Sassopiatto, per la ferrata Schuster

Avui comencem a caminar a la forcella del Sassolungo. Per arribar-hi, després de deixar el cotxe sota el passo Sella, agafem un funicular molt curiós que ja val la pena només d'anar-hi només per l'experiència de pujar-hi.

En diuen Bidonvia, perquè són ben bé això, una mena de bidons allargats penjats del cable. A cada bidó hi caben dues persones, però entre el peculiar sistema per pujar-hi (no s'aturen ni frenen, cal pujar-hi a la carrera...) i el poc espai de l'interior, millor anar-hi d'un en un.

Tampoc van massa de pressa, així que una opció més barata i que no triga gaire més és anar a peu!

La forcella és un coll estret i espectacular, amb un refugi allà mateix, i unes quantes bones vies d'escalada per la vora. Aquest dia, però, farem una vota que comença baixant pel vessant oposat seguint el bonic camí que travessa les tarteres fins el refugi Vicenza.

Allà ens separem amb la Queralt, ella no veu gaire clar d'anar a la ferrada i prefereix seguir el bon camí que volta el Sassopiatto fins el refugi homònim.

En canvi jo giro en direcció sud per arribar a la base de la paret nord del Sassopiatto (a la dreta de la imatge) on comença una de les primeres vies d'accés al cim per aquest vessant, que posteriorment s'ha convertit en una via ferrada.

Avui és un dia especialment animat, tot i ser un dia entre setmana de setembre. Per sort són colles nombroses que triguen a preparar-se i que puc avançar ràpidament al peu de la ferrada, així que pujaré al meu ritme!

El lloc, com tants altres de les Dolomites és espectacular. I la ferrada, també com tantes altres, molt divertida i menys difícil del què està ressenyada.

El cable va serpentejant esquivant els racons més drets, buscant canals i replans i tirant amunt sempre que pot. Aquí la roca és molt humida i, tot i que es pot pujar molta estona per la roca, el cable ajuda bastant.

A mesura que vaig guanyant alçada, va apareixent el vessant oest del Sassolungo i la cresta de la seva via "normal". I ho poso entre cometes perquè és una via d'una dificultat i llargada importants.

Quan arribo a dalt corren boires que tapen el sol, però el dia és prou bo.

A l'horitzó el sol ja toca a la Val Gardena, i apareix amb tota la seva plenitud el gran alpeig de l'Alpe de Siusi i el característic perfil de l'Sciliar al darrera.

Per baixar, agafo el costerut camí de la via normal fins al refugi del Sassopiatto on ens tornem a trobar mb la Queralt, que ha fet una volta ben agradable per la seva base.

Des d'allà, per tornar a l'aparcament, seguim un camí ample, agradable i ple de gent, que travessa les àrees de pastura del peu de la muntanya, damunt de Canazei i la Val di Fassa.

I abans d'arribar al coll, els Carabinieri ens ofereixen una mica d'espectacle amb un rescat aeri a una cordada d'escaladors que algun problema han tingut a la paret sud del Sassolungo!

Una bonica volta, tan fet per dalt com per baix, que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.

Ferrata Brigada Tridentina al Pisciadú

Una de les vies ferrades més concorregudes de les Dolomites és la Briga Tridentina. Es tracta d'una via que puja fins al refugi Pisciadú, al vessant nord-est del massís del Sella.

Se surt d'un gran aparcament que hi ha uns quants tornantes sota del Passo Gardena, per un camí senyalitzat, puja un primer ressalt i es continua caminant fins sota la paret de la torre Exner. La via puja fins prop del cim de la torre Exner i travessa a la paret oposada per un pont tibetà, on s'acaba la via.

Sabent que és una via molt concorreguda, hi anem un dia entre setmana, però tot i això, i estar a mig setembre, la via està plena de gent.

Res, amb paciència entrem al primer ressalt on hi trobem algun petit embús provocat per gent que clarament no sabia on es ficava... Però després del segon tram de camí, quan entrem a la paret de la torre Exner, avancem sempre al nostre ritme sense problemes ni estones d'espera.

Reconec que la via és molt maca, distreta i equipada per no patir, però sense cap excés de ferros. La paret és vertical, dolomítica, i les vistes sobre Colfosco i la Val Badia ens acompanyen tota la pujada.

Quan portem dues terceres parts de la via, trobem un camí que permet escapolir-se del darrer tram, el més vertical. 

Nosaltres continuem pujant, estem gaudint molt, tan de la via, com del lloc i del dia que fa.

Finalment, un tram més vertical equipat amb una escala ens porta fins al pont tibetà.

Segurament la travessa del pont és la part més senzilla de tot el recorregut!! Però tot i la baixa dificultat, és un lloc espectacular.

Al fons, apareixen el massís de Fanes i el Sass delas Crusc.

Després del pont fem una curta pujada i arribem al refugi Pisciadú, ple de gent. Des d'aquí es pot pujar cap al cim del Pisciadú, i fins i tot fins al Piz Boé, però nosaltres ja en tenim prou i enfoquem la baixada.

Una baixada més entretinguda del què imaginàvem, amb molts trams equipats i per on pugen els que volen gaudir dels altiplans del Sella sense haver de pujar per una via ferrada.

Una baixada llarga i directa, que cap a la part baixa travessa una zona de tartera molt inestable... Però aquí es nota que hi ha interès en voler que vingui gent i que pugui transitar-hi amb una relativa seguretat. Només cal veure les escales que hi han arranjat.

Ben aviat arribem a l'aparcament i podem tancar un altre gran dia de gaudi dolomític!!

A sota he deixat el mapa de la volta, que trobareu al Wikiloc en format gpx.

