Cascades al Pedraforca: Arbret, Curset, Il·lusions d'hivern i Columna del Verdet

Aquest mes de febrer ha estat bastant bo per a les cascades del Pedraforca. Durant tot el mes s'han mantingut en condicions acceptables i, de fet, encara avui queda alguna cosa de gel tot i la calor.

Amb el Moi hi hem pujat un parell de cops, un matí a primers de febrer, en que ens vam fotre de fred, i una tarda la setmana passada, molt més relaxada.

Cal destacar la comoditat per anar-hi, més emblant a anar a fer esportiva que alta muntanya! Des del mirador de Gresolet, una agradable passejada et deixa al peu de la que haguem triat. La primera va ser la de l'Arbret.

La cascada de l'Arbret la vam fer en 3 llargs. el primer puja un petit ressalt vertical i arriba sota del llarg més interessant, just a sota de l'arbre.

Després un tercer llarg ens serveix per arribar al camí del refugi després de superar uns petits ressalts que ja no tenen massa dificultat.

Després hi tornem, aquest cop per anar a la cascada del Curset, que amb només una bonica tirada et deixa altra cop al camí del refugi.

Aquesta sortida de primers de febrer la vam deixar aquí, tant pel fred que feia com per la gran quantitat de gent que hi havia..., no estem fets per fer cues!

3 setmanes més tard hi tornem a la tarda, ja amb el gel amb un estat més precari, però el fet de poder escalar sols ens agrada molt més.

Comencem per la il·lusions d'hivern, on hi trobem el gel fràgil i trencadís, però encara en prou quantitat com per gaudir de l'escalada. Reconec que el segon llarg em va agradar molt.

Després de tot un llarg tram que fem a corda estesa, arribem a la base de la columna del Verdet. Una cascada situada entre el camí de Set Fonts i del del Verdet. 

Aquí, curiosament, el gel està en unes condicions magnífiques, amb bona consistència però amb els piolets que hi entraven sols! Un autèntic plaer.

Ja només ens queda el retorn cap al mirador pel camí del refugi, entapissat de gel, mentre anem veient com el dia se'n va i arriba la fosca...

Via llamp de llamps a la paret de la Batalla. Vilamala.

Engrescats per la darrera publicació al Vèrtex d'un recull de les vies de la paret de la Batalla, aquest diumenge amb el Pep, hem anat a veure quin pa s'hi dóna. Mirant enrere, veig que des de l'any 12 que no hi venia, massa temps per aquest racó tan bonic i salvatge!

A sobre he deixat la ressenya que van fer els Kutres, on es veu molt bé l'aproximació des del PK. 20 de la carretera entre Solsona i coll de Jou. I, a sota, la bona ressenya que va fer l'Edunz, més detallada.

Anem amb una única corda de 60 m, però no tenim massa problema amb els ràpels. A la tirada més llarga, la segona de 40 m, la corda s'acaba just a tocar de la següent instal·lació.

Comença pujant el Pep, un llarg on anem veient que la qualitat de la roca és l'esperada: ni horrible ni compacta, dubtosa en molts llocs. Cal pujar amb calma, sobretot perquè només hi ha un espit al llarg (al tram de III+) i no es pot posar gran cosa. 

El segon llarg comença com el primer, però a la part superior es va redreçant fins ser fins i tot més que vertical. 

Aquí trobo un pont de roca, un clau i 3 espits concentrats en el tram vertical, que cal negociar en una lleugera diagonal cap a la dreta, fins arribar a una estreta cornisa que et porta a la reunió. Per millorar la seguretat del segon en un pas tonto a l'entrada de la reunió, val la pena xapar el primer spit del tercer llarg.

Seria un tram molt bo si no fos per la qualitat de la roca i els còdols que es desprenen...

El tercer llarg engega amb un tram molt vertical, assegurat per un parell d'espits i un clau falcat que fa poca gràcia... Però hi ha algun merlet que ens ajuda a treure'ns la por del cos! Aquí la roca ja millora clarament, amb molta més presència de ciment calcari entre els còdols, que ajuda a agafar confiança.

Finalment, acabem la via ajuntant els dos darrers llargs, molt senzills però sense possibilitat de protegir-los, en una única tirada de 55 m.

Per a la via vam poder encintar algun merlet i fer servir algun alien i algun tricam, però poca cosa. Cal anar-hi mentalitzat, sobretot perquè la roca és com és, i els trams difícils ho són.

Via normal a la Momieta

Tornem a Montserrat amb el Pep, altra cop a Sant Benet amb l'objectiu de pujar la Momieta, un cim petit on encara no havia estat, i amb una via normal amb una certa aura.

Tornem a pujar per la canal del pou del Gat fins al camí de l'Arrel, que ens porta fins a sota la Mòmia amb prou comoditat. Un corriol puja directe fins el peu de la via, que resulta ser el mateix que el de la Santacana a la Mòmia. Des del peu de la via la fissura-xemeneia es desplega amb tota la seva potència!

La normal de la Momieta consta només de 3 llargs. En el primer cap arribar a una mena de feixa incòmoda i buscar un forat on posar un friend (+/- 0.75) per protegir-se d'una possible relliscada, tant del primer com del segona. 

Hi ha un pas delicat, però vaig trobar molt més delicat el flanqueig fins a la reunió, tot i els 2 parabolts que hi ha. La paret se't tira al damunt i no estàs mai còmode, són passos estranys on mica a mica vas avançant fins arribar bé al final.

El segon llarg em va agradar molt, tot i la precarietat de les assegurances que em feia pujar lentament. Un merlet, un foradet per un tri-cam,.... Però la roca és ferma i molt sòlida, i amb una mica de navegació aconsegueixo de recuperar sensacions, ja sabeu com són les plaques montserratines!

Una reunió curiosa dins d'un forat molt evident (la de fora que surt en alguna ressenya ja no hi és) permet de refer-nos.

Engeguem el tercer, que ja és molt més senzill. Un diedre plàcid, ple de sabines i possibilitat d'assegurar-se a plaer, tant a les branques com a la fissura, ens porta fins al cim.

Un cim on la presència propera de la Mòmia impressiona...

Per baixar, nosaltres vam optar per fer 3 ràpels de 20 m, un fins al coll amb la Mòmia i dos més per la canal. Però si mai hi torno, en faré un de directe de 60 m fins el peu de via per estalviar-me baixar encaixonat per la canal..., i no haver de fer la incòmode reunió intermèdia!

Una via curta però molt interessant, i amb el regust de les clàssiques. Molt recomanable.

Comabona, cara nord. Ruta Mendizale.

Aquest hivern tan curiós que està fent, amb poca neu però amb els corredors en condicions prou bones, ens ha permès d'anar a la paret nord del Comabona pujant en cotxe fins el mateix refugi de Prat d'Aguiló. Això permet d'atacar una paret allunyada com aquesta des de ben a prop. Si que la neu i el gel del darrer tram de pista la feien perillosa, res que no pugui resoldre unes bones rodes de contacte o unes cadenes.

El dimarts 8 de gener sortim del refugi, planegem cap a l'est, sota un cel encès i carregat de bons presagis. Vaig amb el Pep i el Francesc Sàbat, amb qui espero poder celebrar l'any vinent del 50è aniversari de la primera ascensió al corredor que porta el seu nom.

Pugem lleugerament, travessem el bosc i ens encarem a la paret nord, on hi arribem ben aviat.

El corredor, a sota, té 4 punts clau.

El primer, a baix de tot, és una xemeneia curta que no té més dificultat que la poca neu que hi ha no estigui glaçada.

El segon arriba després d'un tram curt de neu i consta de dos llargs de 30 m i és el pas clau de la via. Mirant les ressenyes, veiem que quan hi ha molta neu, aquest tram es pot evitar per l'esquerra fent una volta. Aquest tram és conegut com a entrada directa.

El primer dels dos llargs consta d'una cascada majoritàriament en gel, de pendent fort (75-80º), però amb diversos punts on assegurar-se a la roca amb friends i tascons.

No n'hi havia en excés, de neu i gel, però es passava més o menys bé.

Vam fer reunió en una cornisa a la dreta, on hi ha 2 claus. 

El segon llarg puja per sota d'una cascada foradada fins que s'acaba el gel. Llavors cal sortir per la roca, en un tram vertical sobre roca delicada, bastant atlètic.

Després seguim pujant pel corredor i travessem el tercer cercle, sense cap dificultat. Girem a la dreta fins posar-nos a la vertical del cim.

Ara ja només es tracta d'anar pujant per la neu, a vegades dura, a vegades més tova, sense trobar cap traça.

Però abans de la carena encara trobem una darrera dificultat, una barrera rocosa on fem el darrer llarg.

La dificultat no deu superar el IV+, però amb els grampons als peus a mi em va semblar més difícil que algun V+ que he fet darrerament... el pas està protegit per un clau, però també hi entra alguna altra cosa.

Finalment, una bonica pala de neu dura de bon pendent, ens deixa dalt la carena.

Aquests dies el contrast entre els vessants nord i sud és espectacular. Així que ens traiem els grampons per arribar fins el cim del Comabona.

Per baixar només queda seguir la carena fins el pas dels Gosolans i acabar d'arribar altra cop al Prat d'Aguiló. Una bona ruta, en un racó solitari, molt recomanable.