Roca Narieda, via Xelo-Bam

Avui a Berga hi plou, hi plou molt tot i ser Patum. I és que la meteorologia ja no respecta res !

Però ahir feia bo, i s'havia d'aprofitar. Les coses s'han de fer quan es poden fer, que després venen els plors.... Així que aprofitant que estava per l'Alt Urgell vaig quedar amb el Pep a la tarda per fer-ne alguna.

I si provessim la.... Doncs si ! La Xelo-Bam no és precisament una via de tarda, però sense provar-ho és difícil de saber-ho del cert. Així que ens hi vam posar.

La via està reequipada i molt ben descrita als blogs del Xavi, d'on he agafat la ressenya de dalt (espero que no s'enfadi) i dels Kutrescaladors. Nosaltres no vam tenir cap problema ni per trobar la via, ni per baixar bé encara que fos quasi negra nit.

En general la roca és molt bona, tal i com podem veure a les fotos dels llargs primer (a sobre, inici de la via) i segon (a sota).

El que destaca més de la via, és la irregularitat de les tirades. Alguns llargs més aviat durillos com el quart (a sobre), s'intercalen amb altres més irregulars com el tercer, amb un pas dur d'inici i ja està, o clarament de transició com el cinquè (a sota).

En tot cas, el sisé llarg (a sobre) destaca per damunt dels altres per la seva bellesa i continuïtat en el IV grau. És l'essència de gaudir escalant en un ambient i amb una roca increïbles.

El vuitè tampoc està malament (a sota), però el grau ja pica més i cal anar més en compte. Els dos passos de V+ o 6a segons ressenyes, es poden protegir molt bé.

Del llarg d'artificial poca cosa en podem dir, un inici fi en lliure (V) i algun pas llarg amb possibilitat de sortir bé en lliure. Jo el vaig fer amb una barreja d'A0 i d'alguna sortida en lliure, posant algun estrep si calia. La sortida és especialment sorprenent, amb una placa de forats enormes.

El Pep el va gaudir especialment, aquest llarg, si fem cas de l'estona que s'hi va passar.....

L'equipament de la via oscil·la des de parabolts fins a ponts de roca, amb claus a prova de bomba (a sobre) i curioses cintes al voltant d'arbres per marcar la ruta.

El dia genial i la temperatura ideal, ni fred ni calor, van convertir el que podia ser una escalada angoixant en una disfrutada absoluta, arribant a dalt encara amb llum del sol (a sota) i amb temps per trobar tranquilament la baixada.

Pic del Martell, vies Scanner i Eucaliptus

Ahir a la tarda, amb en Marc, volíem anar a Montserrat, però a darrera hora, una oportuna ullada al radar meteorològic ens va fer canviar d'objectiu. Jo no em volia tornar a batejar a Montserrat i a ell tampoc li venia de gust, així que vam acabar al Pic del Martell.

Allà va fer molt bon temps i, com sempre, el teníem tot per nosaltres. Vaig tornar a badar i vaig deixar que tries ell la via: error ! L'escollida, l'Scanner. Una via que no deu fer gaire gent veient la qualitat de la roca.

Comença per la Mecano (a sobre, inici de la via) i continua recte. De fet, continua massa recte, sempre recte amunt, tieso i encara més tieso. I per si fos poc, el noi va empalmar els dos primers llargs, es veu que els trobava curts (a sota, al segon llarg).

Clar, es veu que com que només és 6a sostingut i força continuat, amb un llarg no en tenia prou ! Arribat a la reunió amb uns braços inflats com el Popeye, vaig fer un intent de continuar però finalment vaig cedir-li a ell tot l'honor (a sobre). Encara que després vaig comprovar que el tercer llarg era el més senzill !

Per sort, va tenir un atac de seny i la tercera reunió la va respectar. Això em va permetre de fer un llarg de primer, el darrer i no menys difícil, amb un tram desplomat molt interessant. Em sembla que és la via més continua que he fet fins ara al Pic del Martell, res a veure amb la majoria (a sota, el Marc a la sortida).

Com que tan sols eren 3/4 de 8, es veu que encara teníem temps de fer no sé quantes coses més. Així que vam rapelar fins al peu de la paret (3 rapels amb corda de 70 m per no sé quina via, potser la Jesus Barrientos), i ens hi vam tornar a posar.

