13 d’ag. 2017

Agulla Dibona, via Visite obligatoire

Feia massa temps que me la mirava, la cara sud d'aquesta magnífica agulla granítica. El cim el coneixia d'haver-hi pujat tot sol per la via del Nain, però després d'haver de baixar de la Madier fa un parell d'anys, em va quedar la recança de la cara sud.

Aquest primer cap de setmana d'agost finalment els astres es van alinear. Vaig convèncer al Mohawk per anar-hi, va fer bon temps i, a més, ens hi va acompanyar l'Ari, una jove escaladora que promet. Això si, a canvi d'anar a una via molt bona, però també molt dura: la Visite obligatoire. He deixat a sota la ressenya d'uns vascos que també es van embolicar com nosaltres...

Dijous vam sortir de casa per arribar a les Etages i fer l'agradable pujada al refugi. Hi havia força ambient, preludi de cues i de gent a la paret.
Del refugi al peu de la via hi ha menys de 10 minuts. Tot i anar aviat, arribem al peu de la via i ens trobem dues cordades al davant. Paciència! 

I mentre esperem, se'ns posen 4 cordades darrera... A més, a dalt ens trobarem amb les innombrables que van per la Madier i la via combinada. Més paciència!

Tot just començar, un desplom ens escalfa de cop. Ara ja veiem de què va la cosa, un reguitzell de desploms i plaques fines o molt fines, i les assegurances allunyades. Això si, són parabolts!
Les dues primeres tirades són plaques molt verticals on cal anar navegant per trobar la millor ruta entremig de les assegurances. Al darrera, els que comencen la Madier fan una mica d'enveja...

El tercer és curt i estrany, va d'esquerra a dreta amb un pas realment finet. 
El quart em fa patir una mica, és el famós llarg de les "cannelures". 6a+, diuen. És més vertical i cabró que els altres, encara que sembli mentida. Sobretot molt constant, no afluixa enlloc!
La tònica es manté en el cinquè, però la dificultat afluixa altra cop. És fi però es deixa fer.

Finalment n'arriba un d'assequible, el que ens porta fins a la cornisa, on podem relaxar-nos una mica!
A la cornisa s'ajunten vàries vies i nosaltres tirem per la que més desploma. És per on han anat els que ens precedien i no ens ho plantegem massa. És un mur taronja molt bonic, però que es veu difícil de veritat. Intento convèncer al Mohawk d'anar per l'esquerra que es veu molt més senzill però no hi ha manera...

Ell pateix, i nosaltres encara més. Aquí trenquem el ritme i no podem evitar fer molts A0's i, tot i això, arribar rendits a la reunió! Després veiem que ens hem equivocat (com els de la ressenya de dalt, "embarque"), i ens ficat pel llarg de 6b  d'una altra via!

Ens estem acostant a dalt, però la dificultat no afluixa, tornen els llargs mantinguts de 6a, sempre molt intensos i interessants. En alguns llocs, les vies són diferents però no massa, com a les cannelures Stoffer, a sota.
I en algunes reunions l'acumulació de personal no deixa de ser divertida, sobretot quan intentes parlar eslovac o finlandès per fer-te entendre!

Finalment arriba el darrer llarg de 6a, que ens deixa a la tercera cornisa.
Aquí dalt també podríem optar per variants més senzilles, però no hi ha manera. Així que pujo per l'esquerra d'una mena de gendarme, en un tram espectacular damunt del buit.

I per arribar al cim, en comptes d'anar per la canal com els escaladors normals, també tirem per un mur vertical i l'aresta final.
I el cim!! Petit i espectacular al mig de la vall de Soreiller. Una muntanya com n'hi ha poques.
Després ja només cal acostar-nos amb cura fins als ancoratges dels ràpels i arribar a la bretxa inferior. Tot i que es pot fer un únic ràpel, coneixent el granit i els seus angles, preferim fer-ne dos de 25 m i assegurar que les cordes no s'enganxin.
Per arribar al camí que ens portarà ràpidament fins al refugi, encara falta passar una cornisa aèria però senzilla, que ens permet acomiadar-nos del cim. 

Havent sopat, sortim fora per veure el color vermellós que treu el sol a les roques veïnes. Davant nostre destaca la Tête des Fetoules, que em recorda l'ascensió de fa tres anys...

11 d’ag. 2017

Pic de Rulhe, ruta circular des de Merens-les-Vals

Al Rulhe no és la primera vegada que hi vaig, però sempre hi havia accedit per la vall de Laparan, pel costat nord, passant pel refugi de Rulhe. I és un cim que sempre ve de gust, 8 anys enrere vaig fer-ne la travessa que també em va agradar molt.

Aquest cop vaig voler-hi anar per l'est, des de Merens. O gairebé ja que hi ha una pista que estalvia uns quants metres de desnivell...

Des de l'aparcament cal seguir el camí de l'estany de Comte. Un camí que d'entrada puja fort, però aviat se suavitza i segueix pel fons de la vall.

