Ferrata genial a la Roca Narieda

A la cara oest de la Roca Narieda, hi ha una via ferrada que vaig trobar molt distreta i divertida. Hi hem anat un d'aquests dies calorosos de maig però el sol no ens ha tocat fins arribar a dalt, així que la recomano molt.

No vull entrar a valorar si és bo o dolent obrir aquests tipus d'itineraris plens de ferralla, m'agraden molt més les originals de les Dolomites, que segueixen recorreguts lògics i tenen menys ferros, però reconec que amb les d'aquí, també m'ho passo prou bé.

Per arribar-hi podeu deixar el vehicle a la carretera secundària que va de Fígols al pont d'Espia, hi ha un camí senyalitzat que hi porta directament. A sota teniu l'esquema de la via.

Seguint el camí, després d'un tram descendent, topem amb una bauma i un rètol amb tota la informació. 

Nosaltres vam entrar per la dreta, en comptes de pujar per l'escala de l'esquerra. I ens vam trobar amb un flanqueig en fred, d'aquells que t'escalfen de cop.

Després la via recupera una certa normalitat, graons i flanquejos amb alguns desploms, que porten a un primer pont tibetà.

Anem agafant alçada fins trobar un segon pont, de graons, després de caminar una estona. Un pont segur i distret que ens porta a l'altre costat del barranc.

Després del pont arriba un llarg traçat molt vertical, on agafem alçada de veritat, fins arribar a un altre camí.

El camí porta a un altre pont, que si no ens agrada ens el podem estalviar, és una instal·lació molt gratuïta, ja que es passa caminant per la vora si cal.

Llavors arribem a una escala muntada en forma de tirabuixó que supera, de manera espectacular, una gran bauma.

Després, un altre tram llarg i vertical porta al flanqueig més aeri  de tota la pujada. Un flanqueig que acaba en una plataforma de fusta.

Aquesta plataforma de fusta, està pensada igual que els trams de camí, perquè els més ràpids puguin avançar als més lents i així el gaudi sigui igual per a tothom, sense haver de fer llargues esperes. Però el rètol ens va sorprendre..., i és que això de prohibit saltar....

Finalment arriba tot el tram superior, més llarg del què sembla, però també força monòton. Encadena trams verticals, desploms i algun flanqueig i una altra plataforma de fusta.

Un darrer tram vertical ens deixa al cim de la via. Des d'aquí cal seguir l'evident camí que marxa a la dreta i que passa per una carena en pujada suau, per baixar després a trobar el camí inicial.

En resum, una bonica i espectacular ferrada que diuen que és la més llarga de la península i que a nosaltres ens va agradar molt.

Via Bages, Malanyeu, paret del Devessó

Aquesta setmana, en Joan Baraldés ens va sorprendre amb la publicació d'aquesta darrera via oberta a Malanyeu, al pany de la dreta molt a prop de les Taules de la Llei. I precisament ahir havíem quedat per escalar amb el Pep, així que com l'ocasió fa el lladre, vam anar a veure què tal.

Tal i com vam trobar la via, i exceptuant les pujades dels aperturistes, diria que ens podem apuntar la primera repetició forània!!

La ressenya de dalt l'he extret del seu blog, tot i que encara no l'havia vist (només anàvem amb la ressenya d'Instagram) i no sabíem que calien 17 cintes.... Afortunadament, com que al Joan ja el conec, en vam agafar 18!! I per sort, l'estrep, que després el vam trobar imprescindible.

El començament de la via és evident, i des de sota es veuen els parabolts nous i lluents. Però per arribar-hi cal fer els primers metres de la via Aigua de Lluna. 

Després ja només és qüestió d'anar-los seguint. Nosaltres vam fer el primer tram en lliure (V, més o menys), i després combinàvem l'A0 amb sortides en lliure ja que els parabolts estan a prop però cal escalar entremig. Un primer llarg interessant i prou intens.

El segon el vam fer per parts, perquè el Pep va començar però va trobar que els passos d'artificial eren massa llargs per ell, així que hi vaig tornar jo que tinc un petit avantatge en cm que ens va permetre pujar.

Aquest llarg comença amb un tram en lliure de V i continua en artificial equipat. També és prou intens, amb el problema que la roca és menys adherent i els peus són tirant a molt dolents. Tenint en compte la gran distància que hi ha entre les xapes, sense l'estrep no sé si hauríem pujat, i tot i això cal estirar-se de valent.

Al final, una sortida divertida en lliure i una mata, ens porten fins la reunió.

El tram següent, 10 metres de vegetació, potser caldria netejar-lo una mica...

Després engeguem el tercer llarg, una tirada que ens va agradar molt tot i estar encara molt bruta. Una bona escombrada als dos llargs superiors potser estaria bé... En tot cas, un bon llarg que vam fer bé en lliure gràcies a les bones mans que hi ha.

El darrer llarg, en teoria més senzill que en l'anterior, és de roca més arrodonida i amb un pas estrany. D'aquells que no saps com passar i quan trobes la manera passes bé en lliure... 

Aquí vam saltar-nos la reunió i fer-la dalt de tot, al camí. Llavors surten 40 metres de tirada.

En resum, una via que ens va agradar molt i que, tan aviat com estigui una mica més neta, segur que repetim!!

Mussol gris, al serrat Curt de Vilamala

Com que l'anterior escalada a Vilamala ens va deixar una mica amb ganes de més, al febrer hi vam tornar. En aquest cas a la paret est del serrat Curt. En aquest tram de paret, d'accés interessant i sortida molt fàcil, ja hi havia estat abans. De les 3 vies que hi ha, em faltava la Mussol gris, oberta fa temps per l'Indi, així que quedava clar quina via triàvem.

A la ressenya de sota, dels Kutrescaladors, es veuen molt bé les 3 vies. I al seu blog hi trobareu tots els detalls per arribar-hi, així que no cal que ho repeteixi.

Feia molt temps que ho hi anava a baix al clot, així que vam seguir bé el camí però ens vam passar de llarg i vam haver de recular.... És el primer torrent clar que es troba el que hem de seguir!

Avui som 4, a més del Pep, també s'han apuntat l'Albert i la Queralt. així que farem dues cordades, amb la Queralt passarem al davant i amb l'Albert i el Pep ens anirem trobant a les reunions.

Trobar el començament de la via no és senzill, però tampoc difícil... Hi ha un punt on el torrent troba clarament la paret de l'esquerra, i allà ja veiem els primers parabolts.

Aquest primer llarg és interessant, comença prou vertical i és un bon tast de la qualitat de la roca, de l'estil de tot el Clot de Vilamala. Però la dificultat no pica gaire i és molt agradable de pujar.

Després, en canvi, venen dos llargs molt fàcils, massa i tot. Diria que són Iº amb algun passet de IIº. Tirades senzilles on es camina força, però el mar de còdols és prou agradable i la principal dificultat està en trobar les reunions.

El penúltim llarg, en canvi, ja comença a enfilar-se més, sobretot a la seva segona part, amb una arribada a la reunió amb roca delicada.

Només cal mirar la ressenya per veure que la tirada estrella de la via és la darrera, una tirada que no té res a veure amb la resta. Només cal veure la foto o la ressenya per notar que aquí el relleu s'aixeca de cop.

Un primer pas cabró, fins i tot en A0, et deixa a una placa on cal anar navegant amb cura, pujant en diagonal cap a la dreta fins que s'acaba tombant una mica. Per sort, el llarg està equipat per no patir per una caiguda, però on cal escalar.

Allà patim un petit embús de les dues cordades, però mica a mica tots anem arribant a dalt i ens podem fer la foto del final, ben contents per la matinal, i pel gran dia que ens ha fet. 

Ara ja només queda seguir la carena i, en poc més de 10 minuts, ja arribem a l'aparcament.

Escaladors bucòlics, a la paret de la Batalla, Vilamala

Amb el Pep vam veure aquesta nova obertura de l'amic Baraldés a Vilamala, a la paret de la Batalla que ja coneixíem, i ens en hi vam anar ben convençuts. És un indret curiós, com tot el clot, però aquí surts de la vora de la carretera i vas baixant fins trobar l'inici dels ràpels que et porten fins al peu de via.

Amb la descripció original del Joan no vam tenir cap problema per trobar el primer punt de ràpel, encara ple de pols del taladro!

La sorpresa va ser que semblava que podies baixar amb ràpels de 60 m, saltant-nos una reunió cada vegada, però al primer ràpel ja vam quedar aturats perquè la corda no arribava... A la pujada vam veure que és un llarg més llarg, uns 40 m. A la ressenya, a més d'aquestes correccions, he afluixat el grau dels llargs senzills, costa entendre la facilitat amb que generalment es posa IIIº quan només és IIº o Iº...

L'escalada la comencem al fons d'una gran esquerda, tirem amunt per una rampa de roca més bona del què esperàvem, però amb només algun pas aïllat de IVº. 

Això si, l'indret és increïble!

Tot i ser el mes de gener fa més aviat caloreta quan ens toca el sol... En canvi al primer llarg i a la primera reunió més aviat ens fotem de fred. Intentem sortir-ne ràpidament a buscar el sol, que trobem just a la segona reunió, després d'una tirada francament fàcil, en que no cal ni posar les mans a la roca en bona part de la pujada.

La tirada més llargs i més complicada és la tercera, i també és la més maca. No apreta mai massa, es deixa fer bé, i té trams molt bonics. Molt recomanable!!

Després ja només ens queden els llargs superiors, de bon fer, on aprofitem per fer una mica de neteja de la via perquè sempre hi ha alguna cosa que es mou, tot i que la roca és més que acceptable, res a veure amb Sant Llorenç del Munt!

I dalt de tot, una caminada agradable i ben curta, ens retorna al cotxe després d'aquesta matinal agradable. Haurem de tornar a la paret de la Batalla!