18 des. 2014

Cal Barricó, vies Cotaca i Aigua i tabac

Cal Barricó és una zona d'escalada del Ripollès situada prop del Baell, que no coneixia i reconec que m'ha agradat molt. Fins al punt d'anar-hi dos dissabtes seguits. El primer dia, amb el Manyo, vam pujar la via Cotaca que està força embardissada, però vam baixar pels rappels de l'Aigua i tabac. I aqwuesta via la vaig veure tan interessant que vaig enredar al Toni i la Queralt per anar-hi la setmana següent.

L'aproximació la vam fer des de la carretera de Ribes, PK 126 sota el sector d'escalada de les Coves. El camí puja fins a cal Barricó seguint una pista. Als plans de sota la casa, cal pujar uns metres per agafar un camí que ens porta directament a la paret, al peu de la via de l'Ossel. En cap cas s'han de seguir les marques vermelles que veiem des dels prats, cal agafar el camí de sobre.

A les resssenyes de sota, dels escaladors del Ripollès, l'Aigua i tabac destaca marcada de color groc amb el número 20. La Cotaca, és la que puja just a la seva dreta.
Via Cotaca
La major part de les vies tenen una placa a la base amb el nom. Des del peu de via de l'Ossel, cal caminar cap a la dreta, primer veiem una pintada negra amb el nom Aigua i tabac, i després trobem la placa metàl·lica.

Abans hi havia una corda fixa per pujar a la primera reunió, ara s'ha convertit en un petit llarg de IVº. Després, una placa amb el tram de 6b (a sobre), i força mates per arribar a la reunió.

Del tercer llarg poca cosa a comentar, però costa més per les herbes que per la dificultat rocosa.
El quart millora una mica, almenys al primer tram on hi ha un V+ dels de veritat!!

Llavors arribem a la cornisa superior, un lloc curiós. Es tracta d'una cornisa força ampla i molt còmode, amb un cable que la ressegueix tota de cap a cap. Aquesta instal·lació permet d'escalar els llargs superiors com si estiguessim fent esportiva ja que a la part superior hi ha cadenes i mosquetons.

Aquí pugem un parell de llargs, el de la Cotaca i un altre, gaudint com ximples perquè són una meravella. El que no hem trobat és cap pas de V+....
Via Aigua i tabac
Dissabte següent hi torno, aquest cop amb la Queralt i el Toni, amb qui feia temps que no coincidíem. 
Tiro cap amunt i confirmo el què imaginava, que el primer llarg és una meravella. Comença senzill i es va complicant. Trobem un parell de sostres curts, el primer es passa en bavaresa, i el segon amb una potent tibada d'un forat. Perquè sort en tindrem dels forats en una roca tan compacta!
Al segon em feia patir això del 6a de la ressenya, però la veritat és que el vaig trobar bastant més fàcil que el primer. I el 6a encara l'estic buscant... Per la resta, una tirada compacte i continua que ens va agradar molt a tots.

Després, per arribar a la feixa superior, només cal superar un petit mur assegurat amb un parell de xapes.
Després, com la jornada anterior, ens dediquem a pujar i baixar per diverses vies de la zona superior. És com si l'escalada la féssim només per pujar per aquí. Hi trobarem de tot, més fàcils i més difícils, més equipades o menys, però cap ens farà patir excessivament. Molt recomanable!!

10 des. 2014

Camino de caracoles, a la paret d'Aragó

Aquest ha estat un llarg cap de setmana que hem pogut aprofitar prou bé amb el José Manuel. I no podíem començar millor que anant a la paret d'Aragó.

La Camino de caracoles és una de les vies curtes i còmodes de la paret, però per fer una escapada d'un dia, és una via perfecte. Ràpida i equipada, amb una aproximació i baixada prou agradable, si la roca fos a tota la via tan bona com a la part superior, llavors seria pefecte! A sota us deixo la ressenya del Luichy:
Deixem el cotxe a la pista després de l'Estall, i amb menys d'una hora ja estem encordats al peu de la via. Tot i que de bon matí fot un fred que pela, i que el Turbón es veu ben nevat, aquí el vent del nord no arriba i podrem escalar en màniga curta.

La via comença en un esperó molt marcat i evident, en un inici de roca discreta que va millorant a mesura que vas pujant.
Després d'un segon llarg de flanqueig a l'esquerra amb un únic pas, i d'un tercer de dificultat decreixent que puja en diagonal a la dreta, arriba el quart llarg, que és l'estrella de la via.

Comença vertical i equipat, per continuar cap a l'esquerra amb una dificultat mantinguda i una roca tirant a mediocre.
Per sort, els darrers llargs de la via compensen una mica el festival de roca poc fiable, travessant unes plaques genials de ratlles horitzontals que es fan molt curtes.

A la carena retrobem el vent fred que bufa de nord. Ja només ens queda seguir el camí carener fins un senyal on agafem el camí que ens tornarà al cotxe.

4 des. 2014

Sol de mitjanit a la serra de les Canals

Sembla que va ser ahir, però ben aviat ja farà 7 anys...., el Kutrescalador i el Pescador d'estels van obrir aquesta via i per celebrar-ho es va organitzar una primera ascensió col·lectiva, amb 3 cordades de 3.

Aquell dia tot va ser un fart de riure i un gran caos, així que pensava refer-la alguna altra cop amb més calma. I una setmana després de la Pawnee fiction, torno a la serra de les Canals però aquest cop amb el Pep, amb la intenció de repetir-la. El mal temps ens ha fet fora de la serra de Carreu i aquí baix sempre hi fa bo!
La Sol de mitjanit és una mica diferent de la de l'Indi, en aquesta la primera part fins a la feixa és clarament més difícil, i la segona part no tant, el què permet anar més en lliure. Fent les dues en una setmana, queda clar que és realment molt millor aquesta.

La primera meitat són tres tirades llargues, sempre amb aquesta roca tan peculiar de la serra de les Canals, tres tirades tumbades però tampoc tant. Això si, només cal anar seguint les expansions fins arribar al peu del mur final.

Aquesta segona part també té tres llargs, el primer comença amb uns passos d'A0, per acabar marxant cap a la dreta en un flanqueig ben divertit!!
El cinquè llarg és el més difícil, el lliure és totalment obligat i la roca és com a tot arreu: dubtosa!! Mentre pujo em costa entendre com pot ser que set anys enrere pugèssim per aquí tan riallers....
I per arribar al cim, un mur molt bo i ben distret, però més senzill que els dos llargs anteriors. Cal pujar recte fins que comença a desplomar i llavors es passa al costat dret de la fissura.

Arribats a la carena, tornem a discutir si val la pena baixar caminant o rapelant, i ens decantem per rapelar. 5 ràpels sense gaires problemes ens retornen al peu de via.

27 nov. 2014

Pawnee fiction, a la serra de les Canals

En aquesta època no et pots acabar mai de refiar del temps, tan aviat fa més calor del compte, com et fots de fred, la boira t'envolta o trobes la paret regalimant aigua...

Dos dissabtes seguits he acabat escalant a la serra de les Canals quan inicialment teníem altres plans. El primer, amb la Lu, vam sortir de la boira del baix Segre per buscar-hi el sol. Mig el vam trobar, i l'escalada va ser prou agradable.

La via triada, la Pawnee fiction, que cap dels dos coneixia. A sota deixo la ressenya del Luichy.
Com la major part de vies de la serra, aquesta via consta de dues parts molt diferents. Una primera, amb 4 llargs, tumbada i senzilla, i una segona molt més vertical.

Així que aquest primer tram pugem força de pressa. Equipat amb parabolts, només cal anar pujant i xapant, sempre anant en compte amb la roca, un conglomerat sorrenc força trencadís.
La segona part té un aspecte completament diferent. Començo en A0,i vaig pujant combinant-hi passos en lliure força obligats, que amb la qualitat de la roca fan bastant respecte. 

Però l'ambient és bo i la temperatura agradable, així que després d'una sortida delicada arribo aviat a la reunió.
El llarg següent és del mateix estil, combinant artificial i lliure, però potser aquests darrers són més llargs i difícils. Amb una bona dosi de suor, la Lu treu molt bé la tirada!
Finalment, un llarg més aviat curt però contundent, ens deixa a la carena traspassant un curiós forat que hi ha creat l'erosió.

A la carena, la vista s'obre cap al nord. Avui les sensacions són bones, així que no tenim gaire pressa per marxar. Dubtem sobre si seguir la carena o rapelar, i finalment ens decidim per baixar per la mateixa via en 5 rapels.

13 nov. 2014

Diedre Tall d'oca i Alicorn, al coll Roig

Aquest estiu ja vaig venir a fer la Dersu Uzala, i ara hi tornem amb el José Manuel amb la intenció de fer aquestes dues vies força més exigents. Comencem per la Tall d'oca. Mirant la ressenya d'en Kim Gil, ena agafa una mica de por, però comencem convençuts que ens en sortirem.

El primer llarg no és massa complicat i està prou assegurat com per no patir-hi. La roca, com a tota la paret és molt bona. De fet ho és tant, que cal anar alerta on t'agafes per no punxar-te els dits!
El segon llarg ja és una altra història. Comença per una placa vertical molt fina on cal anar pujant amb tendència a l'esquerra sense deixar-nos temptar pel diedre extraplomat.... Trobem un maillon d'abandonament abans d'un pas molt obligat, però el Manyo està en forma i no l'afecta massa, així que continua pujant.

Després cal fer un pas molt llarg de flanqueig a l'esquerra i entrar a una zona de canaleres on la dificultat ja decreix.
El tercer també és molt exigent. A la reunió ens trobem al Santi, l'aperturista, i ens explica una mica de què va la cosa... Primer cal caminar uns metres per canviar de reunió, per atacar un diedre molt fi, però curt i assegurat, on una tibada de cinta m'ajuda a sortir-ne.

Després un flanqueig cap a les querra més senzilll ens porta a un altre diedre balmat que t'escup enfora, però on els friends mitjans ajuden a passar-hi amb una mica més de confiança.
El dia és molt bo, sol i caloreta mentre a la plana de Vic la boira ho omple tot.

Amb dos rappels tornem a estar al peu de la via i un curt flanqueig a l'esquerra ens deixa al peu de l'Alicorn. Una via que ja coneixia de fa més de quatre anys.
Després d'un primer llarg sense història, comencem el segon. Un pas atlètic ens deixa a l'inici de les canaleres. Aquí cal anar pujant amb calma, colocant-se bé i sense perdre els nervis que les assegurances no estan precisament a tocar.
El Manyo arriba a la primera cornisa i diu que ja en té prou, així que pujo per fer seguits els llargs tercer i quart de la ressenya de més amunt, cortesia dels Visas.

El pas més complicat consisteix en superar el sostre de la cornisa, que es fa millor per la dreta. Després continua la tònica anterior fins a la reunió intermèdia, a partir de la qual la dificultat decreix clarament.
El darrer llarg és bastant còmode fins el darrer tram, on una bona bavaresa ens posarà altra cop a prova!!

Per retornar al coll Roig, només ens cal seguir el camí que passa prop del final de les vies, amb una curta caminada que ens permet gaudir dels colors de la tardor!