Apatxe rebel a la paret Bucòlica

Aquesta via es pot dir que és una via a la moda, o que es va posar molt de moda aquesta darrera temporada. Quan amb el Pep i el Moi hi vam anar, el mateix dia vam coincidir 6 o 7 cordades a la via, i això que alguna va decidir a darrera hora anar a fer-ne alguna altra...

La via és molt bona, afortunadament equipada que no cal portar gran cosa més que cintes, i una roca molt compacte. A sota deixo la ressenya dels Visas, una ressenya que pot sorprendre si no saps que tot el què passa de V+ es pot fer en artificial.

L'aproximació és més o menys la mateixa que per a la resta de vies, o bé pujar pel camí del torrent i flanquejar a la dreta, o anar a buscar el camí que ressegueix el peu de la paret des de la carretera per la dreta. Al peu de via hi ha les inicials: AR.

Com que avui som tres, i el Pep dimiteix d'anar de primer, ens dividim la via amb el Moi, ell farà els 3 primers i jo els altres 3. Així que comença ell per unes plaques molt agradable però que es van redreçant i acaben al dur mur final, abans de la reunió.

El segon llarg és molt bo. Primer marxa a la dreta, després supera un desplom i finalment arriba a la reunió per un bonic díedre

La tercera puja de dret cap amunt, seguint algunes plaques i algun petit diedre. L'arribada a la reunió és en diagonal a l'esquerra.

Aquí canviem i a partir d'ara passo al davant. En realitat prefereixo fer-ho a l'inversa i començar primer, però en el fons, tot m'està prou bé.

El quart llarg comença molt fi, i després continua molt vertical en una meravellosa combinació de passos en lliure i bastants A0's. Meravellosa per aquells a qui això els hi agradi, clar! Abans d'arribar a la reunió la paret tomba una mica i travessem una franja de roca no tan bona.

La cinquena s'assembla una mica a la quarta, només que ja comença amb un desplom que fem en artificial. Personalment és la que vaig trobar més dura de la via, sobretot al tram en lliure que arriba després.

Al final, abans de la reunió, passem una bonica placa que ens reconcilia amb la tirada.

Finalment sortim de la paret amb un bonic flanqueig, més aeri que difícil, i que ens porta fins a la carena.

Per baixar, només cal pujar en direcció oest, primer amb una petita grimpada i després seguint les traces que ens portaran al coll i al camí del torrent que ens retorna al cotxe.

Aneto amb esquís. El millor final de temporada.

Aquest dissabte 25 de maig hem anat amb l'Albert a fer el comiat de la temporada d'esquí de muntanya. I ens hem trobat que era el mateix lloc que tothom havia pensat: l'Aneto. La volta clàssica de pujar per la Renclusa cap al Portilló Superior i tornar per Aigualluts.

Tot i que a les 6 sortíem de Benasc, ens ha costat aparcar. a la Besurta, impossible, llavors hem anat baixant per la pista fins el primer forat. I amb els esquís i les botes a l'esquena (val la pena fer les aproximacions a la neu amb bambes) hem pujat caminant fins la Renclusa.

Al costat del vell refugi ens hem calçat els esquí, la neu començava just allà. I amb un dia que ha començat magnífic, amb neu endurida, hem començat a tirar cap amunt.

Ben aviat ens ha agafat el sol, i la calor, així que màniga curta.... Però una bona traça ens feia la pujada força més agradable.

A part dels problemes d'aparcament, ben aviat hem vist que no seríem sols a la muntanya, avui. Sort que la muntanya és gran!

Érem força esquiadors, però curiosament també hi havia molta gent amb grampons o raquetes passant-ho malament per la gran quantitat de neu que hi havia a la muntanya, sobretot a la part superior. Gairebé tota l'estona anàvem per traces diferents, però.

A l'alçada del Portilló Superior fem el flanqueig i baixem la bretxa per canviar de gelera i de vessant per passar a la vall de Barrancs.

Aquí comencem el llarg flanqueig fins al coll de Corones. Una travessa que nosaltres fem còmodament, però no tant els que no porten esquís i que veiem enfonsar-se contínuament a la neu.

A partir del coll, la gent s'ha anat concentrant i comencem a ser molt colla. Deixem els esquís i fem el darrer repetxó a peu fins a la vora del pas de Mahoma, que està col·lapsat. Molts dels que anaven a peu ho feien acompanyats de guies que intenten posar ordre però no és fàcil.

El caos és gran i l'Albert, que hi ha pujat fa poc, decideix passar de tot, però jo hi poso una mica de morro i em colo entremig del personal per poder arribar a fer-me la foto.

Una foto amb conseqüències, a la baixada no em puc escapar i he de fer tota la llarguíssima cua...

I després la part més bona de la sortida, la baixada!! Els 15 o 20 cm que van caure ahir fan que el descens sigui una meravella. Només cal veure aquest vídeo d'un esquiador mediocre.

A la part baixa, en canvi, hi va ploure i la neu està fet una merda. a les darreres pales baixem amb cura de no fer-nos mal fins que la neu s'acaba i tornem a carregar el material a l'esquena per tornar tranquil·lament al cotxe, en una dia per recordar!

Bukanan a la Roca dels Arcs i Díedre blau a la Roca Alta, doblet de vies del Joan Asín

Després d'una llarga temporada sense escalar plegats, amb el Manyo vam tornar a trobar un projecte que valgués la pena: enllaçar aquestes dues vies que tenen en comú que un dels apertiuristes és el nostre admirat Joan Asín.