Sass dales Crusc i Sasso delle Dieci

El Sass dales Crusc (una muntanya de 2.906 m que també es coneix com a Ciaval i Sasso delle Croce), és un cim amb una paret oest impressionant que cau directament damunt de l'ermita de la Crusc (la Creu), a sobre. Al costat, hi ha el cim principal, el Sasso delle Dieci (Pizz deles Diesc), que ja arriba als tres mil metres (3.026 m).

Des de Badia, s'arriba a l'ermita gràcies a un telecadira i un funicular, i que ens permeten pujar a aquestes muntanyes amb una certa comoditat.

De bon començament, mirar la muntanya i pensar que s'hi pot pujar fàcilment costa de creure, però quan comencem a pujar ens trobem un bonic camí que va marxant en diagonal cap al sud, pujant graonades i buscant sempre les debilitats de la muntanya per acostar-nos fins al coll (Ju dla Crusc).

El flanqueig és constant, per sota de la gran muralla occidental, per camins prou bons però molt penjats, tret d'algun tram de forta pujada, però sempre prou equipat.

Al final, una pujada constant per la vora d'una tartera i equipada amb un cable, ens deixa al coll.

Dalt, el paisatge canvia radicalment. Arribem a una gran esplanada que no té res a veure amb el paisatge que hem creuat de pujada. Allà ens trobem amb els que pugen pel vessant oposat, des dels refugis de Fanes o de Lavarella.

El camí marxa en direcció nord i va pujant de manera suau fins arribar sota el Sass dales Crusc. El deixem enrere i enfilem cap al cim principal, el Sasso delle Dieci.

Però poc abans del cim el camí s'acaba i emergeix un cim en forma de torre, amb una aresta esmolada que cal pujar-la seguint una curta però contundent via ferrada.

Dalt de tot, el dia encara no s'ha acabat d'arreglar, fem la foto sota la immensa creu i girem enrere en direcció al Sass dales Crusc.

Aquí, sobretot gràcies al bon camí, ens trobem un cim molt més ple de gent. Encara fa fred però el temps està millorant ràpidament.

Traiem el cap cap al vessant oest, i la verticalitat fa fins i tot basarda...

De tornada, amb les boires que s'han aclarit, ens adonem molt més de la impressionant cinglera que tenim a sota. I és que el camí passa molt a ran de cingle!

Tornem al Ju dla Crusc, però abans de tornar cap a avall fem una darrera ullada a aquesta muntanya tan singular.

I al fons, a les plaques del Sass dales Nü (Sasso delle Nove), on hi unes quantes vies obertes pels germans Messner! Potser algun dia...

Ja només ens queda desfer el camí de tornada fins arribar altre cop a l'ermita i a un paisatge més amable.

Un camí que podem veure al mapa de sota, o buscar el track al Wikiloc.

Piz Boé, ferrada Cesare Piazzetta

Després de la ferrada de les Trinxeres, l'endemà toca provar-ne una de difícil: la Cesare Piazzetta al Piz Boé. Ja sabem que pels escaladors no hi ha ferrades difícils, però si que és cert que n'hi ha que fan apretar més que altres, i aquesta n'és una.

La Queralt diu que ella ja m'esperarà al cim, així que ho aprofito perquè m'acompanyi un tram amb el cotxe i així m'estalvio un tros de la pista que uneix el Passo Pordoi de l'ossari on reposen els cossos dels soldats austríacs de la Gran Guerra.

Arrenco la pujada amb la Marmolada a l'esquena, i com tots aquests dies, amb bon temps i bona temperatura. Al cap d'una hora arribo a peu de via i confesso que, d'entrada, impressiona!

La via comença al costat d'un gran bloc quadrat, que després aniré veient com es fa petit a mesura que vaig pujant.... Aquí, al contrari de les altres ferrades que hem fet aquests dies, estic completament sol. Això ja sol ser una bona pista del què em trobaré!

Però he vingut a tibar, així que arrenco i cap amunt. He de dir que s'han de tenir les idees clares per pujar-hi, la paret és vertical i no dóna treva ni gaire repòs. No hi ha cap ferro pels peus, i per les mans només el cable, però amb confiança i tibada rere tibada, vaig agafant alçada.

El lloc és espectacular, i cal superar algun desplom només amb la força de braços i gràcies al cable. Ara ja he agafat molt aire i el bloc del peu de via gairebé no es veu.

Però el pas més complicat és una xemeneia que hi ha poc abans del pont penjat. És una xemeneia fosca i humida, que es va tancant i va desplomant a mesura que puges, la motxilla s'encalla i no veus massa on poses els peus...

Superat el pas angoixant, puc entretenir-me a gaudir de la immensa paret del Sasso Pordoi.

Però a mesura que vaig pujant, cada cop hi ha més passos fàcils, i els passos difícils es van espaiant, que no desapareixent. Quan penses que això ja està, un altre desplom et barra el pas...

Fins que arriba el darrer pas, el moment en que el cable es clava a la paret i desapareix. A partir d'aquí la grimpada inicial es va convertint en caminada sense cap mena de dificultat.

Arribo a la carena i ja veig l'antena del cim, ja només queda el darrer ressalt per arribar al cim, on m'està esperant la Queralt, entre centenars d'altres excursionistes.

Fem les fotos de rigor, però no ens podem estar de seguir l'evolució d'un estol de pardal d'ala blanca que sembla que pasturin vigilats per una gralla!!

Mengem una mica, ens expliquen les aventures mútues i tirem avall, cap al desert de la plana del Sella.

I, al coll, agafem el camí que baixa per la tartera i amb relativament poca estona ens retorna al Passo Pordoi i a la comoditat.

La volta feta és la del mapa de sota. El track, el trobareu al Wikiloc.