Abans d'arribar al llac, segueixo les marques de GR que s'enfilen a la dreta i entre diagonals i voltes acaben arribant a la cresta de la Lhasse, 1.000 metres més amunt de l'aparcament. 
Des d'aquí ja veig al fons la piràmide rocosa del Rulhe (a sobre), però abans caldrà baixar i travessar el circ de l'estany Blau per arribar al coll de les Calmettes.

De baixada començaré a veure quin serà el pa del dia: els caos de blocs que caldrà travessar saltant d'un bloc a un altre, evitant les teranyines que hi ha per tot.

Des de l'estany Blau, el Rulhe s'aixeca amb un aspecte més ferotge del què realment és (a sota).
Al final, un camí ben senyalitzat amb fites que surt del coll de les Calmettes, i que discorre pel mig de pendents herbosos, em permet arribar fins molt a prop del cim amb facilitat. Els darrers metres si que cal grimpar una mica, però sense massa complicacions.

Dalt, mentre menjo alguna cosa, penso en la millor forma de tornar. Finalment opto per fer intentar un itinerari circular del que no en sé gran cosa. Així que baixo per la carena oposada fins un petit collet, des del qual baixo pels forts pendents herbosos fins un gran caos de blocs.

El vessant sud del Rulhe es veu força impressionant, des d'aquí.
Amb paciència, saltant de pedra en pedra, esquivant tan bé com puc les aranyes (els forats entre blocs de pedra estan plens de teranyines amb grans aranyes al mig esperant atrapar alguna presa), acabo arribant a l'estany de Couart.

Un rastre de camí el volta pel seu vessant nord.
El camí, a estones poc agradable, va baixant buscant els millors passos. Cal anar alerta en un punt on la vall s'esfilagarsa i s'ha d'anar a l'esquerra. 

Avui noto la gran diferència que hi ha entre els camins del Pirineu i els dels Alps...

Finalment arribo a l'estany de Comte, on hi ha una gernació de més d'un centenar de persones que gaudeixen de la solitud de la natura, i retrobo el camí de tornada al cotxe.
Una volta llarga, amb alguns punts delicats, com la grimpada final i la baixada del cim, i el tip de blocs rocosos al camí de baixada. Tot i això és una volta prou rodona com per recomanar a qui vulgui allunyar-se dels viaranys més trepitjats. Per tots vosaltres, deixo l'enllaç del Wikiloc.

7 d’ag. 2017

Mont Buet

Mont Buet. El mal anomenat Mont Blanc de les Dames. El cim clau en els experiments físics sobre com actua la pressió atmosfèrica sobre la temperatura d'ebullició de l'aigua. Un cim d'accés gens complicat, però bastant llarg, situat a mitja alçada entre Chamonix i el Mont Blanc (1.000 m - 3.090 m - 4.810 m).

Aquí es va comprovar que realment l'alçada condiciona molt a quina temperatura bull l'aigua, va ajudar a demostrar la presència de la pressió atmosfèrica, i va augmentar la pressió per arribar dalt de tot del Mont Blanc i acabar-ho de comprovar.

A més, és una muntanya situada davant del massís del Mont Blanc que ja havia intentat de pujar amb esquís. Aquest cop, però, vaig anar-hi pel vessant oest, el de l'increïble circ de Sixt-Fer-a-Cheval. això permet fer un bonic recorregut circular, amb desnivell de més de 2.400 m. Un bon repte!
El camí comença a Salvagny, prop de Sixt, i s'enfila en direcció al refugi de Grenairon. Un bonic camí d'aquests tan típics dels Alps, en que fas el desnivell sense adonar-te'n.

Després continua per una carena herbosa que acaba en un caos de roques, l'anomenada Catedral. 
Aquí el desnivell afluixa i el bonic camí serpenteja entre les roques, per la carena sempre en direcció est, voltant les roques que va trobant.

Avui la boira fa una mica la guitza, però de tant en tant s'obre per ensenyar-nos el cim cada cop més proper.
Travesso el pla de Buet, un desert càrstic ple de dolines i calcàries esquerdades, amb un petit llac al mig en una zona argilosa, i pujo a la carena principal. Al nord, el Cheval Blanc.

I enfilo cap al sud a buscar el cim, passant un petit tram rocós senzill però equipat donada la mala qualitat de la roca. Bonica però molt trencada.
Un camí altra cop senzill em porta fins al cim, on hi ha una taula d'orientació donada la seva condició panoràmica.

Llàstima de les boires, avui...
Mentre menjo alguna cosa la boira s'obre i es tanca, i podem veure davant mateix el Mont Blanc, o l'agulla Verte i el Dru.
Tip de reposar, segueixo el camí que va per la carena cap el sud, sortejant petits obstacles rocosos prou estètics. Geologia pura.
A l'anomenat graner de Villy, surto de la carena amb una desgrimpada que també està equipada. 

Ara el camí ja baixa amb claredat travessant prats i pastures. Un camí a estones feréstec, estret i relliscós, amb les plantes que et punxen les cames i un fangueig que cal controlar per evitar relliscades.
Però mica a mica perdo el desnivell pujat i arribo al fons de la vall. Allà només caldrà seguir la pista que passa pel refugi de les Fonds i em retorna al cotxe suat i satisfet.

Una volta que podeu seguir al Wikiloc.