnàs! 

Mengem una mica, i ens preparem per encara una baixada de somni. El sol ha estovat lleugerament la neu i es troba en aquell estat de neu primavera que tant ens agrada.

La pala és fantàstica. Només cal anar alerta a baix a flanquejar per anar buscant els millors pendents, i sense adonar-nos ja som al bosc.
Arribats al camí de l'estany de Lanós, ens traiem els esquís i reprenem el camí fins al cotxe, que avui hem pogut deixar gairebé al final de la pista.

A sota us deixo el mapa del recorregut, i al Wikiloc, hi trobareu el track.

20 de des. 2017

Dôme de Polset des de Pralognan

Avui som 11 d'octubre i m'aixeco molt d'hora, molt d'hora, per anar a provar un cim que vaig veure ahir des del Dôme des Nants, el conjunt de l'Aiguille i el Dôme de Polset (3.531 m i 3.501 m, a sobre) respectivament. 

D'això ja en fa més de 2 mesos, i si me'n recordo tan bé és perquè ha estat la meva darrera activitat. A la baixada em vaig trencar i, ara mateix, encara estic en ple procés de recuperació. 

Encara és negra nit quan agafo el cotxe i segueixo la carretera en direcció sud, cap el pont de la Pêche. D'allà continuo a peu per la pista fins agafar la drecera que puja cap al llac Blanc, saltant-me el pas pel refugi de Peclet-Polset. 

La sortida de sol augura un dia fantàstic!!
Prop del llac retrobo el camí principal, que el volta, i s'enfila en direcció al coll du Soufre. 

A la dreta deixo la punta des Fonds, una muntanya de guix, blanca i erosionada.
Una fita de la vora del camí m'ajuda a saber quan l'he de deixar per seguir una petita carena que porta directament cap a la gelera.

Estones caminant i estones grimpant, m'hi vaig acostant. Un grups de cabres salvatges, o íbex, juguen tranquil·les en una muntanya on avui no hi ha ningú més que elles i jo.
Ara ja veig el llac Blanc amb una certa perspectiva, i al fons, la punta de l'Echelle i les muntanyes de Modane. L'aire fred i el color daurat de l'herba dels prats ens diuen que estem al mig de la tardor...

Arribo a la gelera i em poso els grampons, uns grampons antics, Charlet-Moser de 14 puntes estrenats l'any 1976, però que encara són immillorables per anar amb calçat lleuger.
La neu, si és que es pot anomenar neu a aquesta extensió de gel viu, està molt glaçada. Això em dóna seguretat, en aquesta època ja no queden ponts de neu que puguin enfonsar-se.

Vaig pujant i darrera ja veig el camí de la vall que he deixat enrere. També el massís del Mont Blanc i la Grande Casse. 
Trobo alguna traça antiga que m'ajuda a trobar els millors punts per creuar les esquerdes de la gelera. Unes esquerdes realment impressionants.
Finalment sóc al plateau superior. Veig que per anar a l'agulla el camí és complica així que vaig a buscar el pendent que porta al Dôme de Polset.

La rimaia no m'agrada massa, però al final la passo amb decisió i arribo al cim. 
Aquí dalt la vista s'obre cap als Ecrins, entre la Barra i la Meije. Menjo alguna cosa i començo a baixar.
En un tram de roques, però, se m'enfonsa de cop el taló del peu dret mentre les puntes dels grampons s'enganxen al gel. Noto una estrebada molt forta al bessó. 

Paro, reposo, em faig alguna frega i practico els estiraments preventius..., però no hi ha res a fer. La cama em fa molt mal. 

Com que no puc fer res més, continua baixant per la glaçada gelera, buscant un camí més còmode i menys dolorós que el de la pujada.
Amb paciència arribo al final de la gelera i retrobo el camí. Ara la cosa millora, tot i que amb calent el dolor no afluixa, però almenys el camí és més còmode i ja no pateixo les estrebades del camí inestable.

Arribo a la pista, i després al cotxe, quan les ombres ja omplen la vall. 

L'endemà el diagnòstic és clar: ruptura parcial de l'expansió tendinosa del bessó intern, amb afectació parcial de l'Aquiles. Així que ja hi tornem a ser, caldrà reposar una bona temporada..., ara que començava a agafar la forma!

Llàstima perquè el cim és molt bonic i les condicions eren perfectes!! Un lloc molt recomanable! A sota us deixo el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track.

6 de des. 2017

Dôme des Nants, des de les Ruelles.

El segon dia d'estada a Pralognan-la-Vanoise surto amb la intenció de pujar un tres mil que sembla senzill i sense glacera: el Dôme des Nants pel vessant oest (a sobre, a la dreta). Si les ressenyes no m'enganyen, sortint de les Ruelles hi ha una bonica carena que arriba al cim tocant poca neu.

Així que de bon matí deixo el cotxe a l'aparcament i pujo cap a Montaimont, tot enfilant la vall en direcció est.
Aviat arribo sota el Dôme de l'Arpont, en un bonic circ, on cal girar cap al nord sense camí en direcció al coll du Vallonet.

Aquí tinc una bona perspectiva de la carena pedregosa que puja en direcció a les geleres superiors, i sembla que una traça amb algunes fites puja cap allà. Evidentment, no hi ha ningú a la muntanya.
Després d'algun tram pesat per les pedres trobo el camí correcte entremig d'aquest caos rocós, llavors puc guanyar alçada més de pressa i arribar al cim del Dôme des Nants.

Es tracta d'un dom glaciar per on podria córrer amb més calma si hagués pujat els grampons... 
El dia és magnífic. Al sud tot el massís dels Ecrins, on destaca la Meije.

I al nord el del Mont Blanc, amb una bonica perspectiva de la Verte flanquejada pels Drus, a l'esquerra, i la Dent du Geant, a la dreta.
Abans de marxar em miro el Dôme de l'Arpont, on hauria anat de tenir material de seguretat.... I la baixada que m'espera!
Una muntanya curiosa aquesta, amb els vessants sense neu i la gelera penjada a la carena.

Una muntanya metamòrfica on cal batallar amb els esquists i la trencadissa que sempre els acompanya, però amb algunes franges de marbre que destaquen en el paisatge.
Quan arribo de nou al coll du Vallonet, en comptes de tornar per la vall de pujada, giro cap al nord i baixo en direcció al xalet dels Nants, passant pels turons del Pommier Blanc.

Després d'un bon tram sense camí, el trobo un tros més avall del xalet. Ara ja només cal seguir-lo còmodament per arribar fins a la carretera.
Un cim bonic, de més de 3.500 m d'alçada, i prou salvatge com perquè la satisfacció hagi estat completa.

Un cim d'on no trobareu gaire informació, però si que us deixo el track i un mapa a sota.