28 de gen. 2019

Via llamp de llamps a la paret de la Batalla. Vilamala.

Engrescats per la darrera publicació al Vèrtex d'un recull de les vies de la paret de la Batalla, aquest diumenge amb el Pep, hem anat a veure quin pa s'hi dóna. Mirant enrere, veig que des de l'any 12 que no hi venia, massa temps per aquest racó tan bonic i salvatge!

A sobre he deixat la ressenya que van fer els Kutres, on es veu molt bé l'aproximació des del PK. 20 de la carretera entre Solsona i coll de Jou. I, a sota, la bona ressenya que va fer l'Edunz, més detallada.
Anem amb una única corda de 60 m, però no tenim massa problema amb els ràpels. A la tirada més llarga, la segona de 40 m, la corda s'acaba just a tocar de la següent instal·lació.

Comença pujant el Pep, un llarg on anem veient que la qualitat de la roca és l'esperada: ni horrible ni compacta, dubtosa en molts llocs. Cal pujar amb calma, sobretot perquè només hi ha un espit al llarg (al tram de III+) i no es pot posar gran cosa. 
El segon llarg comença com el primer, però a la part superior es va redreçant fins ser fins i tot més que vertical. 

Aquí trobo un pont de roca, un clau i 3 espits concentrats en el tram vertical, que cal negociar en una lleugera diagonal cap a la dreta, fins arribar a una estreta cornisa que et porta a la reunió. Per millorar la seguretat del segon en un pas tonto a l'entrada de la reunió, val la pena xapar el primer spit del tercer llarg.

Seria un tram molt bo si no fos per la qualitat de la roca i els còdols que es desprenen...
El tercer llarg engega amb un tram molt vertical, assegurat per un parell d'espits i un clau falcat que fa poca gràcia... Però hi ha algun merlet que ens ajuda a treure'ns la por del cos! Aquí la roca ja millora clarament, amb molta més presència de ciment calcari entre els còdols, que ajuda a agafar confiança.
Finalment, acabem la via ajuntant els dos darrers llargs, molt senzills però sense possibilitat de protegir-los, en una única tirada de 55 m.

Per a la via vam poder encintar algun merlet i fer servir algun alien i algun tricam, però poca cosa. Cal anar-hi mentalitzat, sobretot perquè la roca és com és, i els trams difícils ho són.

23 de gen. 2019

Via normal a la Momieta

Tornem a Montserrat amb el Pep, altra cop a Sant Benet amb l'objectiu de pujar la Momieta, un cim petit on encara no havia estat, i amb una via normal amb una certa aura.

Tornem a pujar per la canal del pou del Gat fins al camí de l'Arrel, que ens porta fins a sota la Mòmia amb prou comoditat. Un corriol puja directe fins el peu de la via, que resulta ser el mateix que el de la Santacana a la Mòmia. Des del peu de la via la fissura-xemeneia es desplega amb tota la seva potència!
La normal de la Momieta consta només de 3 llargs. En el primer cap arribar a una mena de feixa incòmoda i buscar un forat on posar un friend (+/- 0.75) per protegir-se d'una possible relliscada, tant del primer com del segona. 

Hi ha un pas delicat, però vaig trobar molt més delicat el flanqueig fins a la reunió, tot i els 2 parabolts que hi ha. La paret se't tira al damunt i no estàs mai còmode, són passos estranys on mica a mica vas avançant fins arribar bé al final.
El segon llarg em va agradar molt, tot i la precarietat de les assegurances que em feia pujar lentament. Un merlet, un foradet per un tri-cam,.... Però la roca és ferma i molt sòlida, i amb una mica de navegació aconsegueixo de recuperar sensacions, ja sabeu com són les plaques montserratines!
Una reunió curiosa dins d'un forat molt evident (la de fora que surt en alguna ressenya ja no hi és) permet de refer-nos.

Engeguem el tercer, que ja és molt més senzill. Un diedre plàcid, ple de sabines i possibilitat d'assegurar-se a plaer, tant a les branques com a la fissura, ens porta fins al cim.
Un cim on la presència propera de la Mòmia impressiona...
Per baixar, nosaltres vam optar per fer 3 ràpels de 20 m, un fins al coll amb la Mòmia i dos més per la canal. Però si mai hi torno, en faré un de directe de 60 m fins el peu de via per estalviar-me baixar encaixonat per la canal..., i no haver de fer la incòmode reunió intermèdia!

Una via curta però molt interessant, i amb el regust de les clàssiques. Molt recomanable.

14 de gen. 2019

Comabona, cara nord. Ruta Mendizale.

Aquest hivern tan curiós que està fent, amb poca neu però amb els corredors en condicions prou bones, ens ha permès d'anar a la paret nord del Comabona pujant en cotxe fins el mateix refugi de Prat d'Aguiló. Això permet d'atacar una paret allunyada com aquesta des de ben a prop. Si que la neu i el gel del darrer tram de pista la feien perillosa, res que no pugui resoldre unes bones rodes de contacte o unes cadenes.

El dimarts 8 de gener sortim del refugi, planegem cap a l'est, sota un cel encès i carregat de bons presagis. Vaig amb el Pep i el Francesc Sàbat, amb qui espero poder celebrar l'any vinent del 50è aniversari de la primera ascensió al corredor que porta el seu nom.
Pugem lleugerament, travessem el bosc i ens encarem a la paret nord, on hi arribem ben aviat.

El corredor, a sota, té 4 punts clau.
El primer, a baix de tot, és una xemeneia curta que no té més dificultat que la poca neu que hi ha no estigui glaçada.

El segon arriba després d'un tram curt de neu i consta de dos llargs de 30 m i és el pas clau de la via. Mirant les ressenyes, veiem que quan hi ha molta neu, aquest tram es pot evitar per l'esquerra fent una volta. Aquest tram és conegut com a entrada directa.
El primer dels dos llargs consta d'una cascada majoritàriament en gel, de pendent fort (75-80º), però amb diversos punts on assegurar-se a la roca amb friends i tascons.

No n'hi havia en excés, de neu i gel, però es passava més o menys bé.
Vam fer reunió en una cornisa a la dreta, on hi ha 2 claus. 

El segon llarg puja per sota d'una cascada foradada fins que s'acaba el gel. Llavors cal sortir per la roca, en un tram vertical sobre roca delicada, bastant atlètic.
Després seguim pujant pel corredor i travessem el tercer cercle, sense cap dificultat. Girem a la dreta fins posar-nos a la vertical del cim.

Ara ja només es tracta d'anar pujant per la neu, a vegades dura, a vegades més tova, sense trobar cap traça.
Però abans de la carena encara trobem una darrera dificultat, una barrera rocosa on fem el darrer llarg.

La dificultat no deu superar el IV+, però amb els grampons als peus a mi em va semblar més difícil que algun V+ que he fet darrerament... el pas està protegit per un clau, però també hi entra alguna altra cosa.
Finalment, una bonica pala de neu dura de bon pendent, ens deixa dalt la carena.

Aquests dies el contrast entre els vessants nord i sud és espectacular. Així que ens traiem els grampons per arribar fins el cim del Comabona.
Per baixar només queda seguir la carena fins el pas dels Gosolans i acabar d'arribar altra cop al Prat d'Aguiló. Una bona ruta, en un racó solitari, molt recomanable.

10 de gen. 2019

Pícnic al Serrat dels Monjos

El diumenge 30 vaig fer la darrera escalada de l'any. Curiosament va ser la primera amb el Pere, de Guies la Vall, amb qui feia temps que ens coneixíem però no havíem pogut coincidir a la paret. Em va sorprendre dient-me que no havia escalat mai en aquesta paret..., però senzillament és per poc montserratí!! Per això vam anar a la Pícnic, la més clàssica i ràpida.

Les palletes em van ser favorables i em van deixar les tirades imparells de la via. Ja no recordava el passet cabró del primer llarg abans de tumbar-se....
Un segon llarg de placa montserratina i diedre, d'assegurances allunyades, ens deixa al peu del llarg clau de la via: el tercer.

L'inici impressiona, cal superar un desplom que es pot protegir bé amb un friend, i que és més senzill del què aparenta.
El desplom de dalt és més cabró, em va costar de saber com agafar-lo fins que vaig recordar que cal anar a l'esquerra!!

El Pere, més fort que mai, va tirar recte sense patir massa!
Un darrer llarg més senzill, però on cal fer els primers 20 m sense poder protegir enlloc, ens deixa dalt de tot.

Abans d'ahir l'amic Pere va patir un accident prou greu. Un traumatisme craneoencefalic fent el corredor Quintana al Taillón, provocat per una pedra que li va caure al cap, destrossant-li el casc!! Ara ja és a casa, esperem i desitgem que tingui una recuperació ràpida!

Una abraçada, Pere!!

30 de des. 2018

Roc del Boc, corredor central

No hi ha res com una bona sortida per Sant Esteve per fer baixar l'àpat de Nadal! I com que les condicions per les canals es mantenen, anem a la vall de la ribera de Planés per acostar-nos a la cara oest del Roc del Boc per provar la canal Central (al mig a la foto de dalt).

L'aproximació és còmode, hi ha poca neu al camí, i la trobem dura i amb plaques de gel. En una hora i mitja estem al peu de la canal.
Sabem que hi ha reunions equipades, però al tram inicial no les sabem veure.... Pugem sense encordar-nos fins al començament de les dificultats, un tram de mixte on només cal anar alerta de no relliscar.

El problema principal és la protecció, sempre bastant precària i amb aliens i tascons petits.
Després arriba un segon tram amb més gel i una petita xemeneia. Aquí hi ha una xapa abans de la xemeneia.
I a la sortida, la primera reunió muntada, amb un parabolt i un espit.

Després, un tram llarg de neu amb bon pendent però sense complicacions, ens porta fins a la cascada. Un tram ben glaçat que deu tenir uns 70º, on vam posar 2 bons cargols de protecció. Un gel en bones condicions, on s'hi notava el pas de la gent.
Sortint de la cascada trobem la darrera reunió equipada, des de la qual es pot rapelar la via. Allà pleguem les cordes i continuem per un corredor senzill fins al tram de sortida.

Aquí dalt el corredor es divideix en dues branques, i cal agafar la de la dreta, obviant una reunió amb un parabolt vermell que hi ha a l'esquerra, que pot provocar alguna emmerdada...
Arribem a una cresta secundària eixuta, on no cal treure grampons perquè de seguida torna la neu.  

Alguns flanquejos fàcils però aeris ens porten a la cresta final, i al cim.
Però a dalt encara no s'acaben les dificultats, per baixar cal continuar la cresta en direcció nord. Aquí si que ens traiem els grampons, hi ha poca neu i fan més aviat nosa.

Arribem al pas del violoncel i baixem amb un ràpel de 25 m. 
Al coll, tornem a equipar-nos de punxes i tirem avall, per retrobar el camí de pujada, i intentar arribar al cotxe amb les mínimes caigudes, que el camí es manté encara ben glaçat!