Va ser una jornada d'acabar amb els braços ben satisfets, vaja, que notàvem que en teniem!

La Bukanan és una via lògica i agradable per ser de la Roca dels Arcs. No gaire equipada però de bon protegir, reconec que em va agradar molt més del què esperava.

El primer llarg ja va avisant de què anirà la cosa, avui, i el segon ho acaba de rematar. Bones franges horitzontals, verticalitat i algun desplom de tant en tant per no adormir-nos.

El tercer llarg el vam fer per una boníssima placa en comptes del recorregut original, que es veu molt brut. Així que la nostra enhorabona per haver millor la via passant per aquest placa tan xula.

Després la paret es va tombant fins enllaçar amb la Tàrrega. Però dalt de tot, en comptes de marxar flanquejant cap a la dreta vam tirar pel dret i també permet arribar fàcilment a dalt de tot.

Contents i animats, anirem cap a la base de la Roca Alta. Primer cal flanquejar tota la carena superior de la Roca dels Arcs fins al pas de Nerill, on hi ha el camí de tornada per a les vies de l'esquerra. Llavors cal seguir el camí marcat que va de dret cap a la base de la Roca Alta i acabar d'arribar a peu de via com millor es vegi.

El Díedre blau és una línia molt estètica però gens senzilla d'escalar. Més vertical que la Bukanan i força més difícil. Aquí deixo la ressenya dels companys de rocacalenta.com.

Només començar ja veiem que això serà una altra cosa. Un pas de ganxo seguit d'una placa molt exposada ens porten a un mur desplomat i molt poc equipat que només el savoi faire del Manyo fa que ens en poguem sortir. Un llarg intens.

El segon afluixa una mica, però ja es comença a notar el cansament als braços. I en un tram poc equipat i on cal tranquil·litat per posar bones assegurances, això es nota.

El tercer torna a apretar fort, la paret es torna més vertical i les assegurances són mínimes. Hi ha algun tram molt bo, però el tram de sota la reunió no és cap broma.

Afortunadament per a mi, el darrer llarg la paret tomba i permet una darrera tirada molt més relaxada que ens porta fins al cim sense més distraccions.

Una bona combinació de vies on cal anar-hi ben mentalitzat!!

Peramola mola, a la serra de les Canals

Aquest dissabte, abans no sigui massa tard i no s'hi pugui anar per la calor, vam anar a barallar-nos amb la roca trencada de la serra de les Canals. En aquest cas la via escollida va ser la Peramola, mola, animats per la ressenya del Joan Asín. És una paret on amb el Pep hi hem anat a fer altres vies, unes vies amb característiques similars, la mateixa roca escrostonada, el mateix bon equipament i també una primera part més tombada i una segona part més vertical.

Com que la baixada és pel descens de la via ferrada, vam optar per fer una aproximació diferent de la proposada pel Joan. Així que vam deixar el cotxe a l'aparcament de la ferrada i vam tirar avall per la carretera fins una corba tancada, on marxa un camí molt marcat. Llavors només cal esperar a trobar una fita situada a la vertical de la via, per pujar per un corriol costerut fins a la base de la paret.

El primer llarg és molt llarg i molt senzill, tret d'un petit tram de IV amb dos parabolts. Per trobar la reunió cal fer un petit flanqueig a la dreta en una sabina, quan ja gairebé no queda corda.

El segon llarg recorda el primer però és més sostingut en el III, i també és de gairebé 60 metres.

Després, una caminada cap a l'esquerra seguint un rastre evident ens porta a la base de la paret, on comença la part més vertical de la via.

El què serà el quart llarg, molt curt, ens ensenya el què serà la resta del recorregut: mur vertical, un petit desplom, roca a vigilar i un flanqueig cap a la dreta a buscar la reunió, senzill però exposat.

El cinquè és un mur desplomat amb alguns passos llargs, però ben equipat, que a mesura que s'acosta a la reunió va tombant i permet escalar una mica en lliure.

El sisè seria una fotocòpia de l'anterior, només que aquí cal posar un parell de friends per poder passar a l'inici de l'artificial. Nosaltres vam fer amb un camalot del 0,75 i un alien vermell. I al tram final també cal sortir en lliure sobre aquesta roca tan particular.

Afortunadament el tram més artificiós ja l'hem passat i al setè llarg ja tornem a escalar. Aquí la via puja directament fins una gran cova i després marxa flanquejant a l'esquerra fins arribar a una reunió bastant penjada.

La tirada és molt interessant, i el flanqueig realment aeri!! Si la roca fos més bona seria una meravella.

I curiosament, perquè a la ressenya no ho semblava gens, el darrer llarg és el més difícil de la via. Els passos en lliure són molt obligats, però ara ja portem una bona estona escalant en aquestes crostes que es desmunten i ens en sortim prou bé.

Finalment arribem dalt de tot, a la cresta de la serra de les Canals, enmig d'un dia magnífic amb sol i poca calor.

Per baixar, tot i que la via és rapelable, preferim seguir tota la cresta fins al cim. Una cresta molt interessant, senzilla però molt aèria, on cal vigilar sempre que en cas de relliscada és preferible caure cap a l'esquerra....

Dalt del cim, al costat de la creu omnipresent, trobem l'arribada de la via ferrada i l'inici del seu camí de descens, que seguirem fàcilment per retornar al cotxe.