Ara a l'Eucaliptus, tota una altra cosa. Quina diferència, això si que és escalar, forats, bones preses, replanets per reposar...., tot un luxe (a sobre, el Marc arribant a la primera reunió). També la roca és diferent, tot el que era adherència a l'Scanner aquí és ensabonat.

Per un misteri de ls matemàtiques, vam poder enllaçar els dos darrers llargs de 40 m amb una corda de 70 m (a sota, al segon llarg). Si que és cert que encara va sobrar ben bé mig metre de corda, però no m'acaben de sortir els números !

Aresta Ribas, entre pluges i ruixats

Després de força temps vaig aconseguir enredar al Joan per tornar a sortir a escalar. Ha portat una bona temporada d'esquí de muntanya i, després d'haver retornat a l'esportiva, volia fer-ne alguna de llarga que no fos massa complicada.

L'aresta Ribas la tenia pendent des del mes de desembre, que hi vaig patir una segona lesió en una caiguda tonta a mitja via i, com que a ell també l'hi feia il·lusió, ahir vam anar-hi tot decidits.

Tot i que la ressenya d'aquesta via que trobem a Onaclimb marca 13 llargs, nosaltres la vam fer en tan sols 7. A sobre he marcat en blau les nostres reunions per si poden servir de referència.

Les previsions de temps no eren dolentes pel matí, així que tot i el dia gris ens hi vam posar (a sota, el Joan atacant el primer muret de V+).

D'aquesta via, i després d'haver-la feta sencera ho puc ratificar, em continua agradant molt el tercer llarg, amb un final treballat de flanqueig cap a la dreta sota del sostre (a sobre), i una roca excel·lent. De fet la roca és quasi sempre boníssima en tota la via, i ben bé que ens va anar (a sota, arribant a la reunió).

Davant nostre, evolucionava una cordada per l'Esparraguera de la Roca Gris (a sota). La única que vam veure o sentir en tota la zona.

Però com que la felicitat no és mai completa, quan estàvem a la tercera reunió va començar a plovisquejar. De moment la cosa no era molt greu, algunes gotes portades pel vent que no ens van arronsar. No som una cordada d'alpinistes ?

La roca es va començar a mullar, i el llarg de 6a ja el vaig fer amb la roca força molla (a sobre, a mig llarg i, a sota, el Joan sortint-ne).

El següent, ja rajava aigua per tot arreu (a sota, cinquè llarg), sort de la qualitat i l'adherència dels còdols calcaris !

A la penúltima reunió (a sobre) hi ha una petita bauma on vam aguantar una estona el xàfec abans de sortir desseguida cap al cim (a sota).

Quan anàvem a buscar la carena (a sota) que porta al coll i a la canal de baixada, semblava que el ruixat afluixava i fins i tot vam gaudir d'algun forat entre la boira des d'on entreveure el Rave o les agulles de la Plantació (a sota), però va ser començar a baixar i tornar a ploure. Però ara de debò, pluja intensa que no ja ens va deixar fins a la Vinya Nova.

Miranda de les Boïgues, intent a la Hiwatta

La paret est de la Miranda de les Boïgues (a sobre) és realment una paret atractiva. Darrerament, circulant per Agulles, me l'he estat mirant i remirant. Finalment, aquest dijous a la tarda he aconseguit d'enredar al Toni per anar-hi a treure el cap.

Pel que sembla, tothom va a la Montpart, però un comentari de l'Oriol en algun blog sobre la Hiwatta em va cridar l'atenció sobre aquesta via reequipada. I cap allà ens vam encaminar. La humitat i la pluja també ens va fer preferir les plaques netes a les fissures i xemeneies de la Montpart.

Just començar, una patinada abans de xapar el primer parabolt ja em va fer veure que la cosa no seria senzilla. Arribar al primer pas d'A0 i veure que hi havia una baga d'algú que havia decidit plegar, tampoc va ajudar massa a mentalitzar-se. Per cert, curiós l'A0 de la ressenya, on cal fer boniques excursions entre els parabolts......

Però finalment vaig arribar a la reunió i va poder pujar el Toni (a sota). Cal reconèixer que te trams molt interessants.

El segon llarg em va tornar a tocar a mi, coses del destí. Una sortida dura de la bauma (a sobre), i després una combinada entre trams en lliure i algun A0 (a sota). Com que en preveia les conseqüències, intentava de tirar en lliure tan com podia.

Tot i així, les conseqüències van arribar.

A la ressenya ja es descriu un tram de V+ amb poca cosa, però anava força bé fins que tot pujant em vaig trobar davant d'un parabolt amb un maillon. Miro amunt i no en veig cap més. Miro avall, i veig el Toni com treu el cap de la bauma de la primera reunió (a sobre) tot donant-me ànims.

Em penjo, m'ho miro i veig que abans de la reunió hi ha un altre bolt, bastant amunt. Surto, poc a poc, un pas, dos passos, tinc el darrer seguro sota els peus però no goso fer el següent. Veig les preses però no surto perquè dubto de la continuació. I el parabolt es veu lluny.

Probo de posar alguna cosa, però això és conglomerat. Sòlid, però conglomerat i no hi ha possibilitats de reforçar la meva moral (sobretot). Pujo i baixo diverses vegades, fa fred, la boira ens envolta i endevino el final.

Em deixo anar. La por guanya i em gronxo altra cop del parabolt, però ara passo la corda pel maillon i baixo (a sota). Potser no tinc el dia, o potser he anat massa enllà. Però no vull tornar a caure i em despenjo poc convençut.

Llàstima, la via no es mourà de lloc i penso tornar-hi ben aviat, però no puc evitar una sensació trista.

L'hi tenia ganes a la via, i em costa sostreure'm a la sensació de fracàs que m'omple. Però ja diuen que no sempre es pot guanyar.......

Serra de Carreu, via el cap i el passerell amb els ous al clatell

Aquest dilluns, tot i els males previsions, vam quedar igualment amb el Pep per mirar de fer-ne alguna per la zona de l'Alt Urgell. A les 7 del matí ja estàvem a Coll de Nargó amb la idea inicial de ficar-nos a la Cinglera dels Espluvins, però el panorama ja no es veia clar i vam canviar ràpidament d'objectiu. El pla B en aquest cas es deia Serra de Carreu.

Feia temps que ens l'havíem mirat, aquesta via (a sobre us deixo una ressenya aproximada). És l'opció més assequible d'escalar per Carreu i els aperturistes (Albert Llobet i Ignasi Riera) ja ens havien deixat molt bon record amb l'homòloga de la Serra de Sant Joan.

No ens vam equivocar, una via còmode i prou interessant, amb les dificultats concentrades en punts concrets, ben assegurada amb parabolts i on no es passa gaire por. Una via completament "escalade plaisir".

Una aproximació curta et deixa a la vora esquerra dels "ous", sota una canaleta amb la roca molt pulida per l'aigua, compte ! (a sobre, el Pep començant). L'itinerari no te pèrdua, seguint els parabolts s'arriba a la primera reunió (2 bolts) i una travessia ascendent amb molts forats et deixa al pas de 6a (???), més senzill que alguns V+ de més amunt.

A la segona reunió cal moure's i caminar 35 metres fins l'esperó del davant (reunió a l'arbre). Aquí la roca empitjora una mica i jo vaig caure de primer quan se'm va trencar una presa al V+, després és vertical però la cosa millora (a sota).

Un llarg força estètic de IV (a sobre) et porta al llarg més interessant de la via, el cinquè. O almenys el més sostingut i amb roca molt bona altra cop (a sota).

Al sisè llarg cal anar en compte, la lògica t'envia a l'esquerra i cal anar a la dreta, en una mena de xemeneia d'entrada incòmode, i amb una sortida estranya. Els dos següents, molt curts, els vam empalmar. Cal caminar, fer un desplom atlètic però amb bona presa, altre cop caminar, un altre tram atlètic i una placa fina d'adherència que ja et deixa a la reunió (a sobre).

Aquí el temps encara es comportava, però l'aire fred i els núvols que s'anaven acumulant cap al Montsec (a sota) ens feien apretar el ritme. Per sort el darrer llarg és ràpid, ràpid i bonic. Afortunadament en aquest cas s'arriba a la carena amb una bona sensació i sense tarteres intermèdies !

Dalt de tot, fem un mossec i gaudim del joc de les boires que s'acumulen al vessant sud de la serra.

Per baixar, tan sols ens cal seguir la carena cap a l'est uns 10 minuts, fins una fita molt grossa en un collet. Dos rappels de 35 i 40 m, una tartera, i ben aviat arribem al cotxe.

Just quan comencen a caure gotes que, a Coll de Nargó, ja és pluja compacte.

Cingle de la To, via dels Cadells

Avui ha estat un d'aquells dies en que, per fer massa cas de les previsions del temps, no havia quedat amb ningú. Però al matí feia sol, costava de creure però feia un dia fantàstic. Com les previsions donaven un cert marge, he agafat el material i me n'he anat fins al Cingle de la To a veure si podia tirar endavant una idea que feia dies que em rondava pel cap: obrir una via a la cara est que valgués la pena, i dedicar-la als meus fills, que sense la seva paciència difícilment hauria pogut realitzar tot aquest projecte de la To.

El resultat és la via dels Cadells, un itinerari molt més interessant del que m'hauria imaginat mai en aquest vessant.

La via comença amb la pujada a un sòcol facil amb alguns boixos fins un replà, on cal anar a la dreta fins sota un sostre molt marcat, travessat per una bona fissura invertida. El primer parabolt (a sobre) marca l'inici de les dificultats, cal superar el pas seguint la fissura i deixar-la desseguida per anar a l'esquerra a buscar el segon parabolt que està a l'esperó, per continuar de dret cap amunt fins el sostre següent(a sota).

Aquest segon sostre es passa per la dreta cap a uns boixos (baga). Cal retornar a l'esquerra i pujar recte fins el tercer sostre, que es travessa directe cap amunt amb tendència cap a la dreta (parabolt). Una curiosa fissura et porta a la placa tumbada de IV, que ja només cal seguir fins la reunió.

El segon llarg te un començament senzill per placa i un flanqueig fàcil cap a l'esquerra, fins a les alzines que fan de segona reunió de la via Sapastres. A partir d'aquí la via ja no te pèrdua, tan sols cal pujar recte amunt fins el cim. Aquest llarg es pot protegir molt millor que el primer, però al pas clau del sostre hi he post un parabolt (a sobre).

Els dos llargs tenen uns 50 m cadascun i val la pena de portar aliens i friends mitjans per millorar les proteccions existents.

Tant l'accés com el descens el teniu ben explicat aquí.

En una de les baumes que hi ha al peu de la paret, hi he trobat aquest fusell (a sobre) tan atrotinat d'època incerta. Estava molt ben amagat en un lloc de difícil accés. Ignoro les circumstàncies de qui l'hi va deixar, la única cosa clara és que no el va tornar a buscar !

Dalt del cim comencen a caure gotes i torno plovisquejant cap a casa, amb aquesta darrera imatge del Pedraforca i el Cadí ben nevats.

La Castellassa, via Jacint Aguilar

Potser semblarà estrany, però no havia sentit a parlar mai de la Castellassa de Sant Llorenç del Munt fins un dia que l'Albert Masó em va explicar que el seu germà preparava un llibre monogràfic sobre aquesta agulla. Ho vaig trobar sorprenent i la Castellassa va passar a formar part de la llista de llocs pendents on anar a escalar.

Després de la presentació del llibre, un altre apassionat de Sant Llorenç, en Mohawk, em va proposar d'anar-hi a fer la via Jacint Aguilar, de manera que juntament amb en Jortx ens hi vam acostar aquest dijous a la tarda.

A dalt de tot he dibuixat una ressenya aproximada de la via, amb la variant Toni Sors, que és per on vam sortir.

Després d'una tram curt i fàcil per pujar a una feixa, arriba un llarg que es fa pràcticament tot en A0 fins una altra feixa on hi ha reunió. Sembla que aquest llarg es pot forçar gairebé tot en lliure, però després de tastar la qualitat de la roca reconec que m'agradaria de veure-ho per creure-ho !

El tercer llarg és curtet (a sobre, el Jortx) i es fa bé en lliure. Però és molt recomanable portar l'alien vermell per protegir el passet més delicat a la sortida de la reunió.

En aquesta reunió trobem el llibre-registre ficat en una antiga capsa de Rosslïs rovellada que penja d'uns burils en un estat similar (a sota).

El darrer llarg és el més interessant. Comença amb una fissura desplomada protegida amb dos tacs de fusta de l'època (a sobre, en Mohawk començant-la i, a sota, jo mateix en la sortida en lliure), que es pot reforçar molt bé amb els aliens vermell i groc.

Un sostre curt, intens i ben protegit et deixa al cim (a sota), format per una superfície tabular totalment plana. Els darrers dos metres de la via si que tenen la roca bona, de fet aquí la roca és tan bona que ni tots els esforços del Jortx (a sobre, sortint del sostre) van aconseguir trencar-la !

Un cim curiós, la Castellassa (a sota), curiós i carregat d'història. Però a mi encara em continua sorprenent que, amb la qualitat de la seva roca, encara s'aguanti